"EPÍLOGO" - LA ÚLTIMA ENTREVISTA - CANAL PLUS

Canal Plus, fa uns anys enregistrava una llarga entrevista a personatges rellevants que guardava en els seus arxius, amb el compromís de no projectar-la fins que el personatge hagués mort.

L'entrevistat podia parlar amb una llibertat especial; potser mai sentida en entrevistes anteriors.

A mi m'agradava veure-les. Trobava que tenien un punt de morbo, però també d'una gran autenticitat .

A You-Tube se'n poden trobar i l'altre dia vaig posar-me al davant el corresponent a José Luís Sampedro, una persona per la qual sempre he sentit una gran admiració. De fet, en aquests 51 minuts d'entrevista, als qui l'hem seguit, no ens descobreix massa novetats. Tot i això és impossible no quedar enganxat a les seves explicacions sobre tots els temes que l'entrevistadora li planteja.

51 minuts sense un gram de palla. Píndoles d'alta densitat que parlen de la vida, la mort, l'amor, la dignitat, el sexe, la justícia, l'economia, la religió, les guerres, l'adoctrinament, el dret a decidir, l'evolució i de tantes altres coses.

Crida l'atenció amb la naturalitat i simpatia amb què parla com si ho fes des de l'univers dels difunts.

Bé, jo el deixo aquí pels qui vulguin aprofitar bé una hora de la seva vida.

 

IMMIGRACIÓ TRANSOCEÀNICA, UN FET QUE EM TOCA D'A PROP

Quatre dels cinc  germans del meu avi patern és a dir els meus oncles-avis,  van marxar a finals del segle XIX, principis del XX a fer les Amèriques. L'avi Ramon es va quedar a Barcelona, el que va permetre, entre altres moltes coses, que els seus descendents d'aquí, hàgim existit.

Cada un dels immigrants va anar a parar a indrets diferents: Nova York, Cuba i Puerto Rico.

Allà van quedar-se i alguns van deixar nombrosa descendència. De fet, ara mateix són molts més els familiars americans que catalans.

Veient les fotos del comerç que va posar a San Juan de Puerto Rico l'oncle-avi Mariano (el del bigoti de la dreta) no puc deixar de fer paral·lelismes amb el que avui fan a casa nostra molts immigrants que arriben d'allà.

Cal dir que cap dels quatre es van fer rics, però sí que van saber defensar-se la vida. El que va quedar-se a Cuba, va fundar el Casal Català a l'Havana, punt de trobada de molts immigrants catalans, on es feien tota mena d'actes culturals perquè tothom és podes sentir una mica a prop de la seva estimada Catalunya.

Aquí i ara tenim nombroses Associacions d'immigrants de molts països, sobretot americans, creats amb la mateixa intenció.

El "novaiorquès" es va instal·lar a Brooklyn, on a més de tenir vuit fills va guanyar-se la vida amb activitats diverses no totes exitoses.

No sé per què he sortit a parlar d'això avui. Potser perquè m'ha vingut la imatge d'aquell vell comerç de Puerto Rico.

La immigració, d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, existeix des del principi dels temps i segurament es seguirà produint fins al final.

"LE TEMPS DE VIVRE"

Aturar-me uns minuts per escoltar George Moustaki sempre m'ha proporcionat pau i serenor. Avui, l'he trobat mentre picotejava webs. Ja sigui amb els ulls tancats, escoltant la seva veu o resseguint les seves paraules, quan s'ha acabat la cançó, tinc la necessitat de tornar-la a escoltar:

"Nous prendrons le temps de vivre

d'être libres, mon amour

sans projets et sans habitudes

nous pourrons rêver notre vie

Viens, je suis là, je n'attends que toi

tout est possible, tout est permis

Viens, écoute ces mots qui vibrent

sur les murs du mois de mai

Ils nous disent la certitude

que tout peut changer un jour

Viens, je suis là, je n'attends que toi

tout est possible, tout est permis

Nous prendrons le temps de vivre

d'être libres, mon amour

sans projets et sans habitudes

nous pourrons rêver notre vie"

RAMÓN Y CAJAL

Des de ben jove m'ha admirat la biografia d'aquest gran científic. Els seus impressionants descobriments, fets amb uns mitjans senzills (res de microscopis electrònics, ni ordinadors, ni programes informàtics de medicina, genètica, biologia, etc.), la seva constància, el fet, anecdòtic però per a mi simpàtic, que fos navarrès com la meva àvia materna i hagués nascut un 1 de maig com el meu avi patern, etc. m'han portat a seguir el que s'ha anat publicat sobre ell.

Una anècdota una mica decebedora: Fa uns anys vaig voler visitar a Ayerbe (Hosca) el Centro de Interpretación Ramón y Cajal, que s'ubica a la casa on va passar anys de la seva infància i joventut. Només arribar al poble, vaig preguntar a més d'un vilatà on era en Centre. La resposta dels tres primers va ser "ni idea". Quan vam arribar, el Centre estava tancat i barrat. L'horari de visites no em va semblar gens lògic. Érem a època de vacances i, segur que a molta gent, com nosaltres els hagués agradat molt visitar-lo. Pocs dies obert i poques hores..."País!", vaig pensar.

