Fa anys que segueixo el problema dels nens desapareguts a la Xina. Un tema del qual he parlat en diferents ocasions (al TN i en aquest bloc) i que avui vull recuperar per explicar-vos una història personal amb final feliç.
El 2008 vaig entrevistar Peng Gaofeng i la seva dona per la desaparició del seu fill Lele (veure crònica de 21/11/2008). Els vaig anar a veure a Dongguan, on havien penjat fotos del fill a la façana del seu negoci, un locutori. Peng em va passar fins i tot l'enregistrament d'un circuit de videovigilància on es veia com el segrestador s'enduia Lele agafat de la mà, amb el qual la policia havia fet un retrat robot del delinqüent. Aquella no era una història qualsevol. Si havia pogut localitzar Peng Gaofeng era per la seva determinació a trobar el fill robat, pel seu activisme. Aprofitava qualsevol oportunitat per explicar el seu cas, per donar veus i dades de contacte on fos, penjant fotos del nen per tot arreu i apareixent en programes de televisió per si algú li donava alguna pista.
De fet, a Peng l'havia conegut a Pequín un mes després dels Jocs Olímpics (veure crònica de 25/9/2008), durant una protesta amb desenes de pares que mostraven les fotos dels seus fills i que la policia va neutralitzar, primer retenint-los a l'hostal i després tancant-los en un centre de detenció temporal per, finalment, expulsar-los de la capital.
Un llarg patiment que va acabar la setmana passada, quan la família va rebre la trucada d'un estudiant que creia haver identificat Lele gràcies a una campanya iniciada pel professor Yu Jianrong, que va convidar els usuaris a penjar fotos de nens captaires d'arreu del país. Lele era a la província de Jiangsu i aquest és l'esperat retrobament (vídeo original del Wall Street Journal, via Shanghaiist)
Si bé aquest és un tema que em toca de prop perquè Peng era -i ara més- un dels meus herois populars, caldria destacar la importància de la campanya del professor Yu, que està fent el mateix que fa la Unitat Policial de Tràfic de Persones centralitzada a Pequín (veure crònica de 20/12/2009), però sense la "confidencialitat" policial. I el dubte que em queda és: si aquesta campanya cívica i pública té èxit -com és previsible-, com reaccionarà el govern, que no permet cert tipus d'organització i que insisteix a controlar internet?
I finalment, el setge a les màfies que utilitzen els infants com a pidolaires ens hauria de servir per afrontar un debat que sempre hem defugit, però igualment necessari. Sabem (veure crònica de 15/02/2010) que alguns orfenats xinesos van participar del tràfic de nenes. Avui el nombre d'adopcions de nenes xineses és ridícul comparat amb les xifres de la dècada 2000-2010, però -sense desmerèixer que a la Xina hi havia un problema fonamental d'abandó i que les adbuïdes probablement serien un percentatge baix- convé recordar que aquest és un assumpte que mai s'ha investigat, que sempre hem preferit mirar cap a un altre cantó. Països com Alemanya no van adoptar mai a la Xina precisament per l'opcacitat del procés d'adopció. I potser en l'era de les campanyes a internet i les proves ràpides d'ADN ens enduríem alguna sorpresa. No cal dir que tal recerca col·lidiri amb escletxes de la nostra legislació sobre privacitat i protecció dels menors... Mentrestant, milers de pares segueixen buscant els seus fills robats.
