Petita i solitaria matinal d'esquí

Encara és molt d’hora i tot està adormit. El pàrking, que en altres hores bull d’activitat, ara està ben solitari i desolat. Als primers metres de la pujada, encara per la pista, la neu es nota acabada de trepitjar per la maquina que l’està acabant de preparar pel jorn que està a punt de començar. Més endavant, quan s’acaba l’estació i comença la zona deshumanitzada, puc tenir el plaer de ser la primera persona en trepitjar la petita capa de neu pols que el vent de la nit ha arrosegat i ha tapat parcialment la traça que dies endarrera ha recorregut molta altra gent abans que jo. Perquè el camí que segueixo no és nou ni estic descobrint res. Abans que jo, molts altres ja han passat per aquí; aquesta excursió es pot considerar un clàssic, una matinal que molts han i hem fet moltes vegades. Ara, però, les circumstancies habituals son diferents i em brinden la possibilitat de tastar-la amb solitud i amb un estat d’introspecció que em permeten pensar en moltes coses i gaudir d’aquest indret on vaig aprendre a fer d’alpinista. Desperto un grup de cinc petits cabirols que encara dormien a recer de la baga i ràpidament em creuen per sobre amb una agilitat i una facilitat que ara m’agradaria poder tenir per arribar a dalt amb la mateixa rapidesa que ells. L’arribada al coll sempre desperta una certa emoció. El pendent s’ajeu i et permet accelerar el ritme, això sempre anima. Però per sobre d’això sempre tinc l’emoció de descobrir un horitzó nou del que tenia fins llavors.

order-bottom: medium none; border-left: medium none Descobrir si estarà molt o poc nevat o si t’hi trobaràs algú amb qui petar la xerrada. No sé perquè m’estranyo però avui no hi trobo ningú, quin plaer tan poc habitual, aquí sempre està a petar de gent. Gaudeixo un instant aquest plaer tan efímer i poso el esquís en posició de descens. Per primer cop a la meva vida tinc una estranya sensació en el moment de iniciar el descens. No és por, he fet baixades molt més difícils i en pitjors condicions que aquesta, però tan de temps de no calçar-me els esquís m’ha generat un estat d’inseguretat que no havia experimentat mai. M’estic fent vell. Els primers girs del descens em permeten tornar a recuperar la confiança en les meves habilitats però en aquests primers metres de la baixada, els més drets, aniré a conservar i em deixaré de floritures. Uns quants girs encadenats en estil alpí em permeten guanyar el tram més complicat del descens i després d’una breu parada per recuperar l’alé puc començar a fer algun gir amb telemark. La pendent ja és força suau però em canso molt més que abans i això fa que vagi per terra algunes vegades. En estil alpí encara em defenso però en telemark soc un autèntic panoli. Això fa que una petita variació en les condicions perfectes de la neu, unit a l’extrema exigència física de la modalitat, em faci anar per terra. Arribo de nou a la zona humanitzada, al final dels remuntadors de l’estació. Quedo sorprès que tot just ara comencin a pujar els primers esquiadors, quin privilegi que he tingut avui.... Aquí em prenc un llarg repòs per poder gaudir a full del descens que em queda en endavant. Ara si que les condicions son perfectes perquè la neu de la pista està acabada de trepitjar. Amb les cames ben recuperades podré fer un únic descens per la pista i concentrar-me en exclusiva a encadenar els girs de telemark per poder així perfeccionar la tècnica, que falta em fa. Quan arribo al cotxe, l’estació ara ja bull d’activitat. Molta gent acaba d’arribar però per mi és l’hora de marxar. He fet una petita matinal per estirar les cames, la primera de la temporada, i amb unes condicions, més enllà de l’estat de la neu, que poques vegades havia trobat, amb solitud i amb un perfecte silenci. En definitiva, que després d’haver repetit aquesta ascensió multitud de vegades, aquesta serà la que recordaré amb més apreci. Arribaré a casa i l’Arianna i la Judit farà poc que s’hauran llevat. Una dutxa rapida i marxarem a rebre el patge reial i a donar-li la carta. Em sorprenc a mi mateix al comprovar que, malgrat haver-li escrit nosaltres, ella ja ha escrit el seu nom. Que gran que s’ha fet i quin dia tan rodó.