Mai però havia tingut a l'abast un recull d'idees seves. Avui El "Catorze.cat" en publica, precisament catorze i m'han agradat. Per això les dedico a qui vulgui conèixer-les:

"Santiago Ramón y Cajal va néixer a Navarra l'1 de maig del 1852 i va morir a Madrid el 17 d'octubre del 1934. La curiositat constant i la investigació en el camp del sistema nerviós li van fer merèixer el premi Nobel de medicina, el 1906. Recordem el científic amb 14 reflexions en què tant parla de l'univers del cervell com del comportament humà."

1. Tothom pot ser, si s'ho proposa, escultor del seu cervell.

2. Observar sense pensar és tan perillós com pensar sense observar.

3. Les idees no duren gaire. S'ha de fer alguna cosa amb elles.

4. No hi ha res que m'inspiri més veneració que un ancià que sap canviar d'opinió.

5. El pitjor no és cometre un error, sinó provar de justificar-lo en comptes d'aprofitar-lo com un avís prudencial de la nostra ignorància.

6. O es tenen moltes idees i pocs amics, o molts amics i poques idees.

7. Es coneixen moltíssimes classes d'ignorants, la més deplorable és la dels xerraires entossudits a demostrar que tenen talent.

8. No tens enemics? És que mai has dit la veritat o has estimat la justícia?

9. La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència.

10. Si hi ha alguna cosa en nosaltres verdaderament divina, és la voluntat. Per ella afirmem la personalitat, moderem el caràcter, desafiem l'adversitat, reconstruïm el cervell i ens superem diàriament.

12. És comú que els vanitosos i els presumptuosos fingeixin posseir el que desitgen.

13. Al carro de la cultura espanyola li falta la roda de la ciència.

14. Mentre el cervell sigui un misteri, l'univers continuarà sent un misteri.

SOBRE LA SIMPLIFICACIÓ

Fa pocs dies, vaig llegir a "catorze.cat" una entrevista que li van fer a José Luis Sampedro l'any 1995, quan ell en tenia 78 i després de superar un complicat problema de salut relacional amb el seu cor. Sampedro va viure fins als 96 anys, és a dir, fins després de 18 anys d'haver fet aquesta entrevista.

Entre totes les interessants respostes que va donar aleshores, he triat aquesta en la que Eva Piquer, l'entrevistadora, li va preguntar perquè definia Sampedro la vellesa com un moment de simplificació.

Sense afegir cap comentari, reprodueixo exactament la pregunta i la resposta. Crec que val la pena gaudir-la:

Per què defineix la vellesa com "un moment de simplificació"?

Quan ets vell, les ambicions es redueixen enormement. Els projectes s'acoten molt, es perd capacitat per fer coses. Jo encara aspiro a escriure millor, però ja no tinc l'angoixa d'haver-me de construir una carrera. I haig de planejar el futur a curt termini. M'han dit que puc morir d'una altra cosa abans que em falli el cor, però està clar que no puc fer plans a deu anys vista, no és sensat. Tot això suposa una simplificació. A més, arriba un moment en què un se sent més vinculat a coses desaparegudes que no pas als invents nous de trinca. Les noves meravelles de la tècnica no em sedueixen, i per tant segueixo fidel a coses que ja no es porten. Els vells hem de saber limitar-nos, hem de deixar que ens caiguin les fulles fins a quedar-nos despullats, com els arbres a l'hivern. L'única manera de gaudir de la vellesa és assaborir-la amb calma.

CENTENARI

Aquest any 2018 celebrem el centenari del naixement de nombroses personalitats. Per a mi hi ha un centenari particular, el de l'Enriqueta Carrillo, la meva mare, que va néixer el 20 d'abril de 1918.

Els qui la vam conèixer i estimar no ens cal més que esmentar el seu nom per fer-la present. Als qui no la van conèixer o volen repassar la seva biografia, us convido a clicar aquí. L'enllaç correspon a un post molt ben construït, que va publicar l'escriptora, poetessa i professora Júlia Costa l'any 2015, quan l'Enriqueta ens va deixar.

"LA VENTURA DE VIURE"

Acabo de llegir una llarga entrevista al gran pallasso Tortell Poltrona que ha publicat el "Catorze.cat".

Anava a seleccionar unes quantes respostes per construir aquest post, però finalment he pensat que el millor és oferir-la sencera a través de l'enllaç: clic

Tortell Poltrona porta ja 25 anys amb "Pallassos sense fronteres". Les experiències viscudes per aquest home són impressionants. Els seus pensaments segur que estan influenciats per aquestes vivències, però també trobo que ell està fet d'un material d'altíssima qualitat que porta d'origen.

Viure segons què li senyalen les seves idees i la seva sensibilitat, renunciant des de bon principi a la seguretat que ofereix una feina estable i una actitud gregària, té molt valor.

És més que interessant llegir i pensar sobre les seves respostes en aquesta entrevista. És com respirar un aire oxigenat i salubre i això convé quan hi ha tanta "contaminació"

Cita, aquest fragment d'un poema de Joan Brossa, que diu en Tortell que per a ell és una màxima. El trobo genial:

"Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric".

OLGA I JOANA

Olga Espinàs i Joana Margarit, filles, respectivament, de Josep Maria Espinàs i Joan Margarit m'han fet arribar,a través dels seus pares, els seus sentiments i la seva alegria i generositat.

