interrogant VII...

... perquè jo que mai recordava el que somiava, ara sé i en recordo un que es repeteix una i altra vegada?


... vull caminar i no puc, vull avançar i no hi ha manera. Sempre se'm queden els peus clavats al terra; s'enfonsen a la neu, una neu extranya i desconeguda; s'enfonsen al fang; no tinc força a les cames i no puc aguantar-me dreta; vull avançar i no puc; vull entornar-me'n i no puc...

... hi ha vegades que aconsegueixo moure'm tot arrossegant-me com un cuc...




.

perles...

... són perles efímeres les gotes que es queden a les fulles ...

.

el surrealisme a casa...

Dilluns al migdia.

Avi: Caram Neus, sí que ha pujat de volum aquesta manta desde que la vas començar.

Jo: oi tant! Sobretot tenint en compte que no hi havia res abans de començar.

Riem.

Avi: I tant que sí!

Jo: Evidentment avi.

A l'avi li agrada molt dir evidentment, sempre que pot ho diu. Tornem a riure.

Avi: Exacte punyetera! Aquesta és la paraula!

Jo: Evidentemente Watson jeje ai no, que era "Elemental querido Watson".

Iaia: Oh, però a la primera part van jugar molt bé.




.

regals inesperats...

Arriba la pluja amb un ploure maco, alegre. M'encanto mirant com les gotes es queden quietes a les fulles i tot d'una cauen i penso que podria aprofitar per fer alguna foto del pati mentre plou. Arreplego el trípode i la càmera i surto. Em poso a aixopluc i faig unes quantes fotos, no n'hi ha cap que em convenci, però per fer proves d'HDR m'aniran prou bé.
Només se sent la pluja mentre va caient i el clic de la càmera. Hi ha un silenci quasi absolut. I tot d'una un sorollet em fa aixecar el cap. Un tallarol capnegre acaba d'aterrar just sobre l'emparrat que tinc al damunt. Resto ben quieta, pràcticament sense respirar. No m'ha vist, no m'ha sentit, no sap que hi sóc i es passeja alegrement sota la pluja davant dels meus ulls. He pensat que li podria haver fet una foto quan ja ha sigut massa tard. Se n'ha anat tal com ha vingut.
M'he quedat embadalida fins que els meus ulls han captat un canvi de llum sobtat i breu. Un llampec? pot ser? un llampec? i he parat l'orella i he restat altra vegada immòbil per no espantar el tro, que ha arribat suaument.



.

xemeneies...

des del terrat de casa

Puedo ponerme cursi y decir que tus labios
me saben igual que los labios que beso en mis sueños,
puedo ponerme triste y decir que me basta
con ser tu enemigo, tu todo, tu esclavo, tu fiebre tu dueño
y si quieres también puedo ser tu estación y tu tren,
tu mal y tu bien, tu pan y tu vino, tu pecado tu Dios tu asesino,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.

Puedo ponerme humilde y decir que no soy el mejor
que me falta algo para atarte a mi cama,
puedo ponerme digno y decir toma mi dirección
cuando te hartes de amores baratos, de un rato me llamas
y si quieres también puedo ser tu trapecio y tu red,
tu adiós y tu ven, tu manta y tu frío, tu resaca, tu lunes, tu hastío,
o tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar que suba la marea.
O tal vez ese viento que te arranca del aburrimiento
y te deja abrazada a una duda, en mitad de la calle y desnuda.
O tal vez esa sombra que se tumba a tu lado en la alfombra
a la orilla de la chimenea a esperar...


A la orilla de la chimenea _ Joaquín Sabina



.

ser daliniana...

"Tot em modifica, però res no em canvia"

Salvador Dalí



Extret de "Dalí 1904-2004"
Ed. 62 SA , 2003




.

amors especials...

