(Tu quoque, Brute?)
La inesperada
dimissió de Ximo Puig com a membre del Comité Federal propiciada, junt a altres
membres, per a fer caure a Pedro Sánchez de la Secretaria General del PSOE,
m’ha fet recordar, salvant totes les distàncies, les paraules de Juli César en
el moment de la seua tràgica mort amb la participació de Marc Juni Brut, al
qual el tenia considerat com a fill:
− Tu, també, Brut, fill meu? – diuen que li va dir Juli César al tiranicida.
Reconec que resultarà difícil imaginar les
paraules de Juli César en boca de Pedro Sánchez recriminant la inesperada
dimissió de Ximo Puig – conjurat amb els restants dimissionaris del Comité
Federal – per la desproporció entre este fet i aquell. Jo, no obstant,
reconeixent eixa desproporció entre un
Juli César victoriós en el seu esplendor i un Pedro Sánchez de caiguda, crec
que la pregunta es pot adequar als fets apuntats, salvant el mimetisme de la
frase, puix és la que ben bé Pedro Sánchez, militants i simpatitzant li podrien
fer a Ximo Puig i a la resta de dimissionaris.
 |
| Este és el poderós Juli César |
L'’encapçalament, doncs, és més que una mera al·lusió personal a Ximo
Puig com a dimissionari conjurat contra el líder del Partit i conseqüentment va
dirigida a responsabilitzar, a ell i als
altres, dels 'descosits' (Susana
Diaz, dixit) i 'desconcerts'
que n’han resultat. Què s’ha guanyat? Ara ens trobem amb una militància i
simpatitzants absolutament dividits i enverinats (ço és un PSOE debilitat) amb
solucions distintes per a la governabilitat de l’Estat. En definitiva, una
paròdia que com a postres no servirà de res perquè amb l’aire que ha pres el PP
amb Pedro Sánchez caigut (ja ha eixit Rafel Hernando a condicionar l’abstenció
i jo no dubte que n’hi hauran condicionaments encara que Rajoy posteriorment ha
dit que no) als dirigents del PSOE actuals i als que vinguen d’immediat no es
quedarà altra que deixar que Rajoy GOVERNE amb els dictats de la Merkel i ells
deixar-se portar sotmesos i doblegats, per pròpia voluntat. Si no és així, ¿és
que Rajoy podria governar sense el suport o el silenci del PSOE? Jo, al mateix
temps que dic això perquè crec que no pot ser altra manera de seguir per la senda
de l’abstenció, també pense, com una possibilitat de salvar-se del
marasme, que no tindran més remei de no prestar-se a tan vergonyosa
claudicació. Llavors el següent escenari no podrà ser altre que anar a unes ‘terceres eleccions’ que, segons el
mandra que repetien, era el mal que volien evitar, segons deien. Això, sí: a unes ‘terceres eleccions’ amb l’eslògan "NO ÉS NO" però amb un Pedro Sánchez ja decapitat. Mireu quin desastre seria i quantes
voltes i quan de rum-rum, i quantes bales perdudes total per a arribar al cap
primer totalment enfangats de...
A tot i
això, com el tema és com per a no parar de pensar, no puc creurem que els que
han procurat la caiguda de Pedro Sánchez hagen sigut tan caparruts i tan beneïts
no prevenint on els conduïa el camí emprés. No m’ho crec, sinó més bé crec que des
del primer moment anaven a acabar amb el liderat de Pedro Sánchez amb el
pretext de evitar les al·ludides i reiterades 'terceres eleccions',
tot i que a major abundància, també crec que no importava tant Pedro per si
mateix com per a impedir una aliança de progrés amb ‘Podemos’ i amb el risc de recórrer
als nacionalistes (vade retro). I si
no és així, m’agradaria oir una versió que ens explique com pensaven evitar
unes 'terceres eleccions', que al cap
i a la fi ha estat la 'causa belli'
dels enfrontament endogàmics, si és que evitar-les era el propòsit. ¿Té Ximo
Puig i la resta de conjurats una versió
més equànime?
Dit
això, amb tot el que s’ha vist i s’està veient com a conseqüència de les
al·ludides dimissions, seguisc pensant, a propòsit dels fets que m’han suggerit
el títol d’este escrit, que seria il·lustratiu fer un parangó d’aquell “idus de març” en el Senat Romà amb este
“idus d’octubre” en el Comité Federal
del PSOE: també ací, com se sap, encara que no cruentes, han hagut víctimes. De
fet, ja circulen per internet vídeos curts amb interpretacions còmiques, inclús
macabres, de la situació que s’està vivint en el PSOE. A mi me n’ha arribat una
pel whatsapp en la qual es pretén reflectir analògicament els fets que han acabat
amb Pedro Sánchez com a líder del Partit: el vídeo fa veure que quan els
conjurats s’abalancen contra el dictador Juli César (figuradament com a Rajoy)
este s’ajup i qui en resulta mort accidentalment és Brut (figuradament com a
Pedro) a mans dels seus. Vist així, no es sorprenent que la gent i intuïxca que
el triomfador del Comité Federal del passat 1 d’octubre, ha estat el Sr. Rajoy in
absentia.
