ARRAN DE LES ELECCIONS EUROPEES DEL 25 DE MAIG

Passades les eleccions del 25 de maig, amb l’ascens de partits i coalicions que pugnen per solucionar els problemes de la immigració tancant fronteres, sense més alternatives que per allà el SUD i l’EST del nostre NORD s’apanyen com puguen o creure – com ha dit algun cafre, cite de memòria – que el virus ÉBOLA en seria la solució o aquell altre que ho voldria solucionar a CANONADES, trac a col·lació un poema meu inèdit amb què vull testimoniar i deixar constància públicament de la meua solidaritat, en contraposició dels qui se n’oposen, amb els sofriments d’aquelles gents que s’arrisquen a deixar el seu país per aconseguir viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix i que se'ls nega pels interessos bastards d'un sistema social, polític i econòmic mundial subordinat als alts poders de les altes instàncies financeres del capitalisme. Crec que si hom se sent forçat a deixar el seus país i les seues gents buscant millors condicions de vida no es pot considerar un plat de bon gust i, sens dubte, mereix un millor tractament de la problemàtica que el fet comporta.

En els versos que transcric a continuació, amb format de cançó, voldria mostrar el al·ludit sofriment – com me l`imagine – d’aquells i aquelles, homes i dones, que es frustren en l’empeny d’emprendre els camins de la mar des del Marroc i Líbia o de qualsevol altre indret de la costa mediterrània africana, i dels que l’emprenen via les Illes Canàries, tot i que amb això no vull obviar els que s’estan deixant la pell i la vida en les fronteres com les de Ceuta i Melilla, ni descomptar, per suposat, cap altra de les fronteres que puguen haure tancant els contorns d’un món que, vist des de la misèria d’altres mons, pot semblar més confortable, com de fet ho és però no per a tothom com hom hi podria creure’s, sinó sols a dures penes per a una classe mitjana, avui cada cop més minvada,  i per a una casta de  privilegiats. 

CANÇÓ PEL SOMNI QUE FEU IMPOSSIBLE EL MAR EMBRAVIT I LA POLICIA DE COSTES

Allà al meu país

he deixat els fills,

la dona i l’amor

i en una ‘patera’,

quan s’ha post el sol,

plorant

per fer via al nord,

plorant

per fer via al nord

amb altres veïns

i amics d’infantesa,

hem emprés el vol

amb batecs del cor

tots dins la ‘patera’.

En mar encalmat,

ens creixia a pams

la impulsiva por

en la vella barca,

tots com un sol cos

deixant

en la mar el plor,

deixant

en la mar el plor

que l’ona mesclava

amb la blanca escuma

per la gent que vols

que has deixat tots sols

i allunya la barca.

El lluminós far

ens fa uns ullets clars

marcant el camí

que amaga la mar

en la negra nit

d’espant

cap un nou destí,

d’espant

cap un nou destí

que ens obri esperances

de persones dignes

per als nostres fills

en un món feliç

que ens nega la mar.

La mar s’embraveix,

i la por ens creix

tement perdre el nord

que el far prometia,

car el joiós far,

llambrant

sobre el mar s’ha fos,

llambrant

sobre el mar s’ha fos

per la policia

i un mar embravit

que porta la mort

i ens neguen la sort

que el far prometia.

COMPÀS D'ESPERA

“Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món;

 el que cal és transformar-lo”. Karl Marx

Eixe compàs d’espera al que em referisc en el títol és una al·lusió a l’estancament forçat amb què el neoliberalisme pretén mantenir el sistema capitalista com a única via transitable en un món llastrat perquè les vies alternatives per fer-lo igualitari i just no puguen desenvolupar-se. No em referisc tant al silenci que pot suposar un compàs d’espera simbòlic sinó a la pretensió de tenir alienada la societat civil i controlar – seguint el símil – tant la música com a qui la interpreta.