Ahir tocava sopar de nenes mitxe. O sigui, una part de les nenes i en P., la parella de la S.
El motiu era l'estrena de la casa de la La i la Li. Una casa preciosa, preciosa i preciosa.
Em feia molta il·lusió, molta. Veure-les a elles, a la Gota, una basset anarquista amb títol de lady, la seva nova llar.
A la La la conec de tota la vida, sempre ens hem portat bé. A la Li la conec des que se'm va aparellar amb la La, fa una pila d'anys. Són la meva debilitat amical, per dir-ho d'alguna manera, són els meus amors especials.
Sempre m'ha agradat la seva companyia, m'hi sento còmoda, acompanyada, estimada, les puc abraçar quan en tinc ganes, m'abracen quan els hi sembla, hi ha una complicitat i una amistat molt grans. Riem un piló i parlem seriosament quan cal. Amb elles allò de que els amics són la família que un/a es va fent a mida, té tota la raó de ser.
Em vaig enamorar dels quadres de la Li. Ja n'hi he encarregat un. Són meravellosos. Vaig disfrutar veient les fotos, fantàstiques, del segon viatge a l'Índia amb la Fundación Vicente Ferrer.
Vaig riure amb tots plegats. Vam fer broma, vam parlar de coses sèries. Però les rialles i el bon humor van guanyar la partida.
Vaig estar insistint a la Gota de que em fes un petó, tot i recordar-se de mi després de tres anys, i tenir ganes de jugar i moure la cua com una boja i córrer darrera meu i explicar-me mil coses, només me'n va fer un.
I va arribar el moment de marxar, les enyoro sempre abans del "fins aviat". Però ahir quasi que vaig arrencar a córrer.
Es van posar a parlar per enèssima vegada dels seus respectius casaments. La Li i la La es casen al juliol. La S i en P es casen al setembre. I just abans de marxar la La i jo vam tenir, més o menys, la següent conversa:
- no m'has d'explicar res?
- jo?
- sí, no has dit que tenies moltes coses per explicar quan has arribat?
- jo? - la meva cara era de sorpresa total.
- diu que vindràs acompanyada al casament?
- jo??? -flipant.
- sí, tu.
- ai cullons La, quan no em deixis portar al gat...
Rialles
- no sé, no sé - em deia la La somrient sorneguerament.
- d'aquí al juliol poden passar moltes coses La o no en pot passar cap. Ja et vaig dir que llogaria a algú, tot depèn del preu. Ja t'avisaré amb temps.
Més rialles.
I després de més petons i abraçades vam marxar.
Jo amb recança, sempre se'm fa curt, ens veiem massa poc, massa poc...





.

interrogant III, IV, V i VI...

... perquè totes les amigues de tota la vida, a les que conec des que eren al ventre de sa mare (jo vaig ser la primera a néixer aquell any) i que estimo com si fossin les meves germanes, s'han posat d'acord a casar-se aquest any?


... perquè es casen?


... perquè quan agafo un nadó i li faig carinyus, en aquest cas el meu preciós nebodet postís, només perquè tinc 33 anys i feeling amb la mainada, m'han de preguntar allò de: "què no te'n fan venir ganes?". Ganes de què?


... perquè la gent diu "ja tens una edat" si l'he tinguda sempre?



.

vent...

M'acarona el vent fred

i em sento bé, viva.

Obro els braços
i deixo que m'esvaloti l'ànima.

Alço el cap i els meus ulls
busquen més enllà del vent...

.

passeig...

Ahir a la tarda vam anar a passejar els gossos, la Nina i en Panxo. Vam baixar fins l'estació, vam agafar el bici carril, per variar no vam seguir els camins "convencionals" i ens vam enfilar marges amunt i avall, per tal de poder passejar tranquil·lament sense trobar-nos a ningú i haver de lligar-los gaire estona. Ens vam arribar fins una mica de pineda, per veure, silenciosament, si hi havia alguna senyal de que el mussol banyut encara s'hi estava, no em vam trobar cap. Després vam anar baixant fins arribar al riu. Vam fixar-nos en el verd d'alguns prats, un verd exagerat. Tot d'una el nen s'atura i fa estar quiets als gossos. Miro i escolto. I se sent un cant bonic, però jo no veig qui canta i el nen l'ha perdut, el busca amb els prismàtics però no el troba. "Et volia ensenyar el que cantava" "qui era?" "Un pinsà borroner" "oh!". I és que ja l'he vist, però hi ha ocells que no et cansaries d'observar. Continuem caminant. Començo a escriure mentalment...

Les ombres s'allargassen mentre el sol va baixant.
Els prats d'un verd insolent contrasten amb la resta de color palla.
El riu canta malgrat encara tingui set.
Les herbes abans llargues i altes resten ajagudes per la pluja d'aquests dies.
Els mosquits dansen damunt una mata de joncs.

I penso que m'agradaria ser capaç de transformar-ho en poesia.

