Avís legal d'octubre poètic

Avui, per fi, ha bufat vent de tardor sota aquella llum més tènue que, de vegades, ja ens regala el setembre. Amb el mes encetat, sembla que tot s'ha posat a lloc i puc pescar retalls de temps entre els rierols escassos d'estones mortes. El curs ha agafat el seu ritme i l'organització domèstica d'extraescolars i assajos extres, amb concerts de Lax'n Busto inclosos, s'ha anat resituant entre els infinits viatges diaris Quart-Conservatori, Pavelló de Palau-escola, Quart-presentacions de llibres... El meu cap també es va posant a lloc, que prou que ho necessitava i, malgrat tenir pendent un conte per encàrrec, aquest cap de setmana he trobat un moment per escriure poesia... Em passa de tant en tant, això d'escriure poesia, vull dir. No ho visc com una malediccció, no us penseu, Déu me'n guard! Ho visc com un plaer immens al qual em lliuro des que tinc memòria i del qual, ben poques vegades, goso fer-ne públics els fruits. De fet, els meus primers intents literaris van ser en aquest camp, quan feia tercer o quart d'EGB... La poesia permet parlar d'instants petits, d'emocions fràgils (gairebé de cristall de bohèmia) i d'esquerdes finíssimes a la pell de l'ànima; i fa aclucar els ulls i mirar endins, per ordenar les tempestes elèctriques interiors, sovint molt més poderoses que les que ens van afuar divendres al vespre quan al Club de Lectura de Viladamat, després de parlar de Com llunes de Saturn, vaig descobrir la preciosíssima cançó de bressol "L'àngel de la son", gràcies a la Mariona que es va atrevir a cantar-la.  Enmig d'aquestes pretensions poètiques, el diumenge ha estat ple de grans dosis de realitat. La primera dosi ha estat a mig matí quan jo, tancada en aquell redós de pau que és un lavabo (creieu-me que sé de què parlo), a punt de posar el peu a la dutxa, he sentit que l'Èlia, la meva filla de deu anys, em cridava imperiosament, amb una urgència terrible (els nens sempre tenen urgències terribles):

-Mama, mama, on ets?

-A punt de dutxar-me, què vols?

-No, "bueno", no...

-Va, digues què vols, pensa't la pregunta (ella ho té, això de cridar-te i després pensar què et vol dir) que ara entraré a la dutxa i ja no et sentiré (quin gran goig, quan el  so de l'aigua damunt del cos t'aïlla del món i en disfressa els crits i les baralles que, malgrat que continuen esdevenint-se, sembla que deixin d'existir!).

- Què vol dir "avís legal"?

- Doncs que t'informen d'alguna cosa d'acord amb la llei, si es pot fer o no... Per què?

-És que per estudiar l'examen de Naturals he entrat a Editorial Cruïlla...

-I?

-Però només era per estudiar l'examen, eh?, i m'ha sortit "Avís legal"... Ara ho diran als de l'escola, que ho he fet?

Crec que no cal dir res més. La segona dosi de realitat ja venia d'uns dies enrere, quan l'Ona va manifestar -coses de ser la quarta!- que ella no havia anat mai al cinema (ben bé no era cert, perquè hi havia anat amb l'escola) tot i que deu ser de les nenes de set anys que arrossega un bagatge més elevat d'audicions i concerts (dues en un sol dia, tres en un cap de setmana, etc.) i que ja cantava quan amb prou feines sabia parlar. Però, és clar, això no valia i hem hagut de posar remei  a aquesta mancança terrible: aquesta tarda, ella i jo, hem anat a veure Els barrufets 2. Hem arribat mitja hora abans i, com que no hi havia ningú, hem provat diversos seients de les diferents files fins que l'Ona ha trobat el lloc idoni... La veritat és que, a mi, els barrufets m'han agradat des de sempre, sobretot la cançó. I avui, a la pel·lícula, hi he trobat missatges d'alt contingut humà i poètic:  "No és tan important l'origen com qui vols ser de debò", o "Amb l'amor ens enfortim". Vaja, que entre la tempesta i l'àngel de la son, la tardor poètica i els patiments legals, aquest cap de setmana m'ha barrufat d'allò més!

Felicitat

Aquest primer dimarts de setembre ja ha tingut aquella solidesa de segon dia de feina després de les vacances, com si et digués: "Ep, gent, això va de debò! S'ha acabat la bona vida!". De fet, però, a mi la bona vida sempre m'ha cansat i a mitjan agost habitualment tinc ganes de tornar a la normalitat (crec que en alguna entrada de l'any passat o de fa dos anys ja ho deia). També és veritat que d'aquí a un mes ja desitjaré arribar a Sant Narcís i Tots Sants. El segon dia de feina s'acaben les abraçades i les salutacions, disminueixen les converses sobre les vacances i tot flueix cap a la recuperació de la rutina. En aquest camí, petits gestos inapreciables ens fan la vida un punt més feliç i ja no ens cal una albada ran de mar, o un sopar dessota una figuera. Avui mateix ens han adjudicat els prestatges de la sala de professors, per rigorós ordre alfabètic, però enguany tocava començar per la zeta i oh, alegria!, em toca una lleixa superior i no menjar pols, que és el que sempre ens passa als que tenim la essa o la ics al principi del cognom... Ric amb la Cruz, la conserge, perquè és ben bé que som feliços amb poca cosa. A la tarda, després de dur l'Emma al traumatòleg (mama, no em fas cas però a mi em fa mal el genoll -avui, després de dues setmanes, ja no li'n feia-) me n'he anat a Figueres: el rector de Sant Pere, que conec des de la prehistòria quan jo m'enduia criatures a colònies per aquests mons de Deú, em tenia preparada una pila d'informació, que dissabte li vaig demanar, sobre les celebracions religioses a principis del segle XX . Xerrant, xerrant, encara m'ha deixat un document inèdit sobre el santuari de Nostra Senyora del Roure i he tafanejat un registre de defuncions de Llers entre 1900 i 1926 per tot de coses que ara no vénen al cas. Evidentment l'he convidat a una orxata i ara, oh, desgràcia!, ja no en tenien, però hem fet el toc igualment a la plaça  i he contemplat el vol i el repòs de les cigonyes al campanar de sant Pere... Veieu quines coses tan senzilles et poden fer feliç quan s'acaben les vacances? Un prestatge a l'alçada dels ulls, fullejar un llibre de morts, un munt de fulls antics picats amb l'Olivetti, fer-la petar amb mossèn Taber i unes quantes cigonyes retallades en aquest cel tan blau de la foto. Ben emocionada, me n'he tornat al meu exili de Quart (ho va dir l'Estanis a L'Escala, fa gairebé un mes, i em va agradar) immersa en les meves cabòries. Tan immersa hi devia estar que, passat Vilafreser, després de la baixada, la claror d'un flash a l'esquena m'ha tornat a la realitat en arribar al trencant de Cervià: un xic més endavant els mossos m'han parat perquè anava a aquella velocitat desorbitada de 86 km/h i es veu que hi ha un senyal de 60 (posat expressament, segur, perquè véns de la baixada)... Però no us penseu que em preocupava la velocitat, el que em preocupava és que just aleshores he recordat que vaig amb l'ITV caducat des de fa més d'un mes; el mosso, un tipus d'aquells que tothom hauria volgut tenir de "nòviu" en algun moment de la vida, no me n'ha dit res, i la mossa, que és la que ho ha detectat, m'ha dit que no em denunciava però que la multa per l'ITV caducat era de 200 euros i que fes el favor d'anar a la revisió. Tot plegat, veieu? Més motius per estar agraït: de dues multes, només una... No, si ja us ho he dit abans, que som feliços amb ben poca cosa!

