Asfalto - Jenny

El panorama musical espanyol als anys setanta estava dominat pels cantants solistes i per grups de rock progressiu que complicaven els esquemes bàsics del rock de sempre. L'any 1972 uns joves músics madrilenys van voler tocar rock enmig d'aquesta situació musical.

El guitarrista i cantant Mario del Olmo Fernando i el seu amic, José Luis Jiménez al baix juntament amb el bateria Pancho Company (guitarra, baix i bateria, no cal res més) formen els Asfalto, nom proposat per Mario. Jiménez i del Olmo ja tenien experiència musical perquè venien de formar el grup Tickets. De fet, Mario i José Luis eren amics d'infantesa ja que vivien al mateix barri i anaven junts a classe. Van començar a fer música inspirats pels Beatles i van format Trapero's Combo perquè tocaven fent servir trastes que trobaven pel carrer. El nom no era gens comercial i traient bitllets per un autobús el van decidir canviar pel de Tickets. 

Amb Tickets són contractats per Jaime de Armiñán perquè acompanyin a les Vainica Doble en la banda sonora de la sèrie de RTVE Fábulas amb el tema "Refranes" (1970). I gràcies a Pepe Nieto de Los Pekenikes fitxen ni més ni menys per Columbia. D'aquesta manera graven un primer senzill "El rigor de las desdichas/Someone like you" (1970) amb actuació en el programa musical líder de l'època Gala del Sábado presentat per Joaquín Prat i Laura Valenzuela tal i com poden veure al vídeo. Però Julio Iglesias els truncà la trajectòria, ja que Columbia es va centrar en ell deixant de banda molts altres artistes de la discogràfica. Els Tickets no van estar d'acord en aquesta condemna a l'ostracisme i van demanar la carta de llibertat, però van haver-se de canviar el nom i la discogràfica es quedà amb tot el material que ja tenien enregistrat. I així és com de Tickets van passar a Asfalto.

Amb aquesta mateixa formació original i la producció de Manolo Diaz només van enregistrar dos singles amb la discogràfica Acción. El primer contenia els temes "Jenny" i "Razones" (1972), dos cançons signades per Mario del Olmo i la cara A amb una reminiscència als Beach Boys amb els cors. El segon single contenia "Quiero" i "My first dance" (1972), aquest cop les dos de José Luis Giménez.

Dos anys després, el 1974, la banda es reformaria de dalt a baix amb l'entrada de Julio Castejón (guitarra), Enrique Cajide (bateria) i Lele Laina (guitarra). Amb aquesta formació fitxen per Chapa Discos, companyia de la quals serien un grup de referència amb cançons com "Capitán trueno" (1978). Laina i Jiménez van fundar un altre grup clàssic de la movida com van ser els Topo.

Mario del Olmo deixà el grup per a dedicar-se a la producció audiovisual a RTVE fins la seua jubilació. Tanmateix no havia deixat de banda el món musical perquè havia recopilat una àmplia col·lecció de guitarres.

La seua última actuació amb el grup va ser l'any 2017 quan a la sala La Riviera va participar en el concert de 45 aniversari que van celebrar. Ara Mario ha mort després d'una llarga malaltia.

Articles relacionats:

-Los Ángeles.

-Bulldog.

Spencer Davis group - Gimme some lovin'

L'agost de 1963 el cantant i guitarrista Spencer Davis crea un grup amb el seu amic i bateria Peter York, i els germans Muff i Steve Winwood. El nom del grup no se'l van pensar gaire i com Spencer Davis va ser qui ho va manegar tot es va quedar en Spencer David Group, segons expliquen perquè a ningú se li acudia cap nom.

Fou el productor Chris Blackwell qui es fixà en ells per portar-los a Islands Productions, el que acabaria sent Island Records. El primer single que van enregistrar va ser "Dimples" (1965), una versió d'un clàssic de John Lee Hooker i que va passar sense cap pena ni glòria. El mateix Blackwell va veure que necessitaven alguna cosa més i fou ell mateix qui contractà un altre productor, Jimmy Miller -que posteriorment llençaria a la fama els Rolling Stones- i amb qui les coses van canviar i es va adreçar moltíssim la cosa.