Creuem els Ponts Petits. El nen, en Panxo, la Nina i jo, en aquest ordre, sempre en aquest mateix ordre. I la Nina i jo amb la mateixa por i inseguretat de sempre. Veiem que s'apropa gent i els lliguem. Es comencen a sentir els crits de la mainada jugant al pati de l'escola. Aquell pati que abans vèiem tan gran, tan inmens, ara ens sembla petit. Nosaltres hi teníem dues palmeres altíssimes que uns brètols una nit van matar. Són quasi les 5, hora de plegar: "cap a dins a recollir, que falten 10 minuts!!" i el nen em diu: "hi ha coses que no canvien mai, eh?". Riem. I em visita l'haikú, surt sense haver-lo de pensar:

Els jocs d'infants
al pati de l'escola
no canvien mai.



.

ganxet...

ummmm... altra vegada el llit desfet. Es pot saber com coi dorms?? Dolor intens al girar-me del llit. Just allà on el d'urgències fa més d'un mes em va dir "aquí te duele, ¿verdad?" i jo: no, "pues deberia dolerte, es extraño". Penso que tinc sort de no tenir en House de metge de capçalera. Què coi hauré fet perquè em cardi mal ara, a apart de no cuidar-me prou la contractura del clatell, clar. És el coixí. Fora. L'aparto. Continua fent nosa. El llenço fora del llit. M'hi poso panxa enlaire. Malament. Panxa a terra. Millor. Aviam si així hi ha sort. Avui serà un dilluns extrany. No aniré a treballar. No entraré al taller cridant bondia!!! a una colla de fusters mig sords... que "raru" que se'm fa... però vaja, val més pensar en una altra cosa. Què faré ara? em poso a estudiar, a no fer res, a buscar feina, seré capaç d'estar-me dos mesos sense treballar?... no pensis Neus, no pensis, com vols dormir si comences a pensar? sempre igual. Dorm!!! I si poso música?... podria posar la BSO de "Nòmades del vent", està molt bé, és tranquil·leta i entre la música se senten als ocells... val més que no, si la poso voldré cantar la del Cave, encara serà pitjor. Em torno a girar. El clatell fa "crec". Una altra volta. I una altra. Quin silenci a casa a aquesta hora, sembla que no pugui ser. Osti! i quina hora és ara que hi penso? ah... les 5. No falla. I quanta estona fa que volto? uf.... val més no pensar-hi. Què deia aquell... qui era? .... ummm... qui era? ... en fi tan és. Deia que és millor aprofitar per fer alguna cosa enlloc d'emparanoiar-se, o alguna cosa així. M'aixeco? total, si em quedo aquí em fotré de mala llet. Cullons, enlloc de rumiar tant mou-te!
Baixo a la cuina i em preparo un got de llet. Haig de deixar de beure llet, la Maria em va dir que... merda! tenir una germana biòloga i escoltar-se-la és fotut. Que si la llet, que si la carn, que si això... acabaré sent vegeteriana o maniàtica. Una de dues. Mentrestant l'ordinador s'està engegant, aquest també, cada dia li costa més. Val més que obri als gossos abans que en Panxo es foti a plorar a la porta. Em reben amb alegria, agraïment, llepades i cues hiperactives. Se'n van al seu lloc, al costat de la llar de foc, a dormir mentre esperen que arribi l'hora d'anar a passeig. Navego una mica. Miro el correu. Penjo una foto. Deixo un comentari matiner. Penjo un post del Galeano pensant que sí, però que no, però m'agrada tant el Galeano! Encara tinc menys son. Evidentment. Val més aprofitar-ho. I em poso a fer ganxet. Aquesta setmana vull acabar la manteta pel nebodet, que fa dies que tinc abandonada. I així m'han trobat tots a mida que s'han anat aixecant, a quarts de 7, a quarts de 8...
-bon dia!!
-bon dia... què hi fas aquí??
-ganxet.




.

la nit...

La noche

---

1

No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.

2

Arránqueme, señora, las ropas y las dudas. Desnúdeme, desnúdeme.

3

Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.

4

Me desprendo del abrazo, salgo a la calle.

En el cielo, ya clareando, se dibuja, finita, la luna.

La luna tiene dos noches de edad.

Yo, una.

Eduardo Galeano _ El libro de los abrazos

.

a voltes...

... val més una abraçada que mil paraules...







.

aigua...

XIV _ (Cara a cara)

Cau una pluja lleu com un somrís
callat i sol, amb llavis d'ona quieta.
Els camps miren al cel, pluja que plora.
Només en aquest gest la terra creix
i les arrels, presagis d'abundor,
s'endinsen fins a la soledat del món.






