Paraula obligatòria: Lleixiu
Un text que vaig escriure en un d'aquells dies que hi passava tantes estones al metro...
Aquesta
història podria ser real. Possiblement ho és.
Cada dia ho
penso quan viatjo cap a la feina amb el metro. Sempre a la mateixa hora i, si
fa o no fa, sempre les mateixes cares. Ens mirem i jo imagino la seva vida.
Són les 7 del
matí. He pogut seure i, al meu costat, queda un lloc lliure. A la parada
següent entra ella, la Marina. O potser no és aquest el seu nom, però jo he
imaginat que sí.
A aquella
hora i ja camina amb els peus adolorits i els ulls cansats. Com quasi cada dia,
se seu al meu costat. Es deixa anar rendida, es posa la bossa a la falda i
l’agafa fort. Tanca els ulls i sospira. Les seves mans vermelles fan olor a
lleixiu.
Les seves
robes estan gastades però són boniques i de bona confecció. Porta un abric
d’estètica antiga però d’aquells que duraven tota una vida.
La miro i,
entre l’olor a desinfectant, imagino que la Marina havia estat de bona família.
Ella s’hauria casat enamorada i possiblement va tenir un fill abans d’adonar-se
que es feia gran. Ara, la marca d’un anell en un dit de la mà esquerra em fa
pensar que aquell home ja no forma part de la seva vida. Segurament va ser
valenta i va decidir viure sense luxes però poder ser ella mateixa. Li toca
treballar més del que mai havia treballat. Només ha trobat una feina de neteja
en una empresa que obre les portes a les 7 del matí i ella ha de treballar de
matinada.
Aquell
senyal del dit em fa pensar que no es vídua, crec que hauria seguit portant
l’anell.
Dibuix de Sílvia Morilla
