FEBRER I LA SEVA LLUM

 

LLUM DE FEBRER


L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,

feixuc i tendrament esvalotat.



Com costa de passar, tan fosc encara,

quan ja els Nadals han fet el seu camí

i ens han deixat aquest regal de reis

únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades

o condemnades a l'oblit. Imatges

d'amics i de parents que ja no solquen

els àpats generosos de les festes.



Que no vindran mai més, ja que la vida

segueix, indiferent, la seva cursa,

sense contemplar els nàufrags que arrosseguen

les ones, fredes, sobre el mar del temps.



I ja no trobarem a les rebaixes

l'abric calent, ni la flassada flonja,

ni el paisatge somniat, ni les mentides,

que ens ajudaren a enlairar senyeres

als cims més alts de les passions perdudes.



Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi

el vell camí del cel, sota les boires.



Recuperant antics poemes, un sobre el mes de febrer.

EL CINE CONDAL, EVOCACIÓNS

El cinema del barri

(dedicada al Cine Condal)

Tenia un cert alè de barraca de fira

i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors.

S’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca.

Avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

amb herois alts i rossos que no morien mai,

amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

                          Júlia Costa. Indrets i camins. joescric.com (2004)

EL VAIXELL RETROBAT

Després de contemplar, al cap dels anys, en la vella pel·lícula familiar d'una amiga, el vaixell de joguina del seu germà petit, que navegava en un estany de Montjuïc,  a finals dels anys cinquanta del segle XX.

Els paisatges urbans esmicolen imatges
al passat amagat als racons mes feréstecs
on un temps enganyós s'ha abaltit al capvespre
d'aquest meu passeig breu pels camins de la vida.

A l'estany retrobat un vaixell de joguina
solcava els oceans de la imaginació,
sense por de naufragis ni d'atacs de pirates,
valent i evocador, sota un sol rutilant.

Agraeixo a l'atzar que l'estany existeixi
en aquest meu present amb foscors a tocar,
on tot ja esdevé fràgil, inconsistent i escàpol. 

Miracle del cinema, de la fotografia,
de la casualitat capriciosa i mutable,
encara avui navega, el vaixell innocent.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2019

ESCOLA EN BLANC I NEGRE

ESCOLA EN BLANC I NEGRE

Les nenes fèiem fila al pati de l’escola,

carretejàvem llibres i estoigs acolorits.

Les carteres pesaven, però el futur era noble,

un misteri insondable ple de màgia innocent.

Tocava una campana i pujàvem escales.

les aules eren netes, feien olor de guix,

de llapis i colònia, de lleixiu i humitat.

Esperàvem inquietes l’hora d’anar a jugar.

Mai més faríem pinya, no ho sabíem encara.

Les dones disfressades de monges de convent

ens dictaven boniques paraules castellanes

i maldaven per viure, com la gran majoria.

L’aula era com una balma segura i silenciosa.

El pati era de terra, amb arbres de veritat.

Resàvem convençudes, i els àngels de la guarda,

celestials guardaespatlles, ens eren ben fidels

Veig pel forat del pany aquell passat efímer,

amb el pa amb xocolata de l’esmorzar esperat.

Veig la corda que gira al so d’una sonsònia

i compta els anys de vida de les xiques que salten.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2018

ENDERROCAMENTS

Sota les runes dormen esperits 
de gent antiga, humil, treballadora,
potser arrauxada, ingènua, amb esperances,
que organitzava festes i ballades
i conspirava contra un món hostil.

Avui el pas dels anys ha trencat mites,
els lideratges eren enganyosos
                            com els d'avui,
al capdavall és fàcil
fer enfilar somnis als desheretats.

Més endavant hi van vendre automòbils
usats, 
                  joies d'un temps 
que començava, lent, a enlluernar-se
amb rentadores i televisions
i d'altres meravelles que es venien
a terminis, però que simbolitzaven
una fita important per als més pobres.