XII _ (Esgrafiats)

Quina remor pressents quan, tardor enllà,
hauràs pronosticat bonances tèbies
i amb els records severs, del tot silents,
t'entestes a enyorar platges desertes.
Potser millor seria no fer plans
i perdre's bosc endins amb pluja als peus
o bé amb molsa molt flonja.
Com infants,
bocabadats pel guany d'un bell tresor.

Poesia: Mireia Lleó i Bertran - Parc encès

Fotografia: elur, aquest migdia al pati de casa.




.

punt i final. obrim dos punts:

Aquesta és una de les moltes cuines que he dibuixat i pressupostat durant aquest 5 anys i 5 mesos que he treballat aquí. Avui faré les dues últimes. És el que més m'agradava, dibuixar les cuines complicades que dissenya en Pep. Aquesta però és senzilla...

Ho trobaré a faltar, però només uns dies. A partir de dilluns comença una nova etapa. Replantejaments, nous propòsits, buscar nous projectes... Els qui m'estimen molt i/o han començat a conèixer-me prou bé, m'animen a buscar alguna feina relacionada amb la natura. I és que ja la tindria si no hagués perdut el temps a les classes de francès i d'anglès. Va ser el que em va faltar per entrar aquí: Observatori del paisatge
Malgrat també li fatava estar en contacte amb la terra a aquesta feina... no es deu poder tenir tot... o potser sí?
Però diuen que quan es tanca una porta s'obre una finestra... i jo ara les he obert de bat a bat, que entri vent nou, que renovi l'ambient, que netegi els racons, que s'endugui la pols acumulada per tant temps de despropòsits...




.

dijous llarder...

Avui vaig a celebrar el dijous llarder amb els nens del taller.

Serà una mena de despedida.

Els trobaré a faltar.

Són més de 5 anys de riures, emprenyades, complicitats, bon rotllo, copets l'esquena (rotllo salutació varonil :P), xerrades de futbol, de muntanya, de xiruques, de bàsquet, critiques a les altures, sopars divertits... m'enduc tot lo bo de cadascún.



...

interrogant II...

perquè...



...he somiat que duia els cabells llargs després de tallar-me'l
i no abans com em passa normalment?




.

interrogant...

per volar...

Fotografia: Fotonatura

...n'hi ha prou amb obrir les ales?




.

xoriek...

Com que els subtítols costen un xic de llegir, us els transcric:

"Es bonita la idea del pájaro que pierde su personalidad, su identidad cuando le cortan las alas"

"Cuando le quitan su libertad es cuando le quitan las alas. Entonces ya no eres tu. El pájaro simboliza muchas cosas, pero sobretodo la libertad"

"A mi no me gusta el estudio. Me cuesta. Es frío. Todo tiene que salir bien. No es como el directo. Tiene otra gracia, hay relación con el público."

"Cada pájaro tiene su canto y son muy diferentes entre ellos"

"Conocí a ... y canté con él.
Me gusta mucho el trabajo de Violeta Parra."

"El tema "Loha-loa" lo hicimos Artze y yo. Jexux Artze murió de cáncer. Éramos muy amigos. El disgusto fue enorme.

"me ha tocado cumplir un papel en esta vida, hacer lo que estuviera en mis manos. Como a cualquier otra persona, sean carpinteros o lo que sea..."

"... ... durante el franquismo aquí había un importante vacío cultural y decidimos entre todos que había que hacer algo para llenarlo.
José Oteiza fue el impulsor."

"Tengo ganas. El directo, el escenario es lo que más nos gusta a todos."

...

Xoriak (xorien ihesa)
Joseba Sarrionandia / Mikel Laboa

Zuen begiak, eta zuen etxeetako leihoak,
eta zuen eskuak zabaltzen dizkiezue.
Xoriak laudatu egiten dituzue,
lausengu lirikoak ere dedikatzen dikiezue.
Baina xoriak zuengandik beti ihes doaz.


Els ocells

Els hi obriu les mans,
les finestres de les vostres
cases i els vostres ulls.
Alabeu als ocells,
els hi dediqueu falagueres líriques.
Però els ocells us defugen.



.

...

