Hi ha tardes estranyes que et trobes a Londres, tancada en un hotel modest, treballant amb Jack Johnson de fons i una certa sensació de no ser enlloc ni en cap moment, ni fent res concret que importi gaire.
I una cosa porta a l'altra i acabes remenant blocs antics, que és com remenar papers antics, i et sorprèn veure que hi va haver un temps en què escrivies honestament, sense amagar-te en les paraules, sense voler dir res que no fos exactament el que deies.
I et fa una certa vergonya haver crescut, haver-te fet tan teva la màscara, haver-te cregut el teu paper de dona forta i intel·ligent, haver renunciat a la part de tu mateixa que et feia brillar més. Trobar-te ja adulta i madura, buscant inútilment la intensitat dins un tassa de te.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
A pesar de tot, ben retrobada!
Sentiment compartit fil per randa. A vegades un mateix se sorprèn de la intensitat (i la ingenuïtat) d'escrits més antics. A força de donar-nos molt -i no rebre tant- acabem per fer pell i això, d'una manera o altra, surt al blog. Què hi farem? Serà que ens fem (som?)grans.
Publica un comentari a l'entrada