Ben bé,
per a deixar més complet el parangó, podríem avantposar a tan lamentables fets
la situació de partida. Ens trobaríem, doncs, que els optimates (del llati optimātes,
'els homes excelents') anaven a favor – adduint-ho com a mal menor – d’un
Juli César cada vegada més poderós i despòtic; per l’altra, Marc Juni Brut i els senadors conjurats per a bé de
la “res publica”, contra al poder dictatorial i corrupte com ho
era el de Juli César.
Crec
que serà fàcil de comprendre que eixe parangó no és per ressaltar la versemblança o inversemblança entre d’ambdós
successos, sinó per veure les concomitàncies i que servixca de lliçó si és que
en política les lliçons són ben rebudes: ací tenim també, com he dit abans, els
optimates (diguem-ne millor Barons i personatges il·lustres del Partit)
que directament o indirecta van a beneficiar a Rajoy, però encara hi ha més
perquè també ací els perdedors, els que estaven contra la corrupció generalitzada
de les institucions oposant-hi un rotund "NO ÉS NO", han sigut rebutjats per una
part del poble prou nombrosa que, a pesar de tot, ve mostrant-se benvolent amb Rajoy. O siga, el que passa gairebé sempre: en eixe idus d’octubre, com l’he qualificat per la desfeta provocada pel
referit Comité Federal, han resultat perdedors els que tenien que haver-lo
guanyat al atribuir-los per una partart la cadena de fracassos electorals que venien produien-se en caiguda lliure des de Felipe González; per l'altra, perquè s’hi va obviar, amb trifulques
reglamentàries, que la legitimitat de Pedro Sánchez li venia d’unes eleccions
primàries, no del dit Comité i este fet caldria que l’hagueren ponderat per
damunt dels estatuts que, en el seu moment, calia haver-los concertat – cosa
que sembla que no s’ha fet – amb la normativa del model de primàries per a
elegir al Secretari General. Eixe és el meu parèixer.
Tornant
al principi d’este escrit i per a acabar, em cal dir que si m’ha resultat inesperat
el posicionament de Ximo Puig amb els dimissionaris del Comité Federal, més
encara m’ha resultat d’inexplicable: calia esperar d’ell una altra cosa a la
vista dels pactes que s’han fet en distintes parts de l’Estat i ací en la
Comunitat, particularment en el Consell de la Generalitat, el 'pacte a la valenciana' airejat pel
mateix Ximo Puig i els seus aliats en el govern valencià. ¿I què és això si no el
pacte, denominat més pròpiament com a “Acord
del Botànic” que fou rubricat per Ximo Puig (PSPV), Mònica Oltra
(Compromís) i Antonio Montiel (Podem) el passat 11 de juny del 2015?¿No és
això, allò que Ximo Puig li planteja, per compte propi o forçat pels seus aliats
en el govern valencià, al líder del PSOE com a model suggeridor per a un pacte
de progrés a nivell de tot l’Estat? ¿Per què Ximo Puig ha canviat de
posicionament tan radicalment fins arribar a procurar la caiguda de Pedro
Sánchez? Segons la premsa, la proposta de Ximo Puig al respecte gelà les seues
relacions amb Pedro Sánchez que no acceptava aleshores eixa eixida i provocà
inclús un cert distanciament entre ambdós. ¿Serà, doncs, eixe distanciament el
que ha fet canviar el posicionament de Ximo Puig respecte a la continuïtat de
Pedro Sánchez com a Secretari General del PSOE? També hi ha unes especulacions
respecte una reunió en Colòmbia entre destacats personatges que és la que ho hauria
precipitat tot i, segons alguns, explicaria la determinació de Felipe González
de obrir hostilitats contra Pedro Sánchez i declarar públicament sentir-se
enganyat pel Secretari General del Partit. Segurament es el moment d’especular
i se’n podrien trobar altres més, però per no perdre el fil m’agradaria saber quin
és el posicionament actual de Ximo Puig: ¿el suggeridor model d’un pacte de progrés
'a la valenciana' o oferir
indirectament, amb l’abstenció en la investidura de Rajoy, noves glòries al PP en
nom de la governabilitat d’Espanya? Si no és així, no tinc cap dubte que 'les terceres eleccions' estan a la
volta del cantó. Rajoy sap que una investidura amb el PSOE a la grenya no el
pot dur enlloc. Quin emplastre!
Ara,
però, el que importa és que Ximo Puig ens ho aclarixca, tot per tal de saber en
definitiva cap on duu, d’espatles a la les bases, als militants, simpatitzant i
votants del PSPV. La veritat és que encara en este moment no sé quin és exactament
el posicionament confús del líder valencià i cal reprotxar-li-ho pel que
representa. Tan és així que estic per canviar el títol d’este escrit per este
altre: QUO VADIS, XIMO?
Il·lustració
treta de Viquipèdia
El peu
de la il·lustració és meu.
