El dotze

Els nombres naturals són els primers nombres que la humanitat va tenir necessitat d’utilitzar perquè són els que es fan servir per comptar coses senceres. Els naturals ens els ensenyen de petits a col·legi i com bé sap n’hi ha infinits. El primer natural és l’1 però el primer nombre que realment es feu servir fou el 2, ja que amb només una cosa no hi havia necessitat de comptar, però amb dos coses ja sorgí l’obligació de numerar.

Aprofitant que estem al mes desembre parlarem del dotzè nombre natural. Els babilonis ja van començar a fer servir aquest número per fixar divisions en el temps: van ser els primers en dividir un any en 12 mesos, que per ells era el temps entre dues llunes plenes consecutives. Van dividir el dia en dos períodes de 12 hores (2 × 12 = 24), cada hora en 60 = 12 × 5 minuts i cada minut en 60 = 12 × 5 segons. Els egipcis i els grecs també tenien especial predilecció per aquest número. Però el fet de tenir 10 dits a les mans va fer que, a l’hora de comptar, s’imposés el sistema de numeració decimal -base 10- enlloc del duodecimal -base 12- o sexagesimal -base 60-.

Tanmateix el 12 és un número molt útil per a fer repartiments. Si tenim 10 coses només les podem agrupar en paquets de 1, 2, 5 i 10 si no en volem trencar cap, en canvi si en tenim 12 les podem agrupar en paquets de 1, 2, 3 ,4, 6 o 12. Aquests nombres s’anomenen divisors. També si dividim una mesura en 12 parts es poden mesurar les fraccions ½, ⅓, ¼, ⅔ o ¾, totes elles molt habituals. Així en antigues mesures -segons la zona- trobem multitud d’equivalències que impliquen el nostre benvolgut 12. En longituds: 1 peu = 12 polsades, 1 pam = 12 dits, 1 polsada = 12 línies, 1 línia = 12 punts, 12 dits = mitja colzada = un quart de pas; en capacitats: 1 faneca = 12 almuds, 1 almud = 2 × 12 quarteres, 1 cafís = 6 faneques = 12 barcelles; en pes: 1 lliura = 12 unces, 1 càrrega = 12 arroves; en monedes: 1 xíling = 12 penics... I no oblidem que els ous encara es compren en dotzenes.

I per acabar una bonica simetria del 12: 12 × 12 =144 i 21 × 21 =441.

El 12 deu ser l’únic nombre natural que té clubs de fans en el seu honor: The Duodecimal Society fou creada per l’escriptor F.E. Andrews l’any 1944, actualment s’anomena The Dozenal Society i té seus als EUA i a la Gran Bretanya -aquesta fundada per Brian Bishop el 1959-. La publicació The Duodecimal Bulletin es dedica a fer difusió de les bondats del número 12.

(Article publicat al Lectura el diumenge 24 de desembre de 2017)

Betagarri - No hi som tots

Bé, amics i amigues lectors i lectores d'aquest humil blog, com bé saben vostès, i si fiscals, jutges, guàrdies civils, desinfectadors, gent normal, alcaldes de Sixena, càrregues proporcionals, 155, PSOE, PP i C's ho permeten, els i les acostumo a felicitar les festes amb una nadala pop. A la part de més a sota del post podrà trobar les escollides anys anteriors.

Tanmateix, enguany no dedicaré gaires paraules per explicar perquè he escollit "No hi som tots", cançó dels bascos Betagarri de l'any 2003 i que és una de les dos cançons en català que podeu trobar en el seu disc "Hamaika gara". Només posant aquesta estrofa de la lletra segur que m'entendran.

Això que havia de ser només una cançó

Que parlés de nadal i amor

De quant ens agrada la pau al món

Dels nostres desigs d'una vida millor

No m'apeteix que parli d'això

Parlarà d'amics, distància i amor

Perquè aquesta nit en aquesta taula

Falta un germà i sobra un lloc

Va per vatres: Oriol, Quim, Jordi i Jordi.



Les nadales dels anys anteriors:
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Bulldog - Manolita Gómez

L'any 1960, al voltant del guitarrista Tony Luz s'agrupen el saxo Alfonso Sáinz, el baix Ignacio Sequeros, el guitarra -i germà d'Alfonso- Lucas Sáinz i el bateria Eddy Guzmán.  Es fan anomenar Los Pekenikes. De seguida editen un primer Ep amb Hispavox "Madrid" (1961). 

El segon Ep fou "Chica alborotada" (1962) amb la incorporació de Pepe Nieto com a bateria i del cantant Antonio Morales Junior i l'estil ye-yé propi de l'època. Durant els següents anys s'incorporen José Barranco, Felipe Alcover i Juan Pardo, qui juntament amb Junior abandonarien el grup per crear Los Brincos i més tard Juan y Junior. En aquest temps es publiquen els següents EPs, versionants clàssics dels temps: "Locomotion" (62), "Loop de Loop" (63), "Da dou ron ron" (63), "Please, please me" (64), "Los cuatro muleros" (64) , "El vito" (64) -molt rotllo Shadows-, "Linda chica" (65) -horrible versió de Roy Orbison-, "El tururú" (65) -caspa en estat pur- i "La gitana" (65).

L'any 1965 i gràcies, entre d'altres coses, a alguna versió, els arriba un dels principals moments de la seua carrera, Los Pekenikes es converteixen en els teloners dels The Beatles en el concert que van fer a la Plaza de Toros Monumental de Las Ventas de Madrid.

Cansats de tants canvis de cantant Los Pekenikes prenen la salomònica decisió de prescindir de les veus i es converteixen en una formació purament instrumental, gènere en el qual ja havien fet algunes incursions. D'aquesta manera debuten amb un LP de títol "Los Pekenikes" (66) amb grandiosos temes com "Sombras y rejas" i "Hilo de seda", el millor instrumental del pop espanyol. Curiosament aquest canvi els consagra com a grup de música instrumental. Aquest nou so els obliga a agafar més músics: Pedro Araiz a la flauta i el trombó, Vicente Gasca a la trompeta i Félix Arribas a la bateria. D'aquesta manera van sorgint nous discos: "Alarma" (69), "Sus seguros servidores" (71), "Pop corn" (72) -amb la típica cançó de les palometes-, "Saltamontes" (73), "Cachimba" (77)...

Als anys vuitanta es reincorporen els germans Sáinz, que havien estat fora de l'estat, amb la intenció de tornar a situar el grup en els èxits de les dècades anteriors. Però com allò era un no parar d'entrar i sortir gent diverses escissions van portar problemes legals i de confusions entre els seguidors del grup fins arribar a l'estrambòtic punt que formacions diferents publiquessin discos sota el mateix nom de Los Pekenikes. Qui havia registrat el nom fou Pepe Nieto i aquest li cedí a Ignacio Martín Sequeros. Félix Arribas i Ignacio se n'anaren i formaren un altre grup; Tony Luz i Lucas Sáinz van seguir amb el nom i la història acabà als tribunals. 