Per a trencar el silenci que imposa eixe compàs d'espera, el temps és l’aliat que sempre tenim al nostre davant, però cal tenir en compte que també el temps, com qualsevol material d’un sol ús, és d’usar i tirar: se’ns presenta com un escenari de portes obertes que van tancant-se si no hem pogut o no hem volgut mantenir-les obertes, tot i que se’n presentaran altres que ens obriran altres camins en una cruïlla on hem de seguir elegint quin camí prendre. El temps, doncs, ens dóna la oportunitat d’obrar i fer allò que ens sentim concernits como puga ser – si ens atenem a la frase d’encapçalament – tractar de comprendre el món o transformar-lo. Ambdues alternatives, al meu entendre, no són incompatibles; de fet, jo sent la necessitat de comprendre aquest món on he vingut a parar sense saber com – és un dir, clar! – i això no em lleva de sentir-me concernit i compromés per un món com el que m’ha tocat viure i que, sens dubte, necessita que el transformem per fer-lo més just. Amb tot, contra una filosòfica interpretació del món merament cognoscitiva, cal una nova filosofia històrica que no interprete la història retrospectivament, si no que l'enfoque cap al futur, de manera que el home puga trobar el seu ser veritable. Fora d’això, el temps s’esvaís a mesura que passa i convertit en passat és un no-res – bufes de pato, diria jo – en descarregar en el bagul de la memòria els records d’allò viscut, o siga: tot allò que –per deixar-ho simplificat – podem trobar cadascú de nosaltres com feu Marcel Proust ‘À la recherche du temps perdu’.
No és, doncs, el temps passat en sí mateix, sentit com a guany o pèrdua, el que convindria que ens preocupara sinó el present que anem escrivint en les pàgines que ens ofereix el futur d’este present del qual som subjectes actius si no és que ens hem deixat dur pel desengany o la rutina anodina i que, en tot cas, amb contrapesos en la consciència, pot interpel·lar-nos parafrasejant la pregunta de Jahvé, en el relat bíblic, a Caín: ─ On són els teus germans?
Això és: ─On són? A vegades la distància que ens separa és curta, altres vegades és de milers de kilòmetres, però la pregunta es manté en peu i la resposta sovint és la indiferència i en el millor dels casos la compassió o la caritat, i no la justícia com caldria que fóra.

Seguiran els filòsofs interpretant el món, al capdavall és la seua feina, i molts de nosaltres tractant de comprendre’l, però... El ben cert és que la transformació desitjada roman en eixe compàs d’espera que s’allarga massa, tot i que segueix en peu la famosa frase de Karl Marx amb què he encapçalat este escrit i jo la vull glossar ací, a la meua manera, per deixar en evidència i servisca d'advertiment  als qui tenen les regnes del poder que els permet mantenir en alt este llarg...

COMPÀS D’ESPERA:

Frenat, d’arrel, el moviment de lluita
per una unificada classe obrera,
la revolució en compàs d’espera
madurarà talment com cau la fruita.


Com de la mar al riu puja la truita,
un dia arribarà la primavera;
mentre, en tres quarts del món, hom desespera
i, al benestant, la gent poc se n’acuita:


Contra els alts caps, per lliure i sense vènies,
manifestacions heterogènies,
els percacen d’Anàs a Caifàs.


I a les entranyes van creixent les tènies
parasitàries dels odis, cas
que aconsella que es tanque aqueix compàs.

NIUS D'ESCURÇONS

Què podríem dir d’un sistema socioeconòmic que ens té atrapats servint-se de les seues crisis sistèmiques perquè els més rics s’enriquisquen més i els més pobres s’empobrisquen tant o més en proporció inversa? Ni “cinisme”, ni “desvergonyiment” ni “descaradura” dels especuladors que se n’aprofiten em serveixen, ni tan sols “lladronici” que seria prou escaient. La manca de lèxic apropiat als meus sentiments de condemna em condiciona i em duu a explotar i escenificar el sistema com  ho dic al títol: NIUS D’ESCURÇONS.

 

Ens malmenen des d’uns cristal·lins tucs

i ran a terra els sembla que és tot brosta;

més dur que el cuir, llur pell és una crosta,

a interés seu ens fiquen als seus bucs.

D’altes finances pengen el futur

i l’avenir és una meravella

si, pel que fa, res d’ells no s’estavella

i els privilegis tenen com a fur.

És la mateixa història, sempre vella:

subreptíciament saben els trucs

i a convinença fan i desfan nucs.

