Booker T & the MG's - Green onions

Un dels millor baixistes instrumentals de la música pop-soul, diem pop per posar algun adjectiu, ha estat Donald "Duck" Dunn, ens acaba de deixar tranquil·lament mentres dormia en un hotel de Tokyo (curiosament Bernard Edwards, el gran baixista dels Chic també va morir a Tokyo). Tot això segons ha explicat el seu íntim amic, guitarrista i company de grup amb els Booker T & the MG's Steve Crooper en el seu Facebook.

Steve Cropper, guitarra, i Donald Dunn, baix, van formar part d'un grup anomenat Booker T & the MG's (inicials de Memphis Group) que tingué els seus èxits durant la dècada dels 60. A Cropper i Dunn els acompanyaven el bateria Al Jackson i el magnífic teclista Booker T. Jones.

Van debutar discogràficament (només parlaré de singles) amb el que fou el seu major èxit "Green onions" (1962), un instrumental creat per casualitat i en el qual els teclats de Booker T. creen un so que seria imitat per una multitud d'artistes, sobretot recorda molt el teclat de Rick Manzarek dels Doors.

Llevat l'inesperat èxit inicial, no tornarien a gravar fins el 1967 amb "Groovin", una versió instrumental molt particular d'un tema dels Young Rascals. No tenien molta pressa a gravar perquè la seua feina habitual era ser músics de sessió. Les seues gravacions se les prenien com un passatemps més. Durant aquests anys tocaven per Ottis Redding, Wilson Picket o Sam & Dave. Poca broma que Steve Crooper és co-autor de clàssics com "Sittin' on the dock of the bay"  o "In the midnight hour" popularitzats per Redding.

El 1968 experimenten amb un so més caribeny a "Soul limbo". I també aprofiten per fer incursions al cine, "Hang' em high" (1968) de la peli del mateix nom protagonitzada per Clint Eastwood i que els espanyols la van titular com "Cometieron dos errores"; "Time is tight" (1969) de la peli "Uptight" i una curiosa adaptació del "Mrs Robinson" (1969) de Simon & Garfunkel.

El 1971 després de la gravació de "Melting pot" desapareixen oficialment com a grup. Però la vida musical de Donald Dunn va continuar molt productiva i, juntament amb Crooper, han tocat en gires al costat de Neil Young, Eric Clapton, Bob Dylan, Jerry Lee Lewis o Jackson Brownie. I el que poca gent coneix és que els mateixos amics i companys inseparables Dunn i Crooper van formar part dels primers, autèntics i originals Blues Brothers, en aquest enllaç se'ls pot veure cantant el tema principal i que més s'associa a la banda, el "Can't turn you loose/Peter Gun theme". Donald Dunn és el que toca el baix amb barba i ulleres de sol.

Eren tan bons els grups per on passaven Dann & Crooper que qualsevol tema que inventessin era un èxit encara que fos instrumental... com el "Green onions"...

Donna Summer - She works hard for the money

Doncs també li ha arribat l'hora. Per un càncer ocasionat per la inhalació de fums l'11-S (??) i gairebé sense avisar. Semblava que no podria ser però la diva del tecnopop i moltes altres coses dels 80 també l'ha palmat. Encara no ha passat ni un dia i no sé quantes vegades ja he llegit que Donna Summer ha fet el seu last dance. Titulars originals...

Donna Summer començà de joveneta igual que comencen el 90% de les cantants, en un cor d'església. Ja de jove i adolescent va participar en el musical "Hair" (1967) i es guanyava la vida a Alemanya fent cors i ajudant a gravacions. Fins que va arribar la figura del productor. Figura que, fixeu-vos si sou assidus als articles musicals, és imprescindible en qualsevol artista. En aquest cas és Giorgio Moroder (Irene Cara, Blondie, Bowie, Nina Hagen...) qui la va descobrir i obté immediatament els seus primers èxits a Europa. Seria la successora de Gloria Gaynor en la música disco de finals dels setanta i començaments dels 80. Avui al matí no sé quanta gent al Twitter les han confós.

El seu primer èxit ve amb la cançó "Love to love you baby" (1975), setze minuts de cors i sexe amb els quals Modorer s'encarregà que Donna Summer deixés del tot la seua pinta angelical. En poc temps arriba al nº2 de les llistes tot i les protestes dels moralistes i aconsegueix que el seu primer disc del mateix nom també entri amb força a les llistes. També grava pel mateix disc "Could it be magic" popularitzada sobretot per la versió dels Take That. A continuació grava una sèrie d'àlbums amb resultats més o menys descatables "A love trilogy", "Four seasons of love", "I remember yesterday"... Però com que Donna Summer va ser una artista més de single que d'LP passaré bastant de comentar discos i aniré als singles, tot i que... sé que hi ha molt purista del LP que em criticarà... tot i que els que som aficionats al single és un format que adorem... tot i que no es pot entendre Pink Floyd o Emerson, Like & Palmer sense el concepte de disc de llarga durada... tot i que els discs de llarga durada importen un rave en casos com el de Donna Summer. I punt.

El seu 2n tema sonat en llistes fou "I feel love" (1977) arribant al nº1. I aquest fou el començament d'un sèrie de nº1 consecutius en pocs anys. Un no parar amb "MacArthur Park" (1978),  la genialitat de "Hot stuff" (1979), la discotequera "Bad girls" (1979), el duet amb Barbra Streisand "No more tears (enough is enough" (1979) (que fabulosament van versionar i millorar el 1993 l'Erasure Andy Bell i la rara de la Kd Lang per la banda sonora de The Conneheads) i l'emocionant "On the radio" (1980).