RESPUESTA

Quisiera que tú me entendieras a mí sin palabras.
Sin palabras hablarte, lo mismo que se habla mi gente.
Que tú me entendieras a mí sin palabras
como entiendo yo al mar o a la brisa enredada en un álamo verde.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte,
hace ya mucho tiempo aprendí hondas razones que tú no comprendes.
Revelarlas quisiera, poniendo en mis ojos el sol invisible,
la pasión con que dora la tierra sus frutos calientes.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte.
Siento arder una loca alegría en la luz que me envuelve.
Yo quisiera que tú la sintieras también inundándote el alma,
yo quisiera que a ti, en lo más hondo, también te quemase y te hiriese.
Criatura también de alegría quisiera que fueras,
criatura que llega por fin a vencer la tristeza y la muerte.

Si ahora yo te dijera que había que andar por ciudades perdidas
y llorar en sus calles oscuras sintiéndote débil,
y cantar bajo un árbol de estío tus sueños oscuros,
y sentirte hecho de aire y de nube y de hierba muy verde...

Si ahora yo te dijera
que es tu vida esa roca en que rompe la ola,
la flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,
aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,
aquel niño que azota la mar con su mano inocente...

Si yo te dijera estas cosas, amigo,
¿qué fuego pondría en mi boca, qué hierro candente,
qué olores, colores, sabores, contactos, sonidos?
Y ¿cómo saber si me entiendes?
¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?
¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?
¿Cómo ahondar en tu invierno, llevar a tu noche la luna,
poner en tu oscura tristeza la lumbre celeste?

Sin palabras, amigo; tenía que ser sin palabras como tú me entendieses.

José Hierro _ De "Alegría" 1947




.

pluja expres...

Els núvols que ens visiten s'han encomanat de la nostra estupidesa:

córrer, córrer, córrer i córrer per no arribar enlloc...


diuen que estan de pas, que tenen pressa i que potser ens deixaran alguna gotellada...




.

naixeran nous vents, canviaran es temps

Aquesta cançó del Ja T'ho Diré em va de perles per resumir el que em passa, han arribats temps de canvis.
La setmana passada vaig parlar amb el "kèfe". Li vaig dir que "fins aquí", que ja no em deixava trepitjar més, que no volia continuar treballant d'aquesta manera, que em sentia explotada i maltractada. El "kèfe" em va donar mil solucions i mil i una facilitats perquè em quedés aquí. Fins i tot em va dir que decidís el meu sou jo mateixa, que ell m'ho pagava. Però són tantes les promeses fetes i que mai s'han complert, tantes les vegades que m'he queixat passivament i muntant una guerra a l'oficina... són tants intents de que s'adonés de que o em mimava o em perdia, que ha fet tard. Després de parlar una estona, plorar-ne una altra (això jo, puc arribar a ser molt bleda quan estic tova), de dir-li que si sóc capaç de venir cada dia és perquè vaig empastillada, que és molt trist que un paio que es nega a fer la seva feina s'hagi fet l'amo de l'oficina... vam arribar a un acord. Em posa a l'atur.
Fins aquí va anar relativament bé. A partir d'aquí va començar a jugar brut. Sabedor del meu punt flac, va començar a tirar-hi cosses. Però no se'n va sortir. El dia 16 deixo definitivament aquesta feina. I si hi ha gaires dies com el d'avui, abans i tot. Perquè sóc tan burra que encara em preocupo per coses i m'emprenyo quan no es fan com s'haurien de fer.

Cullons!




.

l'haikú...

L'haikú és un petit poema amb mètrica oriental, que té els seus orígens al segle XIII/XIV i agafa embranzida a partir del segle XVI/XVII, i segueix essent molt popular principalment al Japó. La senzillesa que caracteritza aquests poemes és el resultat d'un delicat procés que recull l'herència del món religiós i filosòfic (budisme, taoisme, zen, confucionisme), l'art de la cal·ligrafia, la tradició poètica oral japonesa anterior al segle VI i les posteriors evolucions cap a le formes clàssiques del waka i la tanka.

L'haikú ens recorda la filosofia espiritual i el simbolisme dels místics taoistes i dels mestres zen, que expressen molts dels seus pensaments utilitzant mites, símbols, paradoxes i imatges poètiques.

És una poesia contemplativa que valora la natura, els colors de les estacions, els contrastos i les sorpreses. Simplificant, podríem dir que s'originà per segregació dels tres primers versos de la tanka, de 5-7-5 síl·labes (4-6-4 si comptem a la catalana, sempre que els versos siguin femenins, és a dir que acabin en paraules planes).