De l'Espinàs, llegint més d'una vegada el seu llibre "El teu nom és Olga" i de Margarit a través dels poemes que té dedicats a la Joana.

Amb emoció descobreixes dues dones superdotades per l'amor i la tendresa.

Porto dues espurnes sobre cada una d'elles:

Espinàs:

"El teu univers és petit, però sempre hi ha un lloc per als altres. Has nascut lliure de la falsedat, de la mala intenció, de l’ambició possessiva. Voldries que tothom s’estimés molt i no entens per què no és així."

"La teva especial condició et dóna llibertat de no sotmetre’t a la dictadura del progrés que s’identifica amb l’eficàcia i la competitivitat. Tu has avançat. A la teva manera."

"Tu no saps què vol dir subnormal, però moltes persones que són adultes i intel·ligents tampoc no ho saben. Si sabessin què hi ha darrere la paraula subnormal no la farien servir com un insult."


Margarit:

Fragment de l poema "Cançó de Bressol"

Dorm, Joana.

I si pot ser no oblidis els teus anys

en el niu que has deixat dins de nosaltres.

Envellirem guardant tots els colors

que van lluir als teus ulls.

Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,

tot està il·luminat pel teu somriure.

JORGE WAGENSBERG

Quan el veia per TV parlant sempre parava atenció. Quan apareixia un article o una entrevista a la premsa sempre la llegia. Per a mi tenia una personalitat magnètica fruit dels seus coneixements i de la forma que tenia d'explicar-los de manera entenedora.

Són moltes les reflexions que amb motiu de la seva mort s'han publicat aquests dies ala medis.

He triat aquestes quatre, senzillament perquè hi estic molt d'acord.

La maldat és una forma d'idiotesa. La bondat és una forma d'intel·ligència.

No conec cap fanàtic que es rigui d'ell mateix.

L'humor és un bon principi de crítica.

Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres.

DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 2018

Unes píndoles d'humor irònic per un dia tan ple de raons per reflexionar sobre els problemes que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho i per actuar seriosament dia rere dia per solucionar-los.

FELICITATS, ESPINÀS

Avui, 7 de març de 2018, Josep Maria Espinàs fa 91 anys. Ho celebro molt sincerament.

D'ençà que Joan Argenté em va deixar fa uns 35 anys el llibre "A Peu pel Pirineu de Lleida", l'he seguit a través dels seus llibres, articles, entrevistes, etc.

He gaudit especialment amb els llibres de les seves memòries i amb els dels viatges a peu que ha fet per tants indrets.

Amb un llenguatge planer, sense artificis, transmet els seus punts de vista sobre tot allò que veu, sent i pensa. Sovint m'he sentit identificat amb moltes de les seves reflexions.

Una sort que tot i la seva avançada edat es mantingui al davant de la seva Olivetti per regalar-nos cada dia la seva manera d'entendre la vida.

El magazín cultural Catorze.cat ha publicat avui aquestes 14 reflexions d'ell, que trobo molt ben escollides:

1. La vida és plena de coses boniques, si les saps escoltar o mirar. Si exigeixes que et toqui la rifa o que et donin el premi Nobel, la teva vida serà un desastre. Però si saps veure i viure les coses en la seva dimensió, la vida està molt bé.

2. Si escrius i ningú et fa cas, és que no pots escriure. Hi ha escriptors que es passen seixanta anys esperant escriure una gran novel·la, i no poden. A mi m’agrada molt cantar, i canto, però no tinc condicions per ser cantant, i he de saber que no en tinc. Tampoc puc ser el Fred Astaire, tot i que ja m’agradaria.

3. La meva vida no sempre ha estat fàcil, però no em cansa. Et poden cansar coses concretes, com el dolor, però no el fet de viure. Si l’obra de teatre de la vida té tres actes, els vull viure tots tres. No estic cansat ni de viure ni d’escriure.

4. Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir.

5. Una vegada, en ple franquisme, un periodista em va demanar que em definís en tres paraules. Vaig dir: “Ese de gafas”. Perquè a l’exèrcit deien “ese de gafas” i era jo. M’han definit com a escriptor, i m’hi reconec. Seria una falsa modèstia, després de vuitanta-i-tants llibres, dir que no soc escriptor. Però fixa’t que no parlo de “la meva obra”, com fan constantment els meus col·legues. Jo no he fet la meva obra, he fet llibres.

6. M'he trobat fent les coses que he fet. La gent sempre t'atribueix intencions. Vaig publicar deu novel·les, una de les quals va guanyar el premi Sant Jordi, i de cop vaig deixar d'escriure novel·les i em vaig trobar fent un altre tipus de llibres. Un dia em vaig trobar fent unes cançons, una activitat que no se m'havia acudit mai abans. Un altre dia em vaig trobar fent una obra de teatre: es va representar, va tenir èxit, bona crítica, i no vaig continuar fent teatre. Un altre dia em vaig trobar fent viatges a peu i escrivint-ne llibres en forma de cròniques, i n'he escrit molts. La crítica i les enciclopèdies tenen una gran tendència a atribuir-te una voluntat deliberada, però jo no he decidit res. A la gent li costa d'entendre que un escriptor no planifiqui. Davant la gent que és capaç de dir per què la seva vida ha seguit el camí que ha seguit, jo em trec el barret.