I després, un garatge decadent
va acollir cotxes nous.
                        Hi havia un home
de pell fosca, que quan mig s'avorria
tocava una guitarra en un racó,
assegut al davant d'un munt d'estampes
acolorides, on els futbolistes
de prestigi, els triomfadors d'avui
mostraven a la gent la seva història
de diners, trumfos, èxits i fracassos.

Ara hi faran, expliquen, pisos nous,
de luxe, inabastables als més pobres,
mig milió d'euros. Per als inversors
això no és res. 
                    Els joves que s'apleguen
els vespres, ben a prop d'aquestes runes,
prou feina tenen per a sobreviure
i per poder fer gresca a preus barats
en aquest temps de somnis tan efímers.

Tot serà runes en algun futur
per tal que els arqueòlegs de demà
puguin elaborar una teoria
sobre un passat que no hauran conegut.

I els turistes, si passen pel davant
del que hi hagi aleshores a l'indret
escoltaran explicacions absurdes
sobre revolucions, guerres i paus,
mentre el món continua tan galdós
                                        com sempre. 

  Vet aquí com son les coses.

Júlia Costa, poemes inèdits, 2017

HAN PASSAT TRETZE ANYS I EL MON SEGUEIX DONANT VOLTES

Ahir va fer tretze anys de l'atemptat de l'onze de març, a Madrid. Jo era a l'aula d'informàtica, aleshores n'era la coordinadora, i una companya va entrar esverada i em va explicar que a Madrid havia explotat una bomba, que hi havia més de vint morts, i va començar a cercar informació a la xarxa. Aquell nombre inicial es va multiplicar per deu i els fets van tenir conseqüències diverses, aquelles van ser unes víctimes incòmodes en molts aspectes, per desgràcia.

Anys després vaig anar a Madrid i vaig visitar el memorial que se'ls havia dedicat, a l'estació. Aleshores estava cuidat però fa un temps algú va cridar l'atenció sobre la deixadesa en la qual havia caigut aquell espai. M'imagino que enguany el deuen haver endreçat, s'ha inaugurat un monument i tot i els poders públics han aprofitat l'avinentesa per sortir als diaris. La historia dels atemptats i de tot el que va passar després va evidenciar moltes de les febleses d'una Pell de Brau, amb país nostrat inclòs, que no acaba de trobar el seu camí i on tot topa amb capelletes, partidismes, prejudicis, fatxenderies i covardies.

Els problemes als avions han generat un munt de mides de seguretat que freguen l'absurd, però resulta impossible establir aquestes mides tan exagerades al món quotidià dels metros i els trens de rodalies, és clar, on resultaria molt fàcil fer-ne una altra de grossa si en algun moment quatre desgraciats a qui han adoctrinat es veiessin empesos a venjar-se d'un món injust estossinant innocents que tenen poc a veure amb els seus problemes. Quan passa el que sigui, avui, ens envien els psicòlegs i es generen protocols però poden passar tantes coses que hem d'assumir que fins en el món ben peixat que ens envolta ens cal anar a les festes amb el cor esforçat, com a la guerra, com va escriure Maragall en el temps de la bomba del Liceu.

Amb motiu de l'atemptat la televisió, aquells dies, va aturar la programació, amb dues excepcions: va continuar l'emissió de publicitat i no es va suprimir el futbol, faltaria més. A això de la publicitat fa referència aquest poema que vaig escriure aleshores i que més endavant es va publicar, amb d'altres, a La Pols dels Carrers.  El recupero avui, per recordar, però ens enganyem a fons si pensem que en no oblidar evitem que els disbarats es repeteixin. La publicitat, amb el consum que se'n deriva, i el futbol, però també un esport de consum de masses que avui ens paralitzarà la ciutat durant tot el matí, evidencien el surrealisme vital del qual escrivia fa poc en l'altre blog. Potser és que ens calen aquestes frivolitats, per sobreviure amb una mica d'alegria vital, ni que sigui de plàstic, qui sap. Els opis del poble, avui, compten amb un munt de variables. Un altre tema és si es pot viure sense una mica d'opi.

