I SI NO, VEGEU LA BÍBLIA

El títol em ve suggerit d’uns versos del poema «Noé», de Pere Quart, i també en rondineja pel cap com el final força determinant d’un aforisme de Joan Fuster. Faig ambdues referències només per deixar clar la poca originalitat meua a l’hora de trobar un títol per a este post i, per descomptat, sense ànim de què se entenga com a un exabrupte.

Feta eixa advertència, la qüestió és que rastrejant per Internet respecte l’evolució dels éssers vius, em sorprengué que una investigació apunta que la pèrdua de certs fragments d'ADN durant l'evolució pot ser la raó de què els homes no tinguen «osset» al penis, cosa que resulta estranya, tant més, perquè els primats mascles encara el necessiten per a emparellar-se i poder copular. Encuriosit, seguí rastrejant: el tal «osset» és, pròpiament dit, «l’os penià» o «bàcul» la funció del qual és permetre la cúpula en un emparellament sense l'excitació del membre viril i sols force la còpula amb la femella pel propi instint de procrear o incitat per la femella i/o per mostrar el seu domini sobre la femella o un presumpte rival.

Vulgues que no, la manca d’un os concret en els humans que té unes funcions sexuals encara en els primats com el goril·la o el ximpanzé, per exemple, fins i tot en els estruços i els ànecs, ha donat peu a pensar si la “costella” d’Adam – que devia faltar-li si ens atenem al relat bíblic – és una referència mítica a la constatació de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Això em dugué a confirmar que els mites són respostes que tradueixen els interrogants que un poble es fa a si mateix, en un determinat moment de la història i, per tant, podria ser que eixes respostes se correspongueren amb realitats constatades i explicades al nivell cultural d’un poble en un determinat context que s’amantés acríticament de generació en generació. De ser així – jo crec que en alguns casos serà així – pot resultar explicable que no tot en tots els mites és fantasia i llegenda sinó també constatació de fets reals mitificats. Els mitòlegs, semiòlegs, lingüistes i filòsofs, doncs, tenen la paraula

També la investigació científica a porta resultats que poden permetre la reinterpretació d’alguns mites. La pèrdua de 510 seqüències genètiques que estan presents en els ximpanzés i en altres animals, però que falten sorprenentment en el nostre ADN, fan pensar que la resposta a la pregunta de què ens fa humans potser residisca més en el que ens falta que en el que sí tenim, així que per la pèrdua de fragments genètics es pot explicar també per què determinades regions del cervell humà siguen molt més grans que les dels primats o que no disposem de bigots sensorials, com els gats, per a detectar els corrents d'aire o percebre les distàncies dels obstacles en la foscor.

Vist així, doncs, podria ser que el relat bíblic del Gènesi respecte la creació d’Eva amb una costella d’Adam, siga una constatació mitificada de la pèrdua o inexistència de l’os penià en els homínids. Segons alguns experts podria tractar-se d’un error de traducció o que el mot “costella” té en la llengua hebrea, en sentit figurat, significats de “taula”, “biga”, “puntal” o “columna”, és a dir, un element d'estructura o suport. Afegim-hi que l’os penià rep també el nom de “bàcul” en anatomia. I més encara: el fet que Déu reomplí amb carn el buit deixat per la “costella” extreta (Gen. 2,23) no manca qui ha volgut confirmar que podria ser una confirmació de la tesis creacionista  o, entés evolutivament, una mera constatació mitificada del “rafe perineal i escrotal”, línia o “sutura” que corre al llarg de l'òrgan reproductor masculí.

El que si que es podria extraure del relat bíblic, amb la reinterpretació de la ·”costella” d’Adam per “l’os penià” és la constatació que, en els aparellaments humans, el «coit» és més que una simple «còpula» i no necessàriament orientat exclusivament a la reproducció de l’espècie: sense l’esmentat «osset» és necessària la excitació sexual i tot allò que pose en disposició el que es necessari per a poder copular per part del mascle. M’enteneu, eh!