També són d'aquesta meravellosa època "Last dance" (1978) que es va incloure en la banda sonora de "Por fin es viernes" on era protagonista i per la qual li van donar un Óscar a la millor cançó i un Grammy. "Heaven knows" (1979), "Dim all the lights" (1979) i "The wanderer" (1980)... i crec que no me'n deixo cap de les sonades.

Tot i que aquests anys des del 1978 fins al 1980 van ser els seus anys d'èxits més deorbitats, per mi la millor cançó arribaria el 1983, quan deixa la disco i es passa a una faceta més rockera amb "She works hard for the money" (videoclip moralista inclós), que no va arribar al nº1 perquè va haver de competir ni més ni menys que amb el "Flashdance" d'Irene Cara, el "Billy Jean" de Michael Jackson i l'"Every breath you take" de Police. Si us voleu emprenyar i indignar una estona podeu escoltar la versió que va perpetrar Pitingo d'aquesta cançó. Lamentable. D'aquesta època també és una curiosa versió que va fer de l'"State of independece" de Vangelis... molt curiosa...

A mitjans dels vuitanta, després d'haver estat la icona de la música disco es va tornar a convertir al cristianisme, la qual cosa no va ser l'única decisió extranya que va prendre. Va començar demandant la seua discogràfica Casablanca per 10 milions de dólars. La companyia tancà amb una festa de comiat en la qual tots els convidats van ser obsequiats amb una tempesta de neu en forma de cocaïna. Més tard es va estendre el rumor que Donna Summer havia dit que "la SIDA és la venjança de Déu contra els homosexuals", cosa que negà en múltiples ocasions però que potser l'impedí tornar a aixecar el cap comercialment parlant. Una de les cançons d'aquesta època fou "Happening all over again" que, per deseperació dels fans de Summer, va triomfar el 1990 en veu de Lonnie Gordon.

Tot i que amb molt menys d'èxit, Donna Summer no ha parat de fer coses més o menys acceptables: "Unconditional love" (1983), "There goes my baby" (1984), "Dinner with Gershwin" (1987) fins a l'últim "Stamp your feet" (2008). I d'aquí poc hi haurà temes inèdits, segur.

Així que us deixo amb el "She works hard for the money" que ja el 1983 va ser una premonició del que ens tocaria fer en els nostres temps:

The Flying Burrito Brothers - Hot burrito #2

Tot i que li sembli que un grup amb aquest nom és un catxondeo, els Flying Burrito Brothers és un dels grups de capcelera del country-rock americà de finals dels seixanta i començament dels setanta. Així que poca broma amb el nom. Formen part d'un conjunt de grups amb la mateixa història que The Byrds, Buffalo Springfield, Crosby, Stills, Nash & Young, Gene Clarck Group, Poco o Eagles.

Els Flying Burrito estaven formats pel mític Gram Parsons, Chris Hillman, l'steel guitar Pete Kleinow, el bateria Michael Clarke i l'individu a considerar en aquest article, i el baix Chris Ethridgde a qui coneixien d'haver tocat junts a International Submarine Band i qui ha mort aquesta setmana per l'agreujament d'un càncer de pàncrees que patia des del setembre passat.

Els Flying Burrito es van formar després que Parsons, Hillman i Clarke s'emprenyessin amb els altres components dels The Byrds després de la gravació de "Sweetheart of the rodeo" (1968) per negar-se a fer una gira per l'aleshores racista Sudàfrica.

El seu primer disc fou "The gilded palace of sin" (1969) i el segon "Burrito deluxe" (1970), sense gaire èxit comercial. Com que no tenen èxit i el Parsons aquest és una mica majestuós pateix una depressió i es trasllada a Londres, on coneix els Rolling Stones i amb els quals, enlloc d'aprendre música, el que fa és aprendre sobre drogues i alcohol. D'aquesta època és la cançó "Wild horses" que van composar entre els dos però com a Mick Jagger no li agradava pels Rolling Stones, Parsons se la va emportar per la seua banda. Aquesta cançó us sonarà perquè l'ha fet famosa fa poc l'efecte d'aquest nou producte manufacturat anomenat Susan Boyle...

Tot i això arriben a gravar un tercer disc "Last of the red Burritos" (1971) però la banda no dura i es disgrega de seguida.

El 1973, Gram Parsons és trobat mort en una habitació d'un hotel de Califòrnia anomenat Joshua Tree (els sona el nom?), evidentment, per sobredosis. Complint els seus desitjos, els seus amics roben el cadàver, l'incineren i escampen les seues cendres pel desert. Aprofitant que el notes de Parsons havia mort, els altres compoennts dels Flying Burritos intenten reunificar-se i fer alguna cosa més sota el nom de Re-fried Burritos, de fet el 1999 encara publicaven algunes coses... però els Burritos havien mort amb Parsons realment.

Tot i que Gram Parsons és qui ha passat a la història, les grans cançons dels Flying foren escrites també per Ethridge com "Hot Burrito #1", "Hot Burrito #2" i "She" (que no he trobat al Youtube). Ethridge va aprofitar la seua virtuositat amb el so countrywestern del seu baix per acompanyar les gires de Randy Newman, Willie Nelson (escolteu-lo a "Whiskey river"), Ry Cooder o Linda Ronstad.

Jo em quedo amb el "Hot Burrito #2"...