La mare de la Raquel

Fa un parell de setmanes que em van dir que la germana de la Raquel treballava a un lloc on jo vaig de tant en tant. Vaig somriure pensant que segurament me la trobaria. Vaig anar tirant enrere i em vaig adonar que feia 10 anys que no la veia, des que es va morir el seu pare. Llavors ella tenia 16 anys, i en aquests 10 anys podia haver canviat molt.

Així que avui, quan hi he anat, he anat amb els ulls ben oberts. No volia trobar-me-la, que em conegués, i jo no conèixer-la a ella.

Quan he entrat, m'he quedat palplantada a la porta, sense poder-me moure. La noia que hi havia allà era sense cap dubte la germana de la Raquel. No, no s'assemblava gens a la nena-noia que vaig veure per últim cop fa deu anys. La noia que tenia a davant meu, amb els seus 26 anys, era la seva mare.

Però no, no m'he quedat palplantada perquè s'assemblés a la seva mare. M'he quedat palplantada perquè m'ha recordat a la seva mare. I, de cop, se me n'han anat les paraules, els ulls se m'han mig omplert de llàgrimes, i he sigut incapaç de dir-li res. Ella m'ha saludat, m'ha preguntat com m'anava, i jo... jo tenia un nus a l'estómac i no podia dir res més.

La seva mare era una dona alegre. No recordo haver-la vist mai plorar, mai cridar, mai enfadar-se. La seva mare treballava amb la meva, tot i que no la recordo treballar. Es va passar tota la infància que jo recordo de baixa. La mare de la Raquel tenia càncer. Estava molt i molt prima. Però ella... Ella no sé com s'ho feia, però sempre reia, sempre explicava històries alegres, sempre jugava amb nosaltres, sempre semblava feliç.

Es va morir quan la Raquel tenia 8 anys. La seva germana, 5.

Mai m'havia plantejat que hagués mort tan jove. En aquella època ella era una "mama". I totes les mames eren grans. Eren molt i molt grans! I, amb el pas dels anys, va seguir essent una mama en el record. I la seva imatge es va conservar jove, però la seva edat, a dintre el meu cap, va anar creixent, com l'edat de totes les mames.

No ha sigut fins avui que m'he adonat que era molt jove. Fins que he vist a la germana de la Raquel. I, al veure-la, hi he vist la seva mare. Però no la seva mare de jove, sinó el record que tinc de la seva mare dels últims cops que la vaig veure, ara fa més de 20 anys. En aquella època per mi era molt gran.

Sí, era una mama. Era una mama jove. Una mama que no va arribar a complir els 31.

Tornar a córrer

Fa unes setmanes vaig tornar a pujar a una cinta. De seguida vaig desistir. Només ho vaig provar un cop, però al cap de dos o tres minuts ja havia de marxar perquè em feia mal el peu.

Durant tot aquest temps m'ha fet por tornar-ho a intentar. Sí, ja ho sé, ja fa molt de temps que hauria d'estar recuperada del tot, estic farta de sentir-ho. Però no ho estic. L'altre dia encara vaig estar a punt de trucar perquè em vinguessin a buscar, perquè em feia tan de mal que gairebé no podia conduir.

Però aquest matí no sé què passava, que la meitat de les màquines estaven apagades o espatllades, i hi havia poca cosa més que les cintes. Així que...

Així que he decidit véncer la por i posar-me a sobre d'una cinta. Ja fa unes quantes setmanes que ho havia provat, i en principi ja hauria d'estar bé. De fet, quan ho vaig provar ja hauria d'haver estat bé.

He començat a córrer. Tot anava perfecte. Em sentia bé. No forçava massa la màquina per si de cas. I pensava que ja n'hi havia prou de tonteries, que el que m'agrada a mi és córrer i no els altres tipus de màquina. Tot anava tan bé...

Tot anava tan bé fins que he hagut de parar de cop. El dolor. El puto dolor. He mirat el rellotge. No he arribat ni a cinc minuts. No he pogut córrer ni cinc tristos minuts abans no em comencés a fer mal el peu.

He marxat d'allà coixejant.

Ara ja no coixejo. Però...

Podria continuar. Podria seguir escrivint. Però no ho faré. Només vull que algú em digui un temps i que es compleixi. Si al principi algú m'hagués dit que en tenia per mig any, ho hagués trobat molt dur. Però no, em van dir que en tenia per mig mes. I arribaré al mig any i...

I el pitjor de tot és saber que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, el peu em dirà que prou. M'ha passat ja tants cops en els últims mesos. I no només forçant-lo, sinó que a vegades ho fa per les bones, perquè li dóna la gana. I jo em desespero. Perquè em porto bé. No he tornat a anar descalça, i això que m'encanta. Vaig regalar totes les meves bambes i les sabates planeres. I... i què? Ell no em torna tot el que he estat fent.

Sí, ja ho sé, hi ha coses pitjors. Però no poder anar enlloc sense aquella por de que el peu dirà prou i acabaré coixejant o arrastrant-me? Això em desespera.

I no poder córrer. Podré tornar a córrer? I, si és que puc, quan serà?

L'advocat del diable

Avui hauria d'estar feliç. Molt feliç. Avui és un dia per ser feliç.

Avui estic orgullosa de mi mateixa, cosa que no és massa fàcil. Però avui puc estar molt orgullosa de mi mateixa.

A més, avui les coses ens han sortit molt bé.

Però...

Per què la felicitat mai no pot ser complerta?

Per què una petita cosa fa que t'enfonsis i que tot el que ha tingut de bo el dia quedi en segon terme, només per aquest mal rotllo que t'ha entrat?

Per què he de fer d'advocat del diable? No m'agrada. No, no m'agrada. Per què he de defensar algú que no crec que tingui raó?

I per què he de ser precisament jo? Jo, la que he de fer trucades a tort i a dret intentant arreglar una cosa que algú altre ha fet malament.

Un algú altre que s'ha enfadat amb mi, malgrat que jo no he fet res mal fet.

