Inicio una serie de posts en els quals aniré penjant tota la informació que disposo de l'escalada a la Costa Brava, informació que he anat recopilant al llarg dels anys i que alguna serà molt coneguda per la gent i d'altra pot ser força inèdita. La intenció és aglutinar tota aquesta informació per tal de fer-la publica, que tothom se'n pugui beneficiar i serveixi d'excusa per visitar amb ulls d'escalador aquesta terra que ja m'estimo tant com la meva. Els primers posts que publicaré és en essència la informació que ja vaig publicar en un article al número 249 de la revista Vertex de la FEEC, la informació tècnica serà la mateixa però complementada amb tota la palla mental i retòrica que ho acompanyava i que per raons d'espai van quedar a fora de l'article. Per últim, només em queda animar-vos a que hi feu una visita. Malgrat que s'hi pot escalar tot l'any controlant el sol i l'ombra, és ara a l'hivern quan es poden fer unes grans matinals. La visió de la sortida del sol sobre la mar plana propia de l'albada hivernal, amb aquella calitja que ho embolcalla tot, trascendeix a qualsevol consideració a nivell d'escalada:
La decisió que vam prendre aquest any a nivell familiar de passar gran part de les vacances a un càmping de la Costa Brava em feia preveure que el bon ritme d’escalades que havia dut fins llavors es trunqués sobtadament i que el més que acceptable tó muscular aconseguit s’atrofiés fins al punt que les rugoses mans d’escalador consagrat arribessin a adoptar la forma d’un got de gintònic. Tres setmanes de llanguidesa total sota la calda cunicular podien tenir un efecte nefast sobre la meva condició física però sobretot sobre la meva salut mental degut a la retallada sobtada de substancies estimulants i al•lucinògenes generades per l’activitat vertical.
Buscar un plan que em permetés combinar l’hedonisme existencial amb el climb es convertia en imperatiu. Ens aquests casos l’oracle www sempre dona respostes. A més, en aquesta ocasió els astres es va alinear correctament per situar-me un estat de gracia davant aquesta cruïlla desesperada en que em trobava i en el numero del Vertex del moment, el mestre guru de la informació alpinística ABC difonia diverses proclames que pel cas m’anaven ideals però que finalment van resultar escasses i insuficients. Aquesta escassetat d’oferta en absolut va saciar la meva set de roca. Ben al contrari, encara va fer augmentar les ganes de descobrir aquests bells paratges i juntament amb en Pep Vila, en Josep i la Laura, en Parrella i altres amics, tots ells enamorats d’aquestes amplies panoràmiques, vam fer nostre el que en el seu dia deia el poeta de “se hace camino al andar” i ens vam fer la intima promesa de deixar marcat per sempre més els nostres camins en aquestes parets que ja ens sentim una mica nostres.
Escalar a la vora del mar sempre ha estat una activitat molt atractiva des del punt de vista estètic però en contra del que es podria pensar mai ha estat molt nostrada. S’entén que una paret que es pot observar frontalment sempre és susceptible de ser assaltada tard o d’hora per la ment calentorra d’algun aperturista i que a la llarga pugui ser visitada regularment per segones i ulteriors repeticions. Per contra, un espadat amb vistes al mar, penya-segats se’n diuen, és més difícil de ser descobert i per extensió de ser conegut dins els cercles escalatoris. No és estrany doncs que les línies que esperen un primer escalador siguin moltes i variades i, en contraposició, l’oferta de línies inaugurades i difoses es converteixi en un bé escàs.
A priori pot semblar que muntanya i mar siguin conceptes antagònics i en certa manera ho són, però hi ha una cosa que apropa ambdós conceptes: la gent que s’acosta a aquests medis ho fa moltes vegades empesa per una motivació estètica però sobretot, per una curiositat insaciable. És la mateixa curiositat que ens fa voler conèixer i descobrir nous horitzons a vegades lluny de la silueta serrada de les muntanyes; aquesta és la curiositat que empeny a la gent de la muntanya a voler conèixer el monòton però a la vegada hipnòtic horitzó del líquid element i que és la gènesi de les vies presentem.