L'haikú enregistra o indica un moment, una sensació, impressió o drama d'un fet específic de la natura. Els dos primers versos són un apunt al natural, que fa un salt transcendental al tercer i darrer vers cap a una lectura més simbòlica i universal.

Més que inspiració, el que es necessita per compondre un veritable haikú és meditació, esforç i percepció.

Font: XLI Premi Joan Teixidor _ Poesia

Avui transcric aquesta definició d'haikú per fer-me'n memòria a mi mateixa. La transcric malgrat acabi de llegir un llibre del mestre Vicente Haya, on escriu i demostra que l'haikú no té res a veure amb el budisme ni la religió...
Alguna estona, ara que aviat em sobrarà temps, us escriure alguna coseta del mestre Haya, que vaig descobrir gràcies al primer mestre d'haikús que he tingut, en Buk.




.

si plogués...

Són les 6 del matí. He sentit com tocaven el campanar del poble i tots els rellotges de casa. L'avi era, és rellotger i el pare un enamorat dels rellotges antics que fan tic-tac i toquen quarts i hores. Fa molt més d'una hora que dono voltes al llit. El cap em bull, penso en mil i una coses i fa estona que rumio si val la pena agafar la llibreta i anotar algún pensament absurd d'una nit d'insomni. Fins ara potser he dormit dues horetes.
Si fos estiu només m'hauria d'esperar mitja horeta, o potser un quart. Es llevaria el meu germà i ens n'aniríem a passejar els gossos. Ell amb els prismàtics i jo amb la càmera. Faria fotos a tot el que em semblés curiós i a... tot, vaja. Mentrestant tots dos repassaríem el cel, els arbres, els arbustos, les romagueres... tot esperant veure-hi algún ocell, amb les orelles ben obertes per escoltar-ne el cant. Ell amb més concentració i capacitat que jo. Quan s'en trobés algún, cosa que no costaria gaire, em demanaria que l'identifiqués, bo i sabent que no en sabria, segurament seria la vegada 300 que veuria un repicatalons, que és preciós ho sé, però no em surtiria el nom de cap manera. Em diria el que ja sé, "ets un desastre memoritzant ocells petits" i jo hi afegiria "i memoritzant els grans també". Jugaríem a cuit i amagar amb els gossos. Faríem curses i sempre guanyaria en Panxo...
Però no, som a la meva estació preferida, encara que no ho sembli. Hivern, negra nit i cap ganes d'embolcallar-me amb la roba del llit... no fa fred...
Si plogués tot seria diferent.




.

Belchite...

És fred l'aire
d'aquest matí d'hivern
cobert de blanc.





.

Als pobles... tot se sap...

La Clàudia va esclafir a riure i li va dir que ella l'ajudaria, que en podia estar ben segur i no hauria de patir per res.

Van pujar a les golfes , i allà Clàudia li va explicar el seu pla, el seguirien fil per randa. Li va fer un gest. I ell la va entendre. Va posar música perquè ningú no els sentís. Aquesta cançó:

(l'enllaç de la cançó J'ai deux amours - Madeleine Peyroux)

-Aquests són els plànols de la casa, va dir ell. I els va estendre a terra.
Ella els va mirar, analitzant-los centímetre a centímetre... l'havia recorregut milions de vegades, però mai l'havia vist així, despullada i en dos dimensions.

Durant uns segons es va quedar mirant el dibuix d'una de les habitacions. De cop una llàgrima va començar a caure per la cara de la Clàudia, quan a la seva ment van venir els records de tot el que havia passat allà de petita, però ho havia de fer, l'havia d'ajudar.

-Escolta, què plores? - li va preguntar ell.

-M'han vingut els records de quan jugava amb la Blanca. No la vas arribar a conèixer, oi, la meva germana bessona? Fa molts anys que no en sé res d'ella. Algun dia t'explicaré com va anar, ara no és el moment. - Fent un sospir, com si tornés d'un lloc llunyà, va continuar - Mira, veus el plànol? Aquí no està indicat, però entre aquesta habitació i l'estudi hi ha un pas. Sembla paret mestre, però en realitat són dos envans amb un passadís interior que les comunica.

-N'estàs segura Clàudia? M'han assegurat que aquest era el plànol més actualitzat de la casa... - Ell no sabia ben bé què pensar. Estava convençut de que volia ajudar-lo, però...



... però... millor que us expliqui el què la Jo Mateixa, si a ella li sembla bé, és clar.




.