Ara estic esperant que soni el telèfon. Merda. Ja fa molta estona que hauria d'haver sonat. Moltíssima.

Si no hagués d'esperar a que sonés el telèfon, agafaria i trucaria jo. Directament. Trucaria i ja estaria fet. I llavors suposo que estaria una mica més tranquil.la. O no, però no tindria aquest neguit que tinc a dintre.

Però no. He d'esperar a que soni el telèfon. I després fer d'advocat del diable.

Quina manera més trista de passar un diumenge a la tarda que hauria de ser un gran diumenge!

Amb mal rotllo. Esperant que soni el mòbil. Per què no sona? I esperant que soni, per després entrar en un mal rotllo amb qui truqui, i després continuar amb mal rotllo amb algú més, i encara més mal rotllo amb algú més. Per després... perquè després el "diable" (si sabés que li dic així, em mata!) segueixi enfadat amb mi.

Coi de diable! Per què em fiques sempre en aquests merders? Per què no em deixes assaborir els bons moments? Per què no podria tenir un diumenge a la tarda de verdadera felicitat?


PD: Tres.

Et trobo a faltar

Et trobo a faltar. Avui és el primer dia que no ets aquí. Sí, ja ho sé, tu hi has perdut molt més que no pas jo. Però trobo a faltar aquella trucada, i anar a berenar. Què eren? Tres dies al mes? Potser quatre? Potser cinc? Més o menys un cop per setmana. Jo et trobo a faltar, encara que tu segur que trobes a faltar moltes més coses.

Avui berenaré sola a davant de l'ordenador. No aniré a buscar-me cap marranada. No. He agafat una poma de casa. No podré fer la brometa amb ningú de que sopo a les 7 de la tarda. I és veritat. Avui soparé a les 7 de la tarda. Perquè quan torno a casa ja és hora de ser a dormir i sóc incapaç de menjar res, vaig directament al llit.

Trobaré a faltar el somriure. La conversa. El riure'ns de tot plegat. Després dels nostres berenars, les dues somriem, i els problemes són més petits. Els teus problemes, els meus problemes. Tan iguals, i tan diferents!

Avui em sento egoista. Sí, molt egoista. Perquè jo segueixo aquí, tinc la meva vida, i faig tot el que feia la resta de dies, excepte berenar amb tu. Tu en canvi, ho tens tot diferent. I jo em queixo. Em queixo, perquè avui necessitava amb desesperació el nostre berenar.

Arribaries i t'explicaria que divendres vaig descobrir que he de començar des del principi. De tot el que tinc fet, no hi ha res que valgui. Tot. Ho he de tornar a fer tot. Cap dels resultats no serveix. Tots estan malament. Tot, ho he de tornar a fer tot.

Tu somriuries i em diries alguna tonteria. I potser no ho veuria tot tan negre. Potser. Només potser.

T'explicaria que en tot el cap de setmana no m'havia atrevit a mirar-ho, i que avui estic en una espècie de letàrgia. No vull arreglar-ho, però a la vegada les parets m'han caigut a sobre. Però ja no podia esperar més. Ho havia d'arreglar, d'una forma o una altra. I ara escric això perquè he de començar a tocar coses. I després treure resultats. I comparar. Comparar a veure si l'error era massa gran. No, no té importància saber si l'error era gran o no. Té importància per mi. Per mi i prou. Ho vull saber. Vull saber per què uns resultats que semblaven lògics no ho són. Vull...

I llavors, per animar-me, em diries que t'agraden les meves sabates noves. Sí, a mi també. Per això me les vaig comprar, no?

I t'adonaries que alguna cosa no va bé, i al final t'ho acabaria reconeixent. Perquè ets gairebé l'única persona que no m'ha deixat anar mai un "encara vas coixa?" amb cara d'avorriment. O no m'has dit que això ja dura massa, com si fos culpa meva. Bé, potser sigui culpa meva, però jo no vull tenir mal de peu. I si aquesta gent està cansada de veure'm coixejar, com he d'estar jo de cansada de coixejar?

Sí, dissabte vaig tenir una recaiguda. Baixava l'escala de casa. No podia posar el peu a terra. Com el primer dia. Com fa més de 3 mesos. I vaig intentar amagar-ho. I em vaig passar tot el dia asseguda, i només caminava quan ningú em veia. I diumenge també. No ho volia dir a ningú, però a qui enganyo? Si no puc caminar, no ho puc amagar?

I m'he posat les sabates noves. Tenen un taló tan gran que no em fa mal el peu a l'hora de caminar. Però... Però això no vol dir que no em faci mal. No vol dir que no hagi de tornar a preocupar als meus pares pel mateix. No vol dir que torni a sentir els comentaris avorrits i despectius d'"encara estàs així?" I què puc fer? Diuen que es cura sol. Doncs que bé. Per què he de preocupar a ningú si es cura sol?

Em sento tan egoista! Però tant! Tu ja tens els teus problemes. I jo et trobo a faltar. Trobo a faltar que poguem anar a berenar i treure'm totes aquestes coses de dins.

El destí, o la feina, així ho han decidit.

Però, realment, avui trobaré a faltar el nostre berenar. I molt.

No són maneres

I ja hi tornem a ser: mateix escenari, mateixes persones. Jo al meu lloc, i xerrant altra vegada. Rient. Comentant. Un parèntesis en la feina.

De cop, sona un mòbil. L'agafa. I, encara que no ho vulgui, vaig sentint el que va dient. És una situació d'aquelles estranyes, en les que no saps què fer. Escoltes, perquè no pots fer res més, però, et poses a treballar? T'estàs mirant a l'infinit? Mires a qui parla?

Saps qui ha trucat, perquè t'ho ha dit, i comences a sentir la conversa. A ella la sents perfectament. A qui parla amb ella, com que crida molt, la sents a trossos, però suficient com per saber què passa.

Suficient per saber que l'estan acomiadant per telèfon de la feina.