Amb això no pretenc posar en discussió cap creença – com podia ser la «creacionista» – sinó deixar entés que els avançaments i aportacions científiques poden permetre reinterpretacions dels mites des de diferents enfocaments des de l'antropologia, l'art o la religió, etc. Per exemple: ¿si la ciència afirma que el parent més llunyà dels humans és un microorganisme molt rar trobat en el «fang» del fons d'un llac a Noruega, podríem reinterpretar la creació d’Adam – feta de fang per la mà de Déu segons la Bíblia – com una constatació mítica, sostinguda de generació en generació, sobre l’origen del primer homínid?  També a Prometeu se li atribuís la creació dels homes modelant-los amb fang:

(Relleu romà del segle III dC.

Prometeu, creant els humans  M. Louvre)

  M’agradaria poder estendre’m més i fer semblants replantejaments i reinterpretacions d’altres mites, però no tinc prou base i per tant m’agradaria que la exposició que he fet s’entenguera com una prova en un sentit més ample i no reduït a les qüestions bíbliques plantejades pel descobriment de la manca de l’esmentat «osset». Existeixen, sense cap dubte, altres mites i llegendes, profans o religiosos, dels quals se podrà sustentar presumptament o científica que no tot en ells és imaginari o fictici sinó constatacions d’un poble, en uns contextes  determinats, de fets o successos reals.

 

De l’anterior plantejament i el que he resseguit al llarg d’este escrit, el problema rau en què encara hui existeixen persones, grups, sectes, religions i pobles que quan s’entrecreuen ciència i creences tot sol anar-se’n en orris, en el menys mal possible, puix que des de les pròpies creences i pressuposant un concepte de Déu, per a afirmar-lo o per a negar-lo, encara hui produeix repudis, persecucions, empresonaments, càstigs, lapidacions i, en els pitjors dels casos, condemnes de mort. Ara, amb tals consideracions, potser s’escauria millor canviar el títol de capçalera per aquests altres: I SI NO, VEGEU LA PREMSA o REPASSEU LA HISTÒRIA, repàs que jo he versionat i versificat així:

Nosaltres som aquells que un dia fórem

i del desesper férem l’esperança;

del final del camí, un nou principi

on l’esperit descansa.

Dels camins del passat guardem memòria,

caminant férem via per arreu:

tantes cruïlles, tants passos perduts,

fins trobar-nos amb Déu.

Vam esquinçar, llavors, el vel del temple

i, amb el Sancta Sanctorum descobert,

pararem a pensar de què sabíem

i què n’era de cert.

I al món vam dir les nostres veritats,

foren pel dret o foren a la inversa:

som semblança de Déu, no en som semblança;

l’Ésser és el No-Res, i viceversa.

Ens van prendre, aleshores, per heretges

carregats de dolosos anatemes;

alliberats, però, de rancis dogmes

prosseguirem els temes.

Pujarem, amb el fum de les fogueres,

per bruixots, nigromàntics, alquimistes

teòlegs, astrofísics o filòsofs,

al cel com a humanistes.

En aquest cel no hi ha rancors ni odis,

gaudim de llibertat de pensament

i així, els qui en el segle ens van jutjar

ací sanen la ment.

– No hi ha càstigs als qui s’arroguen drets?

─No els cau el pes de Déu com una llosa?

─ Del que us he dit, res no heu volgut entendre:

Déu és una altra cosa.

ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA

He dubtat si deixar escrit el títol simplement per a indicar com si anara a tractar d’una cosa que se té «entre mans» o si s’escauria millor – tractant-se de ‘LA LLENGUA’ – deixar-ho escrit per indicar allò que podem tenir «entre dents». Com hi vegeu, m’he decidit per ambdues perquè les dues reflecteixen la manera amb què la dreta valenciana tracta la nostra llengua a conveniència d'omplir el seu graner de vots: la ‘llengua’ «entre mans» per la manipulació amb que es tractada i la ‘llengua’ «entre dents» com a expressió del maltractament normatiu, oral i escrit, al qual sol ser sotmesa.

Amb bona voluntat, si només fóra una qüestió de controvèrsia, jo ho veuria així::

─Se pot estar (o no) d’acord amb el secessionisme lingüístic

─Se pot creure (o no) que el valencià no té res que veure amb el català 

─Se podria considerar (o no) si el català és un dialecte del valencià

Però amb eixos plantejaments, pot resultar:

─Que se pot estar (o no) d’acord amb l’autoritat acadèmica de les Universitats

─Que se pot creure (o no) que la qüestió no es simplement filològica

─Que se podria considerar (o no) que cal primar el criteri popularment arrelat

Posat així, s’ha vist que hi faltava el plantejament més solemne, per estrambòtic i voluntat desdenyosa:

─Que el valencià procedeix del segle VI abans de Crist.

