Federico Barocci, Jesús amb Magdalena (s. XVI)
No estic del tot segura si són acàcies però tan bon punt veig aquests exemplars, el meu cervell dibuixa una paraula: acàcia. I dic jo que hi deu haver algun motiu. Darrerament, aquests arbres esplendorosos han deixat voleiar, no sé si per generositat o per vitalisme, centenars de floretes grogues, tan intenses que semblen rovellets d'ou, petitons i esbargits per tot el passeig. Han estovat de groc el cynodon, que ja no sembla gespa perquè els jardiners municipals fa temps que l'han mes en oblit i ara, crescut a pler i a la deriva, ens dóna una imatge d'herba vigorosa brodada de groc. He pintat mentalment aquest paratge combinat de colors i he tingut una sensació (les possibilitats també ens produeixen sensacions) gairebé monetiana. Després, la sensació ha esdevingut tàctil perquè he caminat, mentalment també i descalça, sobre aquest mantell que em vellutava els peus d'un delicat aroma.
Tot plegat, potser també perquè és diumenge de Corpus i les reminiscències del que ens han volgut ensenyar d'infants encara subjauen, m'ha portat a pensar en Maria Magdalena, aquella noble senyora, aquella dama de la cort -segons la descripció de sor Isabel de Villena- o aquella pecadora -segons l'evangeli tradicional- o, simplement, aquella dona, aquella amant que va saber estimar Jesucrist d'una manera tan personal -segons l'evangeli que escriu Saramago. No cal ni dir que aquesta tercera opció és la meua preferida:
Maria va aixecar-se, va anar a tancar la porta del pati, però abans va despenjar alguna cosa que hi havia a la banda de fora, un senyal que devia ser perquè, si algun client venia a visitar-la, sabés que havia tancat perquè havia arribat l'hora de cantar, Desvetlla't, tramuntana, vine, migjorn, bufa sobre el meu jardí i que s'escampin els seus perfums, que entri el meu estimat al seu jardí per assaborir-ne els fruits saborosos. En acabat, junts, Jesús arrepenjant-se com havia fet abans, en l'espatlla de Maria, aquesta prostituta de Magdala que l'ha curat i el rebrà al seu llit, van entrar a la casa, en la penombra propícia d'una cambra fresca i neta. El llit no és aquella rústica estora estesa a terra, amb un llençol gris estès a sobre, que Jesús havia vist tota la vida a casa dels seus pares mentre hi va viure, aquest és un llit de veritat com aquell altre de qui algú va dir, He guarnit el meu llit amb vànoves, amb cobrellits brodats de lli d'Egipte, l'he perfumat amb mirra, àloes i cinnamom. Maria de Magdala va conduir Jesús fins al costat del forn, on el terra era de rajols, i allà, rebutjant la seva ajuda, amb les seves pròpies mans el va despullar i el va rentar, tocant-li el cos de tant en tant, aquí i aquí, i aquí, amb les puntes dels dits, besant-lo lleugerament al pit i a les natges, a un costat i a l'altre. Aquests fregaments delicats feien venir esgarrifances a Jesús, les ungles d'ella li feien venir pell de gallina quan li recorrien la pell, no tinguis por, va dir Maria de Magdala. Va eixugar-lo i el va portar agafant-lo per la mà fins al llit, Estira't, ara torno. Va tirar un cortina que penjava d'una corda, va sentir-se més remor d'aigua, després una pausa, l'aire va esdevenir perfumat de cop i volta i Maria de Magdala va aparèixer, despullada. Despullat estava també Jesús, tal com ella l'havia deixat, ell va pensar que era així com havia de ser, tapar-se el cos que ella havia descobert hauria estat com una ofensa. Maria va deturar-se al costat del llit, va mirar-lo amb una expressió que era, al mateix temps, ardent i dolça, i va dir, Ets bonic, però per ser perfecte has d'obrir els ulls. Amb vacil·lació, Jesús va obrir-los, immediatament els va tancar, enlluernat, va tornar a obrir-los i en aquell mateix instant va saber el que volien dir aquelles paraules del rei Salomó, La teva cintura es doblega com un collaret, el teu llombrígol és una copa rodona on mai no manca el vi aromàtic, el teu ventre és un munt de blat envoltat de lliris, els teus pits són com dos cervatells, com dos bessons de gasela, però ho va saber encara millor, i definitivament, quan Maria es va estirar al seu costat, i, agafant-li les mans, estirant-les cap a ella, va fer-les passar, lentament, per tot el seu cos, els cabells i la cara, el coll, les espatlles, els pits, que suaument va estrènyer, el ventre, el llombrígol, el pubis, on s'hi va entretenir, enredant-hi i desenredant-hi els dits, la rodonesa blana de les cuixes, i, mentre ho feia, anava dient en veu baixa, quasi amb un xiuxiueig, Aprèn-te'l, aprèn-te el meu cos. Jesús es mirava les mans, que Maria li agafava, i es delia per tenir-les lliures perquè poguessin anar a trobar, sense traves, cada una d'aquelles parts, però ella continuava, una vegada més, una altra, i deia, Aprèn-te el meu cos, aprèn-te el meu cos.
José Saramago, L'Evangeli segons Jesucrist
Marc Chagall