I penses que no pot ser. Aquestes coses no s'haurien de fer. Coi, que ella acaba de venir de la feina! No li podien haver dit mentre era allà? No li podrien haver dit a la cara?

Quan penja, no pot parlar. I no saps què dir, o què fer. Finalment, quan diu alguna cosa, el primer que diu és: "Sort que m'ho han dit per telèfon".

Sé què vol dir. Sé que, quan hi ets pel mig, no vols que et vegin plorar. Però no hi estic d'acord. Les coses s'han de dir a la cara. No és agradable dir-li a algú que no, sigui el no que sigui: que no li pots donar més feina, que no l'aproves, que no vols saber-ne res més... tant li fa el no que sigui, que sempre costa. Però si és que no, és que no. I punt.

Penso en la meva experiència, i sé que, malgrat que en determinats moments no m'ha agradat que em veiessin plorar, i m'he acabat dient a mi mateixa que sóc una bleda, sempre és millor que t'ho diguin cara a cara. I sempre és millor dir les coses cara a cara que dir-les per telèfon (i ja no parlem de dir-les per mail). Si hi ha una cosa que jo agraeixo, potser no al moment, però sí amb el temps, és que la gent digui les coses clares, i cara a cara. Se't pot quedar una cara rara, però almenys les coses estan clares.

Però, tot i que la forma de fer-ho no crec que hagi sigut correcta, el problema és el mateix: es queda sense feina.

I jo estic allà, intentant animar-la. Faig una primera brometa, i sembla que somriu. I una segona. I una tercera.

Però quan marxa, em queda una sensació molt rara, de tristesa. Però també d'indignació. Coi, no es fa, això d'acomiadar algú per telèfon!

Inestabilitat

Ha aparegut, com sempre, amb un somriure als llavis. Hola, m'ha dit. I hem estat xerrant una estona, de tot i de res.

Jo tenia uns papers a sobre la taula. Em feia il.lusió ensenyar-los-hi. Perquè me'ls han portat avui, i malgrat que no sé si la cosa anirà bé o no, torno a tenir un altre repte, i jo encantada. Perquè així aprenc moltes coses, coses que no sabia.

Per sort, he callat a temps. Ara mateix té 3 feines a temps parcial. No és massa divertit, això de les feines a temps parcial. Sobretot, si no són estables, si saps que en qualsevol moment et pots quedar sense una d'elles.

Avui tenia les llàgrimes als ulls, quan m'explicava que es queda sense les tres feines. Sense les tres! I tot de cop!

Encara recordo com parlàvem fa un parell de mesos, i com jo li deia que endavant, que feia molt ben fet, que si no feia les coses ara no les faria mai. I que bé, que ja fa uns quants anys que està així inestable, però que cada any les coses se li han anat arreglant i ha aconseguit sempre continuar amb les tres feines.

Fins ara.

Estic segura que se'n sortirà. Estic segura que li sortirà alguna cosa. Però ha de ser dur, tenir tres feines i que se t'acabin totes de cop, al mateix temps, i et quedis sense res. Perquè, encara que hi havia la possibilitat en cadascuna d'elles, a qui se li acudeix que pot passar a totes elles?

I ara que s'havia decidit a anar endavant...

Suposo que la vida no és justa.

I a mi em sap greu, que li hagi passat precisament ara.

I, pensant una mica més en mi, trobaré a faltar que aparegui amb un somriure, i anem a berenar. I ens passem una hora berenant, que més aviat és xerrant sobre tot i sobre res.

Però, és clar, ara ja tot serà més difícil.

Més de 300

Quan el meu pare ha arribat a casa, m'esperava una sorpresa.

No, no era cap rosa.

De fet, he arribat a la conclusió que escric per mi, i que m'ha de ser igual el que la gent pensi de mi. De fet, he estat a punt de treure el comptador. Així no tindré temptacions de mirar (o xafardejar) qui entra i qui no entra. Així que...

Doncs això. Que a mi mai ningú m'ha regalat una rosa, excepte el meu pare. D'acord, i aquest any ni el meu pare. Com ja deia al post anterior, segurament sigui culpa meva, però anem a algun altre tema, que el post no anava de roses.

La "sorpresa" del meu pare era una carta d'hisenda. Malgrat que ja em van retenir per sobre del normal fa uns mesos, en aquesta carta em deien el que se suposava que els he de pagar...

Més de 300 euros!

Per sort, no estic obligada a pagar.

I això vol dir que m'estalvio de pagar 300 euros a hisenda...

I si ho cel.lebro tornant a la Rambla a veure si trobo algun altre llibre? :-)

Perquè toca

Vaig a casa seva, a donar-li classes, com cada setmana en els últims tres anys i mig. Quan arribo, ara ja no em trobo aquella nena petita, sinó que em trobo una noia. Té 15 anys. Avui va vestida a la última moda, porta les ungles pintades de diferents colors, i la cara tan pintada que fins i tot fa mal d'ulls.

Quan veig que porta un xiclet a la boca, penso que ja fa dies que, cada cop que hi vaig, penso que he de fer un post en contra dels xiclets. Ja m'ho sé de memòria: es passarà una hora menjant el xiclet amb molta fressa i cada cop que jo parli, farà globus. No escoltarà el que li dic. Avui és un mal dia.

La seva mare m'espera a la porta. No sol passar massa sovint, però que m'esperi a la porta és que em vol preguntar alguna cosa. I, efectivament, pregunta. Suposo que aquests dies els nois de quart d'ESO han d'escollir què faran l'any vinent. I ella no sap què farà.

Potser jo era un bitxo raro, però jo tenia molt clar el què volia fer. A vuitè sabia que volia anar a fer BUP i COU, perquè volia anar a la universitat. I volia estudiar enginyeria aeronàutica (sí, ja ho sé, no em quedava pas per poc). I quan vaig haver de triar entre ciències i lletres, vaig triar ciències. Estava claríssim. Només quan va ser l'hora de triar la carrera, vaig veure que no podria estudiar enginyeria aeronàutica, perquè no la feien a Barcelona, i no em podia permetre anar-la a fer a Madrid. Però jo sabia que volia estudiar alguna cosa de ciències, i sabia cap on volia anar. No m'importava que cada cop que expliqués el que volia fer, la gent se me n'enrigués.