Es va adreçar tant la cosa que l'any 1965 van aconseguir tot un seguit de números un en llistes. El primer un meravellós tema d'una estrella del reggae Jackie Edwars "Keep on runnin'" i que alguns coneixereu per la banda sonora de la pel·lícula Buster (1988) interpretada per Phil Collins. Després arribaria "Someone help me" (1966), també de Jackie Edwars i també número u al regne Unit. 

A continuació, l'èxit més important que van tenir, la seua cançó estrella, la fenomenal "Gimme some lovin'" (1966).  La cançó és fantàstica, però personalment, la versió que van fer el Blues Brothers per la seua primera pel·lícula The Blues Brothers (titulada aquí incomprensiblement com a Granujas a todo ritmo) és apoteòsica amb la secció de vent incorporada. El tema va deixar constància del futur que li esperava al cantant Steve Winwood, que posava la veu amb només 18 anys. Winwood va escriure la tornada, la van completar en una hora i van baixar a un pub a tocar-la. La portada del disc on s'inclou és molt seixantera i recorda moltes portades dels The Troggs, The Pretty Things, The Animals, The Kinks, Them... amb aquest tipus d'iconografia.

A finals de 1966 la banda protagonitza la comèdia musical The Ghost Goes Gear. I el gener de 1967 publicaven el seu últim número un "I'm a man", escrita per Winwood i Miller. Els Chicago Transit Authority -després abreujats com a Chicago- en van fer una coneguda versió el 1969.

L'abril de 1967 Muff Winwood deixa el grup per dedicar-se a la producció i amb la fama agafada Steve Winwood se n'aniria a formar els Traffic amb Jim Capaldi. Els dos músics són substituïts per Eddie Hardin i Phil Sawyer, que només estaria uns pocs mesos perquè es dedicaria a fer de guitarrista de sessió. Seria substituït per Ray Fenwick. D'aquesta formació és la psicodèlica "Time seller" (1967), "Mr second-class" (1967). 

La quarta formació de la Spencer Davis duraria de l'octubre de 1968 i acabaria el juliol de 1969 amb la retirada del baix Dee Murray i del bateria Nigel Olsson que se'n van a tocar al costat d'Elton John formant l'Elton John Band que començava carrera en les mítiques actuacions en el Troubadour Club de Los Ángeles. El 1969 arriba la dissolució oficial de la banda i Spencer David se'n va a fer carrera de productor canviant absolutament d'estil dedicant-se al jazz fins als anys vuitanta. També va fer de promotor musical d'artistes com Bob Marley o Robert Palmer. El 2006 Spencer David va intentar reorganitzar el grup només amb Eddie Hardin com a component històric fent algunes gires pels Estats Units i Europa.

L'Spencer David Group al final ha estat conegut per ser on es va iniciar el teclista i cantant Steve Winwood. Spencer David ha mort a la seua casa de Califòrnia a causa d'un atac de cor als 81 anys.

Articles relacionats:

- The Troggs

- Status Quo

- Peter Tork

- The Monkees

Van Halen - Jump

Els germans Eddie i Alex Van Halen són fills d'un director d'orquestra holandès i residents a Pasadena des del 1965. Amb la música a la genètica, tot i que amb un estil diferent, el 1975 formen un grup amb el cantant David Lee Roth i el baix Michael Anthony, Eddie agafa la guitarra i Alex la bateria. El nom, sense donar-hi gaires voltes, l'anomenen Van Halen. 

La banda es dedica més al rock dur que no pas a la música clàssica del compositor Jan Van Halen i es dediquen a tocar versions en clubs californians. En ells s'hi fixa el cantant de Kiss, Gene Simmons, que porta una maqueta a la seua discogràfica, Casablanca Records, però li diuen que tururut mangala. També s'hi fixa el productor Ted Templeman que sí els aconsegueix un contracte amb Warner Records. 