7. Crec que, en general, les persones estem condemnades a ser el que som. Hi ha un marge de modificació, només faltaria, però petit. Per la veu que té, un cantant està condicionat a cantar una determinada música. A l'escriptor li passa el mateix: té una manera d'escriure, i és la seva. Hem d'admetre aquesta limitació en les possibilitats de cadascú: tens un marc en què et pots moure amb certa eficàcia i cert rendiment, i si surts d'aquest marc segurament falles. Que un novel·lista de culte provi de fer els best-sellers que critica, va: s'estavellaria.

8. Tenir l'Olga [la seva filla amb síndrome de Down] m'ha ensenyat molt i m'ha enriquit molt. M'ha fet veure la relativa importància d'algunes coses, m'ha accentuat el respecte per tothom. M'ha ajudat a veure coses que, des de la meva intel·ligència, m'haurien costat més de veure.

9. Després de tantes suors que he passat fent llibres i llibres i llibres, el meu text més internacional és l'himne del Barça. Mira, és divertit.

10. La humanitat progressa i progressarà: si recula, és per agafar empenta. A algunes generacions els pot semblar que no, que anem enrere. Si algú et diu "anem malament", sempre depèn de l'escala amb què s'ho miri. Ara estem millor que fa cent anys i molt millor que fa mil anys.

11. Tinc un respecte i admiració absoluts per la tècnica. Però no faig servir ordinador perquè no el necessito. La saviesa consisteix a no tenir allò que no necessites.

12. Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables.

13. Soc presentista amb totes les conseqüències. No penso mai en el meu passat ni en el meu futur. Ara som al migdia, i la tarda d'avui no existeix.

14. No soc gens nostàlgic. No puc tenir nostàlgia de mi mateix, perquè ja no soc aquell nen de deu anys: he evolucionat i m'he convertit en una altra persona.
(Declaracions extretes d'entrevistes fetes per Eva Piquer i publicades al diari Avui i en el llibre «Catorze de cara al 2014»)
 

"PAÍS!"

Forges, molt més que un ninotaire, al marxar deixa pels que vulguin recordar-lo, muntanyes de vinyetes, llibres, àudios, etc. El seu tema era TOT; preferentment el comportament de la gent en l'àmbit familiar, social i polític. Els costums, les creences, les contradiccions...

Defensor de la llibertat, era crític, i molt, amb la corrupció, la insolidaritat, la crueltat, la desigualtat, el masclisme, els fanatismes, etc.

En aquest blog he penjat sovint coses d'ell. Fent clic aquí les podeu veure.

UN CANÓ DE LLUM PER ESVAIR LES OMBRES: PERE CASALDÀLIGA

El proper dia 16 de febrer, Pere Casaldàliga farà 90 anys. Berta Camprubí ha fet un sensacional recopilatori del seu present i del seu passat, que publica avui El Periódico.

Després de parlar en les dues últimes entrades del blog d'aspectes tan negatius com la mentida, el fanatisme, la crueltat, la hipocresia, etc. que constitueixen les ombres de la condició humana, cal mirar de cara la generositat, la coherència i la valentia d'aquest home que viu lluny de les comoditats que ofereix el poder banyat en or, les influències i la força que dóna arraulir-se al costat dels poderosos d'aquest món que diuen una cosa en públic i després fan el contrari.

Un referent, un exemple i una vida que hauria de ser imitada per tants "predicadors" de cartó pedra que, segurament ni s'avergonyeixen del seu comportament al comparar-lo amb el d'aquest home.

Reprodueixo, íntegre el text de Berta Camprubí. Val la pena.

"A les 5.30 del matí Pere Casaldàliga es desperta. Fa 50 anys que ho fa enmig de vastes extensions de terra vermella, pagesos, comunitats indígenes i algun terratinent, a São Félix do Araguaia, Brasil. Amb l’ajuda d’un dels seus quatre cuidadors, es lleva, es vesteix i s’asseu a la cadira de rodes. El Germà Parkinson, com ell mateix el presenta, i 90 anys de lluites no li permeten fer-ho sol. A les 7.30, després d’esmorzar, es planta davant de la seva capella, al pati interior de la seva humil casa. Moment per a les seves oracions diàries que bufen sempre cap a l’alliberament dels pobles

Vuit bases d’arbre i unes 20 plantes conformen l’auditori semiobert a l’aire lliure del petit oratori de totxo descobert. A un costat de la tauleta que serveix d’altar, una guitarra. A l’altre, la Bíblia oberta per la meitat. A sobre, una espelma i unes flors. Al davant, més plantes. Al primer cop d’ull, la modesta capella desprèn tan sols tons marrons i verds, semblants potser als de la masia on va passar la seva infància Casaldàliga, a Balsareny.

En aquest petit poble de la comarca del Bages, avui de 3.000 habitants, va néixer el bisbe dels pobres el 16 de febrer de 1928. I allà va viure amb la seva família d’origen pagès en uns temps marcats per la guerra civil fins a la seva entrada al seminari de Vic. Ordenat sacerdot als 24 anys, va passar per Sabadell i Barcelona abans d’anar a Guinea Equatorial a organitzar cursos durant un breu temps. Allà, com ell explica, va sentir «furiosament la realitat i la crida del Tercer Món».

