Sobre llengua i subvencions

Rellegir diaris té l'avantatge que permet descobrir notícies que et van passar per alt i que val la pena de retenir. Avui he trobat una d'aquelles perles que cal tenir sempre a l'abast per poder parlar de política lingüística a l'Estat espanyol amb propietat. Es tracta de "Les subvencions encobertes de les llicències de TDT", d'Àlex Gutiérrez, aparegut al Pareu màquines de l'Ara el dia 20/02/2016. No l'he vist gaire difós, i crec que és una llàstima, perquè no us l'hauríeu de perdre sota cap concepte! Són dos minuts brillants i aclaridors.

Us afegeixo aquí l'article per si hi ha problemes de connexió, però sisplau, aneu a l'original. Convé que es vegi que aquest tipus de notícies són d'interès públic.

PAREU MÀQUINES

Les subvencions encobertes de les llicències de TDT

El govern espanyol té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre

ÀLEX GUTIÉRREZ Actualitzada el 20/02/2016 20:50

 

  

Llegeixo a El Confidencial: “ El Mundo demana 70 milions pels seus canals de TDT i negocia amb Secuoya i Discovery”. El diari, com és normal en aquests casos, no registra la notícia. I poden apostar que, si tanquen l’operació i decideixen explicar-ho als seus lectors, no anunciaran el preu de la venda.

Una de les pluges fines però constants que ha de suportar la premsa en català és el fet que la Generalitat la subvenciona. Els mitjans de Madrid ometen el detall que si l’Estat no dóna ajuts directes és perquè la Unió Europea només permet subvencions per a llengües minoritzades. I, evidentment, el govern central té un munt de maneres alternatives d’afavorir econòmicament un grup mediàtic o un altre. És el cas de les llicències de TDT, que en cas d’ El Mundo van ser concedides de franc i ara -meravelles de la llei espanyola de l’audiovisual, que permet revendre l’ús sobre un bé públic com són les ones- potser el diari en traurà, clinx-clinx, 70 quilos nets, ja que se li van concedir les llicències graciosament. Per apamar-ho una mica, està bé comparar-ho amb les famoses subvencions als mitjans en català (que des de fa anys es donen seguint una fórmula proporcional a la difusió, de manera que la capacitat de pressió de la Generalitat, en aquest punt concret, és molt reduïda). L’any passat, per exemple, es van donar uns 7 milions a tots els mitjans privats en català. Per tant, els 70 milions que potser ara ingressa El Mundo supera els ajuts a totes les ràdios, televisions, diaris, setmanaris, revistes, portals digitals i publicacions gratuïtes en català durant tota una dècada. Ho dic per contextualitzar preventivament, que ja veuran que mai passen gaires setmanes sense un article sobre la Generalitat i els mitjans en català.

Llengua per unitat

Article publicat el 6 de gener del 2016 al diari Ara.

El moment resulta objectivament idoni. De cara endins, després del 27-S, per fi amplis sectors de la societat espanyola han entès que a Catalunya hi tenen un problema que, en bona part, està associat a una fractura emocional. De cara enfora, el problema catalán ja s’ha internacionalitzat, i els líders mundials reclamen gestos conciliadors a Madrid. Per si no fos prou, les eleccions del 20-D han certificat l’auge d’unes esquerres perifèriques que aposten per un referèndum. És la finestra d’oportunitat perquè l’Espanya plural s’imposi, l’hora de fer una oferta que convenci els catalans que Espanya és també cosa seva. I quin terreny millor per aconseguir-ho que el de la llengua? No sols és simbòlicament molt potent: també resulta més barat que resoldre les balances fiscals o el dèficit d’infraestructures.

Al català, a més, li cal urgentment el suport d’un estat. Diversos estudis recents detecten un seguit de reptes que només poden resoldre’s amb la implicació decidida d’unes institucions estatals. És el cas de la situació en el món judicial. L’informe de política lingüística del 2014 va constatar novament que l’ús del català no sols hi és baixíssim, sinó que continua reduint-se: l’any passat ja només es va arribar a un 12,2% de sentències en català. És també el cas del món audiovisual, on l’oferta de televisió en català va caure ja fa temps per sota del 20% i pot esdevenir residual per culpa dels canals digitals. O el cas de les dificultats d’integrar lingüísticament les poblacions immigrades: el percentatge de persones que mai no diuen ni un mot en català va passar del 14,2% l’any 2003 al 19,5% el 2008, i va pujar al 25% el 2013. Tot això a Catalunya, és clar, perquè a la resta del domini la situació és molt pitjor.

