Sentències

Sentències pensades per alumnes de 2n ESO B en Atenció Educativa:

Cuanto más dinero tienes, más cosas quieres. (Yarina K. i Fran B.Y.)

Un fill és el millor que pots deixar en vida quan mors. (Pau S.T.i Alina G.)

El dinero mueve montañas, pero no da la felicidad. (David S.M., Marcos C.L. i Alejandro L.F.)

Si lliges poc, poc aprendra's. (Yarina K. i Fran B.Y.)

La felicidad, hay que saber conservarla. (Sandra F.P. i Mischell C.R.)

El futur sempre està pròxim, encara que no el pugues veure. (Pau S.T. i Alina G.)

Si la belleza te parece que es todo, cuando desaparezca tu belleza será el fin de tu vida. (Maria C.C. i Maria G.T.)

Quan més diners, més avariciós et fas. (Joan C.L. i David M.B.)

Leer te hace ver y saber. (Pau S.T. i Alina G.)

El pobre acostuma a ser més ric en felicitat que en diners; el ric, a l'inrevés. (Ivan S.M. i David S.B.)

Si en el presente te portas mal, en el futuro lo pagaràs. (Maria C.C. i Maria G.T.)

L'enveja no et farà mai feliç. (Pau S.T. i Alina G.)

La felicidad no se consigue con el dinero, sinó con el amor de tus conocidos. (Samuel V.G. i David V.T.)

Sentències i reflexions (IV)

EL TALENT ÉS UNA QUALITAT PROU CORRENT.
NO ESCASSEJA LA INTEL·LIGÈNCIA SINÓ LA CONSTÀNCIA.

(Doris Lessing)

Doris Lessing, l’autora d’aquesta frase, fou guanyadora del premi Nobel de Literatura l’any 2007. És significatiu que fóra precisament ella l’enunciadora d’aquesta sentència, doncs és prou corrent pensar que una persona guanyadora d’un premi Nobel ha de tenir un talent excepcional, una habilitat i una destresa a la que poca gent pot arribar.

Probablement és cert que Doris Lessing és una mestra en l’art de l’escriptura. La pregunta és si va nàixer amb un do o si ha aconseguit ser-ho a base d’esforç.
S’assumeix que aquella persona que obté resultats excel·lents en allò que fa, ja siga als estudis, al treball, a la cuina... és perquè ha sigut obsequiada amb una habilitat especial, una habilitat innata que és inherent a la persona.
Doris Lessing amb la seva frase desafia la credibilitat d’aquesta pressuposició.
Es publicà fa poc al periòdic El País un article que parlava sobre la teoria de les 10.000 hores segons la qual una persona es podia considerar mestra en algun aspecte quan li havia dedicat 10.000 hores de treball, de pràctica. Així es citava el cas del grup musical The Beatles, els quals havien cobert les seves 10.000 hores tocant a un local d’Hamburg. D’aquesta manera, es deia, havien assolit un grau de compenetració i d’habilitat per a actuar i improvisar dalt d’un escenari realment impressionants.
Cada persona naix amb unes qualitats determinades, açò és cert, però no es troba tancat dins d’elles. La diferència entre les persones excel·lents i les mediocres rau en el fet que les primeres van decidir que volien arribar al màxim i no es van preocupar de si aquesta fita els resultaria difícil o no, mentre que les segones es van definir a elles mateixes i les seves capacitats resignant-se a fer allò que creien que podien fer, deixant de banda la possibilitat de l’esforç i la superació personal.
Fins ara hem observat casos de persones notables i referides només a una activitat, això no obstant la frase que estem analitzant es pot aplicar a cada moment de la nostra vida, doncs és un missatge amb el qual l’escriptora anima a cada persona a sentir-se capaç de fer qualsevol cosa que es propose. Tomba totes les barreres que ens puguem posar a nosaltres mateixos:
-No, és que jo soc de ciències.
-Buf! Jo és que no tinc ni idea de cuina.
-Música? Impossible per a mi.
...
Ens situa a tots en un mateix nivell, a partir del qual solament ens fa falta un ingredient comú per a triomfar en els nostres objectius: l’esforç, la perseverança, les ganes de lluitar: la constància.
Pense que a la vida existeixen dues actituds que adoptar. La més senzilla i a la que normalment es tendeix és la d’acceptar les pròpies limitacions, o dit d’altra manera: deixar que les dificultats ens dobleguen. L’altra és l’actitud oposada, la de doblegar les dificultats convertint-les en un camí per a la nostra superació com a persones. Aquesta actitud, però, no és gratuïta, requereix un sacrifici, un gran aport d’esforç.
Així, crec que les persones com Doris Lessing són dignes d’admiració, però no perquè estiguen allunyades de la gent corrent pel fet d’haver sigut regalades amb un do especial, sinó per la seva actitud de lluita davant la vida que els ha permès sobreeixir de la mitjana i ensenyar-nos el camí per a arribar al cim.