Debuten discogràficament el 1978 amb un disc de títol senzill de recordar "Van Halen". El disc es converteix en un èxit impressionant, ven més de 10 milions de còpies i és l'onzè disc més venut dels anys 70. Avui en dia se'l considera com un dels grans del rock. El disc sona com si hagués estat gravat en directe gràcies a la producció de Templeman. També Eddie Van Halen inventa una nova tècnica de tocar la guitarra, el tapping, en la qual es fan servir les dos mans en el pal de la guitarra, sense cap dubte Eddie Van Halen es convertiria en un dels grans guitarristes del rock, un virtuós de la guitarra. Curiosament durant la campanya de promoció del disc Eddie tocava d'esquena al públic perquè ningú descobrís com era la seua tècnica. La tercera cançó del disc, l'instrumental "Eruption" que amb només 102 segons és una mostra de la bogeria de la guitarra d'Eddie que el fans del videojoc Guitar Hero coneixeran. Una altra virtuositat és la versió del "You really got me" dels The Kinks. Uns altres temes emblemàtics del disc són el que l'obre "Runnin' with the devil" (inspirada en aquest tema dels The Ohio Players) i el single "Ain't talkin' bout love", una cançó més eclèctica però sobradament coneguda. En la portada del disc dissenyada per Dave Bhang i Elliot Gilbert ja es veu el que seria el seu logo habitual.

Després de tota aquesta adrenalina publiquen el segon disc amb el títol molt original de "Van Halen II" (1979). El disc, amb vendes milionàries però sense aconseguir els èxits del primer compta amb un solo acústic d'Eddie "Spanish fly", que podria haver signat Joaquín Rodrigo o Francisco Tárrega, un gran single inspirat en Fletwood Mac "Dance the night away" i "Beautiful girls".

Amb menys acceptació per la crítica va arribar "Women and children first" (1980). però ja era igual, l'any 1980 Van Halen ja era la banda americana més influent en el món del hard-rock substituint Deep Purple o Black Sabbath. Només amb la base rítmica necessària de bateria i baix, la guitarra virtuosa i un cantant amb melena rossa que va adquirint la reputació de sex-symbol fomentada en el fet que va convidant les seues fans al camerino després de cada actuació doncs ja en tenien prou. L'ínclit cantant va destrossar un auditori quan va descobrir que al seu camerino tenia MM marrons, quan per contracte no les volia. En aquest disc incorporen en el tema "And the cradle will rock..." un piano elèctric que sona a guitarra i que anys després en traurien un bon profit, el single "Everybody wants some!!" i una pista oculta després de l'últim tema "In a symple rhyme", l'instrumental de 18 segons "Growth". 

També fluix de vendes comparat amb els dos primers, arriba "Fair warning" (1981), que tot i això ven més de dos milions de còpies. Mentre David Lee Roth volia fer coses roqueres Eddie es tornava més pop volent fer servir sintetitzadors que ja començaven a estar de moda en aquells inicis dels vuitanta. L'àlbum ja denotava una mica el mal rotllo i, sincerament, el nivell és baixet. Els puristes de la banda el consideren com un dels millors gràcies a temes com "Unchained" i "So is this love?"

El 1982 la banda torna amb un so més habitual amb "Diver down", on s'inclou una especial versió del "Oh, pretty woman" de Roy Orbison amb videoclip censurat per l'MTV -la intro del tema és llarga, tingueu paciència-. També versionen en el disc "Dancing in the street" de Martha and the Vandellas i el "Where have all the good times gone" dels the Kinks. Curiosament, en la interpretació crooner del clàssic "Big bad Bill" el pare Van Halen hi toca el clarinet. I finalment en "Little guitars" a Eddie Van Halen li dona per fer una introducció flamenca. En aquest mateix any Eddie Van Halen aconsegueix la fama mundial que li faltava al mercat aliè al hard-rock fent el solo de guitarra del "Beat it" de Michael Jackson que s'incloïa al "Thriller", el disc més venut de la història.

Però sense cap mena de dubte el major impacte els arriba amb "1984" i el tema "Jump" que marca una fita dins de la carrera del grup. El grup d'un monstre de la guitarra aconsegueix el seu major èxit gràcies... a un sintetitzador! La cançó ocasiona un cisma en el món del hard-rock que els acusa de traïdors i que a veure què és això de posar un teclat en una cançó... però que va servir de referència per al naixement d'altres grups com Bon Jovi o els Europe. Si "1984" no arriba al número 1 de els llistes és culpa justament del "Thriller" de Michael Jackson... poca gràcia li devia fer a Eddie. Onze milions de còpies venudes, el 19è disc més venut dels vuitanta i un single número 1 arreu del món. La gent de l'Hotel Chelsea @ChelseaHotelB en expliquen la història de la cançó en el seu blog. Si "Jump" és un himne, no ho hauria de ser menys "Panama" ni "I'll wait". Tant d'èxit no podia ser bo i va fer esclatar les tensions internes amb l'abandonament de David Lee Roth i l'entrada del veterà rocker Sammy Hagar. A més Eddie es va dedicar a reforçar la seua faceta de teclista.