FEM UNA PAUSA, PER ANAR A PUBLICITAT

(11-3-2004)

La televisió parla de desgràcies i penes

de guerres que no acaben, d’un atemptat sagnant.

Els cossos esqueixats ens amarguen la tarda

i el dolor ens aclapara, impotents, al sofà.

Però s’atura de sobte la desgràcia propera

i una noia mig nua ens ofereix perfum.

La televisió explica com els valors es perden,

els experts pontifiquen sobre el com i el perquè.

la violència arrossega els infants i les cases

i dones maltractades no troben protecció.

Però s’atura de sobte tota pena excessiva

i un cuiner somrient ens prepara un pastís.

I quan una tragèdia ens toca de la vora

i tot es paralitza a l’entorn d’aquell fet

i els rostres s’enfosqueixen i moren els somriures

i s’apaga el cinema i el teatre i el ball,

fins i tot aleshores les pauses dels anuncis

entonen un rosari de greus frivolitats

i obren el seu mercat de productes inútils

sense por ni respecte ni pietat ni dolor.

El gran supermercat del món i de la vida

sempre roman obert, proper i acolorit,

al racó de la llar on plorem infortunis

i apedacem amb cura un mitjó foradat.

Júlia Costa (La Pols dels Carrers, Meteora. 2006)

TRES ESCOLES

TRES ESCOLES

L’escola de la infantesa

Els sostres eren alts i les monges, estranyes.
Però tot era estrany, i molt gran, aleshores.

L’uniforme era fosc i l’escola era trista.
Però tot era trist i era fosc, aleshores.

Una noia més gran va acompanyar-me a l’aula
dalt de tot d’una escala que feia olor de net.

Vaig conèixer aquell dia, per primera vegada,
l’angoixa sense límits de la gran solitud.

Hi havia moltes nenes, algunes m’espantaven,
però també vaig sentir-me part d’un món diferent.

El pati era de terra, amb arbres, flors i aigua
que rajava, tranquil·la, d’una petita font.

En un recer secret les monges hi tenien
un hort com els de poble, i un corral abaltit.

I a dins d’una capella, amb àngels a la vora,
ens somreia, entre núvols, una Mare de Déu.

Els records imprecisos, emboirats i dubtosos,
han conformat un àlbum d’estranyes sensacions.

Imatges i paraules, olors, neguits i somnis
d’aquells anys sense història, quan tot era present.



L’escola de la joventut


Passa la joventut només una vegada,
i aleshores passava, pels paisatges i els anys.
Jo creia en moltes coses estranyes o impossibles,
sorrals d’immenses platges, indrets desconeguts.

Pensava fins i tot que el món milloraria
gràcies al meu coratge i al meu esforç feixuc,
i en aquella aula antiga, petita, assolellada,
les finestres s’obrien vers llunyans horitzons.

No recordo ni rostres, ni cognoms, ni febleses.
Era jove, molt jove, i em sentia molt gran.
Els infants em semblaven molt petits, aleshores,
i els altres mestres, tristos, em semblaven molt vells.

Els anys tot ho abalteixen, ho matisen, ho trenquen,
acostem les mirades entre generacions,
aprenem que la vida té els seus límits precisos
i que hi ha moltes coses que no podrem fer mai.

El meu país canviava, entre clams d’entusiasme,
ens movíem al ritme de cançons innocents.
De tot plegat conservo una feble esperança
i una fotografia de colors esvaïts.



L’escola de la maduresa

En un barranc feréstec, en un terreny barat,
hi havien construït aquella escola plena
d’escales i replans, de terrats i goteres.

Eren temps sorollosos, de pancartes i lluites,
d’atapeïdes aules, tot estava per fer,
allà, sense adonar-me’n, vingué la maduresa,
entre papers de seda i llapis de colors.

Vaig passar-hi quinze anys, potser encara hi seria,
però els temps, implacables, van canviar molt i molt,
quedaven pocs infants en aquella barriada,
i van tancar l’escola, un estiu oblidat.

Recordo els darrers dies, la biblioteca buida,
i també una nostàlgica festa de comiat.
Vaig endur-me uns quants llibres, fotografies, coses
que guarneixen la vida de fràgils emocions.

