A causa de ja no trobar-se aquest article en la Xarxa, reproduïm l'entrevista que mantindre l'escriptor Manel Alonso amb el redactor Ricard Chulià, publicada el dia 9 de març de 2011 al digital Debatabat.cat
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) retorna als carrers i la memòria de Pouet en aquest conjunt de narracions -o noveŀla dividida en relats, segons es mire- que conformen "
Els somriures de la pena" (Onada edicions, Benicarló, 2011). Històries en certa manera autobiogràfiques, escoltades, viscudes, que dibuixen un microcosmos personal i íntim però que alhora fan que el lector s'identifique amb uns escenaris i una societat que segurament li resultarà molt propera. Alonso, escriptor infatigable i de raça, és autor d'una vasta obra, dins de la qual ha tocat quasi tots els gèneres. L'any passat, per exemple, va publicar un poemari, "Si em parles del desig" (Premi Antoni Matutano 2009 – Vila d'Almassora i publicat a Onada edicions, 2010), i un dietari, "A mala hora gos no lladra" (Llibres de l'Aljamia, Rafelbunyol, 2010).
Fes-nos cinc cèntims de la gènesi del llibre. Sorgeix d'un necessitat diguem-ne sobtada de posar per escrit determinades vivències o és un procés que ha anat madurant al llarg del temps?
"Els somriures de la pena" és un llibre que porte en cartera més de quinze anys. En un principi va nàixer com molts dels meus altres llibres: com un recull de textos (poden ser relats o poemes) que vas fent i vas posant en la mateixa carpeta, després n’hi ha alguns que per una raó o altra comencen a tindre una certa unitat i els traus i obris per a ells una nova carpeta, i et poses a treballar sobre la temàtica o l’extensió. Per l’extensió, justament, a finals dels noranta vaig traure de la carpeta els relats més breus, tot conformant la matriu del que després seria el llibre "El carrer dels Bonsais". Quan faig un llibre de contes m’obsessione una mica en la unitat i en l’organització interna, fabrique punts d’enllaç entre relats i teixisc una xarxa que dóna al recull una aparença de novel·la fragmentada. La majoria dels relats de "Els somriures de la pena" nasqueren com a narracions orals que vaig arreplegar d’ací d’allà o bé les vaig crear perquè en vaig ser testimoni dels fets. Durant anys les he anat contant a amics en la sobretaula, però en realitat qui va ser el destinatari principal d’elles fou el meu fill menut, Arnau, que en gaudia i me’n demanava més i més. Un dia em vaig posar a escriure-les i crec que una part d’elles encara conserven eixe toc de narració oral que jo, d’altra banda, no volia que perderen. A mesura que el llibre anava creixent, descobria que estava reconstruint un temps i un lloc que no per concrets deixaven de ser universals, així que algunes de les narracions que se n’eixien pel que fóra d’aquest temps i d’aquest espai les treia fora alhora que buscava en la meua memòria i en la de la gent propera material per a nous relats.
És a dir, hi ha al recull, doncs, una literaturalització de la memòria -i la invenció-. Com agafa en aquest cas l'escriptor la matèria primera per a transformar-la en el text que finalment tenim a les mans?
El principal problema és buscar una fórmula, potser prestant-li la veu al personatge protagonista i que aquest, mitjançant un monòleg intern, explique el que li ha passat, també pot ser utilitzant una epístola o narrant en tercera persona. No sé, cada història et demana una manera de ser contada. El principal problema que vaig tindre a l’hora d’escriure és la distància, hi havia alguns dels personatges que havien faltat feia poc i em resultava molt difícil ser dur amb ells. Aquests relats estan contats d’una manera subjectiva i per tant el pensament i la manera de ser del narrador els ha marcat a ferro roent. Volia que algunes narracions foren com una venjança contra algun personatge, contra una situació, contra el mateix destí, però resulta que després entren altres factors, característiques de la meua manera de ser, sóc una persona enyorosa, una mica tendra, amant de la ironia i de l’humor, i això fa que la venjança no siga crua ni cruel.
Parla’ns del mite de Pouet
En la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, d’alguna manera ja ho deia, Pouet és l’altra banda de l’espill, sobre la seua superfície es reflectix la realitat del meu món però dins de l’espill eixe món mitjançant la paraula pren vida pròpia, i ho fa entre altres coses perquè jo no sóc cap notari ni cap cronista ni tinc voluntat de ser-ho, sóc un romancer, un inventor de ficcions. El nom d’aquest espai imaginari no és casual, Pouet o el Pouet és un nom habitual en la toponímia valenciana. A més, un dia vaig ensopegar amb l’origen del nom del meu poble Puteolum, que en llatí venia a significar Pouet, em va agradar i me’l vaig fer meu, i algun que altre escriptor valencià, Agustí Peiró o Jordi Garcés, també han fet referència a Pouet en els seus relats de ficció.