Ni tan sols quan el meu pare es va enfadar amb mi perquè no estudiava telecos, vaig baixar del burro. Jo sabia el que volia, i ningú em deia el que havia de fer. I si per això havia de deixar els amics estudiant aquí, doncs ho feia. I si havia de fer més sacrificis (que en vaig fer), doncs també.

La noia en qüestió sap que farà batxillerat. Almenys té una cosa clara, penso. Però llavors m'adono que ho fa "perquè toca". Perquè ella més o menys va traient bones notes (o notes mitjanetes, no ens enganyem, però ho aprova tot), i representa que si ets bon estudiant, has de seguir estudiant. Perquè toca.

Li pregunto què vol fer, i no em respon, però amb la cara paga.

Sa mare em diu que vol fer ADE. Que es veu que la nena vol treballar en una oficina i per això vol fer ADE, per poder treballar en el que ella ha estudiat.

Més tard, la noia em diu que agafarà lletres. Tota preocupada em pregunta si fent lletres al batxillerat podrà estudiar ADE. Li dic que sí, i respira. Intento dir-li un però, i és que la gent que hi va per lletres sol tenir problemes, però... ja no m'escolta. M'explica que les noies totes fan lletres i que les ciències les fan els nois.

Se'm cau l'ànima als peus, i em pregunto si hem d'estar així. Si, a aquestes alçades, hem de seguir els tòpics i el que fa tothom. Totes les seves amigues faran lletres... i ella al darrere.

Em pregunto per què vol treballar en una oficina. Estic a punt de dir-li que per això, millor que se'n vagi a fer un mòdul de secretariat o el que ara sigui equivalent a l'antic FP. Però callo, perquè hi ha la seva mare allà, i que la nena no vagi a la universitat seria un insult molt gran a la nena. Perquè toca anar a la universitat. Encara que ella no vulgui, ni sàpiga què vol fer, ni res.

Potser jo, als meus 28 anys, encara sóc com aquells nens que quan els pregunten què volen ser quan siguin grans, diuen "jo vull ser bomber!". O pilot. O astronauta. O qualsevol cosa per l'estil.

Però em sap greu que una noia que té 15 anys tingui com a aspiració "treballar en una oficina", i que quan li preguntis una oficina de què, et digui que li és igual. Que tant li faria treballar d'informàtica com a hisenda, com jo què sé què.

I que només esculli fer batxillerat perquè toca. I després anirà a la universitat perquè toca. I farà la carrera que toqui, sense fer el que ella realment vol, sense tenir una vocació per fer res.

Sí, ho sé, potser sóc massa dura amb la pobra noia. Potser no hauria de jutjar a una noia de 15 anys. Ho sé.

Potser jo sempre he tingut el cap als núvols i sempre he somiat. Sempre he tingut somnis i sempre he volgut fer una cosa o una altra.

Però em sap greu que la gent faci les coses només perquè toca. Perquè tothom ho fa així. Perquè està de moda.

Sí, ho sé, jo també ho he fet algun cop. Sí, ho sé, quan vaig acabar la carrera, en un mes ja treballava. En una cosa que no m'agradava. Perquè tocava. Però ho vaig deixar i vaig seguir la meva il.lusió.

Sí, ho sé, si algú es mira els comentaris de l'últim post veurà que he fet alguna cosa algun moment perquè tocava, o pel que pogués dir la gent. Suposo que tots ho fem, en algun moment o altre.

Però em fan molta pena aquesta gent que fan les coses perquè toca. Perquè tothom ho fa. Perquè són incapaços de crear-se una il.lusió, de pensar per si mateixos què voldrien fer.

O potser és que jo segueixo essent una persona somiadora i hauria de créixer d'una vegada, i adonar-me que he de fer el que fa tothom. Perquè toca.

Però, de moment, no ho penso fer.

Puf!

Jo portava les converses. Jo deia hola. Jo treia els temes. Jo, jo, jo... I això que jo no sóc gaire xerraire.

Però me'n vaig cansar.

Em vaig cansar de que sempre em digués mentides. Mentides que em trobava que m'havia dit sense voler trobar-les.

Em vaig cansar de que moltes vegades no em contestés, la majoria de vegades ratllant la mala educació.

Em vaig cansar...

I ara ja no tinc el més mínim interès per les seves converses. Puf, ha desaparegut. M'és igual si diu hola, si no ho diu, si fa això, si fa allò altre.

Simplement, no m'interessa el més mínim.

I ara em diu hola.

Ara vol parlar amb mi.

Ara comença a parlar i veig com intenta treure temes de conversa, que a mi no m'interessen el més mínim, així que contesto el que em pregunta o faig un comentari si m'ho demana i prou.

I ara em sap greu.

Em sap greu que tant se me'n doni, perquè s'esforça a mantenir el contacte.

Però, la veritat, ara a mi tant me fa el que faci o deixi de fer (ja sé que és una contradicció).

Tant me fa perquè he trobat persones més interessants amb qui xerrar?

Tant me fa perquè he trobat persones que em fan somriure?

Tant me fa perquè...?

La veritat, no ho sé.

Només sé que ha perdut tot l'interès.

La "Nada"

Miro al meu voltant i em recordo de La història interminable. Recordo que el llibre va venir a parar a les meves mans quan era molt petita. El vaig començar, en vaig llegir un parell de pàgines i era incapaç de continuar. No podia amb el llibre. I això que no m'havia passat mai. Ho vaig intentar, però tot va continuar igual. Fins que vaig deixar-lo i en vaig agafar un altre.