El tracte, doncs, seria simple: llengua per unitat. És l’oferta que van fer els canadencs als quebequesos, i que ha acabat arraconant els secessionistes. Tampoc seria tan difícil. A tall d’inventari, l’oferta podria començar amb un compromís formal de demanar la plena oficialitat del català a Europa, una petició que ara difícilment seria rebutjada per la Unió. Podria continuar per una modificació de la legislació vigent per fer obligatori el domini de les llengües oficials per treballar a l’administració de justícia dels territoris oficialment plurilingües, i una altra per requerir l’etiquetatge comercial en les llengües territorials. A la campanya s’hi podria sumar un manifiesto por nuestras lenguas comunes en què l’Estat i les grans empreses audiovisuals abracessin la necessitat de potenciar la riquesa lingüística d’Espanya i comencessin a posar-ho en pràctica. Això per esmentar només alguns exemples que no demanen canvis constitucionals, perquè si entrem en aquest terreny, el terreny per avançar és immens. ¿Se’n recorden, sense anar més lluny, que a Catalunya saber castellà és un deure i en canvi saber català és una opció personal?

Llengua per unitat. No convenceria tots els independentistes, però podria eixamplar el camp dels indecisos. Tanmateix, tot fa pensar que ni tan sols ara, quan sembla que s’hi juga les garrofes, Espanya no serà capaç de presentar una proposta mínimament atractiva en aquest terreny. De fet, aquest mateix novembre es va publicar un Manifest per l’Espanya plurilingüe que ha estat estrictament ignorat pels sectors unionistes durant la campanya. En terreny de llengües, el màxim que aquests sectors han ofert als electors han estat mesures menors com acceptar l’ús del català al Senat, anunciar l’ensenyament optatiu de les llengües perifèriques a secundària a tot l’Estat o prometre que respectaran el sistema educatiu vigent a Catalunya. Però en la dura realitat, Espanya rebutja fins i tot propostes cosmètiques com incloure el seu nom en les diverses llengües oficials als segells i la moneda i continua treballant per la supremacia del castellà. Sense anar més lluny, aquest octubre mateix, després d’haver arrabassat el tercer múltiplex a la Generalitat per reduir l’oferta en català, l’Estat va concedir tot de nous canals de televisió tornant a vulnerar el principi constitucional de respecte a la pluralitat lingüística als mitjans de comunicació. També des d’aquesta tardor, la nova normativa exigeix demostrar el coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat espanyola, una mesura que minoritza encara més el català al seu propi territori. Cap d’aquestes mesures ha estat contestada des de les posicions unionistes més dialogants. I és que, si bé és cert que disposar d’un estat independent no garantirà la supervivència del català, resulta encara més inversemblant imaginar que Espanya pot canviar i esdevenir-li simplement propícia.

Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via

Article publicat el 25/06/2014 a l'Ara

Les dues condicions lingüístiques per a la tercera via

F. XAVIER VILA | Actualitzada el 25/06/2014 00:00

• 

Cada dia que passa es fa més evident que les dificultats de l’unionisme moderat per concretar una eventual tercera via per al procés sobiranista es deriven del fet que, es miri com es miri, Espanya no té prou marge de maniobra per materialitzar-la. Seria bo que els especialistes respectius aclarissin si l’Estat pot renunciar a una part substancial dels 15.000 milions de dèficit fiscal, si pot abandonar la concepció radial de les vies de transport o si pot assimilar un model educatiu català independent de l’espanyol, per posar-ne només tres exemples. El que és clar és que, en l’àmbit de la llengua, Espanya no té marge per fer una oferta que sigui alhora creïble i atractiva per al catalanisme, almenys per dos motius.