Easy life behind the sea

El tracte era clar: una setmana a Chamonix i la resta de les vacances al càmping fent vida familiar. Tot i així, l’experiència dels anys anteriors ja m’indicava que les estones lliures durant la nostra estada campistica serien moltes i de bon aprofitar. Ara la complicació passava per colar tot el material d’escalada al maleter del cotxe sense que es notés massa, tasca gens fàcil si tenim en compte que a banda del material habitual hi sumem el petate amb el material d’equipar. La negociació va ser intensa abans de marxar però un cop tot està a dins el maleter i ens posem en ruta ja no hi ha marxa enrere. Ja tinc el plan solucionat per als propers quinze dies.
Va ser durant la intensa activitat que vam estar fent per la zona durant l’hivern i la primavera d’enguany que anava guardant al disc dur neuronal totes aquelles zones, racons i rostolls de menor alçada i que voldria anar a explorar les seves qualitats escalatories de seguida que tingués una estona. D’entre la varietat de zones que tenia clissades em vaig centrar en una paret amb bon accés i fàcil logística per l’obertura de vies que em permetessin escapades en solitari per poder enfilar-me. Tot i així, el canvi de plantejament general es convertia en imperatiu. Si abans ens havíem fixat en panys de paret aptes per a l’obertura de vies multipich de caràcter clàssic ara el plantejament era radicalment contrari degut principalment a l’alçada de la paret i que feien indicar que la decisió correcta passava per l’obertura de vies esportives.
El balanç d’uns quants dies per la zona combinant platja, piscina i escalades han set quatre vies de dificultat mitjana, de roca excel•lent i formes extremes marca de la casa (of course), en un sector amb gran potencial de creixement i, al meu entendre, acceptació per part del públic.
Pero no us enganyeu. Si no he obert més vies no ha set per falta de temps, ganes o possibilitats. El material tan específic que cal utilitzar en aquests entorns marins (Inox aisi 316) fa que en el moment que s’acabi no n’hi hagi prou en anar a la botiga a comprar-ne més. En aquest sentit, el final de la feina d’aquest estiu va venir condicionada per l’exhauriment del material que disposava. De moment, us deixo unes quantes fotos per començar a escalfar motors.

M’ha agradat molt que aquest estiu el meu germà vingués a passar uns dies al càmping desprès de tant de temps sense veure’ns. Però no entenc el que li passa pel cap. Mentre vivia aquí, el paradís de l’escalada en roca, el tiu pensava més en sortir de festa que en enfilar-se i quan porta més de dos anys vivint a Berlín, on no hi ha un turó més alt de dos metres, se li desperta la motivació i es posa com un toro a base de sessions de rocòdrom. Com és lògic, ha vingut a passar aquests dies amb nosaltres més calent que una mona i hem hagut de buscar algun plan per anar a enfilar-nos i calmar-li els nervis. A banda d’alguna visita al sectorillo que estava equipant, la visita més fotogènica ha estat, sens dubte, la jornada que vam passar a la Platja Fonda de Begur. A banda dels atributs pròpiament estètics de l’indret, la qualitat dels seus blocs, tot i que escassa pel que fa a quantitat, és excel•lent. Aquí van les fotos de la jornada.

El pelegrinatge anual: Cham 2013

El destí que he pres aquest any a la ja inqüestionable setmana de vacances que tinc per assumptes propis ha set un pelegrinatge a la meca, altrament Chamonix. Una setmana que destinem a intentar escalar alguna d’aquelles vies que durant molts anys has tingut en cartera, una cartera que pateix l’estrany fenomen d’augmentar més ràpidament que no pas decreix. Tot i així, el balanç final de la setmana ha estat molt positiu: tres vies pa la saca, molt per sobre de la mitjana que dúiem fins ara però per sobre d’això m’emporto un augment més que proporcional en el meu bagatge d’experiència personal i sobretot tècnica. Bé, rectifico. En realitat han set dues vies i mitja però la satisfacció que ens enduem està a l’altura del “trivial” fet d’haver-les acabat o no totes tres.
El primer atxassu el fem a la Frison Roche del Brevant. Una vieta que no està mal per aquelles jornades que, desprès de sortir nedant de la tenda com ens va passar el dia abans, intentes trobar un pany de paret mitjanament sec on poder enfilar-te. Evidentment, com nosaltres van fer la mateixa reflexió un munt de gent més i la paret estava a rebentar de penya en una proporció directament proporcional a la facilitat d’accés.

