Fats Domino - I'm walking

Nascut a Nova Orleans, als 10 anys Antoine Domino ja va aparèixer per primer cop en públic cantant i tocant el piano, el seu mestre era el seu cunyat Harrison Verrett. Curiosament, la seua feina gairebé l'impedeix continuar amb el piano, ja que mentre treballava en una fàbrica de llits una de les màquines va estar a punt de tallar-li els dits, però paradoxalment els exercicis de rehabilitació d'aquest accident van fer que encara dediqués més hores al piano per millorar el seu estil. Amb dinou anys es casà amb la seua nòvia de tota la vida, Rose Marie, i per a completar els ingressos familiars tocava el piano en un club de la ciutat. I va ser en un d'aquests locals, The Hideaway, on fou descobert per Dave Bartholomew, qui li oferí un primer contracte amb Imperial Records. Tocava sota el nom d'Antoine Domino en el grup de Billy Diamond. Antoine era una home gros, de més de cent quilos, i amb l'humor que el caracteritzava es posà el sobrenom de Fats Domino. 

La seua primera gravació fou el single "The fat man" (1949), una cançó que seria el primer de 36 singles consecutius en el Top 40 durant 8 anys. Encara que no n'eren conscients en aquell temps, molts consideren que aquesta és la primera gravació genuïna de rock'n'roll i de l'estil anomenat New Orleans. La cançó arriba al nº6 de les llistes de rhythm and blues i el single no va deixar de vendre's durant molts anys de tal manera que l'any 1953 aconseguia la xifra d'un milió de còpies venudes del single.

Aquest single i els següents que gravaria fins el 1952 eren enregistrats amb la banda de Diamond. A partir del 52 Fats Domino forma el seu propi grup d'acompanyament i fruit d'això el single "Goin' home" torna a encapçalar les llistes d'èxit. L'any 1954 mentre Bill Halley publicava la cançó considerada com el naixement del rock'n'roll "Rock around the clock" i Elvis començava a fer les primeres gravacions per a Sun de Memphis, Fats protagonitzava una gran gira per tots els EUA per a divulgar aquest nou estil sota el nom de Top Ten Rhythm ans Blues Show.

El rock'n'roll era un moviment mal vist per alguns sectors de la societat i Fats Domino comença a patir aquesta repressió quan la policia suspèn una actuació a Bridgeport (Connectitut) perquè un concurs de ball de rock'n'roll havia acabat en un "gairebé-disturbi" en dies anteriors. L'estiu del 1955 el deliri pel rock'n'roll ja s'ha generalitzat en tot el jovent americà i Fats Domino amb el single "Ain't that a shame" entra en les llistes d'èxit generals a la posició 10 i mantenint-se 13 setmanes. No pujà més en la llista pel boicot que li va fer una altra companyia que publicà el mateix tema gravat pel cantant blanc Pat Boone i que sí arribà al primer lloc. 

La seua popularitat ja està al més alt nivell i la revista Billboard el considera com el millor cantant de rythm'n'blues dels anys 1955 i 1956. Són anys on és l'amo i senyor de les llistes: "I'm in love again" (1956),  "Blueberry Hill" (1956) -cançó clàssica del country en la qual Domino es fixà en la versió de Louis Armstrong del 1949, Carl Perkins va reconèixer que en els locals blancs on sonava aquesta cançó la gent ballava música negra per primer cop-, "Blue monday" (1957) -que serví d'inspiració 25 anys després pels New Order-, "I'm walking" (1957) -perfecte rock d'estil New Orleans- , "Valley of tears" (1957) per citar-ne només alguns dels setze singles que va posar en llista.

El seu estil en directe com a cantant no era agressiu ni excepcional, la seua imatge sobre els escenaris era sòbria i tranquil·la però es va formar com una dels motors i líders del naixement del rock'n'roll i es converteix en el cantant millor valorat pel públic de color. La popularitat el porta a la gran pantalla en les pel·lícules The girl can't help it i Shake, rattle and roll, no com actor sinó com a showman. També és protagonista de "Rock and roll show" de Frankie Lymon al Paramount Theatre de Nova York, el 1957 és l'estrella principal de "Greatest show of 1957" i el 1961, en plena explosió del twist, és cap de cartell del "The Biggest Show of Stars" juntament amb Chubby Checker.

Mentrestant continuen els èxits "Whole lotta loving" (1958), "I want to walk you home" (1959), "Be my guest" (1959), "Walking to New Orleans" (1960), "My girl Josephine" (1960), "Jambalaya" (1960)... aquesta última també coneguda per una versió de Coyote Dax el 2003 i de la quan prengué el nom artístic el crooner madrileny del rock'n'roll Kike Jambalaya, recordo el gran "Solamente es rock'n'roll" del 1992.

