Fins a plorar

Feia molt, molt de temps, que no reia fins a plorar.

Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.

Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb susto inclòs. Que a mi el susto me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.

Genial.

Gràcies.

Wind of Change

Avui no tinc paraules. Sí, no tinc paraules.

Només puc oferir un somriure. El somriure que he ofert a tota la gent que s'ha creuat amb mi. Tota la gent que em tornava un somriure. I jo, preguntant-me per què avui tothom somreia.

Fins que m'he adonat que era perquè em veien somriure a mi.

Les coses no tenen per què canviar sempre cap a malament. A vegades poden canviar cap a bé. A vegades només una petita cosa pot canviar cap a bé.

Ai, no deia que no tenia paraules? :-)

PD: Vuit :-)

Visca els tres Reis (4)

Capítol 12:

- Vanem. Vanem. Vanem.
- Sí, Nineta, ja vaig!
- Vanem. Vanem. Vaneeeeeeeeeeeem!

Capítol 13:

I, per primer cop a la vida, he tret la fava del tortell.

I, per primer cop a la vida, no he demanat guardar el rei per la meva col.lecció de reis de tortell, perquè a la Nineta li ha fet gràcia el rei.

Capítol 14:

- Vinga, juguem a amagar.
- Vale.
- Tu busques.
- Un, dos, tres..., nou i...
- Deu!
- Coi, si dius deu et sento i ja sé on ets!

Capítol 15:

- Va, ara vine tu a comprar.
- Vale.
- Què vols?
- Un parell d'ous.
- Mmm... Espera que te'ls busco!

- Quants ous volies? Un o dos?
- Un parell.
- Un o dos?
- Un parell són dos.
- Ah!

- Ara compro jo.
- Vale. Què vols?
- Un parell dos patates.

Capítol 16 (i últim, tot i que en podria escriure molts més):

El regal del Zeppelin. Els meus estimats Tintín i Milú :-) El regust trist és que tots els còmics d'en Tintín que vaig llegir me'ls va deixar el meu cosí, a qui li encantava en Tintín. Però en Tintín és, i sempre serà, juntament amb l'Spiderman, el meu preferit :-)

Visca els tres Reis (2)

Capítol 3:

Per diferents raons, hauré d'esperar una setmana a provar EL regal de reis. Però m'alegro de totes les raons que faran que no el pugui provar fins diumenge que ve. Quins nervis!!!

Capítol 4:

Nineta, hem d'esperar els papes per obrir els regals. Mira què m'han portat! Has d'anar prement els colors quan surten. I, mentre jo dóno voltes al Rubik Revolution, ella va prement.

Capítol 5:

Ara obre la caixa. Ha entrat a casa amb cara de decepció:

- I els Reis no m'han portat...!

Però després ha dit:

- I si m'ho porten aquí?

Obre la caixa i... I té cara de por.

Tant demanar-ho, tant voler-ho, i ara que ho té...

- Vinga, que provarem si va bé.
- Després...

Capítol 6:

Aquest joc és com el Simon. Es deia Simon? Provo, a veure quants en puc memoritzar. Primer intent: 31! Ole! Com puc haver memoritzat 31 colors? Si és que sóc un geni!!!

Capítol 7:

Ma mare "juga" amb el seu regal. Oooohhh! Si fins i tot li està parlant. Jo la sento, però ella no sap que la sento que li parla com si fos un nen petit o un animalet :-)

Visca els tres Reis

Capítol 1:

El meu pare, quan ha vist el que li havien portat els Reis, ha plorat d'emoció.

Capítol 2:

Jo, també.

Aclariment:

La meva mare no ha plorat, perquè ja sabia què li durien, que sinó, estic segura que també ho hagués fet.

Optimisme

Aquest matí he fet el ronso. Feia molts dies que necessitava fer el ronso. I avui ningú m'ha dit res perquè fes el ronso. I ara... ara estic plena d'optimisme.