Xuclen mugró i esmunyen la mamella,

sembren guerres i paus a tocs de corns

amb un verí més propi d’escurçons.

EL DESAFIAMENT DEL SEGLE ÉS QUE L'ÈTICA ARRIBE AL PODER

Il·lustració de <enpositivo.com>

La frase de títol la vaig extreure d’una entrevista, en EL PAÍS (24-08-2001), a Adela Cortina, catedràtica de filosofia de la Universitat de València, segons la cita periodística. Conserve encara el comentari que hi vaig fer aleshores com a reflexió personal i que he mantés inèdit fins ara en un recull que anomene "FRASES SOLTES". Si hui la trac a relluir, després de dotze anys i escaig, és perquè s’avé tant pel que té de vigència com – en compte del que calia i convenia avançar – pel retrocés encontra del desitjat DESAFIAMENT PERQUÈ L’ÈTICA ARRIBE AL PODER.

      A propòsit, doncs, d’aquella frase reflexionava que veritablement ÈTICA i PODER són dos conceptes que en la pràctica no s’avenen massa bé. El poder, entens, en el seu sentit extens, tant polític com econòmic, ambdós sobretot, però també el que s’ostenta en cotes més elementals i quotidianes. I no precisament per ser, en sí mateix, antagònics, que necessàriament no tenen per què ser-ho, sinó perquè des del poder –els poders – es sol tendir a oblidar o, si més no, a manipular a conveniència els principis ètics que haurien de regir-lo amb la pretensió – dit de manera florentina – de què el fi justifique els mitjans.

Per pròpia experiència, sé de l’honradesa de molts polítics; però també del camí obert que la política ofereix excessivament planer als qui hi arriben per aprofitar-se’n; també de la permissivitat ètica en el món dels negocis, com la tendència d’abusar del poder en tantes altres esferes de la societat. I, tot això, no sempre mal vist per tothom i, inclús, justificat o justificable perquè al poder – allà on es trobe – sempre se li presumeix un cert estatus d’exempció ètica comprensible per mor d’un béns més generals, tot i amb el risc de deixar oberts els badalls de la prepotència i de la corrupció que manifesten clarament el divorci entre l’ètica i el poder.

Per tant, compte! És fàcil entendre que el desafiament cal dirigir-lo exclusivament contra tots aquells que ostenten i/o gaudeixen d’alguna mena de poder, obviant que aquests són un reflex d’una societat que genera prepotents i corruptes, a distints nivells, amb una certa aquiescència generalitzada segons qui siga el corrupte, el corruptor o de quina manera ens afecte la corrupció i la prepotència. Massa vegades la denúncia contra la corrupció del poder no és fa per ètica – encara que aquesta en siga l’excusa – sinó perquè hom se sent massa directament perjudicat o, com ocorre en el món de la política i dels negocis, per exigències de l’estratègia electoral o per la competitivitat del mercat. Es diu que “si vols saber hom qui és, dóna-li poder i diners” i, dit així, no és pretén donar per cert que en resultarà una honrada i boníssima persona presumptament sinó tot el contrari: que tothom és corrupte a nivell de les seues possibilitats i, tant més, quan més i millors ocasions es puguen abastar per a seguir enganyant, si és el cas, la pròpia consciència. En altres paraules: si diguérem d’un qualsevol que és un “furtagallines”, probablement acceptaríem, sense més predicaments, que no és més lladre perquè no pot ser-ne o que les seues capacitats de robatori arriben fins eixe nivell. I, de “furtagallines”, n’hi ha de moltes menes en tots els nivells de la societat i, massa vegades, consentits en la mesura que resulten beneficiosos o no en som perjudicats directament o inderecta.