Així, almenys, es considerat en una “proposició no de llei” presentada pel grup popular. Dita proposta de «tramitació especial d'urgència», encara no té fixat ple però és evident que forma part de l’estratègia del PP per a alimentar el seu l'electorat, de cara els comicis de 2015, i atreure’s els altres grups i formacions que emparen el secessionisme lingüístic

Tornem, doncs, al per què del TÍTOL anunciat: ENTRE MANS O ENTRE DENTS, LA LLENGUA com a eina del joc partidista contra el criteri de les universitats, de la romanística i, a més a més (fóra millor dir a major inri), contra el dictamen de la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució de la Generalitat competent sobre el valencià que – com diu Jesús Civera en el «Levante-EMV» de despús-ahir, dia 20 de juny – “és la que va rendir assossec a esta prestidigitadora societat, d'ànims flamejants [...] per a refredar els brots bojos secessionistes i marginar-los cap als afores del sistema.” Ara, però, pel contrari, en les hores electorals mes baixes del PP, és el moment de retroalimentar-se jugant amb la llengua i amb el poble.

Com ja tinc dit en este blog que la qüestió de la llengua comuna pròpia d’uns territoris de l'antiga Corona d'Aragó és «més que una qüestió de noms», acabe amb dos sonets que deixen de manifest, al meu paréixer, el desvari que com te escrit Marc Antoni d’Orellana:

“e començà tot açò,

ja va per a tres-cents anys”

Els dos sonets formen part d’un recull inèdit que el tinc titulat com a “Plec de Greuges”,

A) En este faig com resseguir el joc del secessionisme:

Del català, passe al valencià,
com a manlleus: germà, cosí i veí;
cap, mans i peus; neu, pluja, aigua i vi;
– Espill? – mirall, com diuen per allà.

I a l’inrevés, del valencià fi
al català: ocell, moixó i pardal;
all, nap i col; llet, sucre, oli i sal;
–Mirall? – espill, com ho diguem ací.

Al mallorquí, li prenc préstec corrent:
oncle i nebot, pare i fill, avi i nét;
– Xiquet? –al·lot, infant, noi i vailet.

I tot mesclat, per no perdre’m cap dret:
roig i vermell, ca i gos, blat i forment;
–Garbí? – llebeig, si saps d’on bufa el vent.

---------------------------------------------------

B) En este, malgrat les aparences, voldria mostrar la voluntat de concòrdia que ens manca:

Damunt del cor, caigué el llos acerat
del fort punyal i l’espasa estrangera
i l’esbufec d’una estranya bandera
i el lis, esquer, d’enganyosa amistat.

Del devessall de llàgrimes i fúria
ens ha romàs, boirosa, la memòria.
I tant se val, ens reescrivim la història:
negre és el blanc; la claredat, foscúria.

A l’alt penell, discutim l’àvol vent:
tramuntanal – diuen uns – du la mort;
i altres creiem que ens occeix el ponent.

¿Qui adverarà aquests desoris nostres?
Lluny del conflent, l’acord albire tort
bescanviant, dels enemics, els rostres.

UNA DEMÈNCIA TRANSITÒRIA, RES MÉS

He pogut llegir en català El Corb, d’Edgar A. Poe, traduït per Xavier Benguerel, (Edicions del Mall, Barcelona, 1982) i quedí entusiasmat per la composició i el ritme del poema que em resultava grat de llegir. A banda daixò, poca cosa puc dir més respecte la comparació de la versió en català amb l’original de l’anglés. tant pel que fa  al contingut com a la composició.

Sense menyscabar el contingut, m’atreia la composició estròfica amb rimes internes finals d'hemistiqui coincidents amb les del final d’un vers, com ocorre en el primer vers de cada estrofa; també amb les rimes finals dels hemistiquis del tercer i quart vers amb la rima final del tercer vers. L’entusiasme em dugué a imitar-ho, de la qual cosa em resultà un divertiment totalment imprevist i allunyat de la cosa tètrica que era el fons de El Corb, com supose que era el del original,  i ben aconseguit en la traducció de X. Benguerel.