El segon atxassu el volem fotre a la Contamine de les Petites Jorasses. Vion incontestable. Al final de la Mer de Glace, amb una de les aproximacions més llargues del massís, hi ha aquesta roquera via de 700 metres que resta eclipsada pel seu germà gran, les Grands Jorasses i els seus mítics esperons. Després de fer gran part de la via a una velocitat gens recomanable per a aquests percals, pillem els rapels i avall després d’haver fet les principals dificultats de l’itinerari i davant la més que probable previsió que el negre ens atrapi.
El negre no ens va atrapar a la via sinó que encara vam tenir temps de desfer tot el Mer de Glace pero la trista llum d’un frontal enmig de l’immensitat blanca del glaciar ens va impedir de trobar les escales de Montenvers i acabar la jornada de forma triunfal amb un més que merescut i càlid bivac enmig del bosc. Per contra ens vam haver de picar el bivac asseguts sobre el gel i comptant les hores perquè es fes de dia i per més inri, adonant-nos de matinada que havíem dormit a escassos cinquanta metres del camí ferrat. Gran lliçó que ens enduem a costa d’una mica de fred a l’esquena: no t’aventuris mai de nit per un glaciar si no saps on vas.

I aprofitant el potent anticicló que varem ensopegar fotem el tercer atxassu, traient forces de no ser on per poder superar la matxacada de la jornada a les Petites Jorasses. L’objectiu, la Nabot Leon al Pilier Rouge de Blaitiere, via que coneixem a través del llibre d’en Petit i que ja havia recomanat temps endarrere. La via és molt coneguda dins els cercles francesos i no tant a casa nostra però en qualsevol cas és del tot recomanable. En primer lloc és una via d’en Piola, això ja és garantia. Pero en qualsevol cas la multitud de fissures de qualitat que va enllaçant la converteixen en una opció a tenir en compte i que es va convertir en la cidereta a una setmana d’escalades més que intensa.
Per cert, Kletter i Pere de Reus: us he enviat per mail les fotos d’aquest dia. Les heu rebut?

Selecció Gran Reserva de vies a la Dent d'en Rossell.

Ja fa uns quants anys que anem pujant a escalar a la Dent d’en Rossell, sobre la vall d’accés al santuari de Núria. No pas perquè sigui una paret de gran bellesa sinó perquè la seva proximitat a casa ens assegura unes matinals molt intenses. No cal dir que l’escalada aquí es regula per una ètica marcadament clàssica però en els últims anys m’he anat convencent de quelcom que malgrat l’aplastant evidència em resignava a acceptar. Les línies clàssiques de la paret ja fa molts anys que restaven obertes i mes o menys anàvem identificant les que es podien considerar les més recomanables. Poques vies es podien catalogar amb aquest adjectiu ja que les línies lògiques que segueixen aquests itineraris clàssics sovint quedaven atapeïts per l’herba o el que és pitjor, per la molsa. En aquest grup, el diedre Primavera i sobretot la Tardor d’en Nepgeperuda són les que destaquen sobre les altres. Així, amb els anys, m’he anat convencent d’aquesta evidencia a la que feia referència abans i que no és altra que les vies guapes de la paret son aquelles que van a buscar les plaques més monolítiques, fugint d’aquesta mentalitat clàssica que ha imperat des de sempre en aquest indret i adoptant un marcat caràcter modern. No ha set fins fa pocs anys que s’han anat a buscar els recorreguts que enllacen les plaques més estètiques, a vegades amb travessies per anar enllaçant-les, i el resultat ha estat que segurament les vies més recomanables de la paret siguin les de més recent factura. El preu que s’ha hagut de pagar per obrir aquestes vies ha estat un gran dispendi de ferralla fixa, en ocasions excessiu per haver equipat trams de fissura perfecta (per sort poques vegades) però en qualsevol cas, un peatge assumible per poder gaudir de llargs recorreguts amb molts o bastants llargs recomanables i poquets trams d’herba. En aquest altre grup hi trobem el Somni d’en Rosell i la Nanuuuuuu , un llegat que ens ha deixat l’amic Pau Escalé, i les encara més recents Kuru i la Historia Interminable. Adjunto les ressenyes, manllevades d’en Luichy, en Kim Gil i els aperturistes de les dues ultimes. Sens dubte faig una recomanació enèrgica de tots aquests itineraris però sobretot recomano repetir-los amb la major celeritat possible. Fa un temps, un dels enginyers que va participar en la construcció del nou túnel del cremallera em va explicar una de les raons de la nova construcció. La paret té data de caducitat i sense saber si serà tard o d’hora, el seu futur està al fons de la vall en forma de gran escombrera.

