Aquesta casa de davant de casa
ja té més de cent anys.
La miro, encuriosida,
quan el sol, pel matí,
il·lumina una part de la façana.
Al vespre,
amb el sol a ponent té colors nous
que la fan cada dia diferent.
Els estadants canvien, van i venen.
Aquests dies conforma
el meu paisatge més proper
i aplega
els misteris de vides que no sé.
No serà eterna
però viurà més anys que no pas jo
mirant la vida des dels seus balcons
modestos, on algunes flors intenten
obrir-se sota el sol de cada dia.
Júlia Costa, poemes inèdits, quaderns d'artista, 2021