Clara Martínez Cervera (2n BAT)

Sentències i reflexions (III)

LA MORT NO EXISTEIX.

LA GENT NOMÉS ES MOR QUAN L'OBLIDEN.

SI POTS RECORDAR-ME, SEMPRE ESTARÉ AMB TU.

(Isabel Allende)

Aquesta cita va aparéixer en un llibre anomenat Eva Lluna de l'escriptora xilena, Isabel Allende. Amb aquesta frase, l'autora expressa un sentiment d'amor, de record o d'apreci a una determinada persona que ens ha abandonat físicament en un moment concret, és a dir, ha "mort". Així i tot, la seua ànima es troba entre nosaltres, ja que ningú mor si algú el recorda.

Quan morirem? Com morirem? Estem morts? Aquestes i d'altres preguntes semblants ens omplin el pensament dia a dia, encara que generalment no les explicitem. La mort és un fenomen que tard o prompte ens arribarà a tots. Potser siga el més desagradable, però a l'igual que hem nascut, creixerem i ens reproduirem, també, per últim o per iniciar de nou el cicle, morirem.
Arquímedes, Kepler o Plató entre d'altres, són persones que físicament no es troben entre nosaltres, però, abans de desaparéixer, han deixat escrit durant la seua vida un gran treball que fa possible que actualment tothom els recorde com si carnalment es trobaren presents. De la mateixa manera que recordem a aquests individus per les obres que han escrit, també recordarem a essers pròxims al nostre entorn, sobretot si pertanyen a la nostra família.
Personalment pense que la mort no existeix. És només un pas cap a l'alliberació del nostre ésser intern, la nostra ànima. Fins que no ens arribe el moment de morir, hem de gaudir al màxim, ja que els nostres pares ens han donat el millor regal del món, una vida. Amb aquest meravellós obsequi lluitarem contra tots els obstacles que es posen al capdavant nostre i no li tindrem por a la mort ja que morir no és més que nàixer a altre estat.

Sheila Martínez Pecino (2n BAT)

Sentències i reflexions (II)

NO HI HA BARRERA, PANY, NI FORRELLAT QUE PUGUES IMPOSAR

A LA LLIBERTAT DE LA MEUA MENT.
(Virgínia Woolf)

Des de l’insecte més menut i insignificant fins al més ferotge i grandiós dels mamífers, tots els animals gaudeixen d’una llibertat innegable. La llibertat que els proporcionen els sentits i l’instint que regeix les seues vides és una llibertat que tan sols es veu eclipsada quan l’acció de l’home es creua amb el seu camí.

Els humans ens considerem afortunats per la nostra capacitat racional, la mateixa que ens permet diferenciar entre el que és ètic i allò que no ho és. El que no reconeguem moltes vegades és que precisament aquesta capacitat racional és la que ens empresona. La llibertat o la repressió no són res més que constructes de la nostra pròpia ment, ja que tots ens sentim perfectament lliures quan nasquem, fins que “els majors, que saben més de tot”, ens imposen els seus costums, les seues lleis... en definitiva, les seues normes. És aleshores quan comencem a plantejar-nos què és la llibertat, i si nosaltres podem gaudir-la. Eixe és el moment exacte de la seua fi.