Després va venir Momo. Em va passar el mateix: incapaç de continuar després de dues pàgines, el vaig deixar. Però, temps després, va tornar a caure a les meves mans i vaig començar a llegir. No vaig poder parar fins que el vaig acabar.

I, és clar, tot seguit vaig agafar la història interminable, i aquest cop me la vaig llegir, de principi a fi, gairebé tan ràpid (o potser més) que Momo.

I allà estava. Enmig de la "Nada". Sí, vaig llegir la història interminable (suposo que hauria de dir la historia interminable) en castellà, i per tant em refereixo al que em refereixo com "La nada", que no sé com ho deurien traduir al català.

No es veia res al voltant. El Sol ja s'havia post i hi havia una boira espessa que ho cobria tot. Estàvem al mig dels Monegros, lloc on quan hi passes de dia ja s'assembla una mica a un desert, però enmig d'una boira espessa, de nit, i només veient passar algun cotxe o camió en direcció contrària cada poca estona, era el que jo sempre m'havia imaginat com "La nada". Ni tan sols hi havia indicadors de distàncies, ni res de res. Boira espessa i algun cotxe o camió en sentit contrari de tant en tant. La Nada.

Ens parem en un bar de carretera. Fa molta estona que no parem i ja portem més estona de la que hauríem de portar. A mig matí, un parell d'accidents (ho hem sentit per la radio) ens han tingut retinguts prop d'una hora en una autopista propera a una ciutat gran. Més tard, hem trobat un control amb Guàrdies Civils armats fins a les dents. Després hem hagut de passar prop d'una altra ciutat gran en hora punta, i tot i passar per l'autopista, el trànsit era bastant dens (per dir-ho d'alguna manera). Ja fa gairebé 9 hores que estem al cotxe i n'estem fins als nassos, però s'ha de parar de tant en tant.

Tornem al cotxe. Aleshores la Nada encara es fa més Nada. Continua la foscor i la boira, però en 2 o 3 quilòmetres, no apareix ni un sol cotxe, ni un sol camió en direcció contrària. Curiosament, ni tan sols cap cotxe ens avança, com ho han fet abans de parar-nos un parell de cotxes. Res. Boira. Foscor. Sense indicadors. Sense cotxes. La Nada. O, almenys, la Nada que jo recordo haver-me imaginat.

Al cap de 2 o 3 quilòmetres, ens trobem un munt de cotxes i camions que agafen una determinada direcció. Nosaltres seguim per la carretera. El meu pare es preoucupa. "Tranquilo, eso era la entrada a la autopista". Ell vol seguir per la nacional.

Mig quilòmetre més endavant ens trobem un jedi amb una espasa làser groga.

Un moment. Què fa un jedi enmig de la Nada? Estem a la història interminable o a la guerra de les galaxies?

És igual. Portes més de 9 hores al cotxe. Pots barrejar.

L'últim cop que vaig veure un jedi amb una espasa làser groga va ser ara fa un any. Després de passar-nos dues hores a la carretera parats, sense notícies, vam començar a tirar. Els jedis amb espases làser grogues estaven en un lloc on hi havia, com a mínim, les restes de 3 camions.

Mentre em pregunto si existeixen les espases làser grogues, el jedi s'acosta. Fa molt mala cara.

- ¿Van en dirección Barcelona?
No ben bé, però suposo que hem de contestar que sí.
- Sí.
- Pues media vuelta y por la autopista.

I se'n va a parlar amb el cotxe que tenim al darrere. Però, és clar, el meu pare li diu:

- ¿Qué ha pasado?

I el jedi respon. Abans de què respongui ja sé què respondrà:

- Un accidente.

Però, per la cara que fa, no és un "accidente" petit, sinó que és un accident massa gros.

I res, mitja volta i cap a l'autopista.

- Nena, posa la radio.

I, comptant amb què la radio ja estava posada, això vol dir que busqui alguna cadena amb informació, que ens diguin què ha passat. I jo no ho vull sentir. Hi ha hagut un accident molt gros. Tan gros com perquè hagin hagut de tancar la nacional. I ha sigut fa poc. Fa tan poc que no han tingut temps d'enviar un jedi al trencant de l'autopista i per això hem hagut de fer mitja volta una mica més enllà. Què més volen saber?

Un parell d'hores més tard, quan veiem el primer indicador de tot el dia cap a Girona, el senyal de l'entrada de l'eix, sentim per la radio que s'ha produit un greu accident en aquell poble on estàvem, amb 3 morts, on s'hi han vist implicats "un turismo y varios camiones".

Silenci al cotxe.

Seguim tirant. Quan estem per l'alçada de Vic, tornen a fer notícies:

- La nacional II sigue cerrada a la altura de Bujaraloz y el tráfico está siendo desviado a la autopista (ja fa més de 3 hores que hi hem passat) debido a un brutal accidente que se ha producido esta tarde...

Segueix explicant que han xocat tres camions i un cotxe, just a l'hora a la que nosaltres ens paràvem a descansar un moment. L'accident ha sigut a uns 3 quilòmetres del lloc on ens hem parat. I segueix explicant que els morts són dos nois i una noia que viatjaven en un cotxe amb matrícula d'Andorra.

Jo m'esperava silenci. Però no. Sento la veu de mon pare:

- Justo antes de parar nos adelantó un coche con matrícula de Andorra.

I sé que és veritat. Que estant enmig de la Nada, et fixes en qualsevol cosa que passi. I si t'avança un cotxe, li mires la matrícula.

I després, silenci.

27?

Si una cosa he après en els més de sis anys que fa que treballo (buf, ja fa més de sis anys?) és que, per entendre una nòmina, s'ha d'haver fet un màster que jo no he fet. I és que em sembla molt a mi que, encara que arribi a treballar 60 anys, cosa que és possible si comencen a pujar l'edat de jubilació com ja han fet a Alemanya, no entendré mai una nòmina.

