Trucades policials a periodistes, un pas enrere

Demà torna a estar convocada la 'revolta gessamí'. A Wangfujing en el cas de Pequín, però també a moltes altres ciutats xineses. I hom podria pensar que amb el que vem veure diumenge passat, les autoritats haurien d'estar tranquil.les, que ho tenen tot ben controlat. Però sembla que no és el cas. Perquè no s'entén que entre ahir i avui la policia hagi estat fent trucades a tots els periodistes estrangers.

- Hola? Qui és? tinc un a trucada perduda seva.
- Qui és vostè?
- Bé, és vostè qui m'ha trucat, però jo sóc en Sergi...
- Periodista estranger, oi? Sí, miri, el trucàvem del Buró de Seguretat Pública per recordar-li que, segons la normativa de 2008, els periodistes han de demanar permís a les persones que vulguin entrevistar.
- Eeehhh... Però, escolti, si la normativa és de 2008, com és que ha esperat fins ara a dir-m'ho?
- Simplement li volíem recordar, com li hem recordat a altres col.legues seus.
- Sí, n'estic al corrent... Però, aviam, deixim que li sigui franc i deixem-nos estar de romanços. Això és per allò del gessamí i la convocatòria de demà, oi?
- No ho sé.
- Bé, tanseval que no ho reconegui, jo sé que ho sap. L'únic que vull és tenir clar què permet la normativa... Per tant, m'està dient que només necessito l'autorització de la persona que vulgui entrevistar, és això?
- Això mateix.
- Però això ja ho sabia, i és el que sempre faig... Aviam, si jo vaig demà a Wangfujing, no necessito res més? He sentit que cal un permís del barri.
- Sí, cal que tingui permís del comitè comunitari.
- Molt bé, doncs moltes gràcies per recordar-m'ho.
- Per cert, de quin mitjà era vostè?
- Televisió de Catalunya.
- Ah, d'acord? Sí. Molt bé, gràcies i que tingui un bon dia. Adéu!

La conversa ha estat més o menys la mateixa amb diferents col.legues i, des que el China Daily va publicar fa uns dies un breu amb el mateix recordatori, tothom està una mica esberat. Fins al punt que el Club de Corresponsals Estrangers de la Xina ha emès una nota en què adverteix a tothom que vulgui anar demàa Wangfujing que porti la documentació en regla i que només cal, segons la normativa de 2008, el permís de la persona que es vol entrevistar. A nivell diplomàtic també s'està alerta a allò que pugui passar demà. Aquest és un tema delicat i més encara des que es va saber que l'ambaixador dels Estats Units, Jon Huntsman voltava per Wangfujing en plena 'no-protesta' i a tot plegat s'hi ha afegit la teoria de la conspiració.

Com hem d'interpretar les trucades? En primer lloc, són una evident tàctica intimidatòria. En segon lloc, aporten la confusió necessària que, si convé, ens tindria en fals, com ens tenia precisament abans de la normativa olímpica, que va suposar una importantíssima millora qualitativa de les condicions per als informadors estrengers a la Xina.

Probablement només sigui una mesura temporal, destinada a neutralitzar, en aquest intent de revolta, l'efecte de la immediatesa i l'impacte amb què es transmet la informació actualment. Et treus de la màniga una interpretació de la llei que ja tens (i per tant ningú no et pot acusar que has fet una llei d'un dia per l'altre) i, si els periodistes fan nosa, te'ls treus del damunt, que és el que abans es feia i que tradicionalment equivalia a una retenció d'unes hores en una comissaria propera on intentàven que signessis una declaració que un agent escrivia a pas de tortuga, on et fotocopiàven cinquanta vegades la documentació, i que finalment s'acabava amb un alliçonament o advertiment de com acomplir la normativa del país on treballes. Un escenari que s'ha repetit després de les Olimpíades (Urumqi 2009 va ser un cas excepcional) i que perfectament ens podríem trobar demà si hi ha una protesta real.

Després de la primavera estudiantil de Tiananmen, que succeïa en plena caiguda del bloc comunista, aquí es va entendre que el context internacional és fonamental. I no cal dir que estem vivint un moment molt especial i ple de simbolismes i de simpaties que traspassen fronteres, i on la premsa internacional hi té un paper decissiu.

Aquest és, en definitiva, un pas enrere. Sé a quin país treballo i intento fer la meva feina sabent quins són els límits i quan els has d'empènyer i quan has d'aturar-te. No puc exigir-li res a un sistema que posa les condicions, però sí que vull expressar la meva decepció, perquè pensava que hi havia coses que estaven superades, i no tinc cap dubte que això era del tot innecessari, a efectes pràctics o de com controlar una revolta en aquest país, per motius que prèviament he explicat en aquest bloc. Potser m'equivoco i l'olor de les flors és molt més intensa del que perceben els meus sentits.

La 'Revolució Gessamí', un suïcidi

Està passant ara. La policia és a casa de l'advocat Jiang Tianyong revisant el seu ordinador (segons informacions dels seus familiars via Twitter) i a ell se l'han endut a comissaria, segons la seva dona en declaracions a AP. La intervenció fa entendre que Jiang podria haver estat un dels organitzadors de la 'Revolució Gessamí', una convocatòria via microblogs de protesta per demà diumenge al migdia a 13 ciutats xineses.

