Quan la pau és més cruel que la guerra

Aquests dies he escrit el pròleg d'un llibre que sortirà aviat a la llum. "MAS DURA SERÀ LA PAZ" darrer premi Romà Planas i Miró de Memorials Populars de la Roca del Vallès.

El concepte PAU és tan relatiu... sobretot després d'una guerra, perquè la pau pels vençuts comporta sovint un preu molt alt.

Rellegir el manuscrit m'ha fet reflexionar molt, i no he pogut evitar els paral.lelismes amb la campanya "Los XXV años de Paz" de Franco.
Tinc al cap imatges dels arxius dels afusellaments del Camp de la Bota. Una de les fitxes dels executats "Extremista CNT-FAI" justificava l'afusellament amb una frase curta, molt curta però molt explicita: "Indigno de vivir en la nueva España"


L'activitat d'execucions al Camp de la Bota va continuar fins  a l'any 1953 amb més de 1.700 morts.
Una pau plena de morts.

També he recordat una conversa que vaig tenir amb l'Elisabeth Eidenbenz.  M'explicava que després de l'etapa de la Maternitat d'Elna, ja instal.lada a la Viena soviètica just acabada la guerra,  veia com els russos violaven a les dones austríaques perquè eren dones dels vençuts.
Llegeixes memòries d'aquells soldats per entendre el perquè

...Recordo una dona alemanya, restant despullada després de violacions massives. Ara sento llàstima, però no la sentia en aquell moment... Penses que va ser fàcil perdonar els alemanys? Odiàvem veure les seves cases blanques, netes i intactes. Amb roses. Volia que sofrissin. Volia veure les seves llàgrimes...

I podríem anar repetint la mateixa seqüència en totes les guerres: Els Balcans, Txetxènia, Síria...

La paraula PAU hauria de ser sagrada, més enllà del poder humà. Hi ha deus que  vulguin fer-se-la seva?