La Costa Brava en general i la zona de Cala Montgó en particular presenta una orografia molt salvatge i feréstega que ha donat lloc a molts panys de paret erosionats pel pas dels anys i dels elements i que han format un relleu de fantasioses formes. La imaginació de l’individu ha fet la resta per crear itineraris, a vegades sublims a vegades no tant, que ens faran somiar i passar jornades de descoberta amb l’excusa del reclam de l’escalada. Si bé el recull d’itineraris no representa un treball exhaustiu de totes les línies existents a la zona de Cala Montgó (ni vol ser-ho doncs falten totes aquelles de caràcter esportiu) si que vol aglutinar totes aquelles vies més recomanables que al llarg d’una temporada hem pogut anar repetint i obrint per la zona, sempre amb el denominador comú de l’escalada d’autoprotecció. M’agradaria que el present recull servís d’ajuda tan a aquells pares escaladors que, com jo, intenta combinar les inquietuds escalatories amb la vida familiar així com a aquells vagabunds de la vertical ansiosos de descobrir nous horitzons.
A nivell logístic, cal dir que l’escalada és possible tot l’any inclús els mesos de més calor. En aquests casos una bona opció és prendre’s un banyet al matí i sortir a escalar a la tarda ja que totes les parets reben l’ombra a partir de migdia. Un altre factor a tenir en compte és el fet de dur forces cordinos de diverses mides per assegurar-nos als múltiples ponts de roca que anirem trobant al llarg de tots els recorreguts, alguns d’ells ja equipats pero molts d’altres esperen el primer escalador que els faci servir. Totes les vies segueixen un criteri similar i l’assegurament fix és un bé escàs però a la vegada és molt fàcil amb “seguros” flotants. Quan la via s’indiqui que resta completament desequipada cal tenir en compte que fa referència a aquestes assegurances de caràcter fix. Això no vol dir que puguem trobar multitud de ponts de roca que ens facilitaran enormement les maniobres, principalment a les reunions.
COSTA BRAVA (Baix Empordà) - Cala Montgó. PUNTA MILADONES
Vaig tenir coneixement de l’existència d’aquesta paret a través de la seva publicació a un Vertex on sortia ressenyada conjuntament amb altres escalades per la zona; amb l’excusa de la publicació de diverses vies noves es va aprofitar per ressenyar la que potser és la via més antiga del lloc, la via Anglada Cerdà, que mai abans havia estat divulgada. A banda d’això, ningú la coneixia, enlloc hi havia informació i per tant vaig haver de recórrer a l’origen per intentar trobar una mica de llum sobre aquest assumpte. Em vaig posar en contacte amb el mateix Josep Manuel Anglada per tal que m’informés de tot el que em pogués ser d’interès per anar a repetir-la però al contrari del que m’esperava, la informació que em va donar va ser força escadussera: no sé si de forma voluntària per mantenir viva la meva il•lusió o bé perquè en realitat no tenia més informació que donar-me. En qualsevol cas, no puc sinó estar-li agraït ja que això va augmentar encara més les ganes d’anar-hi. Únicament dues fotos amb el traçat aproximat marcat van ser la resposta que vaig rebre, sense dificultats, sense material a utilitzar, sense llargades de llargs ni res. La desinformació era total i això era directament proporcional a les ganes d’anar a descobrir aquesta paret. Les línies que segueixen totes les vies de la parets son del tot evidents al més pur estil clàssic. Així la paret se’ns presenta poc domesticada i salvatge, com ha estat fins fa poc. Escalar aquí és converteix en una activitat molt recomanable per tots aquells que gaudeixen de l’escalada de descoberta, on la creativitat i l’instint prenen una rellevància primordial. La roca que trobem en tots els itineraris és de bona a excel•lent, excepte algun tram puntual que desprès de diverses repeticions quedarà del tot sanejada, i les fantasioses formes que pren degut a la mil•lenària envestida de la força del mar dona a l’individu una progressió atlètica típica de la zona a protegir en pràcticament la seva totalitat. Les capritxoses formes que presenta aquesta roca tan treballada ens donen unes possibilitats d’assegurament i progressió infinites i això ha fet que els itineraris en aquesta paret tinguin un caràcter força homogeni entre ells: molt verticals, atlètics i pràcticament desequipats excepte alguna expansió a les reunions i algun clau i ponts de roca als llargs per marcar el recorregut. També trobarem algun llarg pràcticament equipat però cal prendre-s’ho com l’excepció.