A partir dels anys 60 comencen els temps més fluixos de gravacions, els canvis de discogràfica d'Imperial a ABC, d'ABC a Mercury i de Mercury a Broadmoor, la discogràfica que ell mateix creà. El seu major reconeixement en aquesta dècada li ve gràcies al "Lady Madonna" dels Beatles que Paul McCartney composà en "estil Domino" segons ell mateix reconeix i que Fats versionà l'any 1968. També el rockabilly sevillà dels Loscomotoras s'atreví amb aquest estil amb "Mi chica Teddy" (1989).

Assidu animador de vetllades a Las Vegas, les últimes dècades Fats Domino actuava amb regularitat a Europa, sent el prototip de músic incombustible, somrient, bonachón, clàssic del rock'n'roll. Ara ha mort als 89 anys a Harvey (Louisiana).

Altres articles relacionats:
- Chuck Berry.
- James Cotton.
- B.B. King.

Tom Petty - Mary Jane's last dance

El cantant i guitarrista Tom Petty (el disc-jòquei Albert Malla l'anomenava trompeti) va néixer a Florida l'any 1952. Als 17 anys comença els seus pinitos musicals amb el grup Mudcrutch, juntament amb Mike Campbell i Benmont Tench, que es dissoldria el 1974 després de firmar un primer contracte amb la companyia Shelter de Leon Russell.

El conjunt es reagrupa l'any 1976, incorporant a Stan Lynch i Ron Blair prenent el nom de Tom Petty and the Heartbreakers. Aquell mateix any editen un LP amb el seu nom "Tom Petty and the Heartbreakers" (1976). En aquest disc s'inclou el single "American girl", amb un so tan country-pop que arribaria a ser versionada per Roger McGuinn dels The Byrds. La lletra d'aquesta cançó ha suggerit un munt d'interpretacions, des del suïcidi d'una estudiant de la universitat de Florida fins a un anhelat so de l'aigua del mar que trobava en falta Petty quan vivia prop d'una autopista. Després d'escoltar aquesta cançó poden escoltar "Last nite" (2002) de The Strokes... a veure què en pensen.

El seu segon disc seria "You're gonna get it!" (1978), un dels seus millors discos de la carrera. Gràcies a la bona acceptació, a les crítiques, als singles "I need to know" i "Listen to her heart" i a les gires els portaria a guanyar el seu primer disc d'or.

Aquell any Shelter canvia de mans i Tom Petty es veu embolicat en problemes legals i econòmics derivats d'aquesta decisió. Amb la nova discogràfica publiquen "Damn the torpedoes" (1979) amb un gran single com és "Don't do me like that".

Ja fermament consolidats, gràcies a la seua qualitat instrumental els porta a ser la banda d'acompanyament d'Stevie Nicks (de Fleetwood Mac) en el disc "Bella Donna" (1981). Tom Petty protagonitza el duet "Stop draggin' my heart around" amb Nicks, el qual va ser un rotund èxit.

Tom Petty continua editant excel·lents discos de rock americà durant els vuitanta: "Hard promises" (1981), "Long after dark" (1982), "Southern accentes" (1985) i "Let me up" (1987). Tots aquest èxits també li serveixen per a gravar dos discos amb Bob Dylan "Empire burlesque" (1985) i "Knocked out loaded" (1986), al mateix temps que l'acompanyaven en les seues gires. D'aquesta època són "Don't come around here no more" (1985), "Jammin' me" (1987) i "Runaway trains" (1987).

A "Songs from the garage" (1988) hi col·laboren Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison. Això provoca el naixement del projecte Travelling Wilburys l'any 1988 amb un disc del mateix nom, al qual el seguiria un segon disc titulat de manera curiosa "Travelling Wilburys, vol 3" (1990) ja com a quartet a causa de la mort de Roy Orbison. Tot i ser un supergrup no van tenir l'èxit que es podia haver d'esperat d'ells a priori. Cançons com "Handle with care" (1988), "End of the line" (1988), "Nobody's child" (1990), "She's my baby" (1990) o la meua preferida "Wilbury twist" (1991) han quedat injustament oblidades.

L'any 1989, teòricament ja sense els Heartbreakers, Tom Petty publica el seu disc més exitós "Full moon fever", amb més de cinc milions de còpies venudes guanyà el Grammy al millor disc de l'any i on s'incloïa una cançó que, literalment, podia fer ressuscitar morts "Free fallin'", escrita per Petty i Jeff Lynne en només dos dies i que no va agradar en un principi a la seua discogràfica que li rebutjà el disc. Després de sis mesos tornà amb el mateix disc i els va encantar. Tot i ser un disc de nova etapa curiosament es va rodejar de Tench, Epstein i Campbell músics dels Heartbreakers i també amb Jeff Lyne, Roy Orbison i George Harrison dels Travelling. El disc no era res més que un más de lo mismo que els discos anteriors, però vagi vostè a saber perquè aquest li va sortir de cara.

