Només cal intentar-ho

Crida 156 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: eixut

La Roser necessitava sentir-se útil de nou. Portava uns anys jubilada, però encara tenia moltes coses a fer. Tenia ganes de sortir, de trobar-se amb la gent, d’ajudar, de fer activitats...

Sempre s’havia dedicat a temes socials i havia treballat en una ONG dedicada a integrar, dins la nostra societat, els nouvinguts al nostre país.

De professió, i per devoció, havia estat professora de llengua catalana en diversos instituts i havia arribat, al final de la seva etapa laboral, a catedràtica de la Universitat de Barcelona.

Compromesa amb la cultura i amb les reivindicacions de Catalunya, va optar per oferir-se com a parella lingüística i així reunir en una activitat les seves grans passions, el català i ajudar a posar-lo en pràctica.

El primer dia que es va trobar amb en Sergio, ja va veure que no seria fàcil. Era un ésser eixut, escàs de paraules, d’ulls tristos... però la Roser ho va prendre com un repte i va creure que aconseguiria el seu propòsit: que en Sergio es deixés anar i parlés en català.

Es trobaven dos dies a la setmana, a la terrassa d’una cafeteria. La Roser va creure que seria millor començar fent coses quotidianes i que li poguessin agradar més a un noi de 20 anys. Allà es prenien un cafè o una xocolata i intentava esbrinar què li vindria de gust fer al Sergio.

El diàleg entre ells era més aviat un monòleg de la Roser. En Sergio només deia “sí” o “no” o assentia o negava amb el cap. I així no parlaria català, ni cap llengua.

Un dia, quan anaven cap a mercat a donar un volt per les parades, van creuar un carrer i un patinet elèctric se’ls hi va tirar a sobre sense cap avís i a tota velocitat. El Sergio va atrapar a la Roser del braç i aquell acte, quasi inconscient, la va salvar de ser atropellada.

La Roser li va donar les gràcies amb llàgrimes als ulls. En Sergio, li va respondre en un perfecte català:

-        -  No et deixis mai anar del meu braç, Roser. Sense tu, mai no hauria parlat en català.

I després d’això van somriure agraïts.

A la Montserrat

Crida 155 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Estimo

Aquell matí em vaig despertar amb l’anima cansada. Portava massa dies sense fer tot allò que feia engrandir la meva vida. Massa temps sense abraçar a ningú. Temps gris com el cel que hi havia aquell dimecres de novembre.

Feia anys que no m’aturava. Treballava, estava per la casa i els fills, escrivia, preparava recitals de poesia, sortia de cap de setmana... Els meus amics em deien que era com un remolí, que no sabia descansar, que estava amb tots i en tot.

I de sobte, frenada en sec!

L’agenda buida d’actes, cap presentació, cap trobada, i poques sortides al carrer.

La meva habitació es convertiria en despatx, zona de reunions telemàtiques, gimnàs, racó d’escriptura, i centre de pensaments.

Em vaig adonar de la importància de tenir una cambra amb vistes: Sant Pere Màrtir, Collserola, el Tibidabo... podia gaudir del cel tan si era blau com gris, o si es feia vermell apuntant ventades.

Però hi ha una cosa, que encara ara, em fa les estones més lleugeres, i és quan el meu gat s’enfila a la taula de treball i es posa a observar com volen els coloms.

M’agrada treballar des de casa, és una estança còmode i acollidora, No m’importaria seguir fent-ho fins a la meva jubilació. Però demano, i ho crido ben fort, que torni el temps de gaudir les tardes, els vespres i les nits. Que puguem marxar de vacances sense haver de demanar permís i que tinguem de nou activitats culturals.

Em costa trobar la inspiració per escriure, però avui et llegeixo, Montserrat, i em sento reviure en les teves paraules:

“Visc i torno

A reviure

cada poema,

cada paraula.

Estimo tant

la vida

que la faig meva

moltes vegades”

Gràcies pel teu llegat, Montserrat.

Viatge sorpresa

Crida 154 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: Palma

Un any diferent, incerteses, por a les multituds, neguits i angoixes... Aquell havia estat un any de no saber que podríem fer més enllà de dos o tres dies. Els plans havien de ser a una setmana vista com a màxim.

Les agendes eren buides de nous projectes i plenes de records. Les vídeo trucades ens havien apropat als nostres estimats i les poques activitats a les que assitiem eren gràcies al zoom d’una aposta per la tecnologia.

Estàvem cansades, necessitàvem aire i mar. Però tampoc veiem, en cap de les possibilitats existents, res que ens fes il·lusió.

