L'home sobre el filferro: de desembre 2010

divendres, 10 de desembre del 2010

Rosa d’Abril, un nom massa bucòlic per una via amb tanta mala llet.

En Pep Vila ens va ficar aquest dissabte en un percal que el recordarem durant temps.

Amb en Miquel Vilaplana havíem quedat per fer alguna cosa però sense concretar massa cap on tirar. Aquests dies la meteo mana i cal estudiar-la a fons per no pillar i quedar més sec que un bacallà penjat d’una reunió. Amb aquestes, en Pep Vila ens proposa anar a fer la Rosa d’Abril al Serrat de les Garrigoses que es veu que fa temps que li ha recomanada l’Armand i té ganes d’anar a tatxar-la. Nosaltres, sense un pla millor que proposar i tot i sabent que hauríem de deixar tirar de primer a la bèstia parda en molts dels llargs acceptem l’oferiment ja que la situació de la paret la fa immillorable per aquests dies de rigorós hivern.

Vist amb perspectiva crec que hauríem d’haver fet cas als comentaris de la ressenya del rollo “... se convertirà en una clàssica de dificultat.” , “...com un empotraminento en el ultimo largo para dar la talla.” i ens hauria estalviat passar-les tan reputes. D’altra banda, pensant-ho bé, si haguéssim seguit un criteri tan conservador mai haguéssim disfrutat d’una via tan guapa perquè a la constant reticència que tinc envers aquesta paret per una bellesa de la mateixa més que discutible cal sumar-li una dificultat i una exposició amb la rubrica de l’ABC i d’en Ricard Darder.

Sabíem que ens podríem donar per contents si podíem fer algun llarg marginal de primer ja que els guapos (o diga-li, els difícils) els deixàvem per en Pep. Quin crac aquest d’en Pep, es va fotre el segon llarg (6c+) que va per una fissura desplomada del quinze on sight i equipant gran part dels passos. Únicament uns tristos ponts de pedra amb uns cordinillos ronyosos i alguna xapa al final del llarg donaven una mica de vidilla, la resta pim pam, anar fent i amunt. Per flipar.

Aquest segon llarg és una canya, un dels millors de la via i només de veure com el va fer en Pep l’únic que podíem fer era intentar no fer “gaire” el ridícul, de segon i gracies. Això si, de segon el disfrutes a fondo.

De Montserrat - Rosa d'Abril

Després, una vegada a dalt, a partir de la segona meitat de la via hi ha un diedre que marca V pelat. Ni de conya, com a mínim V+. No és que sigui un integrista del grau, ni molt menys, però amb la exposició que donen, un plus amunt o avall es nota. Aquest diedre, al final del llarg no és tan diedre i toca navegar per una placa completament desequipada on els Tricams varen triomfar.

L’últim llarg també de menció especial; aquí teníem “el empotramiento de dar la talla” i efectivament així era. Empotres de puta mare a equipar i al final de tot el pas per millorar la nota.

Com deia, la via és molt guapa però segur que no serà del gust de tots els paladars. Els comentaris de la ressenya són del tot encertats i per tant les repeticions brillen per la seva absència. En honor a la veritat cal dir que és una via que potser no m’hagués plantejat mai de repetir perquè la meva filla necessita un pare que li pagui les sabates. Tot i així anant amb un master com en Pep (i de segon) em sento capaç de ficar-me a molts fregaos com aquest encara que, no sé si us passa, tot i anant de segon passes igual de por. Bé, igual no però molta. Ja ho sé, és una por irracional; només de veure aquell cordill que t’assegura, el pati, el desplomasso que tens a davant, la dificultat.... et ginyes només de penjar-te a reposar i baixar el xiclet de la corda. D'altra banda, així em penjo menys i forço més en lliure....

De Montserrat - Rosa d'Abril