Un altre cop a les parets de totxo de la capella de casa seva, la silueta d’Àfrica i una imatge de Jesús, les dues tallades en fusta, estan crucificades amb tres claus de la mateixa manera. La silueta d’Amèrica Llatina la porta més aviat crucificada al cor, i és que aquella crida que va sentir a Guinea no va trigar a fer-se severament efectiva: el mateix any de la mort d’Ernesto Guevara, present al voltant de casa seva, Casaldàliga va decidir que la seva missió religiosa seria al Mato Grosso brasiler. Pocs mesos després, el 26 de gener de 1968, va sortir en recerca.

Abans de les 8 del matí, Don Pedro, com l’anomenen en la que ja és la seva terra, surt de casa per rebre els primers raigs del sol matutí. Malgrat la humitat i la brisa que dona a São Félix el seu majestuós riu Araguaia, més enllà de les 9 del matí ningú s’exposa al sol per gust. Avui la casa ha quedat integrada a la resta de la població per un dels carrers principals, però fa unes quantes dècades quedava als afores del poble.

En terra hostil

«Pocs dies després que Don Pedro arribés, va venir a casa meva i em va preguntar ‘¿vostè és la professora?’, li vaig dir que sí i ell va replicar: ‘Digui’m, ¿què és el que més necessiten?’; em vaig quedar sorpresa». Erotildes da Silva Milhomem era la mestra d’un São Félix do Araguaia, que el 1968 tenia menys de mil habitants. El missioner de l’orde claretià arribava al Brasil del Mariscal Costa e Silva, un dels períodes més repressius de la dictadura militar que duraria fins al 1984. Aterrava en una regió hostil a mig colonitzar, on la llei la imposaven el poder i la violència de la casta latifundista i ho feia sobre un poble humil sentenciat al treball esclau, la fam i la mort. Erotildes no s’ho va pensar gaire abans de respondre: «Per l’amor de Déu, ¡una escola!».

Avui considerada l’escriptora de l’Araguaia, Erotildes eleva el paper de Pere Casaldàliga a la seva terra en un poema del 1984: «El 71, quan va ser ordenat bisbe / De la prelatura, immensa regió / Ell va passar a ser la sal de la terra / La sal i el ferment que necessitem per al nostre pa». En aquells anys, les terres del Mato Grosso estaven dominades per superposicions de títols de propietat, en herència principalment, de la llei de terres del 1850 que va repartir il·legítimament territoris ancestrals indígenes i va crear immenses propietats agràries de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolerisme, de desemparament jurídic i institucional.

L’objectiu de Casaldàliga era portar la benedicció i la fe cristianes al poble del Mato Grosso, però no va trigar gaire a entendre la situació de marginalitat de la seva gent.segons quines relacions socials implícites i es va negar a casar i batejar més fills de fazendeiros. La seva actuació li va merèixer de seguida amenaces de mort i d’expulsió del país. Casaldàliga havia entès la seva missió real –«la teologia és teologia de l’alliberament o no és teologia»– i s’havia convertit en l’enemic de l’expansió rural –colonial, capitalista– a l’Amazònia brasilera.

Deu malàries i tirotejos

Demostrant sempre més fidelitat al poble que no pas a Déu, el sacerdot català va sobreviure a 10 malàries, calors infernals, pluges torrencials i a diversos tirotejos –el més famós dels quals va acabar amb la vida del seu company, el pare João Bosco, a qui van confondre amb ell mentre tots dos defensaven dues dones detingudes en una comissaria de la policia militar. Convivint sempre amb la mort, durant els seus primers anys a São Félix arribava a enterrar quatre o cinc menors per setmana.

El 23 d’octubre de 1971, en la seva consagració com a bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, vasta regió que inclou aproximadament 150.000 quilòmetres quadrats, Don Pedro va transgredir els ortodoxos protocols catòlics: «Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo (…) / Tu báculo será la verdad del Evangelio y la confianza del tu pueblo en ti. / Tu anillo será la fidelidad de la Nueva Alianza del Dios Liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra (…)». Aquest era el text, poema propi, de la invitació a la cerimònia.

Primer cop a la dictadura

Aquell mateix dia va arribar el primer cop de puny sobre la taula per a la dictadura militar brasilera. Casaldàliga i un equip de brillants activistes publicaven la seva carta pastoral, Una església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginalització social. Un document que descrivia i denunciava la situació d’emergència social de la seva prelatura i que va provocar una estampida darrere del col·lectiu que va patir, el 1973, la detenció i tortura d’alguns dels seus membres, com ara el professor Antonio Carlos Moura. Implantant el terror i perpetuant la fam, el latifundi mai més ha suportat la presència d’aquest bon home que el 2013 fins i tot va haver d’allunyar-se de São Félix durant uns mesos per les amenaces de mort que pesaven contra ell.