He mirat aquesta terra

Ahir vaig passar el dia a Solivella, un poblet al cor de la Conca de Barberà que, a part de l'encant que li donen les pedres i la pau que respira, té l'encant, encara més meravellós, de ser el poble de l'Imma. Si us dic que vam passar més de vuit hores conversant, deureu pensar o bé que exagero o bé que m'he quedat afònica i l'afonia, estranyament, em produeix al·lucinacions... Per què serà que amb algunes persones no acabes mai els temes? Amb l'Imma ens vam conèixer l'any 91 quan totes dues, joveníssimes, vam aterrar, gairebé com dos marcians, a l'Institut de Mollet del Vallès. En comú teníem, de moment,  l'amor pel lloc d'on veníem (ben allunyat, certament, que de l'Empordà a la Conca hi ha un bon tros!), l'amor per la llengua i el país, i, sobretot, sobretot, l'alegria i la il·lusió. Aquell curs va ser un gran any, no per l'institut: en això també vam coincidir i era qüestió de fugir-ne i buscar-ne un altre ràpidament, sinó per la complicitat que, com una onada gegantina, va créixer entre nosaltres. A partir d'aleshores i fins ara, hem viscut un llarg reguitzell d'experiències vitals i emocionals paral·leles. Ahir, ella que viu al carrer 72 de Manhattan des de fa cinc anys, en un apartament de dos-cents metres quadrats amb l'inconvenient d'un sol lavabo, just quan vaig arribar em va dur a fer un cafè a La Societat, el bar-restaurant-local nou de trinca del qual tot Solivella està summament orgullós. Després vam tornar a casa i vam dinar amb els seus tres fills i els seus pares (en JC encara és a Wall Street -no us penseu que les inicials són imitació del JR de Dallas, no; ja li dèiem així molt abans d'anar a fer les Amèriques) i vaig tastar el vi blanc del seu tros (és el del Sindicat, m'aclareix el seu pare, que ha escrit els quatre versos a l'etiqueta de l'anvers). Havent dinat, quan els nens van marxar a la piscina i a córrer carrers, ens vam tancar a l'habitació com dues adolescents, i assegudes damunt del llit, descalces i voltades de coixins, vam xerrar, mirar fotos, tafanejar les xarxes socials internàutiques i riure com boges (sempre, per moltes misèries que ens expliquem, acabem rient, i això és una gran sort!). Quan el sol va baixar vam anar a fer el tomb a Montblanc, per reviure la primera vegada que hi vam passejar plegades fa més de vint anys. A quarts de nou tocats agafava el cotxe: tenia més de dos-cents quilòmetres fins a Quart, passant per l'eix, i em tornava a posar el CD d'en Raimon. Entre ceps i oliveres m'emocionava de nou com al matí, quan just passant per la Segarra, amb el blat segat a banda i banda i el cor admirat del paisatge tan bell, ha sonat "He mirat aquesta terra" de l'Espriu i m'han vingut les llàgrimes als ulls... Ja li ho havia explicat feia una estona a l'Imma. I hi havia afegit: "això i una pila de coses més només puc explicar-te-les a tu i a uns pocs escollits: molts no les entendrien". I ella, amb el seu xipella esplèndid i immaculat, havia respost: "a mi també em passi".

No amb el cap. Amb el cor.

Hi ha coses, a la vida, que potser no hauríem de fer. Segurament no les hauríem ni de fer, ni de dir, ni d'imaginar, per molt que les sentim... Ens les hauríem de guardar secretament perquè ningú no en tingués la més mínima sospita. Hi ha gent que en sap, de guardar-s'ho tot. Hi ha gent que és capaç de mantenir una postura neutra. Jo, no. No n'he sabut mai. De vegades, segurament la majoria, això m'ha perjudicat: sempre em va més de pressa el cor que el cap. És allò que diu la Mafalda: just un segon després de donar la resposta equivocada et ve al cap la correcta... De vegades, però, actuar empesa pel que et dicta el cor i anar amb el lliri a la mà també m'ha reportat grans satisfaccions. Recordo que fa molts anys, a Bellaterra, vaig regalar un llibre com a regal de comiat. El destinatari: en Pep, un estudiant entranyable de veterinària, molt amic d'una de les meves companyes de pis, i amb qui havíem compartit sopars de colles i, de vegades, lectures i altres petites confidències. Un dia vam parlar del Te deix, amor, la mar com a penyora de la Carme Riera, que, en aquella època, encara era una certa revolució literària, i en Pep em va dir que li havia agradat molt però l'havia perdut. Érem a finals de juny i ell estava fent els darrers exàmens de la carrera: acabava cinquè i se n'aniria cap al Bages i, potser mai més, no ens tornaríem a veure. Me'n vaig anar a la llibreria de la facultat i vaig comprar el llibre perdut on, no vaig poder evitar-ho, li vaig escriure quatre ratlles... Encara ens vam veure anys després, al casament de la Marta, i ens hem retrobat pel fèisbuc. I m'ha dit que s'ha llegit la meva novel·la i que hi ha vist reflectida la persona que li va escriure (jo ja no ho recordava) que no tornés a perdre el llibre perquè, si no, "d'aquí a deu anys ja no et recordaràs de mi". D'això en fa més de vint. I hem xatejat com si fos ahir. Me n'alegro d'haver fet el que em va sortir del cor. Ara, cada vegada em passa més. Deu ser l'edat, però... Que voleu dir que als altres no els agrada conèixer els sentiments positius que tenim envers ells encara que, en el pitjor dels casos, no els comparteixin  gens ni mica?