Injustament tapat pel disc anterior va quedar el "5150" (1986), el que fou el setè àlbum del grup i el primer amb Haggar com a vocalista. El títol és el nom de l'estudi de gravació d'Eddie i el disc, aquest cop, sí aconseguí arribar a l'1 en vendes. El tema més exitós va ser "Why can't this be love" però també cal destacar "Dreams" i "Love walks in". L'elapé ven més de quatre milions d'exemplars.

En els següents discos els Van Halen s'acomoden una mica en l'estil perdent la força dels anys inicials i acomodant-se en un rock més AOR. D'aquesta manera arriba "OU812" (1988), tot i això aconsegueixen un número 1 amb "Black and blue" i "When it's love". 

A "For unlawful carnal knowledge" (1991) tornen a treballar amb Templeman i aconsegueixen que el disc es situï a l'1 en vendes. En el primer single "Poundcake" s'hi pot escoltar un solo de trepant que després acaba acompanyant la guitarra d'Eddie. Després vindria el directe "Right here, right now" (1993) i "Balance" (1995) amb un so molt diferent, una famosa portada dissenyada per Jeri Heiden,  i en el qual s'inclou una de les meues cançons favorites de la banda i força oblidada "Can't stop lovin' you". 

Després d'una desastrosa gira Hagar deixa el grup i l'any 1998 fitxen el vocalista d'Extreme Gary Cherone pel disc "Van Halen III", disc que és un absolut desastre comercial i Cherone és acomiadat. A base d'anar publicant directes i grans èxits els Van Halen van vivint comercialment fins que torna David Lee Roth per al disc "A different kind of truth" (2012), l'últim disc que tenen. I no hem d'oblidar que Eddie Van Halen va publicar la banda sonora d'una peli porno "Sacred sin" (2006) de Michael Ninn, una mostra aquest "Catherine".

Eddie Van Halen, un top de la guitarra elèctrica, ha mort als 65 anys a causa d'un càncer de gola amb el qual portava lluitant des de l'any 2000.

Articles relacionats:

- AC/DC.

- Deep Purple

- Slayer. 

- Mr Big

Simetries

Matemàticament, en geometria, anomenem simetria a una transformació d’un objecte que el deixa invariant. Els grecs utilitzaven el concepte simetria per indicar que quelcom és bonic o harmoniós i realment és així ja que la simetria es fa servir en arquitectura o art per crear formes estètiques i de gran bellesa. També la naturalesa ha inventat formes simètriques per tal que els diferents éssers vius s’adaptin a les necessitats del seu entorn.

De simetries n’hi ha de diferents tipus. La simetria radial la podem observar quan un objecte és invariant respecte algun gir sobre si mateix, és a dir, que quan es gira un cert angle es queda igual.  Aquesta simetria és molt comuna en la natura: una estrella de mar és simètrica si la girem cada 72º (resultat de dividir una volta sencera de 360º en 5 parts iguals), característica que també trobem en moltes flors o en una mançana tallada mitjançant un pla paral·lel a terra. Una medusa té simetria tetraradial (cada 90º té la mateixa forma), la flor del narcís té simetria hexaradial (cada 60º) i existeixen coralls octaradials (cada 45º). La flor de la margarita o el gira-sol tenen simetries formades a partir de girs d’angles més petits. Les simetries radials són presents en les grans rosasses gòtiques, com la rosassa de la porta de l’Anunciació de la Seu Vella que té una simetria octaradial. També podem observar simetria radial en fortificacions militars, temples renaixentistes, en la forma de la plaça Charles de Gaulle de París amb l’Arc del Triomf com a centre, la glorieta modernista i la Font de les Granotes dels Camps Elisis, les aspes d’un ventilador, l’hèlix d’un avió, les llantes dels pneumàtics…

Una altra simetria fàcilment observable és la simetria provocada per una reflexió horitzontal. Aquesta simetria crea boniques estampes en ciutats que són vora l’aigua, com Manhattan, la Seu Vella sobre el riu Segre o el llac de Montcortès on la superfície de l’aigua actua d’eix de simetria. Quan un eix talla creant una simetria axial vertical també se l’anomena bilateral i és molt habitual en éssers vius: el cos humà més o menys té simetria bilateral com molts altres animals i insectes que es parteixen en un costat esquerre i un dret aparentment iguals. Els finestrals del claustre de la Seu Vella també tenen aquesta simetria axial vertical, igual que molts castells espectaculars centreeuropeus, la torre Eiffel i el Taj-Mahal indi.