"Els somriures de la pena" es pot veure com una novel·la unida mitjançant els relats o les escenes o un conjunt de narracions amb un fil conductor... D'altra banda, el recull està dividit en tres parts en què cadascuna evoca un període temporal...
Els relats que conformen "Els somriures de la pena" tenen uns quants nexes d’unió bastant definits: la memòria i un espai concret al llarg de tot el segle xx, el relat que obri el llibre, El constructor, té lloc en una taverna l’any 1918, i els que tanquen el llibre són de la dècada dels noranta; però també hi ha personatges que apareixen en alguns relats com a protagonistes i en altres com a personatges secundaris; i sobretot hi ha un personatge que sovint no es veu però que conforma d’una manera espiritual eixa unitat, la veu narrativa, una veu que de vegades és prestada als protagonistes però que el lector intuïx sempre com la veu d’un testimoni privilegiat de tot el que es narra.
La primera part, Qui no té tall rosega els ossos, conforma tot un seguit de relats recollits de la memòria familiar i de la memòria col·lectiva del meu poble; la mort com un fenomen que apareix sense avís és present en tots i el monòleg és la forma triada en quasi tots ells. La segona part, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell, la més extensa amb dotze relats, és on les narracions estan extretes de la meua memòria, de les vivències pròpies i de la meua família durant la meua infantesa i adolescència. I la tercera part, Maleïda la dent que es menja la sement, són records ja de la meua vida d’adult, alguns dels quals lligats a la meua vessant com a editor.
En tot el recull hi ha la presència quotidiana de la mort, una mort que està aparellada de manera ineludible a la vida. En aquest sentit, no hi ha una solució de continuïtat entre els somriures i la pena, com deixes clar al títol. Aquest aspecte xoca molt amb la consideració social que hi ha en l'actualitat sobre la mort
Hem tret la mort dels pobles; la mort, però també en bona part els vells i els malalts. Hui mor un veí i potser que no te n’adones fins al cap d’uns dies. Quan jo era jove, en el meu poble, el difunt l’exposaven a l’entrada de casa i el vetlaven durant hores, la gent entrava i eixia i a la porta els homes parlaven de la vida i de la mort amb una cigarreta en les mans. Eixe dia en cap casa del veïnat no s’encenia la televisió o la ràdio. Arribada l’hora i acompanyat d’un llarg seguici, el taüt el portaven un grapat d’homes als muscles fins l’església. Durant aquelles hores al carrer la mort o l’atmosfera del ritual que l’acompanyava prenia un protagonisme d’una gran solidesa. Ara la mort pareix un tràmit, un mal tràngol que cal evitar que visquen els més joves de la casa, un ritual sense l’ornamentació d’abans que cal passar el més prompte possible. De xiquet i d’adolescent el ritus funerari em sobtava i em corprenia, i d’alguna manera ha restat en mi aquella sensació que sentia i crec que l’he transmesa en els meus relats.
Hi ha personatges inoblidables en aquestes narracions. Podem mirar-ho com una mena d’homenatge a la teua gent?
Més que un homenatge, és un no voler lliurar a l’oblit la meua gent. Escriure sobre ells era per a mi com no deixar que la mort fera del tot la seua faena. Una petita venjança en contra de la mort, i una herència amb un valor sentimental que deixe a les noves generacions.
La literatura naix del record i de l'experiència. I, per tant, té un espai i una localització concreta. Ara bé, qualsevol valencià es pot sentir identificat i reconéixer-se en les històries que conformen "Els somriures de la pena". És aquest un motor que mou el mite de Pouet?
Un dels meus objectius a l’hora d’escriure els trenta relats que conformen "Els somriures de la pena" era que no foren un recull de contalles i anècdotes locals i localistes, el mite de Pouet també naix d’eixa idea, Pouet pot ser un o qualsevol poble de la Mediterrània. La meua idea era crear des d’allò particular històries que pogueren no sols interessar un lector de qualsevol lloc, sinó que un màxim de lectors se sentiren d’una manera o altra identificats. El llibre ja està en les prestatgeries de moltes llibreries i alguns lectors de llocs més o menys distants m’han fet algun comentari en aquest sentit.
Finalment, hi ha un Manel Alonso poeta i un altre Manel Alonso narrador, dietarista, etc.?
De vegades això de treballar en prosa de ficció o no ficció i també amb la poesia és com tindre una personalitat bipolar, però on la doble polaritat, a pesar de la lluita interna que viu l’escriptor, acaba tenint fuites i les característiques d’un gènere acaben impregnant en part l’altre gènere.
Sóc un escriptor que es posa davant d’un full en blanc per motivació, sé treballar d’encàrrec, de fet alguns llibres meus per a infants van nàixer com un encàrrec i el resultat no ha estat malament. Però necessite una motivació, junt amb la motivació que no és més que la necessitat de dir alguna cosa em ve el gènere que vull emprar per a dir-la, potser l’article d’opinió, potser un relat, una novel·la o un poema. No em naix d’una manera premeditada.