Cirurgians tecnològics

Dilluns. Arribo a casa després de l'assaig, a quarts de dotze de la nit. He d'enviar uns exàmens i uns  exercicis. Sopo una mica i engego l'ordinador i el correu. Quan intento obrir el llapis de memòria, que havia utilitzat no feia massa hores, surt un missatge dient que no el reconeix. Provo diversos ports: no el reconeix, no el reconeix... Agafo un ordinador de les nenes i torno a connectar-lo a tots els ports: no el reconeix, no el reconeix, no el reconeix. Em començo a estressar. No tinc còpia de tot. Precisament no tinc còpia del que necessito. A més, hi tenia corregida Rèquiem per a contrabaix, la novel·la amb què vaig guanyar el Ciutat de Mollerussa i que em vaig comprometre a lliurar per sant Joan. Sempre, quan acabo d'escriure qualsevol text, conte, article, me l'envio al correu i en faig una còpia a l'ordinador. Divendres, quan vaig acabar la revisió de la novel·la (que feia dies i dies que durava), no ho vaig fer. Per què? No m'ho pregunteu... Torno a provar el llapis. Elí, elí, lemà sabactani? Mercè, no et posis nerviosa. A un quart de dues envio un correu al destinatari de la feina i li explico la situació: "estic per plorar". L'endemà al matí, el primer que faig és buscar en Jordi, "il capo" informàtic de l'institut. Només de veure com balla el pen ja m'avisa, una mica com els metges, que les possibilitats de recuperació són escasses. Se l'enduu i a mig matí entra a la sala de professors i em mira compungit: males notícies. Tot seguit m'ensenya el llapis obert, que ensenya impúdicament aquells microfils i aquells micro-de-tot i m'explica el diagnòstic. Però com que és un home que no es deixa vèncer fàcilment diu que se l'endurà a casa que no sé què vol provar. Mentrestant, jo, torno a picar tot l'examen de tercer, que necessitava per avui, dimecres, i espero el miracle. Aquest matí, quan trobo en Jordi, em fa que no amb el cap i em diu que encara farà un últim intent a l'hora del pati. Jo ja ho dono tot per perdut (més es va perdre a Cuba, que diuen). Al cap d'una estona el veig assegut davant un ordinador de la sala de professors i reconec tots els meus arxius  a la pantalla: s'han acabat trenta-sis hores de patiment. Li faig un petó d'aquells sonors i estupends, tipus iaia. Em diu que, amb una lupa, ha descobert una petita fissura (en una d'aquelles "micracoses"!) i que l'ha soldada, i que un cop ho tingui tot gravat, llenci l'aparell. I tant, que l'he llençat! Ja és a la paperera, i un altre d'igual també! Ara ja sé per què li diuen George Mc Giver!

Un matí de diumenge, no pas qualsevol

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent

car tot, en un moment,

et serà pres.

                 (S. Espriu)

Res no és per sempre. La mort arriba quan arriba i la vida també, malgrat que ens esforcem perquè no sigui així. Passen els anys i perdem la noció de qui érem "abans de". Abans de treballar,  abans d'enamorar-nos, abans de desenamorar-nos, abans de tenir fills, abans de plorar els primers morts, abans del neguit, abans de deixar-nos arrossegar per la pressa, abans que la rutina ens engolís...

Amb un guia de luxe, diumenge passat vaig descobrir la Garriga, un Empordà desconegut que he desat amb molta cura a la memòria. Per unes hores vaig estar perduda entre rocalla i oliveres, entre verd incipient i branques socarrimades, entre feixes mig enrunades i quietud sepulcral. Sota un cel cada vegada més gris, on els núvols s'arremolinaven els uns sobre els altres com immensos grumolls de cendra, notava l'ànima encesa i lluminosa, la mateixa ànima encesa i lluminosa de vint anys enrere, abans de tot. Vaig sentir, per unes hores, que res més no existia fora d'aquella terra que trepitjava, com si petgés el sòl silenciós d'un altre planeta, o d'un altre satèl·lit, talment Armstrong quan va posar el peu a la lluna, que vés a saber per quina multitud d'esgarrifances va ser assetjat. I em van meravellar les barraques de pedra, algunes tan belles que semblaven diminutes ermites romàniques on t'agenollaries i donaries gràcies a qualsevol dels déus per haver-te regalat aquell moment, aquell paratge i aquest país. I em vaig deixar seduir per la vegetació, tan rica, i pel pedruscall, tan aspre. I pel temps que no existia. I, tot i l'elevat risc emocional que això comporta, em vaig sorprendre de trobar aquella persona que, malgrat els anys i, sobretot, la vida, continua existint dins meu, com un follet ocult que diumenge va sortir de l'amagatall...

Ja sé que res no és per sempre però, ara n'estic convençuda, algunes coses no canvien mai.

D'amor, amistat i adobs diversos

Una meva amiga, quan fa molts anys va engegar a passeig un xicot estranger que tenia, ho va fer amb una comparació potser molt utilitzada però molt il·lustrativa. Així, i en dono fe, li va dir literalment: "L'amor és com una planta: s'ha d'anar regant, s'hi ha de tirar adob." El mascle en qüestió, veient que ella plegava veles tan resoludament, la va perseguir encara moltes setmanes més, prometent-li "l'oro i el moro", però no en va treure res ja que ella es va mantenir ferma en la seva decisió: "Saps què passa? S'ha de regar la planta quan toca, amb certa regularitat, i ara és massa tard: si estàs molt de temps sense cuidar-la, es mor i, aleshores, ja pots anar-hi abocant aigua, i vitamines de tot tipus, que no hi ha res fer, no ressuscita..." Al cap de poc, va trobar un altre noi que, amb la saviesa del pagès, va adobar amb paciència i perseverança el sòl i, a poc a poc, hi va anar sembrant llavors... I devia aconseguir un camp molt fèrtil, perquè encara li dura -o es "duren" mútuament- i el tenen ben ufanós i ple de poncelles. Amb l'amistat passa el mateix: hi ha amistats que són com arbustos mediterranis, que gairebé ho resisteixen tot, però, de tant en tant, bé que necessiten més intensament la lluor del sol, o que els humitegin la terra assedegada perquè, si no, es mustien.
Deu ser per tot plegat que quan em regalen plantes vives ja pateixo, perquè em descuido de regar-les, i de protegir-les del fred o de les altes temperatures... Amb els amics estic convençuda que hi tinc més traça i no els regatejo, en la mesura que puc, ni l'escalfor, ni la llum, ni l'aigua. O, almenys, això espero!