L'únic que he arribat a entendre de les nòmines, i que al cap i a la fi és el que miro (perquè és el que entenc) és el resultat que posa al final: el que t'haurien de pagar si no paguessis impostos, el que pagues d'impostos i el que et queda finalment. Com que per entendre això només s'ha de saber sumar o restar, i d'això encara en sé, és el que em miro.

Aquest matí, com cada principi o final de mes, tenia una nòmina esperant-me. Normalment ni me les miro. Total, per què? No val la pena. El que he cobrat ja ho puc mirar a la caixa i, encara que no cobri el que m'esperava, com que tampoc entenc el paperet, tampoc sabria de què queixar-me. I, no ens enganyem, com que últimament no sé pas què cobro, doncs tampoc em puc queixar si no cobro el que he de cobrar, perquè... no sé si està bé o està malament. Calculo que al mes de gener ja cobraré el que he de cobrar i llavors sabré quin és el meu sou. De mentres, el que vingui serà benvingut.

I és que em vaig passar un temps cobrant cada mes el mateix. I cada mes el mateix vol dir que cada mes cobrava exactament la mateixa quantitat, cèntims inclosos. Era avorrit i tot. Però al mes de setembre vaig cobrar dos sous. Sí, sí, dos sous! I tots dos eren superiors al sou de qualsevol mes anterior. A l'octubre, vaig cobrar més o menys el triple del que cobrava els altres mesos. I aquest mes... aquest mes he cobrat el que cobrava normalment multiplicat per 4! Dic jo que, com segueixi a aquest ritme, al final em podré comprar un pis i tot. Però molt em temo que ara la cosa torna a baixar, i hauré de tornar-me a mirar els pisos i pensar que, si és que em vull comprar un pis, hauré d'hipotecar més de la meitat del sou a més de 50 anys. Que, tal com estan les coses, dubto que d'aquí a 50 anys segueixi cobrant un sou, però això ja és un altre tema.

Doncs res, que m'enrotllo com una persiana. No sé per què he cobrat tant aquest mes. No, no és la paga extra. La paga extra vindrà al desembre. O això espero. Però com que no entenc la nòmina, no sé què coi hi han afegit. I sí, és la meva nòmina, perquè m'he mirat dos o tres cops que hi hagués el meu nom, que no fos la nòmina d'algú altre, perquè si fos la nòmina de qualsevol altra persona, seria més gran que la meva, això segur.

Total, que els ulls se me n'han anat al que hauria cobrat si no hagués hagut de pagar a hisenda. Que diuen que hisenda som tots, però em sembla que aquest mes, jo sóc més hisenda que ningú. Al veure la discordança de xifres, me n'he anat a mirar el que he pagat a hisenda aquest mes. I, la veritat, he fotut un bon bot. I sí, he dit fotut, perquè en aquell moment han baixat tots els sants.

Aquest mes he pagat a hisenda... 200 euros més que el sou que tenia fa uns mesos! O sigui, el sou amb el que en teoria havia de viure fins ara, i a sobre, 200 euros més. M'he dit que no podia ser. No pot ser legal. No pot ser que un mes cobris el teu sou, més o menys minso, i que un parell de mesos més tard... hagis de pagar a hisenda el sou que havies cobrat i 200 euros de propina! D'acord, que no he pagat res, que només m'ho han descomptat del sou, però m'ha indignat!

I aleshores m'ha donat per calcular quin tant per cent del meu sou se n'ha anat a hisenda aquest mes. I és que les nòmines no les entenc, però recordo encara quan anava al cole i em van ensenyar a calcular tants per cent. Així que he agafat la calculadora que tinc a sobre la taula, he posat les dues quantitats a la calculadora i...

Això no és legal! Com pot ser que un 27% del meu sou se l'emporti hisenda? No pot ser legal. De cap de les maneres! Un 27%? Però si això és molt! Moltíssim!!! Amb aquesta retenció, qui es pot comprar un pis? Si la meitat del sou (o més) se'n va a la hipoteca i una quarta part (o més) se'n va a hisenda, de què representa que ha de viure, la gent?

Si és que el meu avi deia que, quan era jove, havia de treballar un dia a la setmana pel govern. I jo em pregunto: què he fet jo aquest mes? Doncs treballar gairebé un dia i mig a la setmana pel govern!

Llavors he començat a tremolar, només de pensar en la declaració d'hisenda d'aquest any. Amb la retallada que m'han fet aquest mes, és que amb el nou sou, i com que fins ara em retenien molt poc, m'han de retenir molt més, i no només no em tornaran diners, com cada any, sinó que em tocarà pagar un piló.

Què és el que desgrava? Si em faig una hipoteca, això em desgravarà, no? I si tinc un fill també, no? El problema és que ningú em voldrà fer una hipoteca, amb el meu contracte. Si ja quan em vaig comprar el cotxe vaig necessitar els papes que m'avalessin... I els nens... la declaració es fa a la primavera, no? Em sembla que ja no hi sóc a temps... A part que em sembla que l'hauria de tenir abans de final d'any, i aquí sí que ja segur que no hi sóc a temps. I si adopto algun animaló? No em desgravarà, això? I si em faig una hipoteca per fer-me una barraca penjada d'un arbre al mig del bosc (la única casa que en aquests moments em puc permetre) i adopto algun esquirol que visqui per allà? Això em desgravarà? Deixaré de treballar un dia i mig a la setmana per tots vosaltres? O sigui, per hisenda?

És legal, que un 27% del meu sou no arribi mai a les meves mans? I això que per 50 euros de res no arribava a un d'aquests números rodons que fan tanta il.lusió... Tan sols que m'haguessin descomptat una mica menys...

Agre-dolç

Un nen petit que juga a bàsquet. El nen no passa del metre-vint. Davant seu, un "gegant" de metre-seixanta. El nen petit se'l mira, veu el nen gran, però no té por. El nen petit fa una finta al nen gran, es troba sol davant de la cistella, llença, i la pilota entra dins de la cistella.