Els virus són experts en simetria. L’adenovirus té una simetria icosaedral, format per rotacions de 20 triangles equilàters. D’aquesta manera al virus li és més fàcil la seua rèplica ja que els hi serveix qualsevol costat. 

(Article publicat al Lectura el 4/10/2020)

L’escala perfecta

L’escala és aquell element arquitectònic amb la funció de facilitar l’ascens o el descens entre dos punts a diferent alçada mitjançant passes tot i que també tenen la funció d’espai ideal per a fer fotografies de grup. Una escala ben dissenyada ha de permetre pujar cada esglaó consecutiu amb un peu diferent mantenint el ritme, és a dir, geomètricament el pendent de l'escala ha de ser constant. Quan l’escala no està ben dissenyada és quan ens cansem més per la seua incomoditat a l’hora de fer les passes i les caigudes poden ser més o menys espectaculars.

Existeixen diferents regles matemàtiques sobre com ha de ser una bona escala, potser la més coneguda és la llei de Blondel (ideada per l’arquitecte francès François Blondel) deduïda a partir de la distància mitjana recorreguda per una passa i que ens diu que l’esglaó d’una escala ha de complir H+2C=64 cm, on H indica la profunditat de l’esglaó i C indica la contrapetja de l'esglaó, l’alçada. Amb aquestes mides, el pendent de l'escala vindrà donat pel quocient C/H i l’angle d’inclinació es calcula mitjançant el que s’anomena l’arctangent d’aquest pendent, operació que es pot fer amb qualsevol calculadora científica.

Com aquest estiu hem estat perimetralment tancats, primer comarcalment i després municipalment, he tingut de temps de fer un treball de camp i comprovar diverses escales de la ciutat de Lleida a veure si compleixen aquesta regla. 

La mostra d’escales la posaré ordenada de major a menor segons el valor H+2C: Auditori Enric Granados: 82; Carrer Lamarca: 76; Carrer Carmelites I: 76; Catedral Nova: 75; Passarel·la St Joan: 73; Entrada Camps Elisis: 72; flam plaça St Joan: 71; Camps Elisis-Passarel·la: 66; Carrer Carmelites II: 66; Canalització: 66; Costa del Jan: 64; Palau de Vidre: 59.

Ens adonem de dos valors extrems, les escales que donen accés a l’auditori des del carrer Pi i Margall tenen un H+2C=82 amb un baix angle de desnivell a causa de la seua excesiva profunditat de 46 cm, passa una cosa semblant amb les de la Catedral, però aquestes com tenen una alçada 3 cm menor són una mica millors segons la llei de Blondel (75). A l’altre extrem hi ha les que pugen al primer pis del Palau de Vidre amb un valor H+2C=59, que es queda curt per la seua poca profunditat de 27 cm. Tant unes com les altres són escales incòmodes. Les escales amb desnivell més gran són les del flam de la plaça Sant Joan que amb un H+2C=71 tenen un desnivell de gairebé 36º, en aquest cas són massa altes i amb la profunditat de 29 cm els caldria una alçada d’esglaó de 17,3 cm i no els 21 cm que tenen, la inclinació en aquest cas seria de 31º, més còmoda. El carrer amb més escales diferents és el carrer Lamarca i al carrer Carmelites hi ha dos tipus d’escales, unes costen de pujar més que les altres. I quines són les millors escales de Lleida geomètricament parlant? Les de la Costa del Jan, que tenen un H+2C=64 i un angle gairebé de 30º. 

Escales de l’Auditori amb massa profunditat; les del flam de la plaça Sant Joan amb excessiva alçada; i les del carrer Lamarca i l’entrada dels Camps Elisis tenen poca inclinació i massa profunditat per la seua contrapetjada.

(Article publicat al Lectura el 13/9/2020)