Entremig Tony Luz fundà un altre grup, Zapatón que derivaria l'any 1983 a Bulldog, Influenciats pel country i el rockabilly dels Stray Cats publiquen "Bulldog" (1983) amb temes destacats com "El ingeniero rockero" o "Manolita Gómez".  El seu segon disc "Swing on the rocks" (1985) incloïa més versions i menys temes propis, la repercussió fou escassa i el grup es va dissoldre. Més tard, juntament amb Ille Hamalainen fundaren Los Silverstones -la marca de la seua primera guitarra- sent "Amigo Chet" (2010) el seu últim disc.

A part de la seua faceta de músic, Tony Luz també era dissenyador gràfic, productor (Rebeldes, Loquillo, Más Birras...) i tingué la seua quota de presència a les revistes del cor l'any 1973 a causa del seu matrimoni amb la cantant Karina, a qui li va composar el seu èxit més famós "El baúl de los recuerdos" o l'eurovisiva "En un mundo nuevo" amb la qual Karina queda segona en el festival.

Ara, Tony Luz, ha mort a Madrid als 74 anys.

Vito Volterra

Vito Volterra (1860-1940) fou un físic i matemàtic italià conegut, sobretot, pels seus estudis sobre l’aplicació de la matemàtica en la biologia. Les equacions diferencials de Lotka-Volterra descriuen com grups de depredadors i les seues preses interactuen entre ells.

La mare de Vito enviudà sent ell molt petit i amb seu oncle Alfonso Almagià es feren càrrec del nen. Alfonso volia que Vito deixés els estudis i treballés de comptable en un banc, cosa que a ell no li feia gens d’il·lusió. Però gràcies a Antonio Ròiti, el seu professor de física, pogué fer els estudis desitjats a la universitat de Pisa presentant el 1882 la tesi doctoral sobre hidrodinàmica de sòlids en líquids incompressibles. Fou destinat com a examinador extern a instituts de Catània (Sicília), on un alumne, en veure el seu nom en una llista de suspesos, va treure una pistola i disparà contra Volterra. Per sort no era bo ni en matemàtiques ni en punteria i errà el tret. Passat l’espant, el 1892 ocupà la càtedra de Física Matemàtica de la universitat de Torí i el 1900 la de la universitat de Roma.

Amb una visió moderna de les matemàtiques durant la seua vida va escriure més de dos-centes publicacions. Era un matemàtic prolífic, brillant i bon orador que va recórrer Europa fent conferències. Gràcies a aquesta reputació, el 1905, Itàlia el nomenà senador. En aquesta nova condició es troba enmig de la Primera Guerra Mundial i es va presentar voluntari al cos d’enginyers de l’exèrcit italià. Volterra salvà la tripulació d’un zepelí fent els càlculs de la trajectòria que havia de seguir després que n’haguessin perdut el control.

Centrat en la vida política Volterra veu com Mussolini forma govern i assassina vint companys senadors. Volterra li presenta una moció de censura que perd; això provoca el final de la seua vida política i la destitució de la seua càtedra i dels seients que ocupava en totes les societats científiques italianes. Itàlia deixava de ser una potència científica mundial i Volterra, de família jueva, es veia obligat a l’exili. En el seu epitafi es llegeix: “Moren els imperis, però el teorema d’Euclides sempre conservarà la seua joventut.”

“Ara mateix, a Itàlia, sóc un aturat més. El govern feixista m’ha acomiadat del meu lloc de professor, que ocupo des de fa més de mig segle, ja que els meus principis i la meua consciència m’impedeixen acatar el jurament de lleialtat al règim feixista.” D’aquesta manera Volterra comunicava la seua expulsió de la comunitat universitària italiana.

(Article publicat al Lectura del 26 de novembre de 2017)

AC/DC - Hard as a rock

L'any 1968 s'anaven marxant del grup tots els components de la banda de blues Yardbirds però Jimmy Page, que era l'únic que creia en el projecte, va decidir renovar-los i crear uns nous Yardbirds contractant nous músics. La seua gira durà deu dies i va recórrer els països escandinaus sent un autèntic fracàs. Keith Moon, bateria dels Who tenia una frase per a definir un concert que els havia sortit malament "going down like a lead zeppelin", Page es quedà amb les dos últimes paraules i suprimí la a de la primera construint una nova banda de nom Led Zeppelin. El rock es posà dur i el heavy rock va néixer d'aquí.

En el heavy britànic destacaren Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard o Black Sabbath. El corrent americà va ser primer per a Iron Butterfly i Vanilla Fudge i després per Van Halen o Guns'n'Roses. I a nivell internacional els alemanys Scorpions, els suecs Europe i amb molt prestigi el grup australià que molts posen com a grup número 1 de heavy en el món: AC/DC. 

La banda es forma a Sidney el desembre de l'any 1973 amb dos germans guitarristes d'origen escocès liderant-la: Angus Young i Malcolm Young. Però qui realment destacava era el cantant Bon Scott. Segons expliquen el nom el van escollir perquè feien música d'alt voltatge i en llengua anglesa AC/DC són les inicials d'altern current i direct current (corrent altern i corrent continu) que apareixen en alguns aparells electrodomèstics. Els paranoics del satanisme que veuen dimonis per tot arreu i que també han trobat missatges satànics en els discos d'AC/DC diuen que el nom correspon a les inicials d'Anti Christ, Dead Christ.

Els seus primers discos van funcionar realment bé però limitats al mercat australià. Quan els contractà Atlantic van fusionar els dos primers discos en un de sol "High voltage" (1976) per a fer el llançament internacional. En aquells temps on al regne Unit triomfaven la new wave i el punk no era el millor moment per presentar una banda de heavy metal, així que la seua discogràfica els vestí amb pantalons curts i uniforme escolar intentant fent-los passar per una banda punk. No va servir de res per intentar ocultar l'origen del grup, però és igual. Un tercer germà de Malcolm i Angus, George, era el productor de la banda i tenia com a currículum haver treballat pels Bee Gees. "Dirty deeds done dirty cheap" (76) segueix la línia de rock'n'roll de l'anterior amb temes com "Dirty deeds done dirt cheap", "Love at first feel", "Big balls" i "Ride on"  amb un toc sorprenent de blues. El disc arriba al 3 de les llistes americanes i va vendre sis milions de còpies.

Després van venir els discs "Let there be rock" (77), "Powerage" (78) i "If you want blood" (78). Però el gran salt a nivell internacional els arribà l'any 1979 amb el sobradament conegut "Highway to hell", que supera els tres milions de còpies venudes i on s'estrena Robert John Mutt Lange en la producció. El riff de Malcolm Young a "Highway to hell" potser és el famós del rock potser només fet ombra pel "Smoke on the water" de Deep Purple. A part d'aquest himne que els Siniestro Total van adaptar de forma autobiogràfica, s'inclouen "Touch too much", "Get it hot" i "Love hungry man". Aquesta portada amb Scott amb banyes i cua juntament amb el tema "Night prowler" dispara les alarmes dels conspiranoics satanistes, fins al punt que l'associació ultraconservadora Majoria Moral impulsava lleis contra la llibertat d'expressió en els seus concerts i impulsava pares i mares a prohibir que els seus fills i filles compressin els seus discos. La lletra de la cançó no diu res estrany però unes misterioses paraules finals shazbot nunu nunu va fer creure que era un extracte d'un llibre de bruixeria quan en realitat feien referència a una sèrie televisiva d'extraterrestres. A més, un assassí en sèrie que actuà als EUA en aquella època tenia el sobrenom de The Night Stalker, de pronuncia similar, i vestia amb una samarreta d'AC/DC i on cometia els seus crims hi deixava una gorra del grup.