El 1991 publica "Into the great wide open" amb una altre Grammy a la millor cançó de rock aconseguit pel tema "Learning to fly" . El 1993 arriba un disc de grans èxits amb "Mary Jane's last dance"  i "Something in the air" com a temes inèdits i que, per mi, són de les seues millors cançons.  També aquell any participa en el concert del trentè aniversari de Bob Dylan, reformulant de forma excepcional el clàssic "My back pages" en companyia d'Eric Clapton, Neil Young, George Harrison i Roger McGuinn. Continua la seua gran època amb "Wildflowers" (1994) i el single "You don't know how it feels" que aconsegueix un altre Grammy, aquest cop a la millor actuació masculina de rock i el premi MTV al millor vídeo masculí. Si vostè és un friqui de Tom Petty ha de saber que el grup Terrorvision -aquell que va actuar a LLeida un any per l'Aplec- va fer una cançó l'any 1995 de títol "Tom Petty loves Veruca Salt" que es troba al disc "Help", que es va publicar per a recaptar fons per l'oenagé War Child que treballava a la guerra de Bòsnia.

En plena etapa d'èxits publica un disc per la banda sonora de la pel·lícula "She's the one" amb el tema "Walls" (1996) com a més representatiu.  Continuaran els Grammys amb "Echo" (1999), un disc que trobo del tot prescindible després de tot el que Petty havia fet, però bé,  "Room at the top" aconseguí el Grammy a la millor cançó de rock. El 2002 torna amb "The last DJ", aquest disc em va agradar més però no va tenir Grammy. Amb el disc "Highway companion" (2006) i els tema "Saving grace" va ser nominat al Grammy de millor interpretació vocal de rock, però no el va guanyar. Les seues últimes gravacions han estat "Mojo" (2010) i "Hynotic eye" (2014). També, en aquest últims anys va reflotar el seu primer grup, Mudcrutch, amb qui publicà dos discos el 2008 i el 2016.

Tom Petty morí el dia 2 d'octubre a Los Ángeles, als 66 anys, després de patir una aturada cardíaca. Un geni poc reconegut.



Articles relacionats:
- Leon Russell.

L’escala musical pitagòrica

Fa uns dies el músic Alejandro Sanz, aquell que l'any 1997 deixava més d'una amb el Corazón partío, va publicar una misteriosa piulada a Twitter en què deia “La música es matemática pero la matemática no es música” i ho postil·lava amb un No es lo mismo parafrasejant una altra cançó seua de l'any 2003.

Apart de les més o menys conegudes reflexions matemàtiques de W.G. Leibniz "La música és el plaer que experimenta la ment humana quan compta sense adonar-se que està comptant." o de J.J. Sylvester “Les matemàtiques són la música de la raó”, hi ha un bon sarpat de relacions entre les dues disciplines. Vegem-ne una.

El matemàtic grec Pitàgores (582-496 aC), que creia que els moviments dels planetes generaven vibracions anomenades música de les esferes, fou el primer en estudiar els sons harmònics. El sistema musical pitagòric fou creat a partir dels sons ocasionats en fer vibrar  una corda tibada d'un monocord -instrument musical d'una sola corda- adonant-se que quan més curta era la corda, més agut era el so que produïa. 

Si agafem una corda tibada i la fem vibrar sentirem un so amb una certa freqüència sonora. Si ara fem vibrar una corda amb la meitat de longitud sentirem un so més agut, amb major freqüència. Aquesta diferència de freqüència entre ambdues cordes correspon al que musicalment es coneix com una octava (distància entre un do i el següent do) i la relació s'expressa com 2:1. Si ara la corda té una longitud de dos terços de la longitud inicial, la diferència de freqüències del so és una cinquena (distància do-sol) i la relació és 3:2. A continuació fem vibrar una corda de longitud tres quartes parts, la relació és 4:3 i correspon a un interval musical de quarta (distància do-fa). Això fou interpretat pels pitagòrics com una confirmació de la relació entre el nombre i l'harmonia, entenent com harmonia els sons que els hi eren agradables a l'oïda. D'aquesta manera, a partir del do, el fa i el sol de l'escala pitagòrica podem anar construint totes les notes simplement multiplicant per potències de 3 i dividint entre potències de 2 sense passar-nos del valor 2 (2/1) que és el valor de la nostra octava.

I com en aquestes proporcions apareixien els números 1, 2, 3 i 4 els pitagòrics estaven la mar de contents perquè formaven el tetrakis, uns nombres molt adorats per ells.

El càlcul pitagòric de les potències de 3 i 2 cometia un petit desafinament en la dotzena nota anomenat “coma pitagòrica”. Tanmateix aquesta escala pitagòrica es va utilitzar fins al segle XVII quan es desenvolupà l'escala temperada, que divideix una octava en dotze parts iguals i solucionà aquest desafinament.

(Article aparegut al suplement Lectura l'1 d'octubre de 2017, dia de la salvatge ocupació i repressió policial a Catalunya)