Total, que salvant totes les distàncies i comparacions, hem trobí amb una composició pròpia – tot per culpa d’aquell corb –  que trobe grata de llegir i, al meu paréixer, divertida i, si més no, entretinguda. Amb tot i això, crec que a les dues estrofes finals hi ha un quelcom que no sé dir que em sembla que trastoca el divertiment precedent que, fins i tot, pot suposar un replantejament profund de tot el que els antecedeix.

Doncs bé, com que vull compartir-ho, ací deixe la meua composició, una il·lustració del tema i res més.

Fou d’improvís, com un tret disparat per un distret,

algun toix poca-solta que ve al món no saps a què.

Vaig desvariar, llavors; crec que demaní socors

i, lliurant-me dels dolors, del cel m’arribà un secret.

Així començà la història, tot per culpa d’aquell tret,

per aquell tret i res més.

Una dona piadosa em rentà el trau, poca cosa

era la sang que em rajava, només un petit filet.

«Escolte’m, el meu cor plora, potser que d’açò jo mora:

malgrat que siga a deshora, cal que revele un secret.»

«No puc parar-me, tinc pressa.» «Senyora, sols un moment,

 sols un moment i res més.»

I per places i carrers, com qui no té altres quefers,

a tothom li demanava que escoltara un poc només.

Malgrat el meu ànim noble, tant el meu pregar redoble

que ja semblava un recoble com qui no sap dir res més

«Vaja-se’n a casa, home!», deia qui menys i qui més,

qui menys qui més i res més.

«Us suplique bons amics, sigueu pobres, sigueu rics,

que escolteu el que vull dir, detureu-vos un moment:

us suplique que espereu, feu-ho per l’amor de Déu.»

Això deia per arreu, insistint-hi i insistent.

I als vianants repetia: «És sols un moment només,

sols un moment i res més.»

Predicava a viva veu que aquell secret no era meu,

car compartir-lo calia com a sagrat manament,

i ja em pesava la guarda, enfarfegat de la farda

tot un matí i mitja tarda, d’aquell divinal secret

que dintre meu el sentia, més que joia, com un pes.

Un pes dins meu i res més.

No m’escoltava ningú, fóra blanc o fóra bru,

i el secret em grinyolava perquè el fera manifest.

Creixia dins meu el deix; malgrat tot, ni jo mateix

no sabia que l’escreix em venia d’aquell tret

amb què em feu desvariar un poca-solta distret,

un poca-solta i res més

Sense seny i poca traça, com que de mi la gent passa

pensí d’entrar en un temple per ser el lloc adient.

Me’n pugi, doncs, dalt la trona on la meua veu ressona

i, fóra home o fóra dona, quití de l’abaltiment,

ensopit o fervorós, d’aquella devota gent

allí present i res més.

Però el rector se’m revolta, cridant amb llengua molt solta:

«Sigues persona o diable, davalla del púlpit prest.»

I l’escolà que s’entona, mostrant la creu que blasona,

un vade retro em pregona que em deixava molt sorprés:

«No sóc diable – li dic –, ni mai una creu m’ha ofés,

ni mai  m’ha ofés – dic.» Res més.

Esbateguen, tots, de braços. D’ací en sortiré a pedaços

si, d’un tan gran aldarull, no em treu Déu d’aquest destret.

«Escolte’m, senyor rector, no vull trencar cap fervor;

deixem parlar, per favor, que em cal lliurar un secret.

«Qui te l’haja encomanat, no sap – diu – el dany que has fet.»

El dany que has fet, diu. Res més

I amb aquell seu dir tan greu, ofenia al mateix Déu

segons com jo comprenia, tot per culpa d’aquell tret,

fins arribar a l’extrem, com en cas semblant parlem,

de dir-li que era un blasfem per menysprear el secret.

que havia caigut del cel: «Mire’m el trau, jo no ment,

mire’m el trau – dic – .». Res més

«Si t’han foradat la testa, no serà del cel la gesta»,

digué el rector enfurit per tractar-lo de blasfem.

Jo encara desvariava, i l’insult reafirmava

mentre que el rector blasmava d’aquell divinal secret,

caigut com una pedrada que del cel duia el segell,

amb cèlic franqueig. Res més

Que com acabà la història? Amb una treva irrisòria,

car vingueren tots a veure’m el trau que m’havia fet

algú que no té més feina que fer d’una pedra l’eina

per buidar com a una beina el cap d’un pobre innocent.