Terrorífica i Meravellosa (TIM de l'Aeri)

Quin dilema de percepcions contraposades. La via que acabem de fer és terrorífica, meravellosa o per contra una barreja d’ambdós? Si ens ho mirem des de la perspectiva de l’historia o la línia perfecta que segueix o inclús des de l’òptica un tan perversa que tenim els escaladors de valorar les ascensions en funció de l’esforç que ens han suposat les dificultats superades hem de dir sens dubte que la via és un deu. Si per contra optem per valorar l’itinerari en funció dels atributs merament estètics i gestuals o qualitat de la pedra o vegetació estarem davant una via terrorífica. I en justícia cal dir que aquesta via conviu amb aquesta dicotomia d’atributs contraposats perque a la vegada de tractar-se d’una via mitica del massis envoltada d’un misticisme especial, les qualitats merament físiques, practiques i terrenals fan d'aquesta una via escassament repetida. La qualitat de la roca no és del tot optima excepte en aquells trams on la xemeneia pren el protagonisme a les fissures. L’equipament tampoc ajuda: pitons de totes les classes i èpoques, burins de solidesa intestada, tots ells amb aquella patina de rovell que dona solera a les escalades pero per sort amb una restauració justa a base de parabolts inox a reunions i alguns als llargs que dona solidesa al conjunt. Pero sobretot l’herba. Ai, l’herba! Quina precarietat que dona a l’escalada... i no només a un tram concret. A pràcticament tota la via haurem de lidiar amb aquesta incomoditat a vegades al mes pur estil tarzanil. Però no tot son pegues a l'asuntu. La gran quantitat de material, testimoni d’anteriors ascensions, ens permetrà una ascensió combinada amb més o menys predomini de l’artificial en funció de les nostres habilitats. En el nostre cas, la fúria de Solsona, Lluis Parcerises, ens va oferir una master class d’escalada precària en lliure i es va fotre tots els llargs en lliure que malgrat una dificultat de la via sobre el paper més que modesta no crec que ningú es pugui atrevir a dir que estem davant una ascensió trivial.

Game Over a la nostra esperança de fer el quilometre vertical

Quina decepció la Game Over de Cavallers, que vam intentar aquest cap de setmana. I no és la primera vegada que ens passa desprès de sotmetre’ns a la voluntat de les recomanacions de les bíblies de torn. Hauríem d’haver aprés que ja tenim un criteri per triar el que ens agrada però una vegada i un altre caiem al mateix parany. Però aquest cop era diferent perquè la màgica xifra dels 1000 metres era un cant de sirena i una carta de presentació que difícilment podíem obviar i davant d’això qualsevol altra consideració passa a un segon terme. Tan li fa si la via és una trunyu, la “grand course” que ens esperava per davant era motiu suficient per dedicar el dia d’escalada a aquesta via.

Finalment, després d’escalar més de la meitat de la via, de perdre’ns varies vegades, de tibar de l’herba i de la pedra en la mateixa proporció i cal dir-ho, d’una bona soleiada que ens va matxacar a fondu, vam decidir abandonar la via i sortir per la Click. Més de 700 metres escalats que van servir pel propòsit pel que estava previst: fer metres i més metres per agafar la tonificació necessària per projectes majors. Sobre la via (o el que varem fer d’ella) no puc dir res massa de positiu. Fins al gran jardí que hi ha passada la meitat de l’agulla Mireia (R9) l’herba guanya protagonisme a la pedra, a partir d’aquí l’herba perd intensitat degut a l’altitud i la paret millora sensiblement. En aquest punt, ens varem perdre i varem recular de nou fins al gran jardí per sortir per la Click que cal dir, té uns llargs superiors que valen molt la pena, sobretot els tres últims amb un ambient yosemitic total. Tot i així, mereixen menció especial els dos llargs de 6a que trobem a mig fer de la Game Over, aquests son guapus de debò, passos d’adherència obligats combinat amb alguna fissura molt bona. En fi, massa peatge per trobar els llargs bons a dalt de tot. En cap cas la recomanaria com a una de les millors i més si tenim en compte que estem a Cavallers i que aquí hi ha vies guapes de debò. Ara bé, la temptadora xifra dels 1000 metres té molt de pes i si busquem una activitat exigent per fer molts metres és la via ideal. Friquis abstenir-se, és una via més indicada per fer una alpinada que no pas per buscar la qualitat de tots i cada un dels llargs però ull, als llargs difícils s’hi ha d’escalar.

