Més val tard...

Per als qui, com jo, estàveu dormint... mireu el vídeo.

Quan el ritme em captura

El ritme infiltrant-se en el pensament. Mai donis per finit el temps de seduir-me.
Hi ha poemes que ens atrapen amb paraules atapeïdes de significança. Hi entrem. Directament. De vegades, però, algunes vegades, és el ritme que ens pren. Mai donis per finit el temps de seduir-me. I mentre anem, o venim, o caminem, o hem pujat a l'autobús per fer cap al treball o tornar-ne, el ritme del vers ens balanceja, mai donis per finit el temps de seduir-me, sense pressa, i pensem el que hem fet al matí, el que ens ha comentat tal company, com han avançat les obres del tramvia, quina calor fa avui, i a sota... el vers marcant-nos el seu ritme, mai donis per finit el temps de seduir-me. I ens va i ens ve i ens bressola el pensament, i fins i tot l' ànima sentim bressolada.
Mai no m'he pogut sostraure a la seducció del ritme d'aquells versos que em fan present un poema, involuntàriament, i els versos em captiven i em recorren el pensament, mai donis per finit el temps de seduir-me, i gairebé els note a frec de pell i a frec de cor, mai donis per finit el temps de seduir me, fins que ritme i paraules i significança i ritme i sensibilitat i sons i sentit i ritme em capturen. I llavors he de cercar el poema i llegir-lo. I sentir-lo.


Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.

Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.

Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra,
del qual ara ja en deim miquelangelejar.

Defineix, davant meu, els signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,

apropa't fins al punt on et perdi de vista
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.

Miquel Àngel Riera

In memoriam

(Imatge extreta de la pàgina www.escriptors.cat/autors/palaufabrej/)

Avui ens ha deixat Josep Palau i Fabre.
Tres poemes seus, a tall de petit homenatge. In memoriam.


Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.


Cama nua

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me'n un coixí
de somni, en la nit freda.


Missiva

T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

L'encís de la lluna

La foto? Sí, ja ho sé. Amb una petita càmera digital d'aquestes "del muntó", què voleu esperar? Però l'he feta jo.

No us enamora, la lluna? Fa nits que la tinc oblidada però quan retorna, no puc estar-me d'adreçar-hi l'esguard. I la mire com si no l'hagués vista mai, tant m'encisa. En certa manera m'estranya aquesta fascinació perquè la blancor que se'n desprén em sembla una llum freda, massa freda per al tacte, i això no sé si m'atrau molt. Tanmateix, quan ella hi és, els meus ulls són per a ella. Inevitablement.

Una vegada, en un poblet de la costa, la vaig veure emergir de la mar. No havia vist mai un espectacle semblant, estic acostumada a trobar-la dalt, a la volta del cel i no a tocar de l'aigua. N'emergia enorme, grandiosa, superba i, a poc a poc, molt a poc a poc anava enlairant-se, cel amunt. Em va corprendre. Vaig restar al davant molta estona contemplant-la. Vaig pensar en les fascinacions i en les reciprocitats i em van venir al cap aquells versos (de Vicent Alonso) que tant m'agraden:

"la lluna s'aturà als teus ulls

i encara hi és enamorada"

I hi ha nits, quan és plena i encara no està altíssima, que l'he descoberta grossa, ataronjada, i la sensació de fredor m'ha desaparegut. Com el dia de la foto que us mostre.

Aquesta matinada de 21 de febrer serà plena. Arribarà a la seua plenitud més absoluta a les 3:29, enmig de l'eclipsi, un eclipsi visible des d'arreu d'Europa i part d'Amèrica. L'avinentesa començarà a la 1:35 minuts (eclipsi penombral, gairebé imperceptible); a les 2:43 comença l'eclipsi parcial; de 4:01 a 4:52, eclipsi total ; a les 6:09, fi de l'eclipsi parcial i a les 7:17, fi de l'eclipsi penombral. És possible que durant l'esdeveniment es puga percebre una claror rogenca procedent del vesprejar terrestre (daurat pel sol) que il·lumina la lluna.