1. Anglada Cerdà (110 mts, V+/A1). Primera ascensió per Josep Manuel Anglada i Joan Cerdà als anys 70. Via pionera a la comarca que encara resta completament desequipada, incloent reunions. Ressegueix el diedre que delimita la paret per la seva esquerra per anar-se corbant progressivament fins al sostre que culmina la paret i que esquivarem per la seva dreta. Caldrà dur els tascons, els Aliens, Camalots fins al #3 i uns cinc pitons, entre plans, universals i V’s pel tram d’artificial. Via històrica.
2. Variant de sortida VPR (25 mts. V+). Primera ascensió per Miquel Perez, Miquel Vilaplana i Ivan Ruiz el dia 30 de Juny de 2012. Situats a la penúltima reunió de l’Anglada, al final del sostre, es pot sortir de la paret per la via original (esquerra) o bé encarar l’esperó que delimita el forat d’aquesta última reunió per la seva dreta mitjançant aquesta variant de sortida i que dona al conjunt de la via Anglada – Cerdà més continuïtat pel que fa a la dificultat. Roca una mica trencada a la segona meitat del llarg. Cal dur el mateix material que a l’Anglada
3. Desobediència i revolució (110 mts, 6a). Primera ascensió per Josep Grau, Gerard Tubert i Josep Mula el dia 13 de Juliol de 2012. Tot i que el recorregut d’aquesta via no ressegueix cap línia evident a simple vista, el bon ull dels seus aperturistes ha fet que en tot moment vagi buscant les debilitats de la paret pel que l’escalador avesat a aquest tipus d’itineraris no tindrà problemes per anar trobant el recorregut. Trobarem les reunions equipades, pont de roca i pitons als llargs. Caldrà dur a més els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3
4. Komando Osona (90 mts, 6c) Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 20 de abril de 2013. Quan es varen acabar les línies de caire més clàssic es van encarar les plaques verticals més difícils i sobretot els desploms més extravagants. Això va motivar que el planteig en l’obertura fos diferent, optant per l’equipament per dalt per prioritzar la bellesa de la línia més directa. Tot i així, les zones on l’escalda en autoprotecció és possible s’ha deixat sense equipar amb assegurances fixes per mantenir viu el caràcter de la paret. El primer i l’últim llarg es troben pràcticament equipats i el segon s’haurà d’equipar pràcticament en la seva totalitat. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3.
5. El darrer ball d’en Caracremada (90 mts, 6b+/6c). Equipada per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 18 de Maig de 2013. Ruta bessona a l’anterior pel que fa a concepció, amb el primer i últim llarg pràcticament equipat i un llarg central a equipar. Caldrà dur els Aliens i els Camalots fins al #2.
6. Corimori (100 mts, 6a+) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 23 de Març de 2013 Aquesta via, malgrat tenir l’excusa de resseguir el gran diedre del centre de la paret, és més plaquera del que podria semblar. El primer llarg comença per la placa vertical que trobem just abans de baixar pel tram equipat amb corda fixa que existeix a la vira d’accés a les vies amb una escalada molt vertical a equipar en la seva totalitat. El segon llarg ja encara el diedre, principal excusa de la via i l’últim llarg torna a abandonar la línia lògica que marcaria la pedra per seguir les plaques de la seva esquerra. Trobarem una expansió a cada reunió i cinc pitons i alguns ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Guapa via clàssica malgrat que exigent.
7. Kubalita (90 mts, 6a) Primera ascensió per Pep Vila i Ivan Ruiz el dia 16 de Febrer de 2013 Segueix una de les grans línies lògiques a la dreta de la paret pel que la via discorre sempre per terreny lògic i sense pèrdua. L’inici de la via és per la placa a l’esquerra de la fissura per una placa vertical tot i que amb bona presa. Trobarem una expansió a cada reunió i algun pitó i ponts de roca als llargs. Caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #3. Bona via clàssica i ideal com a primera presa de contacte de la paret.