Mentrestat, acabo de tornar de Wangfujing (centre de Pequín) per comprobar que tot estava tranquil. No he vist el cotxe cremat que algú ha comentat al Twitter. Demà hi tornaré per treure el cap.

En qualsevol cas, i encara que sigui una mica precipitat a aquestes hores predir res, crec que aquesta és una mobilització-suïcidi, si el que es pretenia era organitzar una protesta de grans dimensions i impacte. Les revoltes àrabs podrien fer-nos pensar que és oportuna, però tornem als motius que he explicat abans en aquest blog: censura, repressió i prioritats de la societat. Censura, perquè a la Xina la policia sempre arriba abans que els manifestants, i en números superiors. Repressió, perquè si algú ha organitzat res d'aquest nivell, és probable que li caiguin alguns anys de presó si fem cas dels precedents, començant per la Liu Xiaobo amb la Carta'08. I prioritats socials, perquè no veig als xinesos disposats a sortir al carrer per enderrocar cap règim, tot i que això és més una percepció personal i per tant discutible.

Informe de política xinesa 2011

L'Observatori de la Política Xinesa, dirigit pel professor Xulio Ríos, fa uns dies que va treure el seu informe anual sobre la Xina, que podeu descarregar a la seva web.

La commovedora història de Peng Gaofeng

Fa anys que segueixo el problema dels nens desapareguts a la Xina. Un tema del qual he parlat en diferents ocasions (al TN i en aquest bloc) i que avui vull recuperar per explicar-vos una història personal amb final feliç.

El 2008 vaig entrevistar Peng Gaofeng i la seva dona per la desaparició del seu fill Lele (veure crònica de 21/11/2008). Els vaig anar a veure a Dongguan, on havien penjat fotos del fill a la façana del seu negoci, un locutori. Peng em va passar fins i tot l'enregistrament d'un circuit de videovigilància on es veia com el segrestador s'enduia Lele agafat de la mà, amb el qual la policia havia fet un retrat robot del delinqüent. Aquella no era una història qualsevol. Si havia pogut localitzar Peng Gaofeng era per la seva determinació a trobar el fill robat, pel seu activisme. Aprofitava qualsevol oportunitat per explicar el seu cas, per donar veus i dades de contacte on fos, penjant fotos del nen per tot arreu i apareixent en programes de televisió per si algú li donava alguna pista.

De fet, a Peng l'havia conegut a Pequín un mes després dels Jocs Olímpics (veure crònica de 25/9/2008), durant una protesta amb desenes de pares que mostraven les fotos dels seus fills i que la policia va neutralitzar, primer retenint-los a l'hostal i després tancant-los en un centre de detenció temporal per, finalment, expulsar-los de la capital.

Un llarg patiment que va acabar la setmana passada, quan la família va rebre la trucada d'un estudiant que creia haver identificat Lele gràcies a una campanya iniciada pel professor Yu Jianrong, que va convidar els usuaris a penjar fotos de nens captaires d'arreu del país. Lele era a la província de Jiangsu i aquest és l'esperat retrobament (vídeo original del Wall Street Journal, via Shanghaiist)



Si bé aquest és un tema que em toca de prop perquè Peng era -i ara més- un dels meus herois populars, caldria destacar la importància de la campanya del professor Yu, que està fent el mateix que fa la Unitat Policial de Tràfic de Persones centralitzada a Pequín (veure crònica de 20/12/2009), però sense la "confidencialitat" policial. I el dubte que em queda és: si aquesta campanya cívica i pública té èxit -com és previsible-, com reaccionarà el govern, que no permet cert tipus d'organització i que insisteix a controlar internet?

I finalment, el setge a les màfies que utilitzen els infants com a pidolaires ens hauria de servir per afrontar un debat que sempre hem defugit, però igualment necessari. Sabem (veure crònica de 15/02/2010) que alguns orfenats xinesos van participar del tràfic de nenes. Avui el nombre d'adopcions de nenes xineses és ridícul comparat amb les xifres de la dècada 2000-2010, però -sense desmerèixer que a la Xina hi havia un problema fonamental d'abandó i que les adbuïdes probablement serien un percentatge baix- convé recordar que aquest és un assumpte que mai s'ha investigat, que sempre hem preferit mirar cap a un altre cantó. Països com Alemanya no van adoptar mai a la Xina precisament per l'opcacitat del procés d'adopció. I potser en l'era de les campanyes a internet i les proves ràpides d'ADN ens enduríem alguna sorpresa. No cal dir que tal recerca col·lidiri amb escletxes de la nostra legislació sobre privacitat i protecció dels menors... Mentrestant, milers de pares segueixen buscant els seus fills robats.

No me la puc treure del cap

Sé que és una horterada, però, com més l'escolto, més m'enganxa.


Si no es veu el vídeo, podeu trobar-lo a la web original.

2011: conill, per fi

Diuen que el benmingnian (el cicle, cada dotze anys, de l'horòscop xinès de cada persona) pot ser tan bo com dolent, i que convé portar una peça de roba vermella cada dia o no tallar-se els cabells durant tot un mes després de l'entrada d'any. Jo, per si de cas, me'ls prenc seriosament, perquè entrem al meu any, el del conill.

I després de veure passar gairebé tots els animals de la roda amb els més de vuit anys que porto en aquest país, què voleu que us digui, em fa especial il.lusió arribar al meu any. Un any de doble il.lusió, perquè enguany naixerà un nou conill a la família.