Els pocs hotels que tenien obert estaven plens, els apartaments a la costa ens sortia a preu d’or, i la nostra esquena i les nostres cervicals ja no estaven per anar de càmping.

Un dia, quan ja havíem abandonat la idea de fer vacances prop del mar, em va trucar l’Estela:

 -   Ei, Cris, saps d’aquell amic meu que viu a Palma de Mallorca? Doncs té un vaixell per fer petites navegacions pel Mediterrani. I aquest any no el vol llogar. Diu que aquest any ell i la seva parella necessiten sortir a navegar 6 o 7 dies.

-          - Caram que bé que ho passaran, i què té a veure amb nosaltres?

-     - Doncs diu que si hi volem anar. Que tenen lloc per 3 o 4 persones més. Volen a tothom conegut, per allò del virus, i vaja, que si vols que ens apuntem?...

No vaig tardar ni un minut en respondre. Seriem lliures per uns dies, tindríem mar, sol, bon menjar i bona companyia, què podia anar malament?

Només faltava una setmana per salpar. I li vaig dir que sí, que marxàvem.

Finalment, vàrem fer el viatge. I aquell any que creia que no podria fer res durant les vacances va resultar ser un dels millors estius. I em va fer pensar que en els moments complicats, s’ha de saber canviar de rumb i, possiblement, aprofitar per fer alguna cosa que sense haver estat un any de pandèmia, no hauria fet mai.

Un conte feliç

Crida 153 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: humor

 

No recordava quan havia estat la darrera vegada que va sortir al carrer sense haver de demanar ajuda, sense haver de passejar sobre les rodes de la seva cadira. Havia nascut amb una debilitat als ossos i cap metge havia trobat quin era el motiu. Les analítiques eren perfectes, i tot semblava funcionar bé, però el seu esquelet era fràgil i al més mínim cop es trencava com un got de vidre quan cau a terra.

La seva infància la recordava entre cotó fluix. La seva mare sempre pendent d’ell. Un professor particular li va ensenyar tot el que sabia i els amics els podia comptar amb els dits d’una mà. Tothom hauria dit que seria un nen amargat i esquerp, però en Guillem sempre tenia un somriure als llavis. Ni quan les coses anaven malament perdia el seu bon humor.

Passava tardes senceres llegint novel·les d’aventures i imaginant que era el protagonista de tots aquells viatges. Quan algú l’anava a veure, ell sempre els explicava la seva última lectura posant-hi tanta espectacularitat en les seves paraules, que tothom marxava amb un agraïment per la experiència viscuda.

Així, dia a dia, el seu nom va ser conegut en els pobles propers al seu, i poc més tard ja el coneixien a tot el país. Li feien ofertes per a conferències i presentacions de llibres, per programes de ràdio i televisió. En una entrevista per a un programa infantil, un nen li va preguntar:

-         - Guillem, i tu com és que sempre fas cara de ser feliç si no pots gairebé sortir de casa?

I en Guillem li va dir amb el seu somriure:

-         - Estimat vailet, faig cara de ser feliç perquè ho sóc. La felicitat és dins meu. I encara ho soc més quan veig com gaudiu de les meves històries. Algun dia sabreu de què us estic parlant.

Aquells anys

Crida 152 de Vullescriure.cat

Paraula obligatòria: pecats

Quan era petita anava a escola de monges. Era la que tenia més propera a casa i la que, segons els meus pares, tenia un millor nivell educatiu. Crec que en aquell moment era veritat.

Però, ara que repasso com era l’escola, em poso les mans al cap. Eren anys d’estudiar en castellà i fer dues hores de francès a la setmana. Era encara època d’estudiar l’assignatura de “Formación del Espíritu Nacional”  i de gimnàstica amb faldilla i bombatxos a joc, per tal que no se’ns veiessin les calces al fer les tombarelles. Crec que mai vaig parlar en català dins de l’escola, o al menys no ho recordo. Però llavors tot ens semblava normal.

Tinc alguns bons records, però potser són perquè la memòria és selectiva i, a mesura que passa el temps, vas oblidant allò que no et va fer feliç.

Em quedava a dinar, és a dir, feia estada completa. Llavors menjava poc i no m’agradava quasi res del que em donaven allà. Això va fer que desenvolupés una facilitat per amagar o fer desaparèixer els trossos de carn que em feien vomitar. A la butxaca de la bata portava una bossa de plàstic i, quan no em miraven, feia caure els fideus a la cassola, que tant odiava, dins la bossa. He trigat molts anys a tornar a menjar fideus.

No m’agradava la combinació d’uniforme blau marí amb sabates i mitjons marrons. Ho trobava horrorós, però era fàcil pel matí. Mai havies de pensar que et posaves.

