Només tenia 24 anys i tota la vida per davant. Es deia Nerea. Va estudiar Comunicació Audiovisual amb mi i, ahir, va perdre la vida en un accident de moto. Una de les seves amigues, amb qui jo no havia parlat des de feia dos anys, em va trucar destrossada. Vaig emmudir, commocionada, a l’acte. Què dir en una situació similar, sobretot sabent que ni la Nerea ni el seu entorn creien en l’esperança d’un més enllà. Avorrien a Déu i tot el que tingués a veure amb ell. Així doncs, per ells, tot acaba aquí. Impotència, llàgrimes i crits de desesperació.
He pregat per ella múltiples vegades. Espero que Déu l’aculli amb els braços oberts i consoli aquells que l’han estimada. I, per què no, també m’ajudi a mi a creure i confiar més en ell. I és que no entenc encara per què ha hagut d’endur-se la jove i dinàmica Nerea... Comprendré mai la mort?
3 comentaris:
Ho he llegit al diari i m’he quedat glaçat , i ara al llegir-te una mica més ...
D.E.P
... encara que de vegades ens costi de veure, l'AMOR és més fort que la MORT...
ànims a tu per la part que et toca. pregarem per ells.
A vegades en aquestes situacions em passa pel cap allò de St Ignasi: "Vos m'ho heu donat, a vos Senyor ho torno... deu-me el vostre amor i gràcia perquè això em basta". És a dir: confiança
Publica un comentari a l'entrada