«Ego te absolvo», digué el rector molt indulgent,

pel penediment. Res més

D’aquell desvari absolut, que el meu seny s’havia endut,

encara em resta un neguit, car si res no ho permet Déu,

no és mou, al món, una fulla; llavors, ¿d’on la meua pulla

sense roquet ni casulla, des d’una trona adient,

tot per voler revelar, de part de Déu, un secret

com un nabí fals? Res més.

Jo no vull que res s’embrolle, però jo encara escorcolle

per dintre la meua testa, per què el desvari em dugué

com si ho tinguera previst – i qui em vera i qui m’ha vist –

armar la de Déu és Crist i trencar l’abaltiment

ensopit o fervorós, d’aquella devota gent,

«Boirims – digué un CORB –, mai més.»

POLÍTICA O DESGAVELLS?

Ens trobem amb situacions cada vegada més insòlites, almenys per a societats com la nostra que considerem cabals. Així és que en una trama com la Gürtel la primera víctima haja estat el jutge instructor; que l’exconseller Blasco ocupe l’escon parlamentari del PP en les Corts Valencianes i siga el mateix Govern de la Generalitat, al qual sustenta com a diputat, qui demane l’empresonament pel cas del desviament de fons de cooperació; que siga el Parlament europeu qui demane al govern de Rajoy que s’accepte la dació en pagament dels immobles desnonats; que alguns dels moviments contestataris li resulten als Governs del PP cada vegada més sospitosos de terroristes i alguns escandalosament de pro-etarres. I més... per no fer-ho més llarg, ens trobem, com he dit al principi, en situacions cada vegada més insòlites que van minant el prestigi de la democràcia amb desraons de tal calibre que ja fa temps les vaig satiritzar semblantment coma a preguntes que no tenen resposta i que hui deixe reproduïdes en aquest post:

Per què avui no ha volgut eixir el sol?

I la lluna per què se’n fuig corrent?

I els estels per què s’han vestit de dol?

I per què s’ha ensutjat el firmament?

 

Per què avui van els núvols amb gresol?

I la pluja per què asseca la gent?

I la neu per què deixa negre el sòl?

I per què l’aire ja no vol ser vent?

 

I per què avui la mar demana sucre?

I les ones per què es mouen per lucre?

I per què les muntanyes es barallen?

 

I per què avui els camins trenquen els ponts?

I els rius per què se’n tornen a llurs fonts?

I per què del desori aquest tots callen?

N.B: Amb molta benevolença  corregisc el “tots callen”, del últim vers, deixant-ho entendre com a “prou o massa, encara”.

LA BORSA O LA VIDA

 

Un de tants...

Lladres hi ha, n'hi ha hagut i els hi haurà. Això en cada època i amb semblants maneres, però el que no he pogut esbrinar és d’on ve l’expressió la borsa o la vida que no crec que haja estat mai usada formalment per cap lladre com a intimidació, ni tan sols pels assaltants de camins, com no siga que haja estat una expressió d’ús en les comèdies, en acudits còmics, en els tebeos i, per mimetisme, en els jocs infantils. També podria ser que alguns ximples l’hagen allargada més allà de forma estrafolària, però no crec que posat hom a robar es presente amb cortesies:

─ La borsa o la vida.
─ Què? ─ I, amb tan limitades opcions, siga el lladre qui, en veure-se-les venir, no li quede altra que emprendre la fugida pistola en mà.

Estic disposat a acceptar informacions i confrontacions pertinents sobre l’origen i l’ ús de l’expressió en qüestió, però jo estic convençut que si cap lladre se te presenta seriosament per a robar-te sense més miraments que la mala cara que vulga fer-te, ni en eixe cas té que estar necessàriament la vida com a objecte presumpte d’espoliació afegida, la qual cosa no vol dir que, per la desavinença teua o la contrarietat del lladre, acabe un matant l’altre o que acabeu matant-vos simultàniament. En eixe cas, però, la pèrdua de la vida hauria estat sobrevinguda i no necessàriament per cap disjuntiva preventiva del delinqüent donant-te a elegir explícitament les teus preferències per la borsa o per la vida en el moment de la intimidació.

