Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rousseau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rousseau. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de setembre del 2021

SEPARATISME, INDEPENDENTISME, PATRIOTISME

  • "Si la raó fa a l'home, el sentiment el condueix"



 

Encara que “el sentit comú” siga “ el menys comú dels sentits”, jo vaig a “fer-ne ús del meu" per tractar les tres paraules d’encapçalament que, en l’ús habitual, solen donar peu a ser empleades com uns motius de discòrdia, política i/o sentimental, segons per qui i com siguen considerades. Per començar, dic que si “dessacralitzem” el concepte de patriotisme en un sentit ample, tant religiós com profà, podem trobar que les diferències són estrictament conceptuals sense eixa subjectivitat odiosa amb que solen anar carregades.

A primera vista, sembla que “separatisme” i “independentisme" són políticament equivalents, ambdós suposen una voluntat de segregació política d'un territori  El matis que caldria considerar és que el primer terme pot suposar una voluntat de trencar per raons múltiples que fins i tot podrien arribar al “perquè sí”; el segon terme, encara que pot ser assimilable a l’anterior, entenc que suposa una major substància clarament identificable doncs que addueix una sola raó: entendre'l que comporta unes  raons històriques per les quals es pot exigir la supervivència d'una identitat, territorial i política,  individualitzada. Per l’altra part, el patriotisme, ben entès, és el sentiment de pertinença o vinculació a un territori i a la col·lectivitat que l’ocupa. Vist així, a vore si ens aclarim.

Tenint en consideració els matisos exposats, les paraules en qüestió no tenen per què donar peu irremissiblement a un ús denigrant i, si és així, ¿per què un separatista és considerat antipatriota per definició de part d’aquells que es consideren patriotes autèntics quan aquell, en realitat, no se sent vinculat a la pàtria d’estos altres? Jo crec que, generalitzant les possibles raons que podria sustentar un separatista, només cabria considerar-lo d’antipatriota si fora cas que les raons adduïdes foren nomes unes desraons. I un independentista, és antipatriota?; no mai, puix que creu i reclama el dret a sentir-se i ser efectivament individualitzat com ja he dit. ¿I quins motius te un patriota a sentir-se ofès i negar res que siga raonable si no és pel mal ús del concepte de patriotisme com d'obligat compliment per tothom encara que hom es considere desvinculat del sentiment de pertinença referida a una identitat política imposada?

A Espanya, els problemes que plantegen el mal ús les tres paraules del títol venen de lluny, però sobretot a partir de l’obstacle imposat secularment amb la referida “sacralització del patriotisme” referit a Espanya.

Entenent-nos, doncs: ¿Espanya, des d’un principi, és un territori geogràfic que al llarg del temps ha estat ocupat per distints agrupaments tribals o, millor, diguem-ne nacionalitats per tal d’aclarir-nos, i no segons com alguns pretenen fer creure que, ja des de la creació del món, Déu la va tindre sacralitzada com a nació? Evidentment, no; però sí que és cert que ja Sant Isidoro, arquebisbe de Sevilla va considerar com a entitat “sagrada i feliz” i la “primera nació d’occident” al territori denominat Espanya que ocupava tota la península Ibèrica, com la denominaven els grecs o Hispania pels romans (del fenici, “Isapan”, terra de conills o segons altres, “I .Span-ya”, terra de metalls) cosa que donava a entendre, per alguns historiadors, que ja en aquells temps era tractada com la nació que hui és, però obviant el que ha sigut sempre fins assolir l’estatus polític d’estat nacional que encara els mateixos historiadors no han pogut aclarir-se des de quan.

Al meu parèixer, fou precisament Felip V, en el Decret de Nova Planta, el primer qui deixa “de facto” constituïda la identitat d'Espanya com a "Estat Nacional" i, de la manera que ho feu, reconeixent  explícitament – sense pretendre-ho, ans al contrari -  els drets que assistien a les nacionalitats distintes a la castellana en afirmar que els  negava por “justo derecho de conquista” i considerar, al mateix temps, haver jutjat convenient “reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo”.

Doncs bé, tot el que antecedeix cal tindreu present per si alguna vegada estem disposts a resoldre el sempitern problema, sembla que irresoluble, d’una Espanya integrada per distintes nacionalitats que han anat arrelant-se històricament, partint dels antics regnes que la conformaven, i durant segles han estat en entredit i subordinades a la supremacia de la nació castellana que, hui encara, no en manquen d'aquells que pretenen que la qüestió seguisca així, negant el dret d’autodeterminació al que tenen dret els pobles, amb el suport de les Nacions Unides des de 1945, amb el caràcter de “ius cogens” que jurídicament vol dir d’obediència obligada. Doncs, no i així seguim barallant-nos fent valdre els tres conceptes en qüestió amb l'ús denigrant amb que són tractats habitualment.

Podria ser que a estes altures dels anys dos mil, les tendències de unions i agrupaments mancomunats siguen més o menys encomiables, potser ho és la Unió Europea o la Espanya actual d’estructura autonòmica, però això és una altra qüestió.

 

dimarts, 21 d’octubre del 2014

DICOTOMIES AFORÍSTIQUES: drets i deures








Com que la memòria és selectiva, no és d’estranyar que tinguem molt a compte els nostres drets mentre que ens és molt fàcil oblidar els nostres deures.
Els drets els reclamen sempre, però els deures solem assumir-los quan ens veiem forçats o ens ho reclama la nostra pròpia consciència que sovint sol mostrar-se molt laxa en aquest menester.
Els deures semblen només una manera d’explicitar les obligacions dels altres respecte els nostres drets: una redundància, vaja!
Els drets, si no es conquisten, s’atorguen o es demanen, però sempre resulten ser més un atorgament que una demanda al moment de reclamar-los.
Mirant-ho bé, la naturalesa no sap res de drets, només de deures. I així de malament ens tracta quan ens saltem les seues lleis
El nounat no plora quan té fam perquè reclama cap dret o exigisca cap deure. És més simple que tot això: és que té fam. Apliquem-ho, doncs, als pobles que la patixen com a una qüestió injusta abans de tractar-ho com a drets seus o com a deures nostres.
En certes circumstàncies, les disquisicions entre drets i deures són pures entelèquies.
La llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, precisament és per això que la humanitzem i ens humanitzem esmenant-li la plana quan reglamentem drets i deures.
El dret a la vida i el deure de morir no són termes correlatius. Morir també és un dret que alguns s’empenyen, a vegades, en entrebancar-lo.
Se’ns demostra diàriament pels avanços de la robòtica i els béns que ens proporciona: l’afany de perfecció ja arriba ara a tractar de fer robots sensibles, inclús amb sentiments i, per tant, abans de fer-hi tard, no estaria de sobra proclamar els drets i deures dels robots.
Paraula d’egòlatra: com que sé quins són els meus drets, no cal que em digueu quines són les vostres obligacions.
Alguns drets tenen prevalença sobre altres. Però no se’n fieu massa, a vegades només és qüestió de la posició social dels individus.
Paraula d’egocèntric: dels meus drets me’n preocupe jo que dels meus deures ja se’n preocuparan el altres.
Si la llei suprema de la naturalesa és la llei del més fort, i ho és per a millorar-se a sí mateixa, és evident que parlar de drets i deures és un fet convencional. Rousseau, doncs, tenia raó amb tot allò del contracte social; obviament,  sense oblidar-me de la lletra petita que hi ha en tot tipus de contractes.
Potser el progrés moral siga això: concertar la llei suprema de la naturalesa i els nostres convencionalismes en matèria de drets i deures perquè aquella siga més justa, cosa que sembla no tenir-ho previst.