Amors de pati

Tot i que l'entrada de la primavera és imminent, no sé què ho fa però al pati del meu institut -i ja sé que als altres patis passa el mateix- gairebé no hem tastat l'hivern. Fins i tot aquells dies de fred i neu semblava que una primavera sentimental havia arribat malgrat les inclemències metereològiques:  brollava l'amor entre la pluja, enmig de la ventada, sota el cel gris dels dies més rúfols i sota els degoters del passadís cobert que comunica els mòduls prefabricats que ens fan d'aula. Poc romàntic, tot plegat, ja ho veieu.  En aquell paisatge desolat i erm quallaven amors diversos entre alumnes dispersos i, alhora, es produïen triangles perversos irresolubles: jo t'estimo, tu l'estimes, ell m'estima... Ja us podeu imaginar, però, que l'onada forta arribarà els propers dies. Mentrestant, si li preguntes a en Pau: "A veure, jo estimo la Roser, on és el complement directe?", immediatament t'aclareix: "No, jo estimo l'Íngrid". I, aleshores, entens que aquell és l'únic complement que li interessa, tant si és directe com circumstancial... És més, segur que és més circumstancial que directe, perquè els amors adolescents, tan efímers, ja ho tenen, això de la circumstancialitat. Immersa en aquestes cabòries sintàctiques, trec el cap a la sala de professors i veig, diguem-li XX, recolzada a la màquina dels cafès mentre ell, posats a fer XY, li comenta la jugada. Uiii! Fa dies que això promet. La primavera s'estén com una taca d'oli. Segurament serà un amor prohibit, o prohibitiu, com tants dels que voleien pel pati, ocults, secrets, no dits. Torno a tancar a la porta i surto, somrient sola, mentre em passa pel cap que, ni que sigui clandestí i a l'ombra, és un amor esplendorós i florit. Ben florit.

La música que ens duu els vius i els morts

La setmana passada vaig posar un parell de Cds de música barroca al cotxe, com a solució d'urgència... De vegades tinc les connexions neuronals a punt d'una tempesta elèctrica, sobretot quan tota la trepa es baralla just al darrere del seient del conductor pel motiu més inversemblant que us pugueu imaginar. Aleshores, si finalment aconsegueixo quedar-me sola dins aquell redós de pau amb quatre rodes, necessito respirar fondo unes quantes vegades abans de tornar a engegar. Posar la tertúlia matinal a la ràdio no és garantia de tranquil·litat, ja que algunes intervencions aconsegueixen elevar a categoria d'emergència climatològica nacional la meva íntima tempesta anterior i, de bon matí, tampoc no és qüestió d'avisar els serveis de seguretat ni d'arribar a la feina carregada d'energia negativa. Així doncs que deixo estar la política, el país, l'euro, la prima (la de risc i la de l'alt càrrec del PP que, estranyament, ha trobat feina), i escolto el Concert per a dues mandolines de Vivaldi,  per recuperar la calma. O una suite de Bach. O el Cànon de Pachelbel, que també és en aquest Cd. Avui, escoltant aquesta peça tan famosa, tan sentida, tan utilitzada, tan popularitzada, tan versionada, tan tan-de-tot, m'ha vingut al cap una tarda d'un divendres de ja fa molts anys. I m'han desfilat per la ment i el cor imatges estimades de persones estimades, retalls lúcids de maig plens d'històries i somriures ja esvaïts per sempre. I m'han saltat quatre llàgrimes, gens amargants, però. És el que té la música: aquest poder i aquesta força... Els meus vius i els meus morts. Tots eren allà, expectants, a dins del Cànon.

Esperar. Desesperar. Deixar d'esperar

Si, després d'aquest títol, confessés que avui a dos quarts de tres de la matinada estava llegint L'home en busca de sentit, de Viktor Frankl, basat en la seva estada en un camp de concentració, de ben segur que ràpidament es trobarien lligams entre una cosa i altra. Però, tot i confessar que en aquelles hores, a l'espera que el meu cervell s'aturés, estava llegint els primers moments de la seva deportació, també confesso que el títol d'aquesta entrada ja feia dies que el tenia al cap, però per raons ben diverses que ara no vénen al cas... Abans de néixer, tothom ens espera malgrat que, a dins de l'úter matern, no sé si nosaltres esperem massa cosa: l'aliment ens arriba sense haver de demanar-lo, estem calents i protegits, alguns pares ens parlen, ens canten, ens posen música, sentim el batec compassat del cor de la mare que ens ha acompanyat sempre, des del primer moment... No sé si necessitem res més. Un cop al món, però, comencem a esperar: esperem que ens acostin al pit, que ens canviïn, que ens banyin, que ens treguin del bressol, que ens somriguin, que ens facin magarrufes, que ens donin la mà quan fem els primers passos, que ens deixin menjar amb forquilla, que ens enfilin al gronxador del parc, que no ens deixin sols el primer dia a l'escola, que no ens tornin a portar a l'escola l'endemà, que arribin les vacances, que torni el setembre per, ara sí, tornar a l'escola i retrobar els companys, esperem que els pares siguin allà quan fem una obra de teatre o quan rebem l'Englantina als Jocs florals, esperem començar a l'institut, esperem sortir el dissabte a la nit, esperem el primer amor que es fa esquiu, el primer petó, el resultat d'un examen, la nota de tall de la selectivitat, la primera feina, la parella estable, el fill que no arriba, el fill que arriba i després ens fa patir, esperem tenir salut i fer molts anys per veure'l créixer i acompanyar-lo, esperem a les cinc a la sortida d'escola, esperem que la vida ens estalviï maldecaps, esperem que no ens facin fora de la feina, esperem la independència, esperem poder pagar la hipoteca a final de mes, esperem els resultats de les analítiques, l'olor de les mèlies al mes de maig, el primer bany a la platja, la nit de reis, esperem un amic per sempre, un moment màgic, una mà damunt la mà... I mai no ens cansem d'esperar fins que, inesperadament, la vella dama de la dalla decideix que no ens cal esperar res més. En aquesta llarga vida d'esperances, però, de vegades desesperem... El prefix des-, segons el Diccionari de l'IEC, denota inversió del radical o, en altres casos, negació. Desesperar (inversió) no és el mateix que deixar d'esperar. Jo, posada a escollir, més m'estimo deixar d'esperar. Segurament perquè desesperar té un component d'angoixa i patiment que, a grans dosis, anul·la la persona. Deixar d'esperar neutralitza qualsevol espurna d'esperança però també de sofriment. És com si les emocions es transformessin en un desert: quiet, monòton, previsible, sense cap quimera a l'horitzó. Potser per això, deixar d'esperar als camps d'extermini nazis era gairebé sinònim de deixar-se morir. Però en pau. No era pas la desesperació que abocava els presoners al suïcidi, que els precipitava a la filferrada per rebre un tret o morir electrocutats... Esperar, desesperar o deixar d'esperar, un bon exemple per explicar als alumnes de tercer la setmana vinent, quan treballem els prefixos. Ara, però, més val que vagi acabant... Jo que tenia l'esperança d'anar a dormir aviat i encara m'hi tornaran a tocar les dues! Desesperant.