IIjani Karajá és un dels seus cuidadors de dia. «És una sort poder treballar amb Don Pedro». De poques paraules, com bona part dels carajàs, Ijani se sent especialment afortunat de poder treballar ajudant algú que ha fet tant per la supervivència del seu poble originari. El poble carajà té diverses aldees en aquesta regió, sobretot a l’illa del Bananal, una ínsula fluvial –segons diversos punts de vista, la més gran del món– que Casaldàliga, juntament amb diferents activistes i la seva població autòctona, han defensat de la invasió i desforestació per part de terratinents i les multinacionals. Des del 1993, per la seva biodiversitat única, és considerada Reserva de la Biosfera per la Unesco més enllà de ser parc nacional i terra indígena demarcada. Després de sentir-se reconfortat per la llum del sol en la seva pell blanca, el bisbe català i Ijani s’endinsen en l’estudi on revisen el correu electrònic diàriament.

Continu flux de visites

Casaldàliga ha mantingut una vida enèrgica d’activisme local i global. Els seus contactes, amics i aliats són innombrables, els seus projectes i iniciatives socials, culturals i polítiques han portat la regió a tenir importants organitzacions sindicals, camperoles, indigenistes, eclesiàstiques i veïnals, i la seva bibliografia també resulta aclaparadora. Avui, 50 anys d’acció a Amèrica Llatina es reflecteixen en un continu flux de visites de totes les latituds, homenatges, premis i mencions i una safata d’entrada plena de correus. Esquivar la mort innombrables vegades li ha ofert una longevitat plena d’admiració, respecte i saviesa. És escoltat com a profeta i, sense exagerar, adorat per molts com a sant.

Un diumenge de desembre qualsevol, per exemple, li han donat la mà amb afecte i veneració almenys unes 11 persones. Un pare d’una petita església goiana que ve de fer treball missioner en una aldea indígena del poble Tapirapé amb tres estudiants d’Història. Una parella de caminants que han passat uns dies a l’illa del Bananal i que volien saludar el reconegut bisbe del poble. Una professora de secundària de Minas Gerais que ha vingut, com cada any, per visitar el seu «Sant Pedro» i entregar-li un exemplar del seu llibre Solidaridad brasileña en Cuba. «Pedro és lluita i és esperança», assegura la professora Telma Araújo, emocionada. Ve des del 2003. Va treballar a l’arxiu de la prelatura durant unes temporades i remarca «la capacitat d’estimar, la humilitat i la generositat d’aquest sant en vida». Ningú se’n va sense una foto amb l’homenatjat.

"Radicalitat i esperança"

Els altres quatre, aquest diumenge, són una família carajà. Marihú i Creheluri Manatituewi han creuat el riu Araguaia aquest matí des de l’aldea Santa Isabel do Morro per poder rebre un subsidi trimestral i vendre alguna artesania amb dos dels seus quatre fills. Però abans de tot han passat breument per la casa de Casaldàliga. «Només per saludar, ell ens agrada», assegura Creheluri. «Quan algú demana alguna cosa, ell ajuda –afegeix l’indígena carajà–, fa molts anys que el vam conèixer». Marihú, la seva companya, parla en el seu idioma, l’inýribe, però l’encaixada de mans es dona en un llenguatge universal. La porta sempre està oberta encara que, el que ho sap, visita Casaldàliga al matí perquè és quan està més lúcid i el seu fil de veu es deixa sentir millor. «Radicalitat i esperança», deixa anar en diverses ocasions. El Parkinson ha transformat el seu gest i la seva postura, però ell manté la seva mirada dolça i penetrant i la seva encaixada és càlida, familiar, reconciliadora. Són 90 anys de dignitat.

Al poble no hi ha habitant de més de 30 anys que no conegui el seu bisbe emèrit. «Ell és molt bo», explica, senzill, un veí a la sortida del poble. «Quan jo era petit a vegades venia a classe i ens explicava històries». I afegeix: «De la meva generació tothom el coneix i quan va morir el meu pare fa anys, ell va venir a l’enterrament». Entre els més joves –que passegen, al sortir de l’escola, pel calorós moll de São Félix– molts s’encongeixen de braços al preguntar-los per un senyor que té un cognom impronunciable. «Ara és vell, ja no pot fer tot el que feia, aleshores hem de ser nosaltres els que els expliquem als nens qui és Don Pedro», conclou el veí.

Cap a les 11, depenent del volum de visites i de la seva pròpia voluntat, el bisbe descansa al seu llit durant una horeta, abans de dinar. «Fins i tot primet, menja molt», assegura Ijani. I és que el dinar diari és absolutament deliciós. Diolice Dias és la responsable d’això. «Si soc aquí avui és perquè agraeixo a Pedro el suport en tot –confessa–. Ell em va donar educació, jo només sabia fer la meva firma, i quan tenia 17 anys també vaig treballar netejant l’escola». Cuina a casa de Casaldàliga des del 1992, però està en el seu dia a dia des que el català va arribar a aquesta terra vermella. «La persecució als anys 70 va ser molt difícil. Ell feia missa amb la policia mirant-lo», recorda Dias, compromesa. «Ha sigut molta lluita, però vam vèncer la vida», sentencia, humil i somrient, preparada per fregar els plats.

La custòdia de Montserrat

Després de dinar, Casaldàliga descansa, tranquil, a l’espai vital on deu haver passat més hores de la seva vellesa: assegut sota d’una figura de la Mare de Déu de Montserrat envoltada de vius colors que pengen a la paret al costat d’una foto d’Óscar Arnulfo Romero, arquebisbe salvadorenc assassinat el 1980 a qui Casaldàliga anomenava San Romero de América. Abans de les 19.30, ja sol estar al llit.