No he tornat fa molts anys al barri d’aquells dies
que s’enlaira amb orgull darrera l’estació.
De les aules més altes, cap a mar, s’albirava
Bellvitge, l’hospital, blanc i blau, emboirat.

Júlia Costa

POESIA DEL PRESENT, GENT DEL FUTUR I EVOCACIONS DEL PASSAT, AL PALAU ALÒS

En aquest món del present i fins que les coses no canviïn, cosa complexa, t'has de refiar dels coneguts i saludats en moltes ocasions. A través d'un company de les classes de dibuix i pintura de l'Escola de la Dona vaig conèixer i participar durant un breu temps en un taller literari al Casal Palau Alòs, malgrat que en algunes promocions de l'espai es diu que està dedicat als joves de dotze a trenta anys. Aquest grup el menava una persona inclassificable, Toni Gassó, comunicador social i moltes coses més i gràcies a aquests contactes informals em van convidar a fer una presentació del meu darrer llibre de poemes a un Casal que es troba sempre en plena ebullició i ple d'activitats diverses. 

No va ser una presentació convencional sinó una mena d'acte lúdic que jo gairebé definiria com a espectacle modern de varietats, amb Toni Gassó com a presentador i showman, la participació del grup de pop-rock AUTOREVERSE i el passi d'uns divertits vídeos d'un taller de doblatge que s'havia realitzat al mateix Casal. El meu antic company de les classes de dibuix i pintura i del taller literari, Francesc Tàrrega, advocat polièdric amb molts interessos culturals, i un altre jove lletraferit participant d'aquell taller, Adrià Guerrero, va llegir, molt bé per cert, alguns poemes del llibre i jo mateixa també en vaig llegir uns quants.

El Palau Alòs té una llarga història lligada al pas dels temps i als canvis diversos que els indrets experimenten ja que tot es transforma, ens agradi o no. A la viquipèdia se'n pot llegir un bon resum, els seus orígens són incerts i l'aspecte actual, respectat pel que fa a l'exterior en la rehabilitació, prové de la reforma neoclàssica de principis del XIX. Jo hi havia estat alguna vegada, quan encara era la seu de la Penya Cultural Barcelonesa.  De l'imprescindible blog del senyor Barbachano manllevo una imatge del 1961, amb la reina i dames d'honor de la Penya i dos programes d'activitats.

Recordo que des del carrer s'escoltava de vegades la música de les sarsueles que s'hi representaven, quan aquest gènere semblava ser ja una mena de record del passat. Per sort, com que tot va i ve, la sarsuela s'ha recuperat una mica tot i que moltes vegades són aquestes societats d'aficionats, que encara en queden, les que li dediquen temps i esforços. 

El centre de la ciutat i els vells edificis rancis van acollir durant anys una gran xarxa social, associacions excursionistes, cases regionals, penyes culturals i moltes coses més. La modernitat i les noves tendències comercials, socials i urbanístiques van foragitar del centre històric aquelles entranyables comunitats que mereixerien un estudi profund i que van contribuir a fer més passadors i amables uns anys difícils.

El Casal va viure un llarg període d'abandonament i una okupació alternativa que va acabar de mala manera, amb un desallotjament violent i fins i tot alguna condemna seriosa. Després de negociacions difícils i envitricollades  l'Ajuntament el va poder comprar i arranjar. La propietat s'havia esmicolat de forma complexa i l'indret va estar a punt de convertir-se en habitatges, avui potser la tendència seria hotelera.  

Al capdavall tot plegat va tenir un final feliç, avui el vell Casal sembla un animat formiguer de gent jove i les activitats es multipliquen. Molts dels edificis senyorials del carrer han passat a ser d'ús públic i tot el barri s'ha anat refent d'una època de decadència i deixadesa. 