La mort de Bon Scott el 21 de febrer de 1980 culpa d'una borratxera sembla que hagi de truncar el progrés de la banda però fitxen Brian Johnson de Geordie, un cantant que no desentonà gens en la formació. El primer disc amb Brian, el de la portada negra, "Back in black" (1980) superà els dinou milions de discos venuts obrint la música heavy a tot el públic i no només al heavy convençut. El disc, que fou el 2n més venut de la dècada dels 80 només superat pel "Thriller" de Michael Jackson, fou també produït per Mutt Lange i conté potents temes com el mateix "Back in black" -un altre riff bestial de Malcolm Young-, "Rock and roll ain't noise pollutionm", "Hell's bell" i el brutalment pujador de moral "You shook me all night long". Si li va més un altre estil existeix una versió d'aquest himne perpetrada per Anastacia i Celine Dion.

"For those about to rock (we salute you)" (81) fou el següent disc al de major èxit, tot i no tenir la repercussió de l'anterior el disc de la portada del canó aconseguí vendre més de quatre milions de còpies. Destaco el treball vocal de "Let's get it up" i "For those about to rock". Aquest disc és una de les obres més buscades pels col·leccionistes de l'estat espanyol ja que la primera edició va sortir amb els colors de la portada al revés, amb fons negre i lletres i canó daurats, quan a tot el món s'havia publicat amb fons daurat i lletres negres. En la 2a edició es rectifica l'error i això fa que sigui un dels discos més buscat pels melòmans. El canó esdevingué un símbol inseparable de la banda i en la gira del disc van carregar canons reals sobre l'escenari que disparaven fins a 21 cops.

Van començar una deriva experimental estranya amb "Flick of the switch" (83) i "Fly on the wall" (85). Però amb "Who made who" (86), un àlbum poc corrent sent la banda sonora de la pel·lícula d'Stephen King Maximun Overdrive, tornen a liderar vendes. Aquest disc és una barreja dels seus temes favorits en directe amb nou material.

Més endavant arriben "Blow up your video" (88) i "The razors edge" (90), gràcies al qual tornen a liderar vendes ajudat per temes com l'apoteòsic "Thunderstruck" o "Moneytalks". Aprofiten la reviscolada per editar el directe "Live" (92) amb els seus grans èxits. El 1993 publiquen el tema "Big gun" per la banda sonora de The Last Action Hero, un tema condemnat a l'ostracisme pels fidels seguidors de la banda però que, personalment, és dels que més m'agraden. Va ser el primer single que vaig comprar d'AC/DC.

El següent disc és "Ballbreaker" (95) després de cinc anys de descans de gravacions i de recuperar el bateria original de la formació. El disc no té l'acollida dels anteriors però també hi trobem un dels meus favorits "Hard as a rock". D'aquest disc potser també recordaran "Cover you in oil", "Hail CAesar" o el mateix "Ballbreaker". El 1998 a causa de la publicació d'un box set de títol "Bonfire" d'homenatge a Bon Scott es publica "Dirty eyes" en single, un material de col·leccionista que orgullosament estic content d'haver adquirit en el seu temps.  El 2000 arriba "Stiff upper lip", un dels pitjors discos dels australians segons la crítica, i dels pitjors en vendes. Els singles de "Stiff upper lip", "Satellite blues" i "Safe in New York City" no van fer gaire per ajudar a promocionar l'àlbum.

El 2008 tornen amb "Black Ice", un disc que torna a tenir espectaculars xifres de vendes en un temps on la venda de discos cau en picat, cosa que li afegeix molt de mèrit. Temes com "Rock'n'roll train", "Anything goes" i un excepcional "Money made".  El 2011 publiquen el directe "Live at River Plate" oferint una altra joia del col·leccionisme, un DVD-single del tema "Shoot to the thrill", L'últim disc ha estat "Rock or bust" (2014), un disc final d'etapa per un parell d'esdeveniments: Brian Johnson va abandonar la gira de promoció del disc per problemes auditius sent substituit per Axl Rose i Malcolm Young, tot i haver fet les lletres de les cançons, ja no participa en la gravació per problemes amb l'Alzheimer i deixa definitivament la banda. De fet, l'últim concert on actuà fou el 28 de juny de 2010 a San Mamés (Bilbao).

Ara, en menys d'una setmana, han mort el germà gran George Young i el mitjà Malcolm Young als 64 anys. El seu funeral, a Sidney, fou com mana la tradició escocesa.

Articles relacionats:

• Chuck Berry.
• Slayer.

Proporcionalitat

Proporcionalitat

En les últimes setmanes, arran dels lamentables fets succeïts el diumenge dia 1 d’octubre, alguns polítics han posat de moda la paraula proporcionalitat. Però què és la proporcionalitat matemàticament parlant?

Direm que dues magnituds són directament proporcionals si quan creix una d’elles també creix l’altra. En el nostre dia a dia en trobem per tot arreu, per exemple a les receptes de cuina. Quan llegim un llibre de cuina i observem que la recepta està pensada per a 4 persones però en canvi tenim previst ser 6 a taula necessitem aplicar l’aritmètica de la proporcionalitat directa: dividir les quantitats entre 4 i multiplicar-les per 6… tot i que a vegades ens pot sortir un nombre decimal de filets o de gambes. 

Per resoldre aquests problemes també s’utilitza la coneguda regla de tres, anomenada així perquè coneixent tres valors es pot conèixer automàticament el quart: si per a 4 persones hem de posar 8 ous, quants n’haurem de posar per a 6 comensals? Tot i que el mètode és efectiu, des d’un punt de vista de la didàctica matemàtica porta algun problema ja que l’alumnat acaba aplicant regles de tres a tots els problemes, fins i tot quan no es poden aplicar. El divulgador matemàtic Claudi Alsina arribà a afirmar que "La regla de tres es diu així perquè solament s'explica a tres països: Espanya, Grècia i Portugal". També és proporcionalitat directa el càlcul de percentatges, la relació entre productes comprats i preu pagat o les escales de mapes i plànols.

En canvi, direm que dues magnituds són inversament proporcionals si quan creix una l’altra decreix. Per exemple, pensem en la relació entre la velocitat i el temps necessari per a recórrer una distància fixa, si augmenta la velocitat el temps necessari per a fer el desplaçament disminueix. Per tant la velocitat i el temps són magnituds inversament proporcionals. També seria inversa la relació entre el temps necessari per a pintar una paret i el nombre de pintors: a més pintors menys es trigarà a pintar-la. O el temps per omplir un dipòsit i el nombre d’aixetes que ragen, amb més aixetes menys temps. 

