Especial Nadal VullEscriure

Per celebrar que s’acosta Nadal, i que els escriptors de VullEscriure fan coses
(i fins i tot publiquen llibres), el dissabte 9 de desembre hem participat a la marató d’escriptura #tweetrelat #EscriptorsVE
que hem celebrat a twitter durant tot el dia!

Consistia en fer un tweetrelat basat en la paraula que, cadacun dels escriptors de Vullescriure, que tenim llibres editats, escolliem. Aquí teniu els que vaig fer jo. Tota la resta la podeu consultar a Twitter @VullEscriure o a www.vullescriure.cat

 Pont:

 "No necessitava cap pont per arribar a ell. Tan sols agafada a la seva mà era capaç de creuar un mar d'angoixes. Tan sols amb ell."

Ametller:

"Era preciós, un camp ple de flors. Uns arbres que em portaven tan bons records. De sobte, vaig veure aquell ametller, aquell sota el que haviem fet l'amor per primera vegada..." 

Mística: 

"Cada tarda anava a veure a la seva mare. Deia que li donava pau, que l'envoltava una mística aura de color blau que la feia millor persona. Aquell blau, seria el seu llegat."

Paraula:

"Amb una sola paraula en tenia prou per ser feliç. Però aquell dia que la va besar... va saber que l'amor, que sempre havia pensat que li era negat, també l'acompanyaria per sempre més."

 Exhibicionista:

"Entrava cada dia al parc amb les butxaques carregades de pedres. Dels matolls de les voreres s'escoltaven veus, i de tant en tant, algun exhibicionista ensenyava les vergonyes.

- Pedres a la dreta!!!"

Absurd: 

"És absurd voler tornar enrere. La vida és una passa endavant. Ser feliç de nou ha de ser un tornar a començar. 

(va pensar mentre es mirava al mirall)"

 

Tuitpoema:

"Sempre hi ha un tuitpoema que escric per a tu.

Breu, intens i amb sentiment que em surt del cor.

Però tu no el veus perquè no tens Twitter.

Potser per això m'atreveixo a escriure'l"

Espill:

"Reflexat en l'espill de la seva mirada, se sentia l'home més fort del món. Era capaç de lluitar contra els dimonis que el perseguien... I guanyar!"

Qualsevol:

"Un dia qualsevol es van trobar en un parc. Al veure's van somriure. Des d'aquell dia es van estimar. Tot i així, sabien que en qualsevol moment haurien de dir-se adéu."

Colada:

"Sempre té fred. Pren el cafè amb llet ben calent. Però la llet no ha de bullir, li molesta la nata que fa. Llavors, jo que ho sé, li poso la llet colada i cap problema."

Laberint:

"Eren dos nens i jugaven a fet i amagar dins d'aquell laberint, sempre es trobaven.

Amb el temps es van casar i ara caminen perduts sense donar-se la mà."

Llop:

"Esperava la lluna plena perquè era quan venia a veure-la el seu llop. Aquell amor prohibit i secret que un parell de nits al mes la feia feliç. Ella era una guineu tots els dies de l'any."

No cal tocar fusta

3a. Crida Vullescriure.com
Paraula obligatòria: Fusta

Feia temps que eren casats. Ho havien provat tot. Volien tenir fills i no hi havia manera.

Seguien sempre uns rituals. En Quim era molt supersticiós i no volia res de color groc a l’habitació, es dutxava després de sopar només amb aigua calenta, posava una espelma de color taronja, i abans d’abraçar a la Montse, tocava fusta. Creia que algun dia tot allò faria el seu efecte.

Havien acudit als millors metges i fetes les mil i una prova, però tots els hi deien el mateix:

- No hi ha cap problema. Vindran quan hagin de venir.

En Quim creia que era culpa seva i s’informava de productes naturals i d’exercicis que asseguraven incrementar la fertilitat. La Montse intentava gaudir els moments pensant que aquella seria la bona.

Aquest any, quan la primavera ja es veia venir, una pèrdua familiar els va trasbalsar. Va ser sense poder-ho assimilar, d’un dia per l’altre, i el cor semblava fer-se petit.

Aquella nit, la Montse el necessitava més que mai. Plorava sense parar i es va abraçar al Quim petonejant-lo com feia temps que no el besava.

Van entrar a l’habitació sense deixar-se anar, eren gairebé una sola persona.

Entre llàgrimes i carícies, van fer l’amor com la primera vegada. Era tant el seu desig de guarir la pena en els braços de l’altre, que en Quim ni va pensar en fer cap dels rituals que el perseguien des de ... ni recordava quan.

Al cap d’uns dies la Montse li va dir que estava embarassada.

Avui, ha sonat el telèfon i en Quim ha sortit disparat. En Bernat ja volia sortir.

Ha marxat de la feina dient als companys:

-Eiii que vaig a ser pare, vaig a ser pare... Ja us trucaré.

Ha pujat a un taxi i s’ha dirigit directament a l’hospital, llavors s’ha adonat que  portava els mitjons grocs.

Ha somrigut i ha pensat que mai més tornarà a necessitar tocar fusta. Tan sols havia de viure amb la intensitat que ho va fer aquella nit de març.  

Melangia

No canviaria ni un sol moment
d'aquest temps que ha marxat
com el riu que busca el mar.
Res no s'atura,
però l'aigua
pot buscar de nou la llera
i així, tornar-nos a trobar.
L'enyor em traspassa el pit
com l'ham que mata al peix.
El cor se'm fa petit,
pres de la melangia.
Només la teva olor,
que ha quedat entre els meus cabells,
em fa més fàcil pensar
que mai t'allunyaràs de mi.

(Escrit el 9 de setembre de 2017)

 

Ho recordes?

2a. Crida Vullescriure

Paraula obligatòria: Peix

En Tinet havia nascut en un modest aquari que hi havia en el menjador de casa d’una família d’un petit poblet de la costa.

Era un espai on no hi faltava lloc per jugar i amagar-se, ni tan sols, un cofre que simulava un tresor enfonsat al mar.

L’aigua d’aquell “paradís” sempre era neta i en Tinet nedava entre aquelles bombolletes que sortien d’uns foradets com si fos el seu jacuzzi. La pressió de l’aigua li feia pessigolles a les aletes i li obligava a fer tombarelles sense parar.

Havia tingut sort perquè en aquella llar cuidaven a tots els que hi vivien fossin com fossin. Hi havia un gat, un gos i fins i tot un canari.

Però també havia tingut sort de sobreviure, ja que era l’únic peix que tenia un do especial: Tenia memòria.

A través del vidre, sempre ple de ditades dels petits de la casa, veia tots els matins acostar-se una mà que tocava l’aigua i que llençava aquella mena de pellofes que tant li agradaven.

Però de tant en tant, una mà molt menuda s’acostava a la peixera, plena d’aquell menjar i el deixava caure dins de l’aigua com si fossin flocs de neu. I si estava foooorça estona, fins que un crit de la mare el feia marxar.

Naturalment els altres peixos no recordaven que ja no tenien gana i s’empassaven tot el que podien. En Tinet s’esforçava en dir-los que ja no mengessin més, però ells seguien i seguien fins que, al dia següent, suraven panxa enlaire.

Amb el pas del temps i després d’haver conegut diverses espècies d’aquells desmemoriats, en Tinet va fer un repàs de tot el que recordava i va tancar els ulls mentre mirava les bombolles que encara el feien sentir bé. I es va adormir. 

(Foto cedida per M.Domene,2016)