Un any curiós en el qual la notícia més destacada de l'any encara no ha passat. Només s'ha anunciat que passarà el 9 de novembre de 2014 i ningú té clar que acabi passant ni què passarà si no acaba passant. Així és. Esperem que la cosa no acabi amb un "Envàs on vas" i no haguem de fer ús d'Edward Snowden o dels de Método 3 per treure clar l'entrellat. Qui no podrà participar en la Consulta si s'acaba fent són el Jordi Cortada i el Max Canher, tampoc hi serà el Francisco Freixes, però no conto que volgués votar gaire aquest.
Sembla ser que el 2013 és la continuació del 2012 i Muriel Casals i Carme Forcadell repeteixen en el resum de l'any, i esperem que el 2014 també ho facin. L'onze de setembre 1.600.000 persones (o 600.000 borregos segons el regidor de la Paeria Pau Pintó) ens movíem de punta a punta d'una part de Catalunya (de la Jonquera a Alcanar, no de Les a Almatret) per fer la Via Catalana, en la qual si tothom hagués portat un tros de biga ja tindríem lo corredor mediterrani fet. Mentre el que s'anomena societat civil passàvem un dia de pícnic -abans ja havíem fet el Concert per la Llibertat-, el diputat del PSC Xavier Sabaté es preocupava pels aufegats a la costa (que al final no se van asfonsar, els senyors que estaven a l'aigua, no el PSC) i Carme Chacón es fugava a Miami per a fer de professora (!!), professió poc remunerada segons paraules de Duran i Lleida. Els polítics d'uns partits aprovaven al Parlament una cosa que es va dir pomposament Declaració de Sobirania, altres polítics com Llanos de Luna feia homenatges a la División Azul mentre d'altres cobraven en els sobres de Bárcenas i un senyor que es diu Juan Carlos Gafo que tenia el llarguirut càrrec de Director Adjunt de l'Oficina de l'Alt Comissionat del Govern per a la Marca España mos deia en un tuit "Catalanes de mierda" (amb perdó). Bah, moderats.
No res, un any que, a veure si passa a la història, i els historiadors li munten un simposi de títol "Espanya contra Catalunya" ara que no mos caldrà pagar el cost del jocs olímpics de Madrid 2020 mentre mos prenem una "Relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor" (sic).
Enguany, los de Lleida ja podem anar una mica més lleugers per l'Eix Transversal sintonitzant a l'arradiet del cotxe cançons pòstumes de Lou Reed, Germán Coppini, JJ Cale, Josep Fortuny (de la Dharma) o Manolo Escobar. També podem arribar des de la Seu a Andorra amb més facilitat, durant aquell tros no mos dóna temps de sentir gaires cançons del Jimmy Fontana o del Tony Ronald, de Lleida a la Seu, amb la mar de radars que hi ha podríem veure pelis senceres del Peter O'Toole, l'Alfredo Landa o la Sara Montiel. També ja podem anar fins a Girona amb TGV, enguany ha estat l'any de la comunicació Lleida-Girona pel que es veu, i amb el viatget més tranquil podem gaudir de Bobby Rogers (the Miracles), Jeff Hanneman (Slayer), George Moustaki, Ray Manzarek (the Doors), Tony Sheridan, Bebo Valdés, Alvin Lee, Reg Presley (the Troggs), Richard Street i Damon Harris (the Temptaions) i Phil Chevron (the Pogues). I de ben segur també podria gaudir de videos d'Amparo Soler-Leal, Amparo Ribelles, Anna Lizaran, Fernando Guillén, Pepe Sancho, Marifé de Triana, Mariví Bilbao, Bigas Luna, Elías Querejeta i algun doblatge de Constantino Romero.