En canvi, en la “BORSA”, pròpiament dita de valors mercantils i productes financers que, sent un a organització privada, sembla no ser de ningú, ni que hi haja lladre que et pose cap pistola al pit, ni que hi hages ficat mai els peus o pot ser, inclús, que ignores la seua existència, quantes vides resten indirectament o directa pendents de les especulacions borsàries?

Sovint els moviments borsaris

es mostren turbulents:

pugen i abaixen

gràficament,

com percaçats qui sap per qui,

en forma d’unes dents de serra elefantines

que  adés en roig, adés en verd,

van passant encintats, a corre-cuita,

pels taulers lluminosos de la Borsa,

amb desvergonyiment, els índexs

de cotització especulativa

d’aquest món mundial,

indiferents als danys que causen

a tantes gents,

lluny d’un tal epicentre,

que totes eixes turbulències

acabaran notant-les,

repercutides i malèvoles,

en la cistella de les compres

descomptades del propi i afanyós

treball.

No sóc expert, ni pretenc criminalitzar cap BORSA i menys en abstracte, però sí l’especulació com al seu principal “leitmotiv”, particularment en els mercats de futurs amb què queden compromeses i controlades les produccions de les matèries primes dels països més empobrits. I encara que els primers indicis sobre els contractes de futurs es remunten a l'any 2000 aC. en l'època dels egipcis, amb què els agrícoles acordaven amb un comprador un preu per a tot el cultiu amb independència del resultat de la producció final, ara fa a penes dues dècades que el contracte de futurs, com a instrument financer es negocia, a curt, mitjà i llarg termini, sobre tipus d'interès, sobre futurs de divises, futurs sobre accions i sobre índexs borsaris. O siga, el futur en mans dels especuladors més hàbils – “fortuna audaces iuvat, diria un llatí molt espavilat o, ací entre nosaltres, els qui més poden s’ho enduen empaquetat – i acaben fent-se en el mercat del capital amb què, a rengló seguit, ens venen amb tot això de la prima de risc a conveniència dels seus interessos – diguem-ne borsaris- que poden deixar un país sense res amb què finançar-se si no és deixant-se rescatar per banquers a interessos d’autèntics usurers.

Tampoc ací no hi ha qui se te presente davant teu ni de ningú intimidant-te amb la repetida expressió de la borsa o la vida. Seguisc, doncs, deixant en peu si algú pot aclarir-me l’origen de l’esmentada expressió, però a mi no em cap el dubte que s’avindria bé posar-la en boca dels especuladors puix que, com està demostrant-nos l’actual crisi econòmica, “per la borsa mor el peix”. I així ens va ofegant-nos, nadant nadant sense trobar la voreta, ni disjuntiva a elegir com podríem imaginar que ho faria el lladre més desllustrat.

MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS

Escrivia Joan Fuster en “QÜESTIÓ DE NOMS", la dificultat que suposa estendre i aplicar el mot “català” més enllà dels límits de la Catalunya estricta per l’ús restrictiu amb què s’aplica al principat i pel refús a la subordinació amb què sol entendre’s en altres àrees lingüístiques de la llengua comuna. A més d’això, Fuster anava més allà del simple plantejament d’una “qüestió de noms” com a problema filològic, sinó també per la dificultat de la no acceptació del terme com a gentilici d’identitat, tal i com per a ell ser valencians és la nostra forma de ser catalans.

Deixant a banda tot el que eixa “qüestió de noms” ha suposat de “graner de vots” per a la dreta valenciana ja des del temps de l’UCD que pogué traure’n partit i tot el que encara hui implica d’enfrontaments fervorosos a favor i en contra de la dita “qüestió”, jo sempre he estat comprensiu pel rebuig que es puga fer, de bona fe, al plantejament fusterià puix que reconec que pot resultar sorprenent a molts valencians – com em passà a mi i a molts altres, en un primer moment – de manera semblant com en “El burgés gentilhome”, de Molière, “monsieur Jourdain” s’assabentà de la diferència que existeix entre VERS i PROSA.

Ací reproduïsc eixa part de l’acte II, escena VI.

─JOURDAIN:  Llavors, quan dic: «Nicolaua, porta'm les sabatilles i el capell de dormir», parle en prosa?