Quan preparem una recepta sabem que per al doble de comensals haurem de posar el doble d’ingredients, però cal anar amb compte perquè no tot el que és proporcional augmenta de la mateixa manera. Per exemple, una taronja amb un determinat radi té un determinat volum, però una taronja amb el doble de radi no té el doble de volum sinó que el volum és vuit vegades més gran.

(Article publicat al suplement Lectura el 29/10/2017)

Fats Domino - I'm walking

Nascut a Nova Orleans, als 10 anys Antoine Domino ja va aparèixer per primer cop en públic cantant i tocant el piano, el seu mestre era el seu cunyat Harrison Verrett. Curiosament, la seua feina gairebé l'impedeix continuar amb el piano, ja que mentre treballava en una fàbrica de llits una de les màquines va estar a punt de tallar-li els dits, però paradoxalment els exercicis de rehabilitació d'aquest accident van fer que encara dediqués més hores al piano per millorar el seu estil. Amb dinou anys es casà amb la seua nòvia de tota la vida, Rose Marie, i per a completar els ingressos familiars tocava el piano en un club de la ciutat. I va ser en un d'aquests locals, The Hideaway, on fou descobert per Dave Bartholomew, qui li oferí un primer contracte amb Imperial Records. Tocava sota el nom d'Antoine Domino en el grup de Billy Diamond. Antoine era una home gros, de més de cent quilos, i amb l'humor que el caracteritzava es posà el sobrenom de Fats Domino. 

La seua primera gravació fou el single "The fat man" (1949), una cançó que seria el primer de 36 singles consecutius en el Top 40 durant 8 anys. Encara que no n'eren conscients en aquell temps, molts consideren que aquesta és la primera gravació genuïna de rock'n'roll i de l'estil anomenat New Orleans. La cançó arriba al nº6 de les llistes de rhythm and blues i el single no va deixar de vendre's durant molts anys de tal manera que l'any 1953 aconseguia la xifra d'un milió de còpies venudes del single.

Aquest single i els següents que gravaria fins el 1952 eren enregistrats amb la banda de Diamond. A partir del 52 Fats Domino forma el seu propi grup d'acompanyament i fruit d'això el single "Goin' home" torna a encapçalar les llistes d'èxit. L'any 1954 mentre Bill Halley publicava la cançó considerada com el naixement del rock'n'roll "Rock around the clock" i Elvis començava a fer les primeres gravacions per a Sun de Memphis, Fats protagonitzava una gran gira per tots els EUA per a divulgar aquest nou estil sota el nom de Top Ten Rhythm ans Blues Show.

El rock'n'roll era un moviment mal vist per alguns sectors de la societat i Fats Domino comença a patir aquesta repressió quan la policia suspèn una actuació a Bridgeport (Connectitut) perquè un concurs de ball de rock'n'roll havia acabat en un "gairebé-disturbi" en dies anteriors. L'estiu del 1955 el deliri pel rock'n'roll ja s'ha generalitzat en tot el jovent americà i Fats Domino amb el single "Ain't that a shame" entra en les llistes d'èxit generals a la posició 10 i mantenint-se 13 setmanes. No pujà més en la llista pel boicot que li va fer una altra companyia que publicà el mateix tema gravat pel cantant blanc Pat Boone i que sí arribà al primer lloc. 

La seua popularitat ja està al més alt nivell i la revista Billboard el considera com el millor cantant de rythm'n'blues dels anys 1955 i 1956. Són anys on és l'amo i senyor de les llistes: "I'm in love again" (1956),  "Blueberry Hill" (1956) -cançó clàssica del country en la qual Domino es fixà en la versió de Louis Armstrong del 1949, Carl Perkins va reconèixer que en els locals blancs on sonava aquesta cançó la gent ballava música negra per primer cop-, "Blue monday" (1957) -que serví d'inspiració 25 anys després pels New Order-, "I'm walking" (1957) -perfecte rock d'estil New Orleans- , "Valley of tears" (1957) per citar-ne només alguns dels setze singles que va posar en llista.

El seu estil en directe com a cantant no era agressiu ni excepcional, la seua imatge sobre els escenaris era sòbria i tranquil·la però es va formar com una dels motors i líders del naixement del rock'n'roll i es converteix en el cantant millor valorat pel públic de color. La popularitat el porta a la gran pantalla en les pel·lícules The girl can't help it i Shake, rattle and roll, no com actor sinó com a showman. També és protagonista de "Rock and roll show" de Frankie Lymon al Paramount Theatre de Nova York, el 1957 és l'estrella principal de "Greatest show of 1957" i el 1961, en plena explosió del twist, és cap de cartell del "The Biggest Show of Stars" juntament amb Chubby Checker.

Mentrestant continuen els èxits "Whole lotta loving" (1958), "I want to walk you home" (1959), "Be my guest" (1959), "Walking to New Orleans" (1960), "My girl Josephine" (1960), "Jambalaya" (1960)... aquesta última també coneguda per una versió de Coyote Dax el 2003 i de la quan prengué el nom artístic el crooner madrileny del rock'n'roll Kike Jambalaya, recordo el gran "Solamente es rock'n'roll" del 1992.

A partir dels anys 60 comencen els temps més fluixos de gravacions, els canvis de discogràfica d'Imperial a ABC, d'ABC a Mercury i de Mercury a Broadmoor, la discogràfica que ell mateix creà. El seu major reconeixement en aquesta dècada li ve gràcies al "Lady Madonna" dels Beatles que Paul McCartney composà en "estil Domino" segons ell mateix reconeix i que Fats versionà l'any 1968. També el rockabilly sevillà dels Loscomotoras s'atreví amb aquest estil amb "Mi chica Teddy" (1989).

Assidu animador de vetllades a Las Vegas, les últimes dècades Fats Domino actuava amb regularitat a Europa, sent el prototip de músic incombustible, somrient, bonachón, clàssic del rock'n'roll. Ara ha mort als 89 anys a Harvey (Louisiana).

Altres articles relacionats:
- Chuck Berry.
- James Cotton.
- B.B. King.

Tom Petty - Mary Jane's last dance

El cantant i guitarrista Tom Petty (el disc-jòquei Albert Malla l'anomenava trompeti) va néixer a Florida l'any 1952. Als 17 anys comença els seus pinitos musicals amb el grup Mudcrutch, juntament amb Mike Campbell i Benmont Tench, que es dissoldria el 1974 després de firmar un primer contracte amb la companyia Shelter de Leon Russell.

El conjunt es reagrupa l'any 1976, incorporant a Stan Lynch i Ron Blair prenent el nom de Tom Petty and the Heartbreakers. Aquell mateix any editen un LP amb el seu nom "Tom Petty and the Heartbreakers" (1976). En aquest disc s'inclou el single "American girl", amb un so tan country-pop que arribaria a ser versionada per Roger McGuinn dels The Byrds. La lletra d'aquesta cançó ha suggerit un munt d'interpretacions, des del suïcidi d'una estudiant de la universitat de Florida fins a un anhelat so de l'aigua del mar que trobava en falta Petty quan vivia prop d'una autopista. Després d'escoltar aquesta cançó poden escoltar "Last nite" (2002) de The Strokes... a veure què en pensen.

