El que mai no et vaig dir

Tenia els ulls d'una tal transparència verdosa que semblaven gairebé de vidre rutilant. La seua mirada convidava a entrar-hi, a immergir-te en aquella mar tan clara. Era un home silenciós i conformat. El seu discurs estava bastit d'afectes. Feia servir les paraules justes, amb mesura, no li calia emprar-les a doll. No li calia. Aquell esguard tan net ja et parlava.

Supose que, com d'altres xiquets del seu temps d'infantesa, al poble, degué assistir a una d'aquelles escoles unitàries on un mestre atenia, dins la mateixa classe, xicalla d'edat diversa i diferent disposició cap a l'aprenentatge. No ho sé de cert. No en parlàrem mai. Quan encara m'ho podia haver explicat no vaig pensar a preguntar-li -quantes vegades me'n penediré de no haver conversat més amb ell!- i ara ja fa molts anys que ens va deixar, força aviat. Massa sovint perdem de vista que no som eterns. I el pare, amb qui no hem pensat de compartir més estones i més paraules -el teníem tan a prop!- un dia ja no hi és. I llavors només tenim el record. I llavors l'enyorem. M'han quedat, d'aquella seua infantesa en què encara anava a escola, dos llibres que guarde en la meua prestatgeria particular. Un porta per títol Aritmética tercer grado -imprés, per cert, a Barcelona (Imprenta Galve. Carmen, 16). L'altre, Ideas y ejemplos. El primer era un llibre de treball, supose. El segon, de lectura.
Avui, des de la meua perspectiva actual, em sobta enormement el tipus de llibre que l'escola utilitzava perquè els xiquets llegiren. Té un format més aviat petit (18 x 11.5 cm) i consta de 315 pàgines. Per la data que hi figura anotada, calcule que el meu pare, quan el llegia, devia tenir devers set o vuit anys. Tots coneixeu els llibres que actualment un nen de set o vuit anys sol llegir. Res que s'assemble a aquell Ideas y ejemplos. És un llibre estructurat en setanta capítols (si és que els puc designar amb aquest nom, perquè, quant a contingut, són d'allò més dispars). La intenció de l'autor era, sens dubte, alliçonar els petits lectors. Hi ha moltes historietes i faules amb una moralitat final. La majoria. Tanmateix, hi ha també, sorpreneu-vos, entrades que parlen, per exemple, de com es fa el pa, de la Venus de Milo, de què és un penell, del quadre de Velázquez "Las Lanzas", de Jenner i la vacuna... La portada, una nena que llig, amb la imatge del petit poble al fons, us la mostre escanejada. Com podeu observar, malgrat la tapa dura, aquesta està realment feta malbé. Sembla que el van utilitzar bastant, doncs, a l'escola.
Endemés, però,... us revelaré un secret. De nena, jo mateixa -ara ho puc comprendre- des de l'admiració que sentia pel meu pare, considerava aquest llibre com un petit tresor. Pel fet de ser d'ell, evidentment. I, tot i que vaig desestimar nombrosos capítols que no m'interessaven gens, en vaig llegir molts altres. Alguns, com "Esopo y el viajero", manta vegades -em va semblar lúcid el raonament d'Isop. Potser això explica el seu estat, el del llibre vull dir, tant el vaig manipular. Actualment, que també el conserve com un petit tresor, un exemplar únic per a mi, em pregunte si alguns d'aquells consells que l'autor hi va vessar em van influir, si més no, en una determinada etapa de la meua vida. Alguns... sé de cert que no. Afortunadament.
A tall de curiositat, en propers posts us en transcriuré algun capítol.

No t'ho vaig dir mai quan et tenia al costat, però t'ho dic ara. T'estime.