─PROFESSOR DE FILOSOFIA:   Sí, senyor.

─JOURDAIN:   A fe, meua! Més de quaranta anys fa que m'expresse en prosa sense jo saber-ho.

Semblantment, doncs, bromes a part, per a molts seria: “A fe, meua! Tota la vida parlant català (o sent-ne) sense jo assabentar-me’n”.

Amb tot això, el que vull plantejar ací és que tota eixa problemàtica, com dic en el títol, és MÉS QUE UNA QÜESTIÓ DE NOMS perquè rere la sorpresa no hi ha hagut un debat raonable des de la RENAIXENÇA ( i si l’hagut mai no s’ha acabat bé si no n'estic mal informat) sinó que el que hi ha és un“forofisme”, inclús sobrepassant-lo com uns autèntics “hooligans”, el que caldria que fóra una confrontació raonable que ha passat de ser acadèmica a ser qüestió d’exaltació de les pròpies conviccions i desitjos, com passa en els esports i particularment en el futbol, com a qualsevol li haja pogut passar alguna vegada:

“És molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda,

però el jove que seia al meu costat

– per suposat, un seguidor de l’altre equip,

tan animós pels seus com jo pels meus–

deia que sí; i jo que no,

civilitzadament i amb molt respecte,

i no ho vam aclarir.

Tot i que ens vam atendre a bones,

jo vaig seguir pensant

que els àrbitres van sempre contra els nostres

i és molt possible que el baló

havia traspassat la línia de banda.”

La “qüestió de noms” arriba fins a tal punt que en un viatge que vaig fer a Eivissa, estant parlant amb un cambrer se me va ocórrer dir-li:

─ Mire, jo parlant valencià i vosté mallorquí, ens estem entenent bé.

─ De mallorquí res, eh!. Eivissenc! ─ fou la seua resposta.

Jo, per no fer més barret, ho deixí passar però em quedí amb ganes de constar-li:

─”Pues” jo, si anem així, li diria que parle en suecà.

És així perquè entenc que tota la “qüestió de noms” ha quedat subsumida en un “totum revolutum” amb tots els entrebanc possibles per tal d’impedir cap aclariment per diferenciar els tres problemes essencials que podrien ser l’objecte de discussió perfectament diferenciats un dels altres:

1. La integració de les variants lingüístiques d’un mateixa llengua, com ocorre en el castellà, en l’anglés i en tantes altres llengües.

2. El nom identitari per al conjunt de les distintes variants, com ocorre als hispanoparlants i angloparlants per exemple.

3. La conveniència o no d’un projecte de constitució política dels pobles i gents d’un mateix domini històric, lingüístic i/o cultural com ocorre en qualsevol projecte d’unificació voluntària, com ara mateix s’està constituint la Unió Europea com a supraestat.

Tot el que no siga discutir separadament sobre això de manara raonable, sense mesclar els temes abans de ser aclarits, entenc que són “bufes de pato”.

El que no hem cap dubte i entenc que per al poble valencià és veritablement irrenunciable, ho expresse versificat simbòlicament com a base unitària del que som i ens pot ajudar, pese a qui pese, a EIXIR-NOS-EN DEL MARASME.

Amb l’espasa punxant t’assenyalà

el Conqueridor i et posseí sa descendència.

Amb l’espasa punxant fores marcada.

Fou un devot casament, una promesa

de nous fruits i de glòria.

Amb el bàcul pastoral a la mà

et va beneir un arquebisbe bigotut.

Per l’espasa i la creu fores salvada

i aquells gents, parlant l’algaravia,

es feien creus, de llunes.

Gent d’enllà del teu nord, amb els seus fòtils,

ací va acampar assentant drets patriarcals:

fores terra lliurada als drets d’herència.

Els hereus t’assumiren agraïts

de tan gran privilegi.

Arribaren, però, temps dels garlaires

emboirant-te amb uns nyec-nyecs immemorables

i van fer que et rendires a la gleva.

Els nous reis et van fer serva i no filla,

oblidant els teus límits.

Com bé saps, unes guerres fratricides

et deixaren òrfena dels teus drets imperibles.

De soca-rel volgueren desfigurar-te,

abatuda per fills i estranys –digueren –

“por justo derecho de conquista”.