Cada any surt una expressió econòmica de moda que ens repeteixen mes a mes i que normalment no tenim ni idea del què és. Si el 2012 va ser l'any de la prima de risc, el 2013 ha estat l'any del límit de dèficit. Un càlcul matemàtic que no van entendre ni els redactors de l'examen de selectivitat de matemàtiques i que potser el malaguanyat José Luis Sampedro ens podria explicar. Ara, a molts això els suava bastant, perquè Rodrigo Rato, tot un ministre i ex de l'FMI fitxava per Telefónica, uns altres estaven negociant com tancar el cas Pallerols sense sortir-ne ascatxigat, uns altres se fotien alifares al Celler de Can Roca, i els més pobres es trobaven carn de cavall a les mandonguilles de l'Ikea. No sé si al papa li va afectar molt o li van estar fent escrache però la cosa és que va plegar i ja tinim papa nou, lo Francisco, conegut a les nostres comarques com lo Sisco de Cal Déu. Una altra paraula de moda enguany ha estat el fracking, que es veu que no deu gàrie bo i que pot haver provocat els terratrèmols a les Terres de l'Ebre. Els desastrosos aiguats de la Val d'Aran i de les Filipines van ser per una altra cosa, i els morts de la marató de Boston una altra. Ja tindran feina tots los estudiants de la LOMQCE amb les paraules rares, com el LAPAO i el LAPAPYP, no tindran temps de fer els famosos informers. Ara bé, en biologia ho tindran fàcil perquè a Lleida hem inaugurat l'Arborétum, a literatura llegiran el "Victus" del Sánchez-Piñol sense les crítiques de Martí de Riquer i a educació física provaran de fer un 4 de 7 dins de la piscina com el dels mundials de natació mentre llegeixen "La Història de la U.E.Lleida" del Carmelo Moncayo acompanyat de vídeos de les jugades d'Agustí Faura.O de Ramallets, o de Jon Ander, o pedalades del Miquel Poblet, o les tàctiques de Manel Comas o Maguregui.Tot això si no hem d'acabar fent com los mestres de les Balears amb el TIL.
Déu n'hi do la crònica negra com ha anat per terres lleidatanes. A Alcarràs s'han endut la medalla, a Castelldans tenien amagat un pederasta, a Targa van matar l'Alba, i a Lleida el d'un padrí. No sé si als culpables se'ls aplicarà la doctrina Parot. La qüestió és que els Mossos, siguin del Raval o els mani Manel Prat facin la seua feina i no acabem tots com l'Esther Quintana. La proximitat d'aquestos fets ens va afectar a tots, però també el de l'Alvia al revolt d'Angrois la vigília de Sant Jaume. Terrible. Com també mos afectà molt la mort d'un gran lleidatanista com era el Juanjo Garra. Les nostres comarques han dit adéu a altres personatges de la vida política com el Pere Yuguero, l'Antoni Argilés, el Jordi Marimon, Juan Manuel Nadal Gaya i si em permeten posar a Alfonso Armada al mateix sac. Al Sheiton sabran perquè. Tots ells han passat a la història el mateix any que Nelson Mandela, Albert Vilalta, Juan Mari Atutxa, Videla, Hugo Chávez i Margaret Tatcher. Ah, i Álvaro Bultó, que no sabia on posar-lo.
Així que, amics (i amigues) lectors (i lectores), ja sé que aquest proper 2014 no podran brindar acompanyant-se del formatge Copirineu o mirant Canal 9, però podrem gaudir d'un nou mundial amb Marc Márquez o amb un altre play-off del Lleida Esportiu. Sisquere. Bon any!
I moltes gràcies per arribar fins al final de l'article.
Déu n'hi do la crònica negra com ha anat per terres lleidatanes. A Alcarràs s'han endut la medalla, a Castelldans tenien amagat un pederasta, a Targa van matar l'Alba, i a Lleida el d'un padrí. No sé si als culpables se'ls aplicarà la doctrina Parot. La qüestió és que els Mossos, siguin del Raval o els mani Manel Prat facin la seua feina i no acabem tots com l'Esther Quintana. La proximitat d'aquestos fets ens va afectar a tots, però també el de l'Alvia al revolt d'Angrois la vigília de Sant Jaume. Terrible. Com també mos afectà molt la mort d'un gran lleidatanista com era el Juanjo Garra. Les nostres comarques han dit adéu a altres personatges de la vida política com el Pere Yuguero, l'Antoni Argilés, el Jordi Marimon, Juan Manuel Nadal Gaya i si em permeten posar a Alfonso Armada al mateix sac. Al Sheiton sabran perquè. Tots ells han passat a la història el mateix any que Nelson Mandela, Albert Vilalta, Juan Mari Atutxa, Videla, Hugo Chávez i Margaret Tatcher. Ah, i Álvaro Bultó, que no sabia on posar-lo.
Així que, amics (i amigues) lectors (i lectores), ja sé que aquest proper 2014 no podran brindar acompanyant-se del formatge Copirineu o mirant Canal 9, però podrem gaudir d'un nou mundial amb Marc Márquez o amb un altre play-off del Lleida Esportiu. Sisquere. Bon any!
I moltes gràcies per arribar fins al final de l'article.