Des del campanar

(Una narració per a El Celrè, la revista de Quart. Publicada al darrer número, el 75)

No l’havia imaginat mai, el camí fins dalt l’església, d’aquella manera. Sí que l’havia fet i desfet centenars de vegades a peu, amb bicicleta, amb la vespa d’en Ramon, i amb cotxe, sempre amb cotxe els darrers anys, que el temps no perdona i les cames li feien figa. Ara, d’aquella manera, mai. Quan era petita enfilava sovint aquella pujada, amb la colla de mainada del poble. Arribaven cara-rojos, esbufegant de  la correguda, el clatell xop i la mirada encesa, de vegades amb els genolls pelats i el cor bategant amb tanta força que se’l sentien retrunyir arreu del cos i s’espantaven i tot. Mentre recuperaven l’alè, de la porta de l’església estant, la Teresa contemplava embadalida aquell escampall de cases al dessota i les muntanyes enteranyinades, a ponent, en aquella hora que un sol manyac amoroseix els camps amb les darreres lluors del dia. De vegades, quan jugaven a cuit i amagar, entrava a l’església i s’arraulia a la dreta, als peus de santa Margarida, i sentia com si totes les imatges la vigilessin. Aleshores se li barrejava aquella por quieta amb una pau estranya i restava immòbil,  fins que es cansava d’esperar que els companys la descobrissin. O fins que el rector l’enxampava i li estirava les orelles tot dient que allà no s’hi anava a jugar, que ho penso explicar tot a la Caterineta i a en Tomàs, que què t’has pensat.

Anys més tard, també quan el sol acoloria d’escarlates la posta al punt just de Rocacorba, en Ramon li havia fet el primer petó a l’empar de la torre romànica, mentre ella li preguntava si aquella muntanya llunyana de l’esquerra era el Turó de l’Home i ell li deia que vés a saber quants petons deu haver espiat aquest campanar. I aleshores s’havien endinsat entre les alzines, corriol enllà: la Teresa al davant i en Ramon, arrapat al darrere, estrenyent-li la cintura fins que les mans, argiloses i aspres de tantes hores a l’obrador, se li van esmunyir amb molt poca traça per sota la brusa de fil.

Poc temps després d’aquell capaltard, la Teresa també va enfilar la pujada de l’església i va entrar en aquell lloc beneït per agenollar-se davant la creu de plata i demanar ferventment, amb més passió que convicció,  que el seu pare canviés de parer i la deixés casar amb en Ramon. Al cap de mig any, a primera hora del matí i vestits de negre, ella que hauria volgut ser una núvia blanca, es van jurar amor etern una mica ensopits perquè feia tres setmanes que la mare d’en Ramon, que d’ençà de la guerra no havia recuperat la salut, s’havia mort d’un  dia per l’altre. I aquell casament de dol ja devia ser el primer signe de malastrugança perquè a partir d’aleshores tot es va precipitar.

L’obrador va tancar i en Ramon, acostumat a treballar el fang amb les mans, va trobar una altra feina que no li agradava gens, però l’embaràs de la Teresa el va mantenir esperançat fins que es va acostumar al nou horari i al nou amo. D’aquell complicat part de bessonada en què van perdre una nena, va  sobreviure un nadó escanyolit, de mirada esblaimada, que no va arribar a l’any. No se’n van refer mai més. La Teresa passejava com una ànima en pena pels caminois dels voltants i trescava amunt fins a l’església, esperitada,  com si el cansament li hagués d’apaivagar el dolor. Però, un cop dalt, no va tornar a trepitjar ni un sol cop el llindar de la porta santa. Ja tant li era Rocacorba, el Turó de l’Home, o qualsevol de les cingleres que es retallaven celístia enllà. Caminava fins darrere l’absis del temple i entrava al cementiri i plorava pel seu nen, i només tenia ganes d’estar sola i hauria volgut que en Ramon la deixés, que trobés una bona noia, una dona que pogués estimar-lo com es mereixia i li tornés la il·lusió. No desitjava res més que això, que en Ramon li digués Teresa ja no t’estimo, perquè així haurien estat en pau.

Però en Ramon no li va dir mai que no l’estimava. Ara seia al seu davant, mentre enfilaven la pujada de l’església d’aquella manera que no havien imaginat encara, i cada marge, cada esbarzer, cada canyissar li duia olors d’estiu i rialles de Teresa, sentors de pell de préssec daurat, de galtes de poma i llavis de cirera, de Teresa jaient sobre l’herba, de Teresa amb el cos suat i esclatant com una fruita madura a cada mos, a cada dentada. En Ramon no li va dir mai que la deixava. La Teresa no li va dir mai que ja no l’estimava. Van viure plegats cinquanta-tres anys, esperant. La Teresa, esperant que en Ramon fugís. En Ramon, esperant que la Teresa li xiuxiuegés t’estimo a cau d’orella. Ara ja no van amb vespa. En Ramon seu al davant. Ella, ben ampla, és just a la seva esquena. Quan el cotxe s’atura, en Ramon té els ulls plorosos. Baixa amb dificultats perquè el menisc li falla i va una mica coix. En obrir la porta del darrere, gairebé al mateix lloc on va fer el primer petó a la Teresa, s’acosta al taüt lluent i, emocionat, el besa amb tendresa. Un sol manyac de ponent  s’esllangueix damunt del campanar que, ara sí, els espia per última vegada. 