Pel que fa a la festa d'ahir, l'assistència no va ser excessiva, cosa d'esperar pel fet que molts coneguts ja van venir a la primera presentació que vaig fer a la biblioteca del meu barri. Tot i amb això va ser una tarda especial, diferent i inoblidable. Adrià Guerrero, que va llegir alguns poemes meus, em va comentar que en l'actualitat no és fàcil trobar poesia actual rimada o amb ritme. 

I és que amb la poesia ha passat com amb la pintura figurativa o gairebé, s'ha establert una mena de nou dogma que foragita dels corrents habituals tot allò que sembli tradicional i així també es fa passar sovint bou per bèstia grossa. Tot són modes i tendències, què hi farem. Sort que de tant en tant algú redescobreix la sopa d'all, l'anomena d'una altra manera més cool i l'afegeix a la carta d'un restaurant de luxe.

Penjo aquí diferents imatges de la festa i el full firmat amb autògrafs que em va dedicar la gent d'AUTOREVERSE als quals desitjo èxit i futur, ja que se'l mereixen i el món de la música, ai, és tant o més complicat que el de la literatura. Algun dia aquestes fotografies que penjo seran tan històriques i evocadores com les de la Penya de l'any 1961 i no podem saber quins nous canvis haurà estès la modernitat del futur per damunt dels vells edificis d'un passat que és el nostre present.

EL FUTUR REMOT

Qui no ha pensat en algun moment que el món continuarà en acció quan ell ja no hi sigui? Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, diu un famós tango. També Juan Ramón Jiménez, com molts altres poetes, va meditar sobre el tema, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

En una ocasió vaig llegir aquest poema en un enterrament, perquè m'ho va demanar el fill del difunt, un senyor de l'edat de la meva mare amb qui es coneixien de petits. Era un veí de l'escala, el seu fill gran, de la meva edat i amb qui jo mateixa havia jugat sovint, va morir amb trenta i pocs anys, de càncer.

Mentre llegia el poema en aquell oratori asèptic del tanatori pensava que no era gens adient al moment, hauria d'haver escrit una cosa més personal i fins i tot amb més esperança, ja que la cerimònia era religiosa. Potser no hi a un altre món però estaria bé que hi fos. 

El futur remot cada vegada és menys remot, la vida passa i no s'ha inventat cap vacuna que n'eviti el final, al menys de moment, tot i que ens venguin medicines i dietes i ens expliquin que s'ha rebaixat la mortalitat, un absurd, car tothom mor i el que volen dir és que ens allargat la supervivència, de vegades a un preu molt exagerat.

El futur remot

Quan la tardor de les veremes

ompli les botes del celler

I el trull recobri sang novella,

jo no hi seré.

Quan la carena s’ennuvoli

i el fred despulli el bosc sencer

i a la llar fumin sopes d’oli

jo no hi seré.

Quan el soroll d’algun Nadal

atapeeixi el meu carrer

i hi hagi estels al vell fanal,

jo no hi seré.

Quan torni el sol a la drecera,

i el dia allargui un xic el ble

i  ompli la boira la vorera

jo no hi seré.

Quan un abril desconegut

faci poncelles al roser

i obri els borrons de l’arbre eixut

jo no hi seré.

Quan el sol sembri a les onades

una escalfor del goig que ve

i vanitats recuperades

jo no hi seré.

La Pols dels Carrers (2006)

LA NEVADA (1962)

Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!

Amb modestos abrics i calçat imprudent

els carrers acollien el goig adolescent,

la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,

la mare ens va cridar amb un clam amorós

els patis i teulades no tenien colors,

i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,

van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,

tan sols era important aquell nostre present

i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís

va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,

la neu es va glaçar vora les portalades,

i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,

i que tot era culpa dels coets de l’espai,

que coses tan estranyes no s’havien vist mai

i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides

han passat vora meu, han vingut, han marxat,

amb virtuts i defectes el món ha continuat

i les flors més boniques també acaben marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,

no gaire diferent d’una vella rondalla,

la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla

i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,

jo serè pols perduda sota els camins futurs,

hi haurà nous estadants als indrets insegurs

i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,

que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,

unes postals antigues algú retrobarà

i sabran que nevava, en un Nadal remot.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)