Via de les Nenes per a tius amb pèl al pit (i que no se m'enfadin les fèmines)

Gran sentencia la que vaig escoltar aquest dissabte de boca d’un dels grans mestres, i diguem-ho tot, referent que hem tingut la majoria d’escaladors osonencs: “Malament quan no he sentit a parlar gaire d’una via... alguna cosa deu tenir” I efectivament va ser així: el que a priori havia de ser una excursió per una via clàssica amb uns graus més que relaxats es va convertir en una lluita de set hores sense cap moment de treva.

Un altre crac també ens va comentar: "que no us enganyi un nom tan bucòlic, no us penseu que serà com anar al camp a recollir floretes, aquí trempareu...”

Finalment, totes aquestes prediccions es varen materialitzar i és que una via de l’Alsina no s’ha de prendre a la lleugera.

Via de les Nenes, quin nom tan evocador i poc sentit pel nom virtual que actualment et permet anar identificant les vies de moda del moment, moltes vegades directament proporcional al numero de parabolts que contenen. Aquesta no és una d’elles perquè, malgrat algun parabolt ocasional fruit d’una restauració, la via conserva tot el caràcter d’aquella època on encara es graduava amb números romans i amb una escala tancada en cinc dígits. Crec que la informació que circula relacionada amb aquesta via encara es fruit d’aquesta herència que ens han deixat els grans herois d’aquest esport i per això ens hem atrevit a proposar una ressenya amb la dificultat que, al nostre entendre, em trobat i ens ha costat per fer la via. Una gran dosi de guasa devia tenir l’ABC quan va fer la ressenya original desprès de realitzar la primera repetició de la via. La podeu consultar al Cidera, of course. Entre un grau i un grau i mig per sobre del que creiem nosaltres.

Altrament cal dir que la via és del tot recomanable, m’ha recordat la del Quatre però molt més difícil, d’estil clàssic que va buscant intel•ligentment les debilitats de la paret per superar-la. El llarg més difícil amb diferencia el quart: desprès del tram d’Ae sortint de la reunió tens una travessa molt difícil i poc equipada. Parar-te a equipar és difícil però possible. Molta gent s’assegura amb els pocs pitons que hi ha i passa com pot però una altra opció és anar-t’ho mirant i anar posant moltes més coses de les que hi ha: per això recomanem uns quants pitons, només per aquest pas. Si s’opta per fotre-hi un cop de gas, com ens va demostrar el nostre crac particular, es pot passar amb el que hi ha. Tot i així, inclús els segons trempen però no tant com el que va de primer. Per la resta de la via, flotants i avall. Guapa via que et deixa aquella satisfacció de la feina ben feta un cop acabes, sensacions com les que es poden trobar a les vies de Regina o Montrebei.

Escalades hivernals a Rocamaura (Estartit)

Neu o tramuntana. Aquest finde, aquesta era la decisió a pendre.

La decisió estava entre trobar un lloc on no hagués nevat massa, fet poc provable amb el front que ha afectat la major part de Catalunya, o bé temptar al sort amb el vent cap al nord-est del país. La neu la teníem a la porta de casa, per tant, la única oportunitat que teníem d’enfilar-nos passava per jugar-nos-la amb el factor vent, que tampoc deixava de ser una opció massa benevolent.

Poques alternatives arrecerades del vent tenim per triar a l’Empordà però les clàssiques vies friquis de Rocamaura, a l’Estartit, es converteixen en la millor opció per aquests casos.

En primer lloc, abans que les tan anunciades clarianes de mig matí fessin acte de presencia i es comencés a caldejar l’ambient, varem dedicar l’estona a aquella activitat tan nostrada (i que la meva dona entén tan poc) “d’anar a mirar parets”. Doncs si, amb la temperatura tan hivernal que feia a primera hora la millor alternativa passava per anar a explorar aquells panys que tenim clissats de lluny i que mai trobem el moment d’anar a veure si es pot obrir alguna via. Bàsicament perquè dediquem el poc temps lliure que disposem a enfilar-nos...

Saciada la nostra set d’exploració i amb un bon solet al cel, enfilem cap al sector on escalem unes quantes vies noves que han obert recentment al sector dret de Rocamaura, el menys explotat, i que aprofito per actualitzar la ressenya que corre “por ahí” (www.pmuntanya.blogspot.com). Guapes vies de roca excel•lent amb una textura coral•lina difícil de trobar. La via que graduem en “no menys de 6c” desconeixem el grau perquè no la varem encadenar. Tenim poca tendència a treballar les vies i aquelles que no surten a la primera es queden així. Tants anys escalant a vista no es poden canviar d’un dia per l’altre però en tot cas que serveixi d’orientació per saber on et fiques. No cal dir que qualsevol afinament dels graus serà benvinguda.