Si sou de poc dormir i us ve de gust, cerqueu un lloc adient i gaudiu-ne. Jo estaré dormint, tot i ser amant de la lluna, què hi farem?

Seducció

Ja fa molts anys des que es publicà per primera vegada. El temps passa, les lectures passen i nous llibres ens prenen el pensament mentre hi som, amb ells, llegint-los i -no sempre- gaudint-los. Però hi ha seduccions que sempre les portem amb nosaltres. Malgrat que de vegades semblen oblidades, continuen ocupant el seu raconet al nostre interior. Crim de Germania. Em direu, a bones hores ens véns a parlar d'aquest llibre! No, no tinc intenció de parlar ací d'aquest llibre, però les seues paraules, moltes de les seues paraules m'han acompanyat. Encara m'acompanyen. Només vull deixar constància de la seua seducció. Reproduiré, doncs, un fragment, la darrera pàgina, perquè en aquest blog la presència de les seduccions siga una presència bategant (no sé si ho aconseguiré).

"D'on sou, àngels de la terra? Quin himne de victòria miralleja en el vostre esguard, que m'ompliu els ulls de joia?
Per què les vostres veus de mel adollen, generoses, uns vins plens de flama, si la set ja no és set, el goig ja no és goig, i l'amor no té estampa?
Com un rei orgullós de la seua corona, porteu el secret d'un encís que no puc esbrinar i que abans no ignorava.
On aneu, dofins de la vida, rius torrenters, vencedors de la misèria?
La vostra presència m'inunda d'enyorança."

Perquè no hi haja amors prohibits. Tant de bo!

Quanta dosi de veritat podem suportar?

L'altre dia, a la premsa, vaig llegir un article que ara no ve al cas, només l'esmente perquè em va cridar l'atenció una referència que l'autor hi incloïa. Era una frase atribuïda a Nietzsche que em va fer recordar reflexions que han sovintejat en alguns moments al meu cervell. Quanta dosi de veritat pot suportar l'ésser humà? Ja fa temps que hi pense, tot i que no ho he comentat a gaires persones perquè... sabeu?, de vegades, atrevir-nos a expressar certes conviccions sembla impúdic. Crec que dir sempre la veritat no és un valor absolut en ell mateix. Ja ho he dit. Malgrat que la societat ho ha sacralitzat com un valor intocable, sóc amiga de la relativitat. Em sembla més just. No, no és que tinga costum de mentir sistemàticament, naturalment que no, però hi ha altres valors que per a mi tenen preeminència. No podria ara mateix improvisar una llista de motius pels quals val la pena mentir. No sé, per sobreviure, per protegir la intimitat, per no fer mal a algú... Quanta dosi de veritat podem suportar les persones? Doncs... hi ha persones més fràgils que d'altres. Em sembla molt més greu fer mal amb les paraules que mentir o callar-nos la veritat.

En aquestes cabòries, que de vegades van rondinant pel meu cap, em sentia bastant sola. Potser per això, quan ahir, llegint un llibre que tampoc no ve al cas, vaig trobar aquestes paraules de Maria Aurèlia Capmany (Mala memòria), que tot seguit us reproduiré, vaig exhalar un respir tan profund que vaig deixar entelada -i meravellada- la pantalla de l'ordinador que, cara a cara, em desafiava:
"No he estat mai d'aquelles persones que diuen la veritat a tots els vents. Vaig dir mentides molt aviat, i vaig continuar mentint tota la vida. M'és fàcil /.../. En Jaume, que és un home que diu la veritat com respira, em va dir un dia fet una fúria:
-M'has de prometre que no mentiràs mai més.
-Et prometo que et mentiré sempre, aquesta és la meua única sinceritat. Et mentiré per evitar un disgust immediat, et mentiré perquè no t'enfadis, et mentiré per instint, però no et costarà gaire saber la veritat."