Moltes vegades, l’ésser humà es veu lligat als seus errors i es troba privat de la seua llibertat per haver violat les normes imposades per al correcte funcionament d’aquesta societat. Altres vegades, és el nostre propi cos el que realitza aquesta feina tancant-nos darrere d’alguna malaltia.

Virgínia Woolf va estar presa al seu cos. El seu trastorn bipolar la mantenia lluny de la ciutat que estimava, però això no va impedir que portara endavant fer allò que més li agradava: escriure. A causa de la malaltia, Woolf ens conta que sofria una sèrie d’atacs i que, després d’aquests, experimentava una sensació tan forta que inspirà les millors obres escrites per l’autora.
Amb aquestes paraules, Virgínia Woolf ens deixa palès que la nostra ment és quelcom intangible, ple de secrets per descobrir i que mai, ningú, podrà posar-li barreres.

Si així ho desitges, la teua ment viatjarà allà on el teu cos no pot accedir, et podrà alliberar de la més cruel de les presons i et portarà al paradís. Per a poder aconseguir-ho, però, has d’estar entrenat. Igual que no pots fer una marató sense abans haver-te preparat físicament i psicològicament, la teua ment no pot fer miracles i, si no la utilitzes cada dia, mai es farà suficientment forta com per a amagar-te de la realitat.

Hem sigut, som i serem esclaus de la realitat que ens envolta, però de vegades la pots endolcir amb la més fantàstica de les medicines: la literatura escrita amb el cor.

Lídia Vila Asensi
(2n BAT)

Sentències i reflexions (I)

L'exposició del Dia de la Dona, de la qual ja hem parlat, està donant molt de si. Els alumnes de 2n de Batxillerat, com a activitat d'exercitació prèvia a la PAU (Prova d'Accés a la Universitat), han triat, cadascú de manera totalment lliure, una sentència de l'exposició, la que més els ha agradat, per un motiu o altre, i han elaborat un assaig. Alguns d'aquests assajos, amb el permís dels autors o autores, els anirem mostrant en aquest bloc. Un consell: No us perdeu aquestes lectures!

NO ÉS DIFÍCIL PLORAR EN SOLITUD, PERÒ ÉS IMPOSSIBLE RIURE SOL.
(Dulce María Loynaz)

Quantes vegades hem plorat en un racó del dormitori per a què ningú ens veiés? Quantes vegades hem abraçat el coixí perquè ningú entén el nostre pesar? I és que aquelles coses que fan omplir els nostres ulls de llàgrimes són situacions o records que per qualsevol motiu arranquen un sentiment de ràbia, de dolor, de felicitat o d’estima que fan caure eixa primera gota dels nostres ulls, i dels quals moltes vegades ens avergonyim. És per aquest motiu, per la por al rebuig dels altres, pel terror a no ser entés per aquelles persones que estimes..., que ens amaguem en aquells llocs on ningú ens diu res i ens sentim segurs.

Allò contrari al que sentim quan plorem, que ens trau fora del més obscur dels racons de la nostra habitació i ens col·loca davant de tots, és el riure. Una força sobrehumana que ens empenta a compartir la nostra felicitat amb tothom. Alguna vegada heu intentat riure sols, sense ningú al voltant? El riure no és més que la conseqüència d’aquelles accions produïdes per les persones que simplement volen veure en el nostre rostre aquell somriure inesperat que ens afavoreix tant. Qui no ha acabat alguna vegada contagiat del so del riure d’aquella xica que està asseguda davant teua en el metro, o del xic de la cua del supermercat? Aparentment rius sol, però de sobte veuràs que tot el metro, o quasi tota la cua del supermercat, t’acompanyarà. Impossible afirmar que pots riure sol.

Plorar o riure, riure o plorar, a la cap i a la fi simplement són dues paraules, dos antònims, dos extrems, que en moltes ocasions es toquen... Expressions físiques d’allò que sentim i que no som capaços de definir.

Però no em podran negar que una de les millors sensacions que hi ha en aquest món és aquella de no poder parar de riure fins a plorar, plorar de felicitat...

Iris Canet Chaqués

(2n BAT)