El món és un mocador ( i perdoneu-me el tòpic)

Temps endarrere ja vaig analitzar l’estranya perversió que exercien sobre mi els aspectes més frikis i tabus relacionats amb el climb. Fruit d’això en va resultar el post “Se comenta por ahí...”


Amb el temps, aquesta dèria ha anat a més enlloc de quedar esmorteïda per la maduresa dels anys. Per això continuo sent client habitual de la secció de “lo mas comentado” al Sinnivel, per pur morbo i baixesa moral.

Tot i així, dies endarrere no va caler aplicar aquest filtre previ per trobar les noticies més polèmiques ja que el mateix títol de la noticia ja feia presagiar que la info que s’amagava rera aquest reclam podia ser del tot sucós:

“EXISTE UNA RUTA ESPAÑOLA AL EVEREST?” (aquí va el link)

Segons l’actual política i criteri que segueix aquesta revista, més propera a la propaganda “spanish empire” o “estaesmirevistailademisamigos” (amb sobre de sotamà o sense) que no pas a difondre aquells articles tan guapos amb que ens tenien acostumats fins als finals dels 90, no calia mirar el numero de comments per saber que hi hauria alguna aportació que em faria estar entretingut una estona. Efectivament el contingut no em va decebre. I és que un tema com aquest és procliu a generar una polèmica des de el mateix moment de publicar-ho, més si tenim en compte que mai havia sentit a parlar d’aquesta expedició, jo que em tinc per un paio bastant ben informat sobre aquests temes, i que per tant entenia que es tornaven a treure un tema de la xistera.

El contingut de fons s’adaptava perfectament a aquesta política i criteri que segueix la publicació que abans apuntava i tal com preveia vaig passar una bona estona alimentant el meu cantó més obscur. Aquí van algunes de les perles que es van aportar a l’article:

Només de començar:

Reproducimos el artículo publicado en mayo de 2001, con motivo del 20 aniversario de Desnivel, un número en el que resumíamos lo más destacado de los entonces 20 años de la revista.

“Lo mas destacado de los ultimos veinte años” i mai n’havia sentit a parlar? Començo a sospitar. I a banda d’això: perque? És l’aniversari d’algú o d’alguna cosa? Més endavant vaig lligar caps....

En 1987, una expedición española bajo la denominación "de las autonomías"....

Això és molt de la transició, ideal per pillar alguna subvenció.

El ataque final concluyó con Béghin y Garrido alcanzando 8.700 m, Fraga 8.400 y Bárcenas 8.200 sobre nieve profunda.

Oju, en Pierre Beghin es va sumar a l’expedició...

Esta actividad fue negada como nueva ruta por la Federación Española y su criterio predominó en la opinión pública y en la alpinista en medio de una fuerte polémica. Iba demasiado cerca de las otras y además no acababa en cumbre. Hace poco, preparando un artículo sobre el Everest, un alpinista nos comentó: “Si hubieran sido franceses, no habría pasado eso”.

La mateixa Federació va negar que fos una via nova i amb raó: primer de tot no van fer cim i en segon i més important lloc el corredor Horbein ja estava obert. Però la medalla d’haver obert una via (i no una variant) a l’Everest era massa temptador (com els sobres de calé negre).

La frase “un alpinista nos comentó” és molt gran i demostra la grandesa periodística de l’autor de la noticia. Aquest alpinista que diuen qui és? Quin criteri té? Como lo comenta un “alpinista” (i no un friki) la sentencia és rotunda.

Entre los miembros del asalto final, había un francés, Pierre Béghin, quien reconocía la parte nueva. No será ruta si se mide con el criterio de la Hillary/Tenzing del 53, cuando se trataba de llegar a la cumbre por primera vez, pero, para opinar de otra forma, basta con mirarla con otros ojos. En cualquier caso, fue una gran actividad.

L’article acaba concloent que no és una via nova. Per tant, ON ÉS LA NOTICIA?.