Del roig esponerós al gaudi del tast

Vermella, tibant, carnosa, saborosa, talment una pagesa en la plenitud vital, escampant salut i vigor a l'entorn. Què us puc dir jo de la pebrera (en alguns llocs en dieu "pebrot", en altres "pimentó")? Té un sabor tan peculiar, tan incisiu, que no conec cap menja que la hi incorpore que em deixe indiferent. És un gaudi per a la vista, aquest roig esclatant com una predicció del que ens espera si la tastem... i en tastar-la...

M'agrada, molt especialment, rostida. Però d'això no en parlaré, que ja ho va deixar dit Estellés, i d'una manera insuperablement sensual, en les seues Horacianes:

"res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot."

Jo us vull parlar avui d'uns espaguetti.

Sofregiu (amb oli d'oliva) en una paella unes quantes gambes pelades (bé, unes quantes és un dir, més aviat que siguen abundoses), unes angules i uns alls tallats (a discreció vostra -segur que encerteu), afegiu un bon grapat de panís (pot ser congelat, no passa res) i un bon tros de pebrera roja (no sigueu gasius) a bocins i ho manteniu al foc fins que estiga ben cuit.
En cassola a part, bulliu els espaguetti (amb sal, oli d'oliva i llorer, evidentment) i els deixeu escórrer en un colador.

Tot just us decidiu a dinar, agregueu el fregit a la pasta, ho barregeu tot i... ja em direu si us ha agradat.

Bon profit, blocaires!

Interinfluènca entre ficció i realitat

És la segona vegada que Francesc Bodí guanya el Premi Enric Valor de Novel·la. L'any 2000 ja el va guanyar amb l'obra L'infidel. La vaig llegir perquè em va caure a les mans, sense anar a cercar-la premeditadament, i he de dir que va ser una troballa. Em va agradar molt la manera d'escriure que havia emprat Bodí, tant, que li vaig fer un buidet per col·locar-lo entre els meus escriptors favorits.
El 2005, guanyà el Premi Alfons el Magnànim amb la novel·la Havanera. Vaig saber que venia a presentar-la i hi vaig acudir. Tenia curiositat per veure de prop com era Francesc Bodí. Em va causar bona impressió. Aparentava un home de posat senzill, no pretensiós. Anava vestit amb un polo groc, groc, un groc cridaner que contrastava vigorosament amb la seua pell bruna. Havia comprat el llibre abans que començara l'acte de presentació i m'hi vaig apropar perquè me'l signara. Recorde que va pensar una mica la dedicatòria (supose que improvisar dedicatòries i que no siguen tòpiques deu ser un repte i alhora una incomoditat comprensible). L'endemà vaig començar a llegir Havanera.
Em va semblar una novel·la captivadora. Em va acompanyar molt de temps. Els seus personatges em van fer molta companyia aquell estiu. En recorde ben especialment un: Maria Hija.
Maria Hija és un personatge amb una immensa capacitat de viure (molta més de la que tenen bastants persones reals i, per descomptat, molta més de la que tinc jo). És un personatge extraordinàriament acollidor, amb una força per a estimar admirable, sense gaires restriccions. La seua presència plana per sobre dels altres personatges, fins i tot quan ja ha mort, de vella. La seua petja és indeleble. Quan no pots més, quan el món s'acaba, quan et sents sol... ella et comprén, ella t'acull i tu, lector o lectora, que acompanyes el personatge pàgina rere pàgina, et sents desesperat i sol amb el personatge i, també amb el personatge, et sents acollit per ella, que no és sinó un altre personatge..., però... pot un personatge de ficció deixar una forta emprempta en el lector? Us deixe amb la pregunta.
Espere que El soroll de la resta, la novel·la guanyadora d'enguany, ens captive tant com les anteriors.