D’entrada, els terceraviistes tenen escàs marge de maniobra per fer una proposta atractiva, perquè si alguna cosa té clara ara com ara el catalanisme lingüístic és que el català és una llengua mitjana perfectament viable en tots els terrenys, però que pateix els efectes d’estar subordinada a un estat que no li és ni propi ni propici. Sap greu dir-ho, però la regla no falla: allà on predomina la regulació estatal, el català sempre és deficitari. Si alguna cosa va deixar clara la tragicomèdia del darrer Estatut i la sentència que el va acabar esterilitzant és que no es pot confiar en les institucions d’un estat de matriu castellana per garantir que el català tingui el lloc que li pertoca a Catalunya. Per tant, si el catalanisme vol deixar de patir per la llengua, l’única solució és la plena sobirania lingüística. Una plena sobirania lingüística que implica la capacitat de decidir sobre la posició de les llengües en absolutament totes les esferes de la vida, des de l’espai comunicatiu -sencer, no pas les actuals escorrialles televisives- fins a les relacions laborals, passant pel món educatiu, socioeconòmic, de la justícia, etc. La plena sobirania lingüística implica igualment que totes les decisions judicials en aquest terreny depenguin exclusivament d’unes autoritats judicials catalanes, sense subordinació a tribunals madrilenys, perquè qualsevol subordinació a decisions foranes és garantia de conflictes inacabables. El drama de la tercera via comença just aquí: ¿algú s’imagina de debò que Espanya renunciarà mai a immiscir-se en les qüestions idiomàtiques a Catalunya?

El problema és que, fins i tot si Espanya accedís a reconèixer sincerament la plena sobirania lingüística de Catalunya, l’oferta de la tercera via encara aniria coixa mentre continués l’ofensiva anticatalana a la resta del domini lingüístic i en el front exterior. Si el catalanisme lingüístic s’ha apuntat massivament al sobiranisme és, entre altres coses, perquè ha arribat a la conclusió que des de dins d’Espanya no pot fer res per frenar els Wert, Fabra, Bauzá i Rudi en el seu esforç per liquidar el nostre idioma. Doncs bé, acceptaria el catalanisme d’encaixar-se alegrement a Espanya mentre simultàniament el seu estat continués treballant per liquidar el català a la Franja, a València o a les Illes? No sembla gaire versemblant. Per tal que una tercera via fos creïble, l’Estat hauria de frenar d’una vegada per totes els intents de fragmentació i arraconament de la llengua fora de Catalunya. Més encara: per arribar a ser no ja creïble sinó atractiva -ei, que es tracta de guanyar voluntats!- no n’hi ha prou amb quatre engrunes irrellevants com acollir el català en alguna institució central. La tercera via només podria esdevenir atractiva si convertís Espanya en l’estat propici per al català, un baluard de la nostra llengua en un món globalitzat exactament igual com Bèlgica ho és per al neerlandès i el francès, o com ho és el Canadà per a l’anglès i el francès. El problema és, ai las, que aquesta oferta exigeix una mutació de l’imaginari lingüístic de la societat espanyola de tal envergadura que, amb tota honestedat, té l’aire de quimera irrealitzable.

La política es basa en les paraules i tot sovint s’embolica en metàfores més o menys reeixides que acaben allunyant el debat de la realitat. Els unionistes moderats han tingut l’habilitat d’instal·lar en l’imaginari col·lectiu la metàfora del xoc de trens, i gràcies a aquesta metàfora han pogut difondre la hipòtesi d’una tercera via. La realitat, però, és que després de segles de construir-se com un estat de matriu castellana, en qüestions de llengua, Espanya no té marge per a cap tercera via: sense sobirania lingüística i sense assumpció del català com a propi, no hi ha espai ni per al debat.

Una mica d'història

La intel·liguèntsia unionista sovint intenta minimitzar la història de les polítiques lingüístiques anticatalanes. Per això va bé que algú faci accessibles aquestes daes de manera senzilla, com fa Eugènia de Pagès en aquesta pàgina.

Cronologia sintètica de la repressió del català

El Cercle Català de Negocis acaba d'enviar un document que inclou una cronologia sintètica de la repressió de la llengua catalana a l'Estat Espanyol. Potser el que més impressiona és veure el nivell de detall d'algunes normes, com ara la prohibició d'usar el català a les làpides. Us el poso a l'abast perquè pugueu reflexionar, sobretot quan se sent que l'actual política lingüística a Catalunya és com aquesta, però a l'inrevés.