Lu Guang, premi de fotoperiodisme

Poderosíssimes fotografies que retraten la cruel realitat de la Xina contaminada. De Lu Guang, l'últim guanyador de la beca W. Eugene Smith.

Ja no és ciència-ficció

La càmera del mòbil no reconeix la boira de tant espessa.

Ahir en Vicenç Morando, un periodista de Sitges (blog), m'enviava aquest article de Jesús Ferrero a El País, on descriu l'atmòsfera tipus Blade Runner del Pequín actual. Un article molt oportú, perquè estem en una d'aquells períodes inacabables sense sol, amb aquella boira (=pol·lució) que no només ho tenyeix tot de gris, sinó que també t'acaba deprimint i et fa sentir pesat facis el que facis. És una boira que ofega, física i mentalment.

Avui havia d'assistir a la recepció que el Ministeri d'Exteriors feia pels periodistes. Volia anar-hi (no hi vaig mai, a aquesta mena d'actes) per allò de donar una mica la cara, després d'un any complicat (Urumqi) que haurà farcit de material sucós l'arxiu confidencial del Ministeri de la Veritat xinès.

De camí no he pogut més i he decidit baixar del taxi. El trànsit era horrorós, del pitjor que he viscut mai. Havia sortit amb uns sobrats 40 minuts de marge, però passava ja més d'una hora i un quart i encara faltava camí. La recepció deuria estar acabant-se. S'havia anat fent fosc i la sensació d'angoixa i impotència m'ha vençut. Angoixa perquè arribava tard, però també perquè no reconeixia la ciutat, i semblava que els carrers altrament superpoblats fossin els d'un camí de bosc per on no hi passa mai ningú, per la punyetera boira ofegadora. Si com a mínim fos un bosc, encara m'hagués relaxat i hauria sortit a respirar.

Pensava en tots aquells cotxes amb una o dues persones a l'interior, i amb la trucada d'ahir d'una amiga a la Wang Can:

-Que em podries deixar diners?

-Eh? Per què els vols?

-És que el meu marit es vol comprar un cotxe.

Està clar que no li fa falta i no cal dir que no li deixaria diners a algú per comprar aquesta càpsula moderna d'esclavitud. Ingènua! Però què recollons vols, passar la vida en un embús?

El més obscè és que quan he agafat el metro, els vagons anaven mig buits. O almenys no diries que la imatge del metro es correspondria amb la de l'embús en hora punta.

Ah, i en tornar a casa, li he dit al meu germà:

-Què t'hi jugues a que demà plou a bots i barrals?

I és que demà passat és la Gran Festa, i és com si ja estigués veient els 'bruixots de la pluja', amb els seus canons de iodur de plata preparats per deixar el cel ben blau i clar.

De Wuhan a Pequín

-text sense accents-

Abans de tornar a Pequin, ultima parada a Wuhan, per completar un episodi per ‘El Medi Ambient’.

Passo de la companyia de policies de paisa maldestres, a la del professor Zhang Xinguo (Univ. de Geociencies), amic del professor Xavier Querol (CSIC). Zhuang es una persona entranyable i un pessim conductor, amb qui gairebe tenim un accident a l’autopista i amb qui els embussos monumentals de la ciutat suposen el doble de temps perdut. Pero no tinc mes que paraules d’agraiment per Zhuang, un excel.lent amifitrio que em perdona els meus constants canvis d’ultima hora de l’ultim mes i la meva retirada sobtada a l’hotel quan em truquen de Sant Joan Despi per completar una feina.

Wuhan (8 milions d’habitants) es una de moltes grans ciutats xineses amb problemes de contaminacio, i l’informe que van publicar l’any passat amb la col.laboracio de Querol es una eina fonamental per saber quina mena de pol.lucio hi ha i d’on prove. Dades basiques que fa pocs anys no existien, i que han servit al govern local per prendre mesures concretes, com el trasllat i tancament de cimenteres, siderurgiques i centrals electriques, o com l’asfaltat de tots (!) els carrers de la ciutat, ja que abans eren de ciment i la pols s’aixecava facilment.

Pero Wuhan, com tot el pais, afronta les contradicions del creixement, i no es estrany que el cel estigui “tapat” o, com normalment diuen a la Xina, “ennuvolat perque ha de ploure”. Cami de l’aeroport, cauen quatre gotes i, com deia el meu avi Vicente, ric per sota el nas: potser era veritat i tot.