El seu segon disc seria "You're gonna get it!" (1978), un dels seus millors discos de la carrera. Gràcies a la bona acceptació, a les crítiques, als singles "I need to know" i "Listen to her heart" i a les gires els portaria a guanyar el seu primer disc d'or.

Aquell any Shelter canvia de mans i Tom Petty es veu embolicat en problemes legals i econòmics derivats d'aquesta decisió. Amb la nova discogràfica publiquen "Damn the torpedoes" (1979) amb un gran single com és "Don't do me like that".

Ja fermament consolidats, gràcies a la seua qualitat instrumental els porta a ser la banda d'acompanyament d'Stevie Nicks (de Fleetwood Mac) en el disc "Bella Donna" (1981). Tom Petty protagonitza el duet "Stop draggin' my heart around" amb Nicks, el qual va ser un rotund èxit.

Tom Petty continua editant excel·lents discos de rock americà durant els vuitanta: "Hard promises" (1981), "Long after dark" (1982), "Southern accentes" (1985) i "Let me up" (1987). Tots aquest èxits també li serveixen per a gravar dos discos amb Bob Dylan "Empire burlesque" (1985) i "Knocked out loaded" (1986), al mateix temps que l'acompanyaven en les seues gires. D'aquesta època són "Don't come around here no more" (1985), "Jammin' me" (1987) i "Runaway trains" (1987).

A "Songs from the garage" (1988) hi col·laboren Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison. Això provoca el naixement del projecte Travelling Wilburys l'any 1988 amb un disc del mateix nom, al qual el seguiria un segon disc titulat de manera curiosa "Travelling Wilburys, vol 3" (1990) ja com a quartet a causa de la mort de Roy Orbison. Tot i ser un supergrup no van tenir l'èxit que es podia haver d'esperat d'ells a priori. Cançons com "Handle with care" (1988), "End of the line" (1988), "Nobody's child" (1990), "She's my baby" (1990) o la meua preferida "Wilbury twist" (1991) han quedat injustament oblidades.

L'any 1989, teòricament ja sense els Heartbreakers, Tom Petty publica el seu disc més exitós "Full moon fever", amb més de cinc milions de còpies venudes guanyà el Grammy al millor disc de l'any i on s'incloïa una cançó que, literalment, podia fer ressuscitar morts "Free fallin'", escrita per Petty i Jeff Lynne en només dos dies i que no va agradar en un principi a la seua discogràfica que li rebutjà el disc. Després de sis mesos tornà amb el mateix disc i els va encantar. Tot i ser un disc de nova etapa curiosament es va rodejar de Tench, Epstein i Campbell músics dels Heartbreakers i també amb Jeff Lyne, Roy Orbison i George Harrison dels Travelling. El disc no era res més que un más de lo mismo que els discos anteriors, però vagi vostè a saber perquè aquest li va sortir de cara.

El 1991 publica "Into the great wide open" amb una altre Grammy a la millor cançó de rock aconseguit pel tema "Learning to fly" . El 1993 arriba un disc de grans èxits amb "Mary Jane's last dance"  i "Something in the air" com a temes inèdits i que, per mi, són de les seues millors cançons.  També aquell any participa en el concert del trentè aniversari de Bob Dylan, reformulant de forma excepcional el clàssic "My back pages" en companyia d'Eric Clapton, Neil Young, George Harrison i Roger McGuinn. Continua la seua gran època amb "Wildflowers" (1994) i el single "You don't know how it feels" que aconsegueix un altre Grammy, aquest cop a la millor actuació masculina de rock i el premi MTV al millor vídeo masculí. Si vostè és un friqui de Tom Petty ha de saber que el grup Terrorvision -aquell que va actuar a LLeida un any per l'Aplec- va fer una cançó l'any 1995 de títol "Tom Petty loves Veruca Salt" que es troba al disc "Help", que es va publicar per a recaptar fons per l'oenagé War Child que treballava a la guerra de Bòsnia.

En plena etapa d'èxits publica un disc per la banda sonora de la pel·lícula "She's the one" amb el tema "Walls" (1996) com a més representatiu.  Continuaran els Grammys amb "Echo" (1999), un disc que trobo del tot prescindible després de tot el que Petty havia fet, però bé,  "Room at the top" aconseguí el Grammy a la millor cançó de rock. El 2002 torna amb "The last DJ", aquest disc em va agradar més però no va tenir Grammy. Amb el disc "Highway companion" (2006) i els tema "Saving grace" va ser nominat al Grammy de millor interpretació vocal de rock, però no el va guanyar. Les seues últimes gravacions han estat "Mojo" (2010) i "Hynotic eye" (2014). També, en aquest últims anys va reflotar el seu primer grup, Mudcrutch, amb qui publicà dos discos el 2008 i el 2016.

Tom Petty morí el dia 2 d'octubre a Los Ángeles, als 66 anys, després de patir una aturada cardíaca. Un geni poc reconegut.



Articles relacionats:
- Leon Russell.

L’escala musical pitagòrica

Fa uns dies el músic Alejandro Sanz, aquell que l'any 1997 deixava més d'una amb el Corazón partío, va publicar una misteriosa piulada a Twitter en què deia “La música es matemática pero la matemática no es música” i ho postil·lava amb un No es lo mismo parafrasejant una altra cançó seua de l'any 2003.

Apart de les més o menys conegudes reflexions matemàtiques de W.G. Leibniz "La música és el plaer que experimenta la ment humana quan compta sense adonar-se que està comptant." o de J.J. Sylvester “Les matemàtiques són la música de la raó”, hi ha un bon sarpat de relacions entre les dues disciplines. Vegem-ne una.

El matemàtic grec Pitàgores (582-496 aC), que creia que els moviments dels planetes generaven vibracions anomenades música de les esferes, fou el primer en estudiar els sons harmònics. El sistema musical pitagòric fou creat a partir dels sons ocasionats en fer vibrar  una corda tibada d'un monocord -instrument musical d'una sola corda- adonant-se que quan més curta era la corda, més agut era el so que produïa. 

Si agafem una corda tibada i la fem vibrar sentirem un so amb una certa freqüència sonora. Si ara fem vibrar una corda amb la meitat de longitud sentirem un so més agut, amb major freqüència. Aquesta diferència de freqüència entre ambdues cordes correspon al que musicalment es coneix com una octava (distància entre un do i el següent do) i la relació s'expressa com 2:1. Si ara la corda té una longitud de dos terços de la longitud inicial, la diferència de freqüències del so és una cinquena (distància do-sol) i la relació és 3:2. A continuació fem vibrar una corda de longitud tres quartes parts, la relació és 4:3 i correspon a un interval musical de quarta (distància do-fa). Això fou interpretat pels pitagòrics com una confirmació de la relació entre el nombre i l'harmonia, entenent com harmonia els sons que els hi eren agradables a l'oïda. D'aquesta manera, a partir del do, el fa i el sol de l'escala pitagòrica podem anar construint totes les notes simplement multiplicant per potències de 3 i dividint entre potències de 2 sense passar-nos del valor 2 (2/1) que és el valor de la nostra octava.

I com en aquestes proporcions apareixien els números 1, 2, 3 i 4 els pitagòrics estaven la mar de contents perquè formaven el tetrakis, uns nombres molt adorats per ells.