Un penal que decideix una eliminatòria. El porter a sota la porteria (o una mica més avançat, tant li fa). El millor davanter de l'altre equip a punt de tirar el penal. El porter conserva la sang freda. Espera el moment just fins que el jugador dóna una patada a la pilota. Veu cap on va la pilota. Es tira cap aquell cantó. I atura el penal.

La Lluna en una situació similar. Ningú dóna un duro per ella. Tothom mira amb cara de circumstàncies. És com si fos aquell nen petit que té el gegant al davant. O com el porter davant d'un penal. Sí, hi ha casos en què el petit o el porter se'n poden sortir, però la major part de les vegades, no.

Però la Lluna no s'ha rendit. La Lluna ha seguit lluitant. Perquè sabia que avui pararia el penal. Sabia que avui aconseguiria fintar al gegant. Encara que ningú donés un duro per ella.

Si algú ha sigut mai el nen petit, sabrà què es sent en aquest moment. Si algú ha sigut porter, també. En el meu cas, tremolo. Tota jo tremolo i no puc deixar de tremolar. I somric. No puc deixar de somriure. I, no sé com ni per què, la meva timidesa se'n va, i tinc la confiança necessària per fer qualsevol cosa. Que em menjaria el món, vaja. Just després de fer una gesta d'aquest tipus sé que jo puc fer el que em proposi, sé que no hi ha barreres. I a la merda amb els complexes i amb tot el que sempre em diu que sóc incapaç de fer alguna cosa. Jo sóc capaç. D'això i de molt més. I qui digui el contrari... s'equivoca!

Però, és clar, a ningú se li escapa què passa quan un nen petit fa una gesta d'aquestes davant d'un gegant. El nen està content, però, estaria igual de content si ningú hagués vist que ho ha fet? Avui, un nen de 4 anys, ha vingut corrents a saludar-me. No perquè tingués ganes de saludar-me (o sí, jo què sé) sinó perquè em volia explicar que havia fet una gesta d'aquestes davant d'algú molt més gran. Algú que, de fet, era el seu pare, i sé perfectament que el seu pare s'ha deixat... però això és un altre tema. El nen estava content d'haver-ho fet, però estava més content encara de poder venir corrent a explicar-me el que havia fet.

I, és clar, si ets un porter que pares un penal decisiu, et converteixes en un heroi, molta gent veu el que has fet.

La veritat, en aquests casos, no sé si és millor la satisfacció personal per haver aconseguit allò que semblava impossible, o el fet que la gent que està al teu voltant reconegui que has fet una cosa que ningú es pensava que arribessis a aconseguir. Perquè sí, la satisfacció personal és molt gran... però només amb la satisfacció personal no es va enlloc.

I aquí entra la història de la Lluna. Just acabar de realitzar la proesa, comença a tremolar. I somriu. No pot deixar de somriure. Com fa dues setmanes, quan es va trobar en una situació semblant. Ningú donava un duro per ella, però ella va aconseguir fer el que semblava impossible. I avui també. Però...

Però ningú li ha donat importància. Coi, que acabava d'aconseguir una proesa que poca gent seria capaç de fer. I ni tan sols la gent que es mirava la Lluna amb cara de "no ho aconseguiràs" ho ha reconegut. "Ah, sí, has fet això? Doncs vale". Sense donar-li cap importància. Quan la Lluna estava eufòrica, quan tremolava, quan tenia el cap als núvols i era capaç de fer qualsevol cosa. Quan tenia la confiança suficient per fer el que volgués. Quan no necessitava cap empenteta per aconseguir arribar allà on volia.

Exactament com fa dues setmanes, quan també va aconseguir una proesa i ningú en va fer cas.

Aleshores va agafar i ho va explicar a una de les poques persones que creia que podria entendre-ho. Li va explicar de dalt a baix el que havia fet, com ho havia aconseguit. Pensant-se que aleshores algú valoraria el que havia aconseguit fer.

Però la persona a qui ho va explicar li va dir que tenia feina. Que ja l'escoltaria quan pogués. Han passat dues setmanes i no ha tingut 5 minuts per escoltar-la, per saber quina era la proesa de fa dues setmanes.

Avui, la Lluna ha fet una proesa encara més gran que la que va fer fa dues setmanes. Però la gent que estava al seu voltant no ho han trobat una proesa. Podria tornar a intentar explicar-ho a la mateixa persona que ho va intentar explicar fa dues setmanes. Però sap que li importa una merda.

I aquí està, la Lluna amb la seva proesa. Una proesa que ningú entèn, perquè qui hauria de comprendre-ho, no en fa ni cas.

I ella, que està aquí, pensa. Quin sentit tenen les proeses si ningú les valora, a part de tu? Si el nen de quatre anys no hagués pogut explicar a tothom la seva proesa... li faria la mateixa il.lusió?

Prou

Explica la llegenda que hi havia una nena que va néixer tan petita que va haver d'anar a la incubadora. Però allà, tota plena de tubs que l'intentaven alimentar, i amb només uns dies de vida, va decidir que tub que li posessin per alimentar-la, tub que arrancaria amb les mans.

La llegenda segueix explicant que quan la nena va sortir de la incubadora, persona que intentava fer-la menjar, persona que acabava plena del menjar que escupia la nena. El problema sempre era "la cullerada de més". Allò que diuen de vegades la gent que donen de menjar als nens: "ara que menja, li farem menjar una mica més, encara que digui que no vol..."

La nena va créixer una mica més i va anar a la guarderia. La llegenda explica que la nena seguia sense tenir gana. Ja menjava, ja, però quan ella deia prou, era prou. S'acostumava a menjar el que hi havia de dinar, però normalment a l'hora de les postres li deia a la mestra que havia d'anar al lavabo. La mestra explicava als seus pares que la deixava marxar, que ja sabia que la nena no tornaria, però que una nena que amb 2 anys menjava amb els de 4 sense problemes i sense fer fàstics al menjar, es podia tornar un malson si deia que ja no tenia més gana i era obligada a menjar. Sobretot si era obligada a menjar coses dolces.