Sembla, doncs, que la idea imperant i que cal véncer és que tothom, gairebé, és quelcom corrupte i, potser, per això, tothom n’és, més o menys, amb una comprensible laxitud. El desafiament, repetisc, no hauria d’entendres únicament contra aquells que puguen ostentar poder més o menys oficiós sinó front la mateixa societat que els promou, o els consent, o els sofreix amb resignació. Aconseguir, doncs, una societat èticament més sana i menys puritana seria el veritable desafiament: una societat menys hipòcrita en la qual els valors ètics foren uns valors assumits per convicció. Clar que això no s’aconseguirà exclusivament amb predicaments ni amb creuades de “moralina”, de la qual tothom n’ha pres de sobres. L’home és un ser amb necessitats, individuals o de clan, que fa el possible per satisfer-les i, inclús, de fer més aprovisionaments de recursos dels que necessita: l’egoisme i tots els “egos” perversos són un problema moral, però no gens menys un problema d’educació sinó de salut mental i, com se sap, la salut depén d’una complexitat de causes entre les quals alguna cosa tenen que veure els gens. Les persones no som roïnes innatament com sembla que estic deixant entendre, però tampoc bones com creia Rousseau, i probablement Marx amb el convenciment que en tota eixa dialèctica hi ha una evidència clara: l’assumpció de valors ètics per la societat – o almenys, el respecte – guarda una certa progressió respecte a les millores en les condicions de vida dels individus i en el progressiu assoliment de drets polítics i socials cosa que ja intuïen aquelles utopies socials i que en el marxisme s’entenia que es culminaria amb la fi de la dictadura del proletariat en assolir una societat igualitària. Certament la societat ens perverteix i nosaltres la pervertim, però també la millorem i la societat ens millora, però el desafiament del segle, doncs, no es pot deixar a l’atzar de “conversions humanitàries” o de “bondats transgèniques”.

Crec, sincerament, que no és eixe el camí del desafiament; de fet, es pot dir que tothom i, fins i tot, la societat més sana és èticament vulnerable. Erich Froom, per exemple, ja assenyalava, en “La por a la llibertat”, que els mecanismes del feixisme segueixen latents en els individus d’una societat democràtica com la dels Estats Units i, per extensió, en qualsevol altra: el feixisme entens com a qüestió psiquiàtrica, més que política. ¿Llavors, com aconseguir eixa societat tan idealitzada, tant èticament i políticament correcta que faça possible que l’ètica arribe al poder?

Fins ara, les utopies socials han assenyalat camins que han estat impossibles de dur a terme per les raons apuntades i per moltes altres que no és el cas analitzar ara, inclús la més científica de totes, almenys amb pretensions més realistes i aplicables, el marxisme, ha fracassat de manera plena o quasi, en mans de la partitocràcia, allà on s’ha dut o s’ha volgut dur a cap i no sols pels entrebancs de les potencialitats adverses del capitalisme: corruptes i corrupteles les hi ha de tots els colors. Així i tot, si fins ara s’ha avançat, com no podia se d’altra manera, per l’inconformisme dels explotats front als explotadors, dels indigents front als rics, dels humils contra els poderosos, dels oprimits contra els opressors,  ens convé tenir en compte que la síntesi del salt qualitatiu entre PODER i ÈTICA és aconseguir que aquell siga el garant universal dels valors ètics que ens humanitzen i dels drets polítics, cívics, socials i econòmics que, assumits individualment per majoria, estiguen salvaguardats pels controls que nosaltres mateix ens imposem. La democràcia és això, un pacte i no el succedani de corrupteles que sofrim amb pretensions de considerar-les insuperables i consubstancials a la política i al poder econòmic.

S’escau ara preguntar-nos pel que ens afecta: com es possible que els rics a costes de l’erari públic seguisquen enriquint-se; que els corruptes i corruptors campen a pler; que front a les corrupcions siguen els jutges, amb unes o altres excuses, els expedientats o corren el rics de ser-ne; que, a major inri, polítics corruptes declarats o presumptes puguen mantenir els seus addictes, els seus partidaris i, pitjor de tot, la seua clientela...

Caldrà, doncs, seguir mantenir i enfortir encara més el desafiament d’este segle recentment estrenat perquè confiar en la solidaritat dels poderosos és perdre el temps; en la bondat dels humils, també.

MENTIDA, MENTIDA, MENTIDA...

DISLÒGIA PERVERSA

 

Quan les paraules perden el sentit,

és veritat la mentida repetida,

l’engany és saviesa més que ardit

i la raó la té qui més fort crida.