El càlcul pitagòric de les potències de 3 i 2 cometia un petit desafinament en la dotzena nota anomenat “coma pitagòrica”. Tanmateix aquesta escala pitagòrica es va utilitzar fins al segle XVII quan es desenvolupà l'escala temperada, que divideix una octava en dotze parts iguals i solucionà aquest desafinament.

(Article aparegut al suplement Lectura l'1 d'octubre de 2017, dia de la salvatge ocupació i repressió policial a Catalunya)

L’Institut Clay

Aquest estiu ens ha deixat Landon T. Clay (1926-2017). Clay era un ric empresari de Boston que juntament amb la seua senyora Lavinia D. Clay van fundar l’any 1998 el Clay Mathematics Institute (CMI) amb l’objectiu d’«incrementar i difondre el coneixement matemàtic». Sense ser matemàtic -Clay era graduat en anglès per Harvard- va adonar-se de la bellesa i la importància de les matemàtiques durant la seua exitosa carrera en el món de les finances i el capital de risc, un món on justament tot es basa en models matemàtics.

El CMI dóna suport a excel·lència matemàtica de moltes maneres, per exemple amb el Clay Research Fellowships, una espècie de beca que dona cinc anys de llibertat econòmica a brillants joves matemàtics per a dedicar-se a la recerca. D’aquí han sortit molts medallistes Fields.

Però potser la iniciativa més famosa que ha dut a terme el CMI ha estat -i és- la dels Millenium Prize Problems, un conjunt de set problemes que en cas de ser resolts premiaria amb un milió de dòlars de recompensa a qui obtingui aquesta resolució. Les normes per guanyar el premi són prou clares: la demostració ha de ser publicada en alguna revista matemàtica de prestigi, han de passar dos anys perquè la demostració sigui ben estudiada i un comitè d’experts del CMI determinaria finalment si el treball mereix o no el premi.

Els set problemes proposats són -per si el lector o lectora s’hi vol posar-: 1) La teoria de Yang-Mills en camps quàntics; 2) les equacions de Navier-Stokes; 3) el problema P versus NP sobre temps de càlcul en algoritmes; 4) la conjectura de Hodge; 5) la hipòtesi de Riemann; 6) la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer en corbes el·líptiques i 7) la conjectura de Poincaré. Unes coses gens òbvies, vaja.

D’aquests set problemes proposats només un ha estat resolt: l’any 2006 el matemàtic rus Grigori Perelman resolia la conjectura de Poincaré. Tot i això al senyor i la senyora Clay no els va caler afluixar la mosca perquè l’excèntric Perelman va rebutjar el milió de dòlars i també la medalla Fields. Perelman va dir que tampoc tenia tant mèrit el que havia fet.

UN ESTIU TRIST

Aquest estiu també ens ha deixat una de les joves i més brillants ments matemàtiques actuals. Amb només 40 anys, moria per culpa d’un càncer la iraniana Maryam Mirzakhani (1977-2017). Professora a la Universitat de Stanford, va ser la primera dona a rebre una medalla Fields de matemàtiques l’any 2014. Mirzakhani també havia fet recerca per al CMI.

(Article publicat al suplement Lectura el diumenge 3 de setembre de 2017)

Steely Dan - Reelin' in the years

El cantant i teclista Donald Fagen i el baix Walter Becker es coneixen al Bard College de New York. Mentre Fagen es graduava en Filologia Anglesa s'entretenien a composar cançons com a duet. Ambdós comencen a tocar com a músics d'acompanyament en diferents grups destacant per exemple en Demian Jay and the Americans.

L'any 1972, després de vàries aventures i instal·lant-se a Los Angeles, decideixen prendre de forma definitiva el nom d'Steely Dan, nom pres d'un aparell que apareixia a la novel·la Naked lunch de William Burroughs. Burroughs era l'escriptor de capçalera per la generació beat i que tingué forta influència en el món del rock, ell mateix va gravar-se recitant juntament amb John Cale o Sonic Youth. 

El primer disc dels Steely Dan va ser "Can't buy a thrill" (1972) és un èxit contra tot pronòstic gràcies al gran single "Do it again" (1973), que segur recordaran. El seu estil pop de melodies amb tocs de jazz, la producció de Gary Katz, l'interès de la discogràfica ABC, la guitarra de Jeff Baxter i la veu de David Palmer es pot sentir també en l'extraordinari "Reelin' in the years" inclòs en aquest disc i que va ser la primera cançó dels Steely Dann que tinc consciència d'haver sentit gràcies a uns grans èxits de l'any 1994. En aquesta cançó Fagen canta sobre el fracàs d'una relació entre universitaris amb una tornada apegalosa. Buah! Bestial aquesta cançó!

El segon disc és "Countdown to ecstasy" (1973), on Fagen canta ja totes les melodies vocals ja que David Palmer deixa el grup per formar Wha Koo. El tercer disc és "Pretzel logic" (1974). En aquest disc es va incloure el hit "Rikki don't lose that number" que arribà al 4 de les llistes americanes. Després de la gira d'aquest disc el grup abandona els directes durant tres anys perquè deien que els agradaven més les gravacions que no pas les gires. Tant el primer, com el segon i aquest tercer disc aconsegueixen el disc d'or en les llistes de vendes.

Aprofiten aquest breu període de "crisi" per efectuar canvis en els músics que acompanyen la formació. El quart disc "Katy lied" (1975) també arriba a disc d'or. Seguidament, el 1976 publiquen "The royal scam" amb la cançó "Haitian divorce" amb un fons reggae com a més destacada. Pot comprovar que amb aquestos dos no m'hi recreo gaire tampoc.

Els canvis en la formació continuen perquè segons diu Fagen el seu grup és més "un concepte que una banda típica de rock". Per les diferents formacions van passar músics del nivell de Jeff Porcaro (Toto) o de Michael McDonald (Doobie Brothers). El duet es va fent molt perfeccionista i es mira i remira qualsevol de les gravacions que fa, fins al punt que, la seua companyia discogràfica els demana la finalització de la gravació d'un disc el 31 de març de 1977 i ells l'acaben publicant al novembre. El disc "Aja" (1977), conegut per la seua fosca portada,  es converteix en un altre èxit -no tant com els anteriors- però que guanya un Grammy pel disc de música no clàssica millor enregistrat. El tema més destacat és "Peg", que sona gairebé a música disco. Com a curiositat en el disc s'inclou el tema "Deacon blues", que serviria de nom per a un dels famosos grups de pop de finals dels 80.

El 21 de gener de 1981 i ja amb el disc "Gaucho" enllestit anuncien la seua separació. En aquest elapé es va incloure el seu major èxit "Babylon sisters", que arribà al 2 de les llistes americanes. També és d'aquest disc el fabulós "Hey nineteen".  Després d'aquest final conjunt, Donald Fagen comença a gravar discos en solitari i Walter Becker es dedica a la producció de grups dels vuitanta com China Crisis o Rickie Lee Jones.