Carnestoltes, moltes voltes. Quaresma, no vingues més.

Ha arribat el Carnestoltes
i el febrer s'ha disfressat.
S'ha posat una carota
de marçot esvalotat;
s'ha guarnit amb vel de pluja,
-com si fos el maig mateix-
i amb una faldilla llarga
feta de tarda que creix.
Malgrat la seva disfressa,
no podrà enganyar la gent
si no s'afegeix dos dies.
Ai, febrer, que ets innocent!

Joana Raspall

800 anys

No sabem -o jo, almenys, no ho sé- si aquell 2 de febrer de 1208 plovia o lluïa un sol victoriós, si la boira metal·litzava el dia o si el cel era clarament blau. Fos com fos, Jaume -nadó i encara no rei- feia cap al món i avui, 800 anys després, ho recordem. Un rei que ens és proper, com si fos un més dels nostres coneguts o dels nostres amics. Un rei famós, per història i per llegenda. Vegeu, si no, el que hom conta sobre la seua concepció "gairebé miraculosa". Pere el Catòlic, el seu pare, a qui agradaven molt les aventures amoroses, va ser induït a passar una nit amb una "dama misteriosa" amb la condició que fos a les fosques. En aquest enginyós parany, ordit per aconseguir un fill que heretàs la corona, la dama misteriosa, a l'empara de l'obscuritat, no era sinó la reina, que s'hi va avenir a l'engany. El fill que nasqué de la unió d'aquella nit fou el rei En Jaume.

Però a mi, la que m'agrada de veritat és la llegenda sobre la mort del monarca, tal com la conta Joan Amades:
"Quan va morir el rei En Jaume, el diable es volia emportar la seva ànima, puix que deia que en vida havia pecat molt. Tot seguit va baixar del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de les seves balances, amb què pesa les ànimes, i seguit d'un gran estol d'àngels. L'arcàngel va sostenir, ell en persona, les balances. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats, que, segons deien, havia comès el gran rei. Els àngels van portar només una pedra i una fusta de cada una de les moltes esglésies que el rei havia fet aixecar en les moltes ciutats, viles i pobles reconquerits als moros, i el plat dels àngels va pesar mil vegades més que el dels diables, els quals se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, acompanyada per milers i milers d'àngels, que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel, semblantment a com s'havia passejat el seu exèrcit triomfant per la Terra".
Les fotos són del Monestir de Poblet (hi vaig estar fa tres anys), on fou soterrat el rei En Jaume (sembla que els àngels només li van prendre l'ànima, el cos se'l van deixar al monestir).
M'encanten els àngels!, (els dimonis, també, no ho dubteu).

Avui comence i ja veurem

Feia molts dies que em rodava pel cap obrir un blog. M'atreia aquesta idea. M'agrada escriure, de vegades tinc alguna cosa a dir, sóc persona curiosa i dispersa, m'abelleix abocar-me a les "meravelles" des de diverses finestres i, a més, sóc de poques paraules. Tot plegat sembla que cridava amb gran força l'inici d'un blog, un espai on pogués intervenir amb textos curts i diversos. Tanmateix, els dubtes m'aclaparaven -encara m'aclaparen. Seré capaç d'escriure amb una certa regularitat o tindré temporades d'eixutesa mental? Em llegirà algú? Algú es dignarà deixar-me un comentari o el meu blog esdevindrà un desert on només seré jo al bell mig de la sorra i el sol? No sé què passarà i tampoc no sabria explicar el motiu però aquest matí, de tornada a casa des del treball, el meu cap ha dit: Avui. I m'hi he avingut. I la il·lusió ha col·locat un vel sobre els dubtes. I ací estic. No sé com me'n sortiré però m'arriscaré. Sense un mínim de risc encara estaríem... què sé jo, com a mínim no existirien els blogs. Vull participar-hi. Així doncs, avui comence i ja veurem.