De la mateixa manera que la persona que escriu un blog amic deia que avui començava desembre, per mi avui comença el gener. Serà un gener molt llarg, perquè durarà més de dos mesos. Però s'acabarà amb una cosa acabada, espero que abans de finals de gener (i així potser no arribarà a durar dos mesos).

Em sento optimista, i no en tinc raó. O sí, però el cap em diu que no.

Aquesta setmana tinc una reunió on estaré al mig de dues bandes. Jo formo part de les dues, me n'he volgut mantenir al marge, però no me n'he pogut mantenir. I ara rebo de cada banda, com a membre de l'altra. Una mica com quan era petita i al cole era la "xarnega", i llavors anava a casa els meus avis i era "la catalana" (tot dit despectivament, està clar).

Però m'adono que no m'importa massa. Tinc l'optimisme dins meu. Una mica pel gener. Avui venia a treballar, feia vent, i em sentia bé. Em sentia bé al cotxe amb la cançó de dalt. I em sentia bé en general.

I em sento bé ara. I sé que tinc un flotador. Ahir algú es va adormir, perquè havia sortit de festa. És de la meva edat i és feliç. Jo, en canvi, em vaig portar bé, però no vaig tenir un bon dia. Valeeeeeeeeeeeee... no estava concentrada, perquè tenia el cap vés a saber on (valeeeeeeeeeeeeee, jo sé on tenia el cap, a sobre el coll, per descomptat! - valeeeeeeeeeeeeeeeee, el tenia uns 3 o 4 metres lluny d'on l'hauria de tenir -). Però jo vaig rebre una bronca impressionant, tot i fer el que vaig poder (valeeeeeeee, si no hagués tingut el cap a 3 o 4 metres ho hagués fet millor, però si el cap marxa, marxa). I penso que no té dret a dir-me tot el que em va dir, només perquè vaig tenir un mal dia (o el cap a 3 o 4 metres).

Però somric. Podríem dir que... tenir el cap a 3 o 4 metres no és perillós. Gairebé es pot agafar amb les mans. Tenir-lo a 150 quilòmetres...

Tinc ganes d'anar a la platja. Seran unes vacances, una mica de tot, encara que no pararé. I...

I estic optimista. Espero estar-ho la resta de mes de gener. Sé que potser és massa temps seguit per estar optimista. Però primer ve la platja, després marxo a casa els avis (que no en tinc ganes, sobretot per les 12 hores de cotxe, però que també em serviran per trencar), pel regal que he de fer a algú especial (me l'he de currar molt, que he de quedar molt bé, però la meva part dolenta em diu que ha de ser alguna cosa que a ell li agradi molt i a la seva dona gens, i això ja és més difícil...), per la il.lusió dels nens el dia de Reis i... per tot plegat!

Comença el gener. Avui he fet moltíssim el ronso. Però tindré molta feina. Així que estaré una mica absent, tot i que suposo que no d'escriure. Quant més treballo, més idees em surten per fer posts. Però no sé si passaré massa per les altres cases o llegiré massa mails. El gener m'agrada, però s'ha d'acabar aviat, que ja toca!

I... espero estar optimista tot el gener. El porquet aquest d'aquí al cantó m'hi ajuda, tot i que el vaig posar per una altra cosa totalment diferent, però ara em recorda... Ara em recorda alguna cosa que passarà algun cap de setmana de gener (del de veritat). Una cosa que em fa molta il.lusió i que potser sigui la raó per la que estic tan optimista. Serà gairebé l'únic dia de cap de setmana que em prengui lliure. Però... serà un gran dia, això segur!

I ara ja n'hi ha prou, de fer el ronso!!!

Del que no n'hi ha prou és de seguir somrient! A veure si recupero el meu cap (quan de temps triga un cap, a tornar, de 150 quilòmetres lluny?) i em poso a treballar!!!

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

El món amb patates

Hi ha dies que et sents capaç de fer qualsevol cosa. Potser perquè has aconseguit alguna cosa que no et pensaves. Potser perquè t'has superat d'alguna manera. Potser perquè algú a qui admires des de que no aixecaves un pam de terra ha somrigut i ha dit que ho havies fet molt bé. Potser per tot plegat a la vegada.