L'any 1985 amb la publicació del "Best of" tornen a tenir demanda i fins i tot Fagen i Becker apareixen junts col·laborant en el disc "Zazu" (1986), disc de debut -i únic- de la cantant i model Rosie Vela, però de moment no serveix per a tornar a ajuntar-los. L'any 1992 Becker produeix el disc "Kamakiriad" de Fagen i aquest li torna la producció en el disc "11 tracks of whack", el primer disc en solitari de Walter Becker. L'any 2000 sí que finalment tornen a gravar conjuntament amb el nom d'Steely Dan vint anys després, el disc "Circus money" és àmpliament celebrat amb cançons com "Cosin dupree" i "Jack of speed".

Walter Becker ha mort als 67 anys per causes que no s'han fet públiques, però després d'una llarga malaltia anunciada ja al juliol després que Becker no pogués participar als festivals  Classic West i Classic East.

Glen Campbell - Wichita lineman

Glen Travis Campbell va néixer el 22 d'abril de 1936 a Delight, Arkansas. Cantant i guitarrista, nascut al mig dels Estats Units en aquell època no podia dedicar-se a un altre tipus de música que no fos el country -si hagués nascut al Pla de l'Aigua hagués tocat garrotins, però no va ser així-. Així que a començament dels anys cinquanta s'enrolà a tocar en bandes com Uncle Bill's Western i Western Wranglers. Noms també molt countries i molt de l'oeste.

Conjuntament amb aquestes bandes també col·labora com a músic de sessió amb Nat King Cole, Frank Sinatra, Elvis Presley, The Monkees, Beach Boys -amb els que se'n va de gira- o Mama's and the Papa's. Ja veuen que el paio devia ser una mica bo si més no perquè el fitxessin gent amb cert currículum musical.

Després de deu anys col·laborant amb molta gent i molts estils finalment l'any 1961 debuta com a solista amb la melòdica "Turn around, look at me", però sense gaire èxit el pobre. Hauria d'esperar sis anys més tard per veure's a la glòria, l'any 1967 publica "By the time I get to Phoenix" -amb el qual guanyà tres Grammy i va vendre un milió de discos- i "Gentle on my mind" -amb també tres Grammy- que li suposen convertir-se en una estrella. L'any 1969 Isaac Hayes grava una versió psicodèlica de "By the time I get to Phoenix" amb 19 minuts de durada!

A partir d'aquests dos singles li van ploure uns quants èxits més: "Wichita lineman" (1968) -únic número 1 i tema inspirat en la soledat d'un instal·lador de postes telefònics en la frontera entre Kansas i Oklahoma, si us fixeu en el so final que evoca un senyal telefònic s'aconseguí amb un orgue d'església i fou versionada pels REM-, "Galveston" (1969), "It's only make believe" (1970)... de tal manera que en el període 1967-1972 va obtenir 12 discos d'or i 7 discos de platí. 

En aquest període també va fer d'actor interpretant a les pel·lícules "True grit" (1969) ni més ni menys que amb John Wayne i "Norwood" (1970). Durant els tres anys següents va mantenir una sèrie pròpia a la televisió americana The Glen Campbell Goodtime Hour mentre continuava guanyant-se bé la vida amb els singles "Rihestone cowboy" (1975) i "Southern nights" (1977). Uns quants milions de discos venuts a finals dels anys seixanta en una difícil època en què el country-pop havia de competir amb els Beatles.

Altres cançons que m'agradaria recordar són: "Country boy (you got your feet in L.A." (1975), "Honey come back" (1970), "I knew Jesus (before he was a star)" (1973) amb un estil molt godspel·lià que diguem.

En els anys vuitanta va deixar de ser country-pop per dedicar-se exclusivament al country més pur amb la qual cosa el seu vessant més comercial va caure, i els seus ingressos també. L'any 2011 fou diagnosticat d'alzheimer de tal manera que aquell any va fer la seua gira de comiat immortalitzada en el documental "I'll be me" nominat a un Oscar i guanyador d'un Grammy per la seua banda sonora. El juny de l'any 2017 Campbell publicava el seu últim disc amb el nom "Adiós" -així tal qual en castellà- ja bastant premonitori de la factura que li podia acabar passant el seu estat de salut.



Ara Glen Campbell -aquest cantant que sempre he pensat que tenia nom de whisky- ha mort en una residència a Nashville als 81 anys.

Mosquits i matemàtiques

Des del 21 de juny que som a l’estiu i ja se sap que a l'estiu tota cuca viu i arriben les mosques i els mosquits que crien a partir de 25ºC de temperatura. Quanta més calor fa més crien (és aplicable a l'espècie humana?) i, esclar, més n'hi ha. Tanmateix enguany a Lleida, amb mosquits i mosquites -que són les que piquen-, portem convivint-hi des de la primavera.

L’evolució de les poblacions d’insectes, bacteris, humans i altres bèsties en general ha estat motiu d’estudi de les matemàtiques des de fa més d’un parell de segles. El primer que s’hi posà fou el clergue anglicà Thomas Malthus (1766-1834) l’any 1798 quan publicà l’Assaig sobre el principi de la població. En ell conjecturava que en algun moment en la vida de la Terra el nombre d’éssers humans creixeria en progressió geomètrica (1, 2, 4, 8, 16…)  i els recursos en progressió aritmètica (1, 2, 3, 4, 5…) fins arribar al punt en què una alta natalitat provocaria una manca de recursos alimentaris.

L’any 1838 el matemàtic belga Pierre F. Verhulst (1804-1849) modificà l’expressió matemàtica del creixement malthusià introduint la idea que hauria d’haver una mida màxima de població ja que l’espai és limitat. La fórmula desenvolupada per Verhulst se la coneix com a “equació logística” i a més de modelitzar el creixement de poblacions també s’usa per a l’estudi de la propagació d’epidèmies, d’usuaris en xarxes socials o de clients d’una companyia de telefonia.

El 1825 el matemàtic britànic Benjamin Gompertz (1779-1865) modificà la llei de Malthus adoptant el fet que la mortalitat creixia en progressió geomètrica segons l’edat. Aquesta llei de Gompertz la utilitzaren en un primer moment les companyies d’assegurances i el 1964 la doctora Anna Kane Laird (1922-2007) i més tard, el 1988, l’investigador T.E.Wheldon (1944-2000)  l’aplicaren en l’estudi del creixement de tumors cancerígens.

No només s’estudia l’evolució de les poblacions, sinó també com interactuen entre elles. El model més conegut és el presa-depredador de Lotka-Volterra (1926), unes equacions que es basen en la convivència entre taurons i tonyines. O el model Ross-Macdonald (1957) sobre contagis de malalties a partir de les picades de mosquits, a partir d’un càlcul es pot predir si una malaltia es perllongarà o bé si ja està minvant.

Article publicat al suplement Lectura del diari SEGRE el diumenge 15 de juliol de 2017.

Antoni Palau, lo tractor de Torrefarrera

Pancarta d'O Rei Palau. Foto del David Melé.

Antoni Palau Vila amb el sobrenom de lo tractor de Torrefarrera posat pel periodista Antoni Laso o també conegut per O Rei, que li va posar una penya, ha estat un dels jugadors mítics pels que vam viure la que potser és la millor etapa de la història de la Unió Esportiva Lleida, els finals dels vuitanta i els començaments dels noranta.