Defensor d’una reforma agrària «justa i radical», del Moviment Sense Terra i de territoris indígenes lliures de l’agressiva aculturització civilitzatòria, el sacerdot català, incansable, ha afrontat totes aquestes lluites en la pràctica i en totes les esferes de la seva vida. No obstant, la majoria de les problemàtiques persisteixen i fins i tot fa poc més d’un any l’Estat brasiler va ser condemnat pel Tribunal Interamericà de Drets Humans per un greu cas de treball esclau en aquesta regió.

Per això es fa difícil no preguntar-li pel futur, pel canvi, pel com. «Vivint en el nostre lloc, en la nostra consciència. Viure amb sinceritat, radicalitat en la injustícia i en l’esperança – afirmava fa poc més de dos anys, quan començava a ser complicat seguir una conversa amb ell–. Som soldats d’una causa invencible i la causa invencible és la derrota del capitalisme, del malèfic sistema neoliberal que domina el món».

¿Com derrotar-los? «Vivint cada dia amb esperit de solidaritat, al llarg de la vida. Amunt i crits, amunt i crits»."

EL PLAER DE LLEGIR BALLARÍN

"El desert és vari i contrastat. Amb menys d'una hora saltes de la fornal al fred de la nit, amb un sol pas saltes de l'esclat de la llum a una ombra gairebé negra. Hi ha un canvi constant d'horitzons i de ritmes, entre les ones modelades de les dunes, els cantells vius dels trencs, les codineres, els codalars i les rases. En la sorra fina i alada hi ha algun pallet cisellat com una rosa pel vent i la sorra. El desert és un tramat de venes sorrenques que es van lligant fins a amples llits de sorral, entre codines rompudes.

A més és perceptible. La xardor, l'encegament de la llum, la remor lleugera de l'oreig, l'olor de sorra calenta, el gust de sol a la boca. El desert té certa cosa de bèstia viva i expressiva.

Encara no és ben bé això. El desert és, sobretot, immensament únic. No té la polifonia de Queralt, on cada branca és una veu i les muntanyes l'orquestra. El desert és una melodia única, gran, allargada, quieta i calenta. Com el gregorià o els moments més densos de la missa copta. El desert és la naturalesa que s'ha agenollat extàtica. L'oració contemplativa de la matèria"

Aquest petit fragment del llibre de Maria Teresa Pous i Mas "Mossèn Ballarín, Retrat d'una Vida", agafat a l'atzar entre les dotzenes dels textos escrits per Ballarín que aporta aquest llibre, és una mostra de l'estil literari d'aquest home singular.

Parli del que parli, les seves descripcions són plenes d'imatges vibrants. Paisatges, Història, Filosofia, Religió, Sentiments... tot plegat, llegir-lo constitueix un gran plaer pels sentits i l'intel·lecte.

Fotografia obtinguda a la xarxa

TEATRE; ESTUDIO UNO; RETROBAMENT

Fa uns dies vaig descobrir que estan penjades a You Tube les gairebé dues-centes obres que va emetre TVE fa ja una pila d'anys i que a tanta gent ens trobava, com un clau, cada setmana, seguts davant aquelles teles en blanc i negre per gaudir d'obres teatrals de tots els gèneres i autors.

Amb motiu de la mort de Pedro Osinaga la setmana passada, com homenatge a ell, últim sobrevivent dels "Doce hombres sin Piedad" que es va emetre l'any 1973 dintre d'aquest enyorat espai televisiu i també al conjunt dels onze actors restants, penjo, a continuació, l'obra sencera.

Aquest era el repartiment, que sota la direcció de Gustavo Pérez Puig, van assolir un èxit memorable:

Jesús Puente , Pedro Osinaga , José Bódalo , Luis Prendes, Manuel Alexandre, Antonio Casal,Sancho Gracia, José María Rodero, Carlos Lemos, Ismael Merlo, Fernando Delgado i Rafael Alonso.

A pesar de les deficiències relatives a la qualitat de la imatge, val la pena veure aquesta i moltes dotzenes més de les obres que estan ara a la nostra disposició gràcies a internet.

 

UN "GRACIAS A LA VIDA" SINGULAR

 Violeta Parra (l'autora), Chavela Vargas, Mercedes Sosa, Joan Baez,Pasión Vega, Luz Casal... totes han cantat aquesta cançó-himne-oració, que sempre m'ha emocionat. 

Doncs bé, l'altre dia a l'Espai Brossa, gaudint de l'extraordinària Marta Carrasco en l'obra que ofereix per acomiadar-se dels escenaris, va sonar la versió de "Gracias a la Vida" que ha fet l'Albert Pla.

Serà perquè els moviments de la Carrasco agombolant-se amb els acords de la cançó potencien encara més la melodia i el sentit de la lletra o perquè Pla li dóna un tractament especialment assossegador, o, el més segur, per les dues coses, el cas és que vaig gaudir d'uns moments sensacionals.

Escolteu a Pla i, si voleu, visiteu el post que he penjat sobre "Perra de Nadie" de la Marta Carrasco (clic)

MIRADA

Diumenge de tardor. El sol s'està amagant i ja tornem a casa després d'un llarg i com sempre agradable passeig per les platges de Barcelona.