8. Perduts en la boira (però agafats de la mà) (60 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013
9. La por m’excita (55 mts, 6a) Primera ascensió per Miquel Casas i Ivan Ruiz el dia 10 de Març de 2013 Aquestes dues vies, degut a la seva llargada i dificultat, s’han convertit en l’escapatòria lògica de la paret en cas de problemes. Tot i així, l’escalada segueix la mateixa tònica que les seves veïnes, havent d’equipar gran part del recorregut en un terreny força vertical i atlètic, tot i que menys, per estar situades a un dels extrems de la paret. Igual que a la resta de vies, trobarem alguna expansió a les reunions i algun pont de roca als llargs pel que també caldrà dur els tascons, els Aliens i Camalots fins al #2
Accés: S’hi pot accedir per mar, igual que a les vies de la punta Ventosa. El millor lloc per desembarcar és a l’enforcadura que hi ha entre la via Desobediència i revolució i la Komando Osona. D’aquí podrem accedir a la vira que miraculosament, aquesta és la paraula exacta, ressegueix tota la base de la paret a una alçada i amb una amplada raonable per poder anar sense corda i que marca l’inici de la majoria de les vies
També s’hi pot accedir anant-hi per dalt. Per fer aquesta aproximació cal prendre la pista que des de Cala Montgó porta a l’Estartit (indicacions de Càmping Neus) i seguir-la fins que s’acaba el tram asfaltat. En aquest punt hi ha una bifurcació a l’esquerra i enfilem uns vint metres de pista de terra amunt fins que arribem a una nova bifurcació. El trencall de l’esquerra ens duu fins a la Punta Ventosa i el que continua recte en porta fins a la zona militar abandonada del Pla del Milà on és recomanable deixar el vehicle. Llavors, ja a peu, cal prendre durant uns 200 metres la pista en mal estat que duu direcció a l’Estartit. Marques de sender. Un cop fet això arribem a una mena d’apartadero de la pista i en aquest punt cal endinsar-se dins el bosc de pi blanc (fites ocasionals). Un cop s’acaba el bosc de pi comença un terreny de garrics a mitja alçada que ja no abandonarem fins al capdamunt de la paret. Quan s’acaba el bosc de pi blanc i comença la zona de garrics cal parar molta atenció de trobar el camí perquè en cas contrari quedarem ofegats enmig de la vegetació doncs no hi ha cap pas a banda del camí ressenyat. Així doncs, un cop s’acaba el bosc i comença aquest terreny de garrics cal canviar la direcció de la marxa cap al nord, tot resseguint el capdamunt de la riera en forma de L que desemboca a la esquerra de la Punta Miladones.
Primer resseguirem la direcció de la riera en direcció nord fins que aquesta canviï de direcció cap a l’est per dirigir-se definitivament a desembocar al mar al costat de la Punta Miladones. En aquesta zona de garrics anirem trobant alguna fita i sobretot pals de ferro, testimoni del passat militar de la zona, que ens aniran marcant la direcció
Quan estiguem situats al capdamunt de la paret (llibre de piades), cal resseguir-la en direcció nord tot perdent alçada fins que en un moment determinat trobem un passamà des de un arbre fins a una instal•lació de ràpel penjada. Amb un ràpel de 50 metres ens situem a la vira que recorre tota la base de la paret i que ens durà a qualsevol via que vulguem repetir.
En cas de deixar el vehicle a la zona militar abandonada del Pla del Milà tenim uns 25 minuts de caminada a peu pla fins al capdamunt de la paret.
Descens: Per retornar de la Punta Miladones cal seguir les indicacions apuntades a l’accés però aquest cop en sentit contrari. En funció d’on haguem deixat el vehicle, ja sigui perquè hem accedit a la paret rapel.lant o bé perquè hem accedit per mar i hem pres la previsió o no de fer una combinació de cotxes, el retorn es trobarà dins una amplia forquilla de temps: 25 minuts pel recorregut Miladones – zona militar del pla del Milà fins a 1.30 hores pel recorregut Miladones – Cala Montgó.