A més, un dels comentaristes posteriors de la noticia dona un enllaç amb informació que clarifica encara més la realitat d’aquesta expedició. Es tracta d’una entrevista que Mundo Deportivo va fer a l’any 1988 a Biscen Itxaso una vegada va sorgir la polèmica. Deixa anar unes perles del quinze: El link de la noticia, aquí:

Una vez en el glaciar del Rongbuck nos invitaron a firmar un documento privado en el que reconocíamos la autoridad del equipo organizador y nos comprometíamos a no comentar nada de lo que ocúrriese durante la expedición canalizándolo todo a través de Fraga y Bárcenas

Según el montañero vasco todo estaba preparado para que Bárcenas y Fraga fueran los que intentaran la cima. “Pronto me dí cuenta de que lo que ellos pretendían era que nos desgastáramos algunos, sobre todo Antonio Ramos y yo mismo, con el fin de ellos estar en óptimas condiciones para afrontar, una vez todo preparado, el ataque final.”

No tenía conocimiento- de que en el mundo de las altas cumbres se empleara ‘dopping’ para lograr ascensiones y alguno de los componentes del grupo utilizaron elementos de esta categoría para atacar la pared
“Se vivieron—sigue diciendo—otros casos muy interesante que quiero dar a conocer al entender que ellos han roto el contrato firmado al obligarnos a pagar 50.000 pesetas para recuperar nuestro material personal a causa de una mala gestión de los organizadores.”

“Por ejemplo, Luis Fraga sufrió sobre sus carnes una cantidad similar de aludes a la de el resto que estuvimos en la pared y lo que no puede afirmar es que uno de ellos le lesionó la espalda. Fraga, lo sabemos todos los que le conocemos, sufre un denominado ‘terror nocturno’ una especie de pesadillas que hace que con asiduidad se despierte sobresaltado y en una de ellas sufriría alguna distensión que le produjo la lesión que él achacas un alud.”

“Encima —sigue diciendo sobre el mismo tema—pasó algo insólito, en una expedición, nos vimos obligados a esperar unos días a que se recuperara en vez de intentar seguir hacia la cima, naturalmente él quería llegar a lo más alto, vetando así nuestra oportunidad.’

“Toda la estrategia encaminada al triunfo personal de Fraga y Bárcenas y en muchas ocasiones les hicimos saber nuestro descontento con la estrategia, aunque no había nada que hacer, su rumbo era muy claro.”

Sobre el descenso en esquís que Bárcenas, el protagonista escribió: “Nadie había jamás descendido esquiando desde la arista noreste. Yo lo hice y aquí estoy”.

ltxaso comentó:“Si yo hubiera puesto unos esquís en mi mochila y me hubiera arrastrado por la pendiente, habría logrado la misma hazaña que Bárcenas. Tuvimos que subir a buscarlo, ya que casi sin vista y sin fuerzas bajó arrastrándose y cayendo continuamente’ -


A continuació no es varen fer esperar els comentaris. Aquí van alguns exemples. Completament partidistes al meu favor (of course):

• Ninguno de los responsables de esta Expedicion me merece el mas minimo credito, empezando por el Jefe de Honor de la Expedicion y los jefes operativos Fraga y Barcenas. En su momento, un comite de la Federacion Española de Montaña presidido por Josep Manuel Anglada, certifico que todo era mentira. Junto a él, formaron parte del comité Emilio Hernando, Mari Abrego, Jerónimo López, Oscar Cadiach y Miguel Ángel Gallego. Esta todo dicho. Nadie en el mundo acepta esta via española.NO hicieron cumbre.

• Porque Desnivel no mencionó en su momento la expedición ni trató esta polémica, como he comprobado en mi colección de revistas, número por número de los años 87 y 88 (sigue)

Aquest tius sembla que saben de que parlen (perquè aporten proves fefaents) i corroboren totes les conclusions que en trec.

I arribats a aquest punt, la realitat és que a banda de la polèmica de l’expedició o no (que tan me carda) el cas és que hi havia dos noms que em començaven a ballar pel cap i que em varen fer indagar més sobre el tema. Un és en Luis Fraga que tothom el coneix pels solos que es va fotre als Alps a mitjans dels vuitanta i les expedicions punteres on va participar (a banda de ser el nebot d’en Fraga “silueta de bombona de butano”). Però i l’altre? Barcenas????????????? Arggggggg. Si, efectivament Luis Barcenas!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Ex tresorer del PP famós pels millons a Suïssa i els sobresous de calé negre.

Resulta que eren (i son) tope col•legues. Pero m’ha sorprès descobrir que el tal Barcenas no ha volgut deixar fora de tan rentable negoci al seu amic de correries i juerges, Luis Fraga (aquest no us el perdeu)

Aquest Luis Fraga el tenia per un bon alpinista però pel que es veu els valors que tots creiem que ens aporta l’alpinisme no van ser suficients per evitar que un dels nostres caiés a les urpes d’un dels pecats capitals.