No recordo haver vist abans aquest grafiti sobre una petita peça cúbica al peu del passeig.

Impossible no aturar-se i clavar els ulls en la imatge d'aquesta nena que el meu cervell associa immediatament amb una refugiada.

"Sóc aquí; mira'm; existeixo; ara mateix estic en un camp de refugiats amb milers de persones i sembla que tots vosaltres, tranquils i ben peixats ciutadans de l'Europa civilitzada i humanitària no és que ens heu abandonat sinó que gairebé ni ens recordeu..."

Això és el que m'imagino que està dient amb els seus ulls aquesta nena, i el cor se'm remou de pena, d'indignació i d'impotència.

RECORDANT ELS QUE SEGUIM ESTIMANT

No cal que sigui Tots Sants ni el Dia dels Difunts per recordar intensament aquelles persones que tant vam estimar i que ja són mortes. Aquests dies, però, sembla que sigui gairebé una obligació fer-ho.

Pensar en ells ens porta moments, paraules, gestos, mirades que ens emocionen, sigui fent brollar una llàgrima o un somriure. El seu record fa que, sovint, ens sentim molt acompanyats per ells i a la vegada sotmesos al buit que van deixar-nos quan van marxar.

LES ANOTACIONS DEL PARE

El meu pare tenia el costum de llegir amb un llapis o un boli a la mà. Al diari subratllava allò que li resultava interessant o xocant. Sovint afegia als marges la seva opinió sintetitzada, generalment crítica.

Amb les revistes feia igual i amb els llibres, si ho considerava oportú, escrivia en un tros de paper alguna cosa que els enriquís. Així, per exemple, dintre del llibre "Ramblejar" que ara he tornat a llegir, m'he trobat aquest petit manuscrit que descobreix un comerç que va existir a tocar de la Rambla fa molts anys i que el llibre no recull, a pesar dels molts indrets ramblers que descriu.

Notes del pare en surten inclús entre les pàgines de diccionaris i enciclopèdies. Sorpreses emocionants que em posen al costat d'ell a través d'un senzill tros de paper.

El de la foto el va escriure amb més de vuitanta anys (ell en va viure 94). La seva lletra encara era segura i ben alineada, conservant una cal·ligrafia extraordinària apresa de ben jove. Notes d'uns anys després (de quan en tenia 90 o més) reflecteixen una lletra més insegura i tremolosa, però els seus continguts van mantenir el sentit i la coherència fins al final.

P.S. Sobre la joieria "La Isla de Cuba" només he trobat a la xarxa aquesta fotografia d'una medalla commemorativa dedicada al'establiment que descriu el meu pare:

FEDERICO LUPPI

Fa un parell de dies va morir aquest bon actor argentí, del que guardo a la meva memòria escenes que m'han deixat records molt potents. Recordo "Martin (Hache)" com la primera d'ell que vaig veure i després, entre altres, "Elsa y Fred"; "Sol de Otoño" i, sobretot "Lugares Comunes".

D'aquesta última pel·lícula, vaig penjar un post l'any 2011 fent referència a una de les seves escenes més interessants. Avui, la reprodueixo com a homenatge i en record a la seva personalitat.




Recordo aquesta escena. És de les primeres de la peli dirigida per Adolfo Aristarain i protagontizada per Federico Luppi i Mercè Sampietro, l'any 2002. Em va impactar i des de aleshores no l'havia tornat a sentir ni a llegir. Avui, per casualitat l'he trobat a Internet i em plau reproduir-la:

Última classe de Fernando Robles (Federico Luppi), professor universitari que es dirigeix als
seus alumnes, futurs mestres, després de ser-li notificada la jubilació forçada:

"Me preocupa que tengan siempre presente que enseñar quiere decir mostrar.

Mostrar no es adoctrinar, es dar información pero dando también, enseñando también, el 

método para entender, analizar, razonar y cuestionar esa información. 

Si alguno de ustedes es un deficiente mental y cree en verdades reveladas, en dogmas religiosos o en doctrinas políticas sería saludable que se dedicara a predicar en un templo o desde una tribuna. 

Si por desgracia siguen en esto, traten de dejar las supersticiones en el pasillo, antes de entrar al aula. 

No obliguen a sus alumnos a estudiar de memoria, eso no sirve. 

Lo que se impone por la fuerza es rechazado y en poco tiempo se olvida. 

Ningún chico será mejor persona por saber de memoria el año en que 

nació Cervantes. 

Pónganse como meta enseñar a pensar, que duden, que se hagan preguntas. 

No los valoren por sus respuestas. 

Las respuestas no son la verdad, buscan una verdad que siempre será relativa. 

Las mejores preguntas son las que se vienen repitiendo desde los filósofos griegos. 

Muchas son ya lugares comunes, pero no pierden vigencia: qué, cómo, dónde, cuándo, por qué.

Si en esto admitimos, también, eso de que "la meta es el camino", como respuesta no nos sirve. 

Describe la tragedia de la vida, pero no la explica. 

Hay una misión o un mandato que quiero que cumplan. 

Es una misión que nadie les ha encomendado, pero que yo espero que ustedes, como maestros, se la impongan a sí mismos: 

despierten en sus alumnos el dolor de la lucidez. Sin límites. Sin piedad".

Aquest és un altre fragment d'aquesta interessant pel-lícula.