I no pots parar de riure, i voldries explicar el que has fet a tothom. De fet, ho expliques a tothom que se't creua per davant (i per darrere).

Avui em menjaria el món amb patates.

De fet, sense patates també :-)

Contenta amb mi mateixa

Segurament, no tinc cap raó per estar-ho.

Segurament, ningú es pensi que jo avui pugui estar contenta amb mi mateixa.

Però ho estic. I molt.

Ho estic perquè, d'una banda, he vençut una por. No, la por d'ahir no. Una altra por. He anat pel món sense por. I... doncs m'ha encantat.

I de l'altra, doncs he anat a buscar el que volia. Mica a mica, pas a pas, com vaig fent jo les coses. A passets petits, però segurs. La única forma que conec d'avançar.

I estic contenta. Orgullosa de mi mateixa. Aquella sensació que t'omple per dins, que et diu que has fet les coses bé.

Sense la molt coneguda sensació que he fet això malament, o allò altre, o...

I somric, dient a una nena que em gastarà el nom. Perquè... perquè té 11 anys i la tinc tot el dia al darrere. Perquè fem tonteries juntes, però ahir se'm va acudir dir-li que podria ser la seva mare i... I ara, cada cop que té un problema, ve i m'ho diu.

És una sensació estranya. Com ahir, quan em va preguntar si tenia fills, quan ja sap la resposta. I llavors em va preguntar per què no n'adoptava. I no se'm va acudir res més que dir-li que hi havia l'opció de l'inseminació artificial i... I ja la vaig tenir: "doncs jo vull que triis que sigui una nena!"

I la veig, tan alta com jo, que se m'acosta i em diu "Lluuuuuuuuuuuunaaaaaaaa", i jo li dic "m'acabaràs gastant el nom!"

I, no sé per què, m'adono que no em fa por que una nena adolescent vingui a demanar-me consells quan té algun problema.

Ai, ara em fa por que no em faci por!

Estic fatal, ja ho sé.

Amb un somriure als llavis

Ahir vaig anar a dormir amb un somriure als llavis.

No sé si va ser la cançó que vaig escoltar 50 vegades (bé, potser no tantes, però si faig números m'adono que potser van ser més), el meu petit viatget al sòtan, on vaig obrir un parell de caixes més (que tenien relació amb la cançó, però malauradament no vaig trobar el que buscava, tot i que vaig trobar altres coses que em van fer somriure) o el llibre que vaig agafar.

La cançó torna a sonar ara mateix. És com una droga, no puc deixar d'escoltar-la. Aquesta nit l'he estat cantant tota la nit, i m'he despertat amb la cançó al cap. Amb els pocs dies que falten, he d'aconseguir arreglar l'altre ordenador per posar-la al reproductor d'mp3. Se'm va espatllar fa uns dies (setmanes?) i vaig deixar-ho estar per inútil. Però hi vull aquesta cançó. No és un caprici, em sembla que és una necessitat.

A la caixa hi havia moltes coses. Hi havia una història del segrest d'un avió. Era una història senzilla i innocent, però maca. Hi havia fitxes de llibres sense corregir. Totes aquelles fitxes que la mestra em va dir que no li entregués, que amb 6 en feia prou, i que jo li'n donava una cada setmana, i no podia ser. Llibres i llibres que no estaven a la caixa. Llibres que no recordava de res, ni tan sols el títol. Fins i tot un llibre que vaig estar parlant amb algú fa poc, i li deia que no l'havia llegit mai. Però allà estava, la meva lletra, i un resum del llibre. Realment em pregunto on era el que buscava, però es deu haver perdut. Una pena.