Palau caricaturitzat per Pep Monyarch l'any 93

Nascut a Torrefarrera va començar jugant a futbol al camp del Recasens amb la Penya Barcelonista de Lleida, després amb l'equip juvenil del FC Barcelona -entrenat per Quique Costas i De la Cruz i compartint vestidor amb Carreras, Fradera, Pedraza o Vinyals-arribant a disputar algun partit amb el Barcelona Atlètic, el nom que rebia el filial en temps vintages. Palau va arribar a les categories inferiors de la UE Lleida la temporada 81-82, la temporada de la mor de Pacheco amb el Lleida al Grup Nord de la 2B.  Finalment, el 3 de gener de 1982 al camp del Barakaldo, Antoni Palau debutava amb el primer equip ja que Manolo Buján se'l va endur convocat, juntament amb Alió, a causa de les baixes per sanció de Noly i dels lesionats Aniano, Clotet, Plou i Vila.

Crònica del partit en el qual debutà Palau amb el Lleida.

La temporada 82-83, amb el descobriment d'un forat de més de 700.000 peles (4200 €) i sota la direcció de Roberto Álvarez se potencia el planter, com sempre es fa quan no hi ha un duro. A més de Palau i Alió també s'incorporen al primer equip Rubio, Elcacho, Hernández, Cris, Alegre i Canadell. Aquest fou el començament d'una generació que va representar  pels que ara rondem la quarantena els nostres inicis del futbol i amb la qual ens sentim totalment identificats.

Antoni Palau, dibuixat per l'Ermengol.

En la temporada 83-84 Palau ja té la titularitat habitual convertint-se, juntament amb Rubio, en la banda dreta del Lleida més recordada. Habitualment Rubio jugava de lateral (2) i Palau (7) de migcampista pel davant, però també els recordo amb les posicions intercanviades algun partit. Només Pizo Gómez li feu una mica d'ombra a la seua posició.

Palau en primer terme i Miguel Rubio en segon.

La temporada 85-86 el Lleida guanyava el Nostra Catalunya -la Catalunya Cup d'aquella època, amb més gràcia i millor organitzada- guanyant 1-0 al Nàstic amb gol de Mariano Azcona, la crítica va escollir Palau com a millor jugador de la final per 20 vots. 

Palau, el primer acotxat per l'esquerra, la temporada 85-86

Jugadors del planter del Lleida la temporada 87-88

Palau, segon acotxat per la dreta, l'any 89-90

Plantilla de la 90-91. Palau assegut el quart per l'esquerra, amb Lecumberri

El 12 de gener de 1992 Antoni Palau marca el que potser seria el seu gol més emblemàtic. En un partit al Camp d'Esports contra la SD Compostela el Lleida arribava al minut 88 amb empat a zero en al resultat.  En aquell moment Palau, que havia entrat substituint Sergi Parés, veient el porter Docobo avançat es va inventar una vaselina des de 25 m que acabà en gol. Curiosament Domingo Serrano, al minut 92, marcava el 2-0 de la mateixa manera. Aquella temporada 91-92 el Lleida acabà cinquè a 2A, fou la temporada del 6-2 al Betis, la de Mani Lagos, la del Lleida-Figueres ajornat per la boira, la de l'inici de la subscripció d'accions per la conversió en SAD i la de José Emilio Amavisca quedant, amb 14 gols, com a 4rt golejador de la categoria. El liderat fou pel mític davanter del Celta Vlado Gudelj.

La temporada 92-93 és la de l'ascens a 1a. Palau va jugar 29 partits, 21 com a titular, i només va marcar un gol, contra el Sestao. Un gol que no va servir de res perquè quinze dies abans ja havíem pujat matemàticament. Les seues paraules al balcó de la Paeria van ser "Sou els millors! Sou collonuts! Visca el Lleida!". 

La mítica alineació del 3-0 al Badajoz.  Palau a baix a la dreta.

I arriba el Lleida a 1a, Palau juga amb força assiduïtat tot i no ser un titular indiscutible -de fet a Mané li costà trobar un onze aquells primers partits-, però en la jornada 10, el 7 de novembre de 1993 Palau es lesiona de gravetat en el partit contra la Real Societat, primer partit que guanyaria el Lleida aquella temporada i primer equip que guanyava al nou camp d'Anoeta.  No tornà a jugar en tot el que quedava de temporada. L'Antoni encara s'emocionava quan ho recordava. Una fractura de turmell que l'hagué de portar a l'hospital de Donostia i va haver de tornar amb el doctor Biosca enlloc de l'autocar de l'equip.

Som de Primera!

Després, ja saben, el descens i la fatídica promoció contra l'Sporting, en la qual Palau va ser titular. Aquella temporada, ja recuperat de la lesió, l'Antonio fou titular indiscutible jugant 37 partits. Potser, apart del partit de l'Sporting, segurament també recorden els dos gols que va marcar en el 5-0 contra el Cartagena.

Alineació del Lleida al Molinón

Partit contra l'Sporting al Camp d'Esports

La temporada 95-96, aquella temporada insulsa que va començar amb Antonio López i que va acabar amb Txetxu Rojo, fou l'última de Palau al Lleida, que amb 32 anys i poques titularitats es retirava. Palau va estar catorze anys al Lleida mostrant-nos la seua velocitat i regat per la banda.

Palau, el segon acotxat per l'esquerra

Palau, delineant de professió, continuà dedicant-se al futbol. Primer s'encarregà de la coordinació del futbol base del Lleida i després com a segon de Mauro Ravnic assolí aquell sonat ascens amb el CF Benavent a Tercera Divisió. Després continuà a l'Ascó tornant-se a retrobar amb Miguel Rubio.

Home molt afable, senzill i amb ganes d'explicar coses era habitual de tertúlies futboleres com ens recordava el periodista Jordi Guardiola. 

Des del meu primer any a Segre Ràdio #OReiPalau va ser sempre col·laborador fix de la tertúlia. Va fer-me costat des del primer dia. pic.twitter.com/Ic2VM0mgJH

— Jordi Guardiola (@JordiGuardiolaF) 27 de juny de 2017

A @lleidatv també vam tenir la sort de comptar amb #OReiPalau als programes d'esports. pic.twitter.com/PgCoUGQKEg

— Jordi Guardiola (@JordiGuardiolaF) 27 de juny de 2017

Una de les últimes aparicions va ser en una tertúlia organitzada pel Amics del Lleida on juntament amb el Txema Alonso ens van amenitzar el vespre amb un seguit de records i anècdotes de la seua etapa al Lleida i es van acabar vestint la samarreta que els va veure triomfar:

Palau i Txema amb les samarretes de l'ascens i de 1a.

Per acabar els recomano la lectura d'aquests articles i escoltar l'àudio del Dani i la cançó que li van dedicar la Moniatos Band. A veure si canvia una mica aquest 2017...:

-Jordi Guardiola: "Palau, mite i amic".
-Jordi Guardiola: "La corbata del Palau"
-Daniel Badia: "El futbol lleidatà de dol per la mort d'Antoni Palau".
-Amics del Lleida: "Adéu al mite O Rei Palau"