Fèiem costura i apreníem a cosir robeta de bebè per si algun dia havíem de fer la canastreta pel nostre fill. La veritat és que, quan va arribar el moment, ho vaig comprar tot fet.

Resàvem, resàvem molt. A l’entrar de bon matí. Al sortir i al tornar del pati. Al marxar a casa. Abans de dinar... Fèiem el “Mes de Maria” al maig i el “Mes del Sagrat Cor” al juny, passant el rosari cada tarda. Es veu que les nenes de finals dels seixanta havíem comès molts pecats.

Ara que ho penso, amb la distància dels anys passats, les hores d’aquells anys devien ser de més minuts. No us penseu, també ens donava temps de fer matemàtiques, història, geografia, gramàtica i segur que moltes coses més.

La vida, quins instants

I tornem als relats de Vullescriure.cat  Ja estem a la 9a. temporada. Avui, la resposta a la crida 150

 

Tenia por de despertar i que no hi fossis. Tot havia estat tan perfecte!

L’arribada amb un petó i una rosa vermella. La nit de lluna plena. El sopar, d’aquells que no cal ni mirar al plat per anar menjant. Els teus ulls observant-me amb desig. Un recital meravellós, on la veu de la rapsoda em duia un record de moments especials. Un arribar a casa abraçats. Un descansar sense fer-ho, notant la teva pell a tocar de la meva...

He despertat i sí, hi eres. Dormies i t’he estat mirant una bona estona. De sobte has obert els ulls i tot ha estat com abans. Tornàvem a respirar al mateix temps, pausadament, sense presses.

En el meu cap encara ressonaven alguns dels versos que havíem escoltat plegats:

«(…) —¿Per on passa? —Per la plaça
—¿Per on vola? —Per l'escola,
mes la ratxa que passà
escampà llavor exquisida:
alegresa per la vida,
remembrança per demà.»

El nou dia ha estat, com deia la Ma. Antònia Salvà, d’alegresa per la vida. Els camps semblen més verds i el cel més blau. I tot per nosaltres.

Mentre escric aquest nou relat, penso que la vida s’ha de viure com si no hi hagués un demà. S’ha d’anar a totes i viure cada moment amb la intensitat que ens demani el cor. Que la vida és feble però la passió és forta i que només gaudint dels instants s’arriba a la felicitat.

Són moments d’incertesa a l’exterior, de preocupació i desànim, però en el nostre interior podem tenir la fermesa de que només nosaltres podem crear, acceptar , canviar o viure el que tenim davant d’una forma o d’una altra. I optar pel sender negatiu no és intentar el millor camí.

Ara, et torno a buscar amb la mirada. Respiro amb l’amplada dels pulmons i somric.

Revifada

Vullescriure, temporada 2019/2020

Paraula obligatòria: Cafè

Per mi, l’any comença a l’inici de la tardor. Amb els nous projectes i propòsits.

Com quan era petita i s’inaugurava el curs escolar.

O com ara ja de gran, quan m’encamino de nou a la feina després d’un mes de vacances.

És en aquest moment quan les fulles dels arbres comencen a canviar de color i l’aire, que bufa, mentre vaig amb presses pel carrer, es torna més fred i humit.

El nou primer matí d’aquest any em feia mandra, molta mandra. Havia estat un estiu de mogudes familiars i de molts dies de platja. Tornar a la rutina no era el que més desitjava.

Em vaig vestir amb colors encara d’estiu i unes sabates planes que em recordaven a les que duia una nina que m’havien portat pels Reis dels 6 anys. (És més, actualment, el model d’aquestes sabates porten el nom d’aquella nina, “Mercedites”).

Els ulls em pesaven, el vespre anterior no m’havia pogut adormir fins ben entrada la matinada. I tenia aquella son com quan notes que perds el món de vista.

- Aquesta nit sí que dormiré, em vaig dir jo mateixa.

Caminava per inèrcia, absorta en les meves meditacions. Només pensava en quins dies de pont estaven per venir. I en la migdiada que faria després de dinar tot fent veure que miro la tele.

De sobte, en aquella cantonada del carrer Aragó, vaig respirar profundament, els ulls se’m van obrir com taronges i un somriure se’m va dibuixar a la cara.

Que poc necessitava per canviar el meu estat d’ànim!

Tan sols, l’aroma del cafè recent mòlt que m’arribava des de Ca l’Adroguer. Aquell gairebé perfum envaïa l’aire del meu voltant. Vaig mirar el rellotge. Em sobraven 5 minuts. En tenia prou. Vaig entrar, demanà un de ben curt i al beure-me’l d’un glop vaig exclamar: What else?