I el llibre... Hagués pogut acabar-lo d'una llegida, però no vaig voler. Vaig voler que durés. Vull que em duri encara uns dies més. Així el plaer de llegir-lo es repartirà entre uns quants dies, no un dia sol. Havia oblidat com m'agradava el llibre. Però, sobretot, havia oblidat que, encara que no vulgui, a dintre meu encara hi ha aquella nena de 10 anys que mirava per la finestra quan el sol es ponia i mirava la lluna. Aquella nena que tenia molts somnis, molts, i que després de tants anys segueix creient en els somnis, i que sap que no es conformarà amb res menys que els seus somnis. Coses petites, els somnis d'una nena de 10 anys, però coses a les que no es pot renunciar. I sí, sóc innocent i totes les paraules que s'hi vulguin posar al darrere que vulguin dir el mateix: ingènua, càndida o qualsevol altre sinònim. I sé que, després de tots aquests anys, no vull renunciar a ser així, no vull renunciar a ser totes aquestes coses. I sé que em faré mal una vegada i una altra, que la gent em seguirà dient que no sigui així, però jo continuaré així, i a qui no li agradi, que miri cap un altre cantó. Vull ser aquella nena de 10 anys!

Volia posar un paràgraf del llibre, però m'ha costat moltíssim. Els hi posaria tots. Bé, tots potser no, però he triat un tros que, sense ser el meu preferit, considero molt adequat.

- Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!
I al cap d'una estona afegies:
- És que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol...
- Així, doncs, el dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt, de trist?

Piló, piló...

La gràcia que té arribar d'hora a casa, és que en el moment menys pensat sona el timbre. Nens.

Nens que criden, que salten, que volen jugar.

Nens que es troben una colxoneta a terra.

Ai, ja la tenim. Tots volen la colxoneta i es comencen a barallar per ficar-s'hi.

Així que la Lluna, que és més criatura que totes les criatures a la vegada, aprofita un moment en què els nens deixen lliure la colxoneta, mentre es barallen, per estirar-s'hi.

Ah... llavors els nens la comencen a picar i intentar fer fora.

Però no poden.

Així que el més gran se li tira a sobre (i com pesa, el nen! Gairebé és tan alt com ella). I a sobre, doncs piló, piló.

I, de mentres, la Lluna va sentint com la gent gran els anima: "vinga, vinga, tu també!"

El problema ha sigut fer-los marxar. La pobre Lluna estava immobilitzada, i els nens s'agafaven allà on podien per no marxar.

Groc

Avui ha sigut un dia groc.

Recordo quan era petita, que a vegades em preguntaven quin era el meu color preferit. Vermell, deia jo. Però no sabia el que em deia. Jo creia que era el vermell, però va ser, i serà, sempre el groc.

Ja de petita, tots els meus dibuixos havien de tenir color groc. Jo li posava al sol, i a qualsevol altra cosa que pogués ser groga. Groc, sempre groc. Les coses que tenien color groc, m'agradaven. Si no en tenien, no m'agradaven tant, tot i que no sabia ben bé per què.

Suposo que per això aquest blog té l'estètica que té. No ho vaig fer expressament, però eren els colors que més m'agradaven. Groc, sempre groc.

I avui ha sigut un dia groc.

Ho ha sigut al matí, quan un grup de gent que no s'esperava veure'm m'han vist arribar, han somrigut i els ha agradat tornar-me a veure. I jo m'he alegrat que conservessin un bon record de mi.

Ho ha sigut més tard, quan algú m'ha trucat, encara no sé qui. Per anar a una despedida de soltera. A una despedida on només coneixeré a la núvia. D'aquí segur que en surt un post, però serà algun altre dia, d'aquí a unes setmanes. Però m'alegro de poder-me integrar en un grupet de gent més o menys tancat (o tancat directament), que són la núvia i les seves amigues de l'institut (i jo, que estic allà, encara no sé ben bé per què).

I ho ha sigut més tard, quan tornava a casa en cotxe, i m'he adonat que m'agrada la primavera, pels seus caps de setmana. Perquè fa uns quants dies que estem organitzant coses. I aquest cap de setmana hi tornarà a haver un dia d'aquells sense pressió, de riure, de veure gent, de bon rotllo. Tothom content, tothom passant-s'ho bé. Bé, un dia no... dos dies!