Coses meravelloses que només passen quan tens cinc anys

Fa tants anys que tenia cinc anys que ja no em recordo de gairebé cap de les coses meravelloses que em devien passar... Va néixer la meva germana, sí, i vaig dur confits per als nens de l'escola. I tot i que la meva mare em va dir que no els donés fins a l'hora del pati, abans de les nou del matí  ja havia repartit més de la meitat de les bossetes de farcell i de les culleres de fusta, mentre fèiem fila esperant la senyoreta Remei. Però no em recordo de gaire res més... A l'Ona, en qüestió de quinze dies, li han passat una pila de coses meravelloses: li van caure les seves dues primeres dents alhora, mentre mossegava el berenar al parc i, malgrat la sang i l'ensurt inicial, amb una altra mare vam festejar aquell esdeveniment de tal manera que ella, desorientada, finalment va somriure. Vam quedar que aquella nit posaríem una dent sota el coixí i l'endemà hi posaríem l'altra, que els angelets no en saben res de la crisi i així passarien dues vegades. Al cap de pocs dies, la classe de P-5 va anar de colònies. La setmana anterior, tots els nens s'havien endut l'àlbum treballat a classe per preparar aquella nit fora de casa. Eren fitxes amb dibuixos i frases curtes on faltava una part final ("Per dormir necessit ...") que ells havien completat. A la frase "Jo vull dormir amb...", l'Ona hi va escriure  "l'Ernest i l'Arnau". Caram! Segur que si hagués tingut quinze anys jo m'hauria preocupat de valent però ara ho vaig trobar fantàstic. És més, quan va tornar de colònies li vaig demanar quants eren a l'habitació: set nens i ella, i una senyoreta, per descomptat. Vaig somriure mirant la seva cara pintada d'indi i pensant que a quinze anys aquella pintura es deurà transformar en pintura d'una altra guerra. Ahir vam anar a Núria i l'Ona va fer la seva primera esquiada amb uns esquís i unes botes un pèl grossos per a ella, ja que els havíem llogat per a la seva germana. Primer vam pujar per la cinta transportadora de Roc Malé: hauríeu d'haver vist la seva cara i els ulls desbordants d'emoció fent aquells escassos vint metres. Però encara faltava el millor: com que als petitons els costa aguantar-se al remuntador, ens van deixar pujar plegades al de Finestrelles, ella entre les meves cames  (que també costa, no us penseu, i tanmateix és un fet meravellós).  A la segona pujada, l'Ona no es va deixar anar al final i el remuntador se l'enduia amunt, fins que va caure espantada sobre un tou de neu verge mentre la maquinària s'aturava... Quan ja baixàvem totes dues pista avall vam veure la moto d'emergències que ens venia a rescatar, però ja estàvem rescatades. En tota la meva vida m'havia vingut a "salvar" una moto de neu i ella, amb cinc anys i només a la seva segona baixada, ja havia mobilitzat l'equip de salvament... Ostres! Si amb dues setmanes et passa tot això, us imagineu com deu ser tot un any tenint cinc anys?

D'orquestrades, auditoris i sentit comú

Fa gairebé tres mesos que no escric al bloc. No diré que no ho he intentat sovint i que no he començat esborranys diversos, però la vida mana i quan reprenia el fil del que havia deixat a mitges, l'entrada ja em semblava obsoleta. Però d'avui no passa. Des de Nadal que gairebé cada cap de setmana hem tingut una actuació musical o altra: una té Giraconcert, l'altra assaja amb l'orquestra, l'altra participa en un Concert familiar i, a més, s'apunta tot un cap de setmana al taller de Gospel viu... I així d'assaig en assaig, de gira en gira, com en el joc de l'oca, ens hem anat menjant dissabtes i diumenges fins avui. Amb tot plegat, que no és pas nou però que aquest trimestre s'ha "acumulat", he trepitjat més auditoris en els darrers cinc anys que no pas en tota la meva vida i he de dir que, a part d'escoltar música, per aquests mons de Déu es veuen moltes coses. L'última experiència  és fresca, de dissabte a l'Auditori de Girona: gairebé tres-cents nois i noies a l'escenari, a l'Orquestrada, i mil cent espectadors. No parlaré de l'actuació, no, ni de l'emoció que pot arribar a generar l'experiència, sinó dels espècimens que es mouen entre el públic. Dissabte, una dona jove situada a la darrera fila de l'amfiteatre, amb el panxell de les cames damunt el seient de davant (sí, a favor seu he de dir que els peus no tocaven el seient i quedaven suspesos en l'aire), va haver de seure bé quan els nois i noies de l'orquestra de guitarres van venir a ocupar les poques butaques que quedaven lliures. Aquesta senyora devia ser mare d'algun dels joves músics, potser fins i tot d'algun dels que van venir a seure que, per sort, no van seguir el seu exemple, però devia trobar que seure així en tot un senyor auditori era el més normal del món... No cal dir res més. Dos dies abans, però, vam anar a l'Auditori Viader a escoltar una versió pianística del Carnaval dels animals de Saint-Saëns; els alumnes de grau professional del Conservatori l'havien preparada, a mena de conte,  per als grups de nens de sis i set anys. Al meu costat una senyora tenia el mòbil engegat a la mà. Ai, dic, apaguem el mòbil!, mentre trec el meu i m'afanyo a desconnectar-lo. Em mira com si jo parlés un idioma estrany, gairebé extraplanetari, i es queda encantada, totalment abstreta, contemplant el seu. Evidentment, comença el concert i li sona. Que el para? No. El deixa sonar tres o quatre vegades mentre continua mirant-lo amb un interès desmesurat. Al cap de dos minuts, torna a sonar i... Què fa? Doncs respon i mig auditori s'assabenta que "ahora estoy en un concierto que acaba de empezar". Gràcies per la informació. La resta d'oients no ens n'havíem adonat. Es veu que ens havíem assegut a l'Auditori Viader empesos per forces ocultes i extraplanetàries ( les mateixes de l'idioma que parlem) i , ostres tu!, quina casualitat, hi feien un concert i tot!. Dijous i dissabte, ja ho veieu, dues experiències magnífiques. Des d'aleshores m'he estat preguntant si el sentit comú és tan comú com ens pensem o si realment  comença a ser una excentricitat... Hi hauré de pensar més.