Dislògia o llenguatge pervertit?

S’allibera, oprimint, gent oprimida.

Es conhorta, amb més mal, a l’afligit.

S’és innocent occint, d’altres, la vida.

Encerta el fort, per fort, quan bat i aterra.

Servir al poderós és ser lleial.

Es pot dir que vol pau qui fa la guerra.

Doncs així, fent valer els mots tal qual,

amb porosa semàntica, en la Terra,

un qualsevol abús pot ser legal.

PER UN ORDRE MUNDIAL JUST



Il·lustració treta del bloc “Calaix de sastre”,

de Teresa Miserachs



 

Certes cridades a la caritat em desassosseguen; sobretot aquelles que clamen i fien a la caritat les exigències que, en primer lloc, corresponen a la justícia. I és que encara vivim en un món que requereix de la caritat com a remei de la manca de justícia per arreu del món i per això proliferen les organitzacions que la institucionalitzen recurrent a la tendresa de la gent i a la solidaritat. La gran paradoxa és que així, amb les consciències tranquil·les i/o adormides com a benefactors dels més necessitats, es contribueix – sense proposar-s’ho, per suposat, clar! – a realimentar la supervivència d’un ORDRE MUNDIAL INJUST.

Amb l’anterior afirmació no pretenc, ni molt menys, menyscabar el valor del voluntariat que per arreu tracta de pal·liar les necessitats allà on no arriba la justícia, però caldrà reconèixer que no és tapant forats com arreglarem el món o com deia la meua mare quan es trobava estancada en la feina o la hi fèiem estancar : “aixina no eixirem de la terra de Bernat” (Mai no he sabut res del tal Bernat però la compreníem perquè tenia raó gairebé sempre).

És evident que els pobles i les gents que en resulten beneficiats de la tendresa i solidaritat abans al·ludides no poden compartir el meu criteri; potser que jo, en les seues circumstàncies, tampoc. Això, però, no em lleva raó: són ja massa els anys de molts pobles i de moltes gents – massa! – que sofreixen la benevolència caritativa dels països rics sofrint les fams periòdicament previsibles, les sequeres estacionals, les malalties endèmiques, el desconeixement dels seus drets, l’explotació humana i dels seus recursos naturals, les hecatombes de la naturalesa sense que els arriben els avanços tecnològics que les puguen pal·liar o prevenir. És així que tots els mals que es poden produir en el món causen un impacte exageradament major en els països pobres respecte, els mateixos mals, en els països més desenvolupats i cal pensar que no és per coincidència. A més a més, no fa falta anar-nos-en tant lluny, ací mateix, en l’arrogant primer món, també la solidaritat és requerida i més hui amb la crisi: l’atur, els ERO, l’endeutament familiar, els desnonaments, els retalls socials, etc. estan deixant moltes famílies, a expenses de la solidaritat, a les portes dels menjadors socials, inclús recercant en els contenidors d’escombraries dels supermercats o de qualsevol carrer. El major respecte doncs, al voluntariat de tantes ONG que miren pel proïsme extralimitant amb tendresa la caritat que requereix el sistema socioeconòmic imperant; gens i no res per als governs incapaços – cadascun a la seua mida – de contribuir a crear un ORDRE MUNDIAL JUST i deixen a mans de l’especulació mercantil, o siga del DÉU-MERCAT, l’estabilitat d’un sistema que, per si mateix, és injust. Així que, amb molta ironia, no per divertiment, i no menys com a denúncia del sistema capitalista que ens té atrapats forçant la proliferació de tantes ONG perquè li tapen els forats, pense que, per tal de llevar-me de sobre el desassossec amb que he començat este escrit...

Caldrà que em jugue a cara o creu

quina serà

l’organització

no governamental

que canalitze

millor

els sentiments

de solidaritat

meus

envers els pobles

que necessiten

del meu ajut

mentre que espere

el dia gloriós

que ningú no suplante

amb caritats

la justícia estricta

per a aquells pobles

on roman segrestada.

El cas és que no em decidisc

malgrat el llast dels càrrecs

de consciència

i a l’horitzó

no hi veig ni remotament

la revolució

pendent

tan justa i necessària.