Breu judici a una dona

De nou ens trobàvem a la plaça del poble. Feia dos dies que els carrers estaven farcits de comunicats amb els detalls de la trobada. Tothom hi era convocat

. 

Aquell matí, havien sonat les campanes de l’església avisant del moment. I els carrers s’anaven omplint dels habitants del petit poble de Villasalt. Famílies senceres acudien a la crida com si haguessin arribat els comediants per la Festa d’Agost.

A l’arribar a la Plaça Major, ja estava tot preparat. Una taula gran, feta amb taulons de la serradora de Can Rius, coberta per una tela de vellut granat i amb sis cadires preparades pels “grans” del poble: El jutge, el capellà, el metge, el farmacèutic, el mestre i el cap dels agents de l’ordre.

A un cantó de la taula, una cadira destacada de les altres. Era per a ella, per a l’Emma, la presumpta delinqüent.

La plaça ja era plena, quan l’Emma va ser acompanyada per dos guàrdies del calabós, on havia estat reclosa les darreres hores, esperant el seu judici. Va seure i va escoltar les paraules dels assistents.

L’Emma havia nascut al poble i havia quedat òrfena de molt petita. Va aprendre a sobreviure fent, d’alguna manera, feliços a molts dels que estaven en aquella plaça. Ara, sabia que ja no hi havia res a fer, que hauria de marxar, que seria expulsada del poble sinó volia acabar a la sèquia com un conill malferit.

Per això no va dir res, ho tenia assumit. Durant anys ningú li havia volgut cap mal. Ni les dones que sabien que, de tant en tant, era l’Emma qui donava als seus marits coses que elles ni podien ni volien donar-los. A vegades, tan sols era companyia, una tarda escoltant el que havien fet al camp, o unes delicades carícies. I altres, sexe del més salvatge. Però ningú s’havia queixat.

El veredicte va ser l’exili a un poble abandonat prop d’una petita esglesiola on, l’ermità li subministraria les poques coses que li serien permeses. El seu desterrament seria estricte, sota pena de mort, si algú la trobava fora d’aquells confins.

Ella va mirar als sis representants del poble. Podia haver-se venjat, podia haver parlat. Ells, temorosos de que ho fes, van donar per acabat el judici i l’Emma va recollir les quatre coses que tenia i va marxar a intentar, de nou, sobreviure.

Un casament de setembre

Crida 98 de Vullescriure.cat
Paraula obligatòria: Casament

Feia dies que plovia. Ja se sap, a finals d’agost el temps comença a canviar...

Però aquell any va ploure tant que, fins i tot, l’estadi Lluís Companys, recent inaugurat, es va inundar.

Aquell mateix dia havia anat a buscar el vestit a la botiga de núvies. En sortir amb la capsa del seu vestit de seda salvatge, i una bossa amb tots els complements, una cortina d’aigua envaïa el carrer.

Hi havia anat acompanyada per la seva germana i com varen poder es van aventurar a parar un taxi. Una aixecava la mà quan intuïa una llumeta verda de “lliure”. L’altra no podia fer cap senyal perquè duia les mans ocupades intentant que la pluja no xopés el seu vestit.

Tenia el cor encongit, no havia imaginat el seu casament en un dia de pluja.

Quan un taxi les va veure i va voler parar, van seure, van dir-li on les havia de portar i van iniciar la tornada a casa.

A l’arribar al seu “carrer de soltera”, llavors un passatge sense sortida, el senyor taxista va dir:

- “Las dejo a la entrada de la calle porqué sinó tendré que salir marcha atrás”

- Com diu? Què m’està dient? –va dir la núvia cridant.

Com seria la mirada de la noia i la veu amb la que va fer la pregunta, quan el conductor d’aquell vehicle groc i negre, que se suposa de servei públic, va parar tan a prop de l’entrada de la seva casa, que cap gota va caure a l’apreciada capsa.

El matí següent va aparèixer núvol. Però, com si sabés que aquell dia havia de ser perfecte, no va ploure en cap moment en què la parella de nuvis era a l’exterior.

I al vespre, a l’acabar la festa, un gran Arc de Sant Martí cobria aquell cel de setembre.

Una finestra discreta

Escrit i dedicat al meu pare.
Josep Company i Sal (13/07/1936 - 26/02/2017)

Fa dies que no surt de casa. El seu estat de salut no li permet.

Ha passat de tenir una vida activa a viure cada moment lentament. I tan sols en uns mesos.

Pel matí es desperta amb un petó de la seva esposa que, puntualment a les 9, li porta les píndoles que el faran sentir millor.

Després, reclama que aixequi la persiana de l’habitació. La finestra és gran i, tot i que des del llit no arriba a veure el carrer, sí que pot observar el cel, veure el seu color i jugar a endevinar quina temperatura fa.

Mandreja una mica, tanca els ulls una estona, fins que ella, la mama, li porta la roba que es posarà avui.

- Vinga que no et vull en pijama, -li diu-. T’he portat aquests pantalons de xandall i estaràs còmode. I també la camisa de franel·la perquè no passis fred.

Llavors, amb ajuda, s’aixeca i esmorza al menjador.

Des de la seva butaca veu un munt de balcons i finestres de les cases que, des de Nadal, són part de la seva pel·lícula.

Tot i no tenir Alzheimer, no pot recordar què va sopar ahir, ni gairebé qui va venir a visitar-lo, però sí pot imaginar les històries que deuen estar passant darrere d’aquells vidres o sota aquells tendals descolorits que es veuen moure els dies de vent.

Quan ets al seu costat, et comenta el que veu i el que creu veure. Et fa mirar aquell balcó que té dues bicicletes penjades i et diu que deuen tenir les rodes desinflades perquè no les treuen mai. O t’explica qui viu a cada pis amb tot un grapat de detalls.

Hi passa hores i hores.

Quan es fa fosc, la seva dona passa la cortina i ell s’enfada perquè hi ha pisos que no han encès la llum i es pregunta perquè no han tornat a casa encara.

Diumenge, dia 26 de febrer, des del teu llit, amb tots nosaltres al teu costat, prop d’aquelles finestres... i amb un petit sospir com si bufessis una espelma, vas apagar la teva vida cansada.

Però nosaltres la mantindrem encesa per tu.

T’ESTIMEM PAPA!