El carrer de la Divina Pastora

L'altre dia, a Banyoles, vaig travessar el carrer de la Divina Pastora, just en el punt on les lletres blanques, damunt d'una planxa metàl·lica blau marí, ja m'han cridat l'atenció altres vegades. El nom d'aquest carrer, que per circumstàncies diverses creuo molt esporàdicament, sempre em fa somriure, i no tant per les reminiscències bucòliques que exhala sinó pel pessigolleig emocional que em provoca. No sé mai si tot plegat és fruit d'una associació immediata amb Virgili o  si té més a veure amb una placa del carrer de la Divina Pastora, gairebé exacta que l'actual, que presidia el menjador d'un pis d'estudiants a Cerdanyola, una colla entranyable d'Olot amb qui compartíem estudis de Filologia Clàssica i altres espècies acadèmiques, totes en vies d'extinció.  Algun d'ells havia manllevat la placa -suposo que  al final d'una nit d'efervescència etílica- per tal que les altres peces de la col·lecció (un senyal de trànsit, per exemple) no restessin soles en aquelles parets desangelades que acollien festes i farres diverses amb final feliç o no (tot depenia del moment en què es presentava la policia municipal). I no diré més, que alguns són respectables pares de família i tampoc no és convenient que, a hores d'ara, se'ls presentin els Mossos a casa demanant explicacions. Ni tan sols em pregunto com és que, vint-i-cinc anys més tard, es continuen realitzant els mateixos actes incívics (o altres de molts pitjors), perquè hi ha coses que no canviaran mai... De fet, l'evocació universitària i pastoral encara no havia finalitzat del tot: en un caprici del destí i mentre conduïa de tornada cap a Quart, la Victòria Palma, que vivia dos pisos d'estudiant damunt del nostre i amb qui "com-patíem", a l'Autònoma, Història i anàlisi de la música medieval, presentava la Passionata de Beethoven al seu programa de Catalunya Música... Després de la interpretació de Claudio Arrau i de tantes corredisses pel passat, arribo a casa i trobo l'Emma empollant el Futuro de Subjuntivo del verbo hacer que, per més filologia i més voltes que hi doni, no sabria explicar en quina situació lingüística s'ha d'emprar...  Com és que encara s'ha d'aprendre aquest temps verbal? Voleu dir que en els darrers cents anys l'ha utilitzat algú? Certament, hi ha coses que no canviaran mai.

Ordre a la fresca

Fa dos dies hauria jurat que avui no em quedaria ni humor ni força per escriure quatre ratlles. Però, allò que dic de vegades, la naturalesa humana és sàvia i sorprenent. Si fa quinze dies enyorava l'ordre i la tornada a la normalitat del setembre, dimarts ja enyorava el juliol, el seu desordre i, sobretot, la seva temperatura primaveral d'enguany, que ens va malacostumar a dormir bé tota la nit, tapats amb el llençol (fins i tot algun dia vam haver de recuperar una manta, a cuita-corrents, de l'armari). No es pot treballar amb aquesta calor. I menys quan, als graus centígrads, hi has de sumar la temperatura hormonal dels adolescents a dins de l'aula... Aleshores la temperatura de xafogor, com diu en Molina, es dispara i assoleix nivells imprecisables. Res. Que ja hem superat la primera setmana, una setmana plena de trasbalsos i de novetats: jo he canviat de centre educatiu i d'alumnat, la Mar ha començat a l'institut, les altres han canviat de tutora, tenim un horari de colors a la nevera amb l'encaix impossible de totes les músiques i els patins i als dies m'hi falten hores i, a les hores, minuts... Això sí que és normalitat! Però, si us plau, que arribi la tardor d'una vegada!

Auf Wiedersehen!

De tots els dies d'aquest juliol tan estrany, avui ha estat el més estrany de tots. Ja no és novetat que faci fresca, que les temperatures no gosin passar dels vint-i-cinc graus (ja ni tan sols a migdia fa calor) i que d'unes nits ençà les mantes tornin a tapar els llençols. Però la grisor humida i tardoral d'avui ha superat tots els pronòstics. De vegades és com si el temps fos un dragó, d'aquells que amb l'escalfor dels altres estius s'esmunyien dins de casa; un dragó d'aquells que s'empelten dels colors de la branca, o de la paret, o de les fulles, per passar desapercebuts... El temps també s'ha empeltat de l'ànima. O l'ànima s'ha empeltat del temps (és allò de l'ou i de la gallina, que no se sabrà mai què va ser primer). Fa una estona he arribat de Girona de recollir l'Èlia i d'acomiadar-me d'una seva amiga i de la seva família, que demà al matí marxen a viure a Alemanya. Tot i que no és tristesa, ben bé, el que sento, sí que em sap una mica de greu mentre raono, alhora, que és una oportunitat fantàstica que els regala la vida. És una d'aquelles contradiccions en què el guany i la pèrdua s'equilibren però que et fan pensar, amb un xic de recança, en els lligams que es van fent i desfent al llarg del temps. Els lligams no només personals, amb els companys que hem trobat a cada etapa. Els lligams amb els llocs on hem viscut, amb els llocs on hem treballat, amb els llocs on hem estimat... Després de fer-nos els petons pertinents a la plaça Catalunya, a l'empar de tres paraigües, m'he quedat amb la imatge de les nenes, de vuit i sis anys, que demà al matí travessaran França i deixaran enrere una ciutat, una escola, uns amics, uns horaris i una manera de fer i, digueu-me egoista, he pensat: "si s'hi queden gaires anys, les nenes ja seran d'allà", ja veus, com si fos una cosa dolenta! I després m'he reafirmat que, realment, la mainada no viuen els trencaments tal i com els patim els adults: pensem en la família, els avis, els germans, en les amistats que deixem aquí, en la llengua, en el país, en aquests vincles que, de fet, són la nostra (petita) pàtria. He vist la Dària i l'Alèxia serenes, amb la mirada una mica expectant, com si no acabessin d'entendre massa què passava, però a recer, amb una seguretat que era més forta que no pas tots els dubtes que podien bullir-los pel cap. Al cap i a la fi, per a un nen, ni família, ni amics, ni llengua, ni país: la vertadera, única i suficient pàtria són els pares. I aleshores he entès d'on els venia aquella tranquil·litat.

Dària, Alèxia, Mina i Pablo, us trobarem molt a faltar però molt bon viatge!

Dotze anys d'apèndixs

Ara mateix fa dotze anys, en aquesta mateixa hora, era en una habitació de la Clínica Bofill, esperant... Sabia que tard o d'hora veuria la cara d'aquella nena que ja estimava de feia molt i que tenia encara un nom indefinit entre Mar, Clara i Marina. En un joc numèric inesperat, la Mar va néixer a les tres i cinc, va pesar tres quilos i mig i va mesurar cinquanta-tres centímetres (com va dir l'anestesista, mirant en Jordi: "al pare, no s'hi assembla" i encara, sortint del quiròfan, va afegir: "records al pare", en un joc de paraules que feia referència a l'avi de la criatura i que, en to de broma, insinuava un pare altíssim no coincident amb el "declarat"). A partir d'aquell moment i com passa amb la majoria de nadons, la seva força centrípeta va capgirar la nostra vida, que encara es va capgirar tres vegades més. Dissabte passat, a mitjanit, la Mar ballava sense aturador dalt de l'escenari de la festa major de l'escola, aliena a la multitud, acompanyada de tres amigues.