La llegenda segueix explicant que la gent del seu voltant es va acostumar a la nena. Menjava poquet, però quan deia que en tenia prou, doncs en tenia prou i no se l'havia de fer menjar més.

La nena va anar creixent, com creixen tots els nens i nenes. I es va fer gran.

La nena mai ha tingut cap problema a l'hora de menjar, però quan diu que prou, és que prou. Quan està cansada, quan no ha dormit prou, quan té altres coses al cap... doncs no té gana.

I creieu-me, no tenir gana no és gens divertit. Et poses a davant d'un plat. Veus una personeta al teu cantó que té la quarta part d'edat que tu, i que es menja dos plats com el que tu tens al davant i tu ets incapaç de posar-te una cullerada a la boca.

El problema és que hi ha gent que es recorda de que quan dius que prou és que prou. Però hi ha gent que no. La mateixa gent que dia rere dia et critiquen perquè no entres en una talla 36 (ni en una 38, ni en una 40...) el dia que no tens gana t'intenten entaforar el menjar com sigui. I si dius que prou, és que prou. Què més voldria jo que tenir gana! Però quan no entra el menjar, no entra. I punt.

Però sempre hi ha el graciós que et diu: "Va, per un dia no passa res, segur que aquest règim que fas te'l pots saltar un dia. Segur que un bombó el vols, veritat?"

I jo ja ni contesto. Perquè donaria el que fos per poder obrir la boca i poder menjar. Però quan dic que prou, és que prou. I si jo dic que prou, per més que se'm posi al davant el menjar que més m'agrada del món, sóc incapaç de menjar. Res de res.

Per sort, aquest estat no em dura gaires dies.

Per sort, aquest estat és una cosa heretada i tinc el suport de qui m'ho va deixar com herència.

Però mira que havia d'estar bo el dinar que ha fet ma mare per tota la família! I mira que havia d'estar bo el bròquil del sopar! Llàstima que no n'hagi pogut menjar més de dues cullerades.

El camí que porta a la resposta

Una de les coses que més m'agraden és que em proposin (o trobi per alguna banda) un problema senzill, d'aquells que s'expliquen en dues línies, però que són complicadíssims de resoldre. Bé, no m'agrada que em proposin el problema en sí, sinó el fet de buscar-ne la solució: agafar un paper, començar a fer gargots, començar a dibuixar, cap aquí, cap allà, fins a trobar alguna cosa que em diu cap a on pot ser la solució. El millor moment és, és clar, el moment de trobar la solució. I la sensació aquella de que has sigut capaç de resoldre el problema en qüestió.

Recordo, fa un o dos anys, que algú em va posar un problema d'aquests. M'hi vaig trencar el cap 5 minuts i no en trobava la solució. La solució fàcil hagués sigut preguntar quina era, però sóc una mica cap quadrat, i vaig dir-me que trobaria la solució fos com fos. Al dia següent, tornant de Barcelona en tren, vaig agafar un boli i un paper i vaig començar a guixar i marranejar el paper. El tren encara no havia sortit de Sants que jo ja tenia el paper ple de coses. No recordo quan va ser, però recordo exactament que, en un lloc indefinit entre Sils i Caldes vaig somriure i em vaig dir: "Però mira que n'eres de burra, com és que no ho havies vist abans?" I aleshores li vaig dir a la persona que m'havia proposat el problema la solució. Es va quedar ben parada, i em va dir que havia de ser molt intel.ligent, que molt poca gent era capaç de trobar-ne la solució. I jo li vaig contestar que intel.ligent no, que el que passava és que jo era obstinada (i ho segueixo essent, per bé o per mal).

Però, de la mateixa manera que a mi m'agrada resoldre problemes, també m'agrada proposar-ne a l'altra gent, sobretot als nens. M'agrada fer pensar a la gent. M'agrada posar traves i dir "i això per què?" Quan els meus alumnes em veuen preguntar alguna cosa amb un somriure a la cara, crec que si poguessin fugirien corrents, perquè no és una pregunta que es pugui contestar amb un sí o un no, sinó que és una pregunta que requereix pensar... i que a més sol tenir trampa. Però és que m'ho passo molt bé davant d'un grup de gent, plantejant una pregunta i veient com uns diuen que sí, els altres que no, després els altres canvien d'opinió perquè algú ha dit el contrari que ells (o el mateix) i com dubten fins i tot de com es diuen.

Però m'he adonat que això no acostuma a agradar a l'altra gent. Tothom vol les coses ràpid. Proposes un problema a algú i volen-ne saber la solució. Intenten trobar-la, sí, però si la solució requereix més de 10 o 15 segons de reflexió, ja et comencen a demanar que els donis la resposta. Volen saber la resposta, però no volen trobar el camí que porta a la resposta, que en la major part dels casos és la part més interessant del problema, el com arribar a la solució i no la solució en sí.

Avui m'he trobat amb tres casos d'aquests. Uns alumnes que encara no em coneixien (pobrets, el que els espera!) i que se m'han mirat com si fos un bitxo raro. Potser ho sóc, però m'encanta fer-los pensar. Almenys, que pensin 10 segons en tot el dia, si és que no ho fan més. També m'hi he trobat amb un home d'uns 50 anys. Li he proposat un problema. Als 30 segons ja em demanava la solució. Li he contestat que no, que més tard. S'ha enfadat. I quan he dit la solució, s'ha quedat a una certa distància, sense voler saber-ne la resposta. I un nen d'uns 10 anys. Els nens de 10 anys haurien de tenir curiositat per trobar respostes, no? Doncs el nen m'ha demanat que li digués la solució. Li he dit que se la pensés un moment (era una cosa molt fàcil). Tampoc pretenia que hi pensés durant 10 minuts, amb mig minut n'hi havia prou. Però no, ha fet el mateix que el seu pare: se m'ha enfadat, ha marxat i no ha volgut saber-ne la resposta.