I amb tot aixó, a quina conclusió es pot arribar si la noticia de la suposada nova via de l’Everest publicada pel Desnivel no s’aguanta per enlloc i no respon a cap criteri periodístic? Que cadascú en tregui les seves. Jo als de Desnivel fa temps que els hi he perdut el credit.

Esclaus de Meteocat (again)

És incomprensible la poca informació que hi ha lasobre les vies d’escalada per la zona de l’Empor.adà. No cal dir que trobar-la en alguna guia és una tasca impossible però és que a internet, l’actual oracle del climb, també cal dedicar-hi una estona llarga a trobar alguna info útil. El cas és que venir a escalar aquí comporta una feina d’investigació i exploració considerable, fet directament proporcional a la satisfacció que proporciona l’activitat quan surt bé la jugada, com ha estat aquest dissabte. El que no s’explica mai han set les llargues hores que he dedicat a anar amunt i avall investigant si en aquell pany de paret que s’intuïa allà amunt hi ha alguna cosa oberta o no.

La paret de Rocamaura, a sobre de l’Estartila ressenya de la via i demes informacio tecnica la trobareu, per expresat, és un punt rellevant del relleu d’aquesta zona de la costa. Molts dels escaladors que han passat per aquest poble, s’han preguntat si en aquells espadats que hi ha a sobre del poble hi ha vies o no. De fet, pinten molt bé i de seguida criden l’atenció. Son populars les vies d’esportiva que hi ha a l’esquerra de la paret (sectors de Rocamaura i Torremoratxa) però al pany de paret més alt, a sota del repetidor, les vies d’escalada no son massa conegudes. Sens dubte la discontinuïtat de la paret, amb herba arreu, ha fet que l’escalada multipitch no hagi aconseguit el desenvolupament que a priori se li podia preveure. Únicament la via Directa Gresca ha aconseguit certa “rellevància” però la resta de vies resten en l’oblit.

Fa pocs dies, els amics Josep i Laura van anar a catar precisament la Directa Gresca i de seguida van quedar captivats per la línia que sortia uns trenta metres a la seva dreta. Efectivament, a la dreta d’aquesta via és on hi ha les millors plaques de la paret i una via que vagi per aquí com a mínim cal tenir-la en compte. No van tardar a anar-la a repetir amb en Mohawk i encara no havien arribat al cotxe que ja ens l’havien recomanada. Això si, la informació del nom de la via, obertura, graus i demés informació que se sol donar en aquesta casos continua en el més complet anonimat. De totes formes, només va caler que ens diguessin que era molt guapa i que la roca era bona per que aquest finde ens decidíssim a anar-hi. Bé això de bona roca es queda curt: d’excel•lent en amunt seria més encertat amb la particularitat que l’activa erosió marina que afecta aquesta paret ha creat una textura coral•lina en tot el recorregut que ens deixarà les mans ben pulidetes. I efectivament la recomanació era del tot encertada

I baixant de la via ens decidim a anar a conèixer les vies d’esportiva que vam descobrir durant la pujada a la banda dreta de la paret. En el pany més alt i homogeni d’aquesta zona dreta, en una paret en forma de triangle invertit, conviuen cinc excel•lents vies esportives de les quals no en tenia cap coneixement però que bé valen la pena per acabar d'inflar-te i completar la jornada o bé per una matinal. La roca és d’excel•lent qualitat amb la textura coral•lina idèntica a la via d’abans. De dreta a esquerra comencem amb dos 6a’s, un 6b, i continua amb dos vies més de dificultat superior i que no hem pogut provar degut a la pluja que ha fet truncar anticipadament el nostre plans de fotre l’atxassu a les cinc vies del sector i deixar-lo liquidat. L’excusa perfecta per tornar-hi.

Ara bé, aquesta pluja no ha pogut evitar que acabéssim la jornada com és habitual al Bar Kim’s de l’Estartit fotent-nos unes alites de pollastre amb salsa barbacoa regat amb els millors caldus de la casa Damm (en contra de qualsevol postulat dietètic a favor de l’esport d’alt nivell) i comentant la jugada amb en Gustavo, escalador argentí resident a l’Estartit i gran coneixedor de les vies de la zona el qual ens proporciona info inèdita per preparar una nova sortida per aquests verals.

La ressenya amb tota la info tecnica necessaria la trobareu, per exprés desig dels reequipadors, a l'oficina de Turisme de l'Estartit. Que la disfruteu