-Guaita-les, que li dic a la Sílvia.

-El que em preocupa és que d'aquí a no res això ho faran a la barra de la discoteca i jo no estic preparada.- diu ella.

-Si només fan això, rai...- li torno i riem totes dues.

En aquesta vida mai no estem preparats, per molt que ens hi esforcem i per molt que ens hi entrenem. I anem fent i trampejant, ensopegant, sobrevivint i avançant. De vegades sembla que ens en sortim força bé i d'altres que no reeixirem mai. Una coneguda que no té fills, fa molts anys, em confessava que no li agradava quedar amb la gent que en tenia perquè la conversa esdevenia monotemàtica i sempre li deien que no sabia el que es perdia... No sé si és per això o per sentit comú, però procuro parlar poc o gens de les nenes -només si m'hi fan referència directa- quan els interlocutors no són del ram dels pares. També em mossego la llengua per no fer mai explícit que la vida seria tan buida sense elles i que no sé què en faria del temps. I m'abstinc de comentar que l'experiència no té pèrdua i que el que em sap greu de debò no és que els altres s'ho perdin. El que m'hauria sabut greu de debò hauria estat de perdre-m'ho jo.

Amics de l'ànima

No sé si aquest títol el vaig treure de la sèrie Anne de Teules verdes, reiteradament reposada per TV3 diverses vacances de Nadal, Setmana Santa i, segurament, xafogosos i calents mesos d'agost. En tot cas, a mi em serveix. És una expressió que tinc molt interioritzada i que utilitzo per formular el plural gramatical, és a dir, incloc amics i amigues (que això de la paritat lingüística ja cansa i frega l'absurd). D'amics de l'ànima n'hi ha pocs i de vegades t'enduus sorpreses... Són aquelles persones a qui, en algun moment de la vida, t'has sentit tan proper que, enmig del silenci ,podies sentir el fregadís dels esperits, com un batement intangible d'ales de papallona. Són aquelles persones que, malgrat el temps i la distància, continuen ocupant un raconet entranyable de cor, una guspira amable de pensament, ni que sigui de tant en tant. Són aquelles persones que et fan notar, en recordar-les, un pessigolleig de vent a la panxa mentre se't dibuixa un somrís als llavis. Sovint passen els anys i les vides s'allunyen per camins tan dispars i inimaginables que alguns pensen que si es retrobessin novament ja no sabrien què fer ni com comportar-se. Com si l'essència que els havia unit les ànimes hagués sofert tants canvis que cadascun dels individus d'abans ja no hi fos... I no m'ho estic inventant. Conec algú que va tenir aquesta sensació -o aquesta por- després que jo li explicités directament, al cap de moltes trucades no respostes, que no calia que quedéssim per dinar perquè potser no sabríem què dir-nos, que fent un cafè en faríem prou, que em feia il·lusió que ens trobéssim després de tants anys... Amb un reguitzell de raons en un correu electrònic, explicant-me també per què no responia els meus missatges i les meves trucades, em va dir que no. I em va demanar que fos tan comprensiva com em recordava.  Vaig plorar tot un matí. A quaranta anys vaig plorar tot un matí, part de la tarda i mig matí de l'endemà per una amiga que em semblava de l'ànima. Perquè la tenia sempre present en aquell racó de cor on, només jo, sento infinits batecs silents de papallones.

Astènia primaveral

Sempre havia pensat que l'astènia primaveral que patien Zipi i Zape o els personatges del TBO de quan era petita era un mite, una petita llicència còmica lligada a les dosis d'oli de fetge de bacallà que feien ingerir als ninots bessons. D'uns anys ençà, però, cada mes de maig constato que aquest diagnòstic és una realitat inqüestionable. Al principi de notar-ne els símptomes atribuïa l'esgotament infinit a les darreries de curs, a dormir poc, a l'intens programa d'activitats extres que estranyament surten com bolets, tot i no ser-ne temporada, durant aquests dies... Aquest decandiment, aquest arrossegar-se per la vida, la tensió sota mínims i les cames fluixejant m'havien dut, fins i tot i més d'una vegada, a la consulta del metge (sóc d'anar-hi poc, jo) que em receptava olives farcides, pa amb tomata i pernil, anxoves, i tots els salats que em vinguessin de gust.  Tot plegat, però, no em feia massa efecte perquè no hi ha, per sort,  medicaments ni vacunes contra la primavera esclatant, contra aquesta meravellosa època de l'any on la lluminositat creixent és inversament proporcional a la minva de forces, també en augment. En fi, que l'astènia primaveral existeix i es cura, si podem dir-ho així,  amb l'arribada de l'estiu (després t'esclafa la calor però això ja seria un altre tema). I ara us deixo, que ja m'estic cansant...

Les grans conquestes

De vegades, les coses no són fàcils. D'altres, no saps ben bé per què, sembla que flueixin tan naturalment que ni t'adones de l'esforç que representen. Ahir a la tarda l'Ona va aprendre a anar amb bici, sense rodetes. Quan va començar a dir, el darrer dia d'escola, que les hi traguéssim, vaig pensar: "Ja hi tornem a ser, una altra vegada a córrer geperuts al seu costat, com si la nostra esquena pogués resistir gaire més!". Malgrat que ha estat sovint el seu pare qui les ha acompanyades en aquesta feixuga tasca de coordinar peus i pedals, mans i manillar, cos i equilibri en general, aquesta vegada (en el cas de l'Ona, vull dir) vaig ser jo: només em va costar dos dies i, en cap cas, no entengueu que m'atribueixo el mèrit, que no va ser meu... Un quart d'hora dilluns, una escapada fins a la fleca dimecres i, ahir, el llançament: una passejada des de casa fins al camí de sorra del carril bici, quan inicia la baixada cap a Palol i Girona. Tot i l'aire fresc, un cel netíssim i un sol lluent de mitja tarda ens van acompanyar en aquesta gran conquesta, un marc perfecte per als petits campions... La satisfacció vessava a dolls de la mirada de l'Ona, li fugia dels seus immensos ulls d'aigua sense saber què havia de fer-ne. Aquest va ser el meravellós regal, d'il·lusió i valor incalculables, amb què ens va obsequiar tan fàcilment i generosa la vida. No ens va caldre cap diploma, cap medalla ni cap copa... No fos cas que ens rellisqués de les mans i les rodes - ara ja només les grosses!- de la bici li passessin pel damunt i l'esclafessin.