I ho ha sigut per més coses, de groc. Però ho deixarem amb què estic contenta amb mi mateixa.

I per molt temps que ho sigui, de groc!

Sorpresa!

És en dies com avui que em pregunto per què puc arribar a ser tan innocent. I és que em podrien dir les coses, però jo vaig a la meva, no m'entero de res!

Jo, que vaig agafar com a mera curiositat el dia que una nena va fer anys i em va preguntar quan eren el meu sant i aniversari. Era una nena petita, i jo li vaig dir, pensant que als dos segons ja no se'n recordaria.

Jo, que ahir "jugava" amb unes nenes pre-adolescents. I les nenes no es callen res. Una de les nenes em va dir:

- Demà és el teu aniversari, no?
- No.
- Doncs el teu sant.
- Tampoc.
- Doncs avui, demà o demà passat és alguna cosa teva.

I jo vaig riure, però no vaig dir res. No sabia d'on ho havia tret, però pensava que era alguna cosa que li havia sortit de vés a saber on.

I jo, que avui, a l'hora de recollir, he vist com tots els nens marxaven corrent. I els he maleit els óssos, perquè sovint em fan el mateix, i em quedo sola recollint, mentre ells ja són a fora a jugar.

Normalment algun pare no els deixa marxar fins que no han recollit amb mi. Però no, què va, avui cap pare els ha fet quedar a recollir.

Fins que han entrat tots plegats, quan jo ja estava a punt d'acabar de recollir.

- Sorpresa!

I llavors et queda aquella cara de tonta, de pensar que com pots no haver-te'n adonat, de veure que ja t'ho podies haver esperat.

Però no. Tu no t'esperaves res.

I llavors veus un braçalet. I t'agrada, perquè s'han fixat en el que portes, i t'han comprat coses exactament del teu estil. Però el braçalet et fa tremolar. Tu tens els canells molt petits, i sempre et van grosses, aquestes coses. I com que et fa mandra haver-ho de portar a que t'ho facin més petit, acabes no portant res.

Però una nena petita somriu. I et recordes d'aquell dia. Un dia que et va començar a preguntar quina hora era cada cinc minuts. Fins que li vas donar el teu rellotge. Era més baixeta que tu, molt prima, i tenia 10 anyets. Però no es podia cordar el teu rellotge, perquè el teu canell era més petit que el seu. I somriu, i et diuen que se'l va provar ella i el van fer una mica més petit.

I tu somrius perquè et sents estimada. Perquè ahir mateix comentaves amb algú que ho feies perquè volies, que no volies res a canvi. I perquè avui t'ha costat un munt aixecar-te. I perquè, per sort, ahir a les 2 de la matinada el blogger estava caigut i no vas poder publicar el post que vas escriure i que encara està com a esborrany.

Però, tot i fer-ho perquè vols, veus com la gent t'ho agraeix. I perquè demà tornarà a ser un bon dia. Ho saps. No com el dia dels dos esmorzars, però gairebé.

Perquè aquesta gent s'han convertit una mica en la teva família. La segona família. O millor que la família.

Coses petites... petites coses

Com sempre, les coses petites són el millor que hi ha. Una petita cosa, com ara un somriure, és un dels millors regals que es poden fer a algú.

I jo n'he fet molts, de petits regals en forma de somriure, avui. Perquè, des que m'he aixecat, no podia parar de somriure.

I quan he aixecat la persina i he vist la nina, he somrigut durant molta estona. Ara, la nineta, en comptes d'aparcar tots els seus vehicles a l'era de casa, es dedica a repartir nines. Així, tu obres una finestra, i et trobes una nina allà. Que tens el cotxe a l'era? Cap problema, quan el vagis a buscar, segurament t'esperi una nina al cantó de la roda. Que vas a buscar una flor? És possible que et trobis una nina al mig del roser. I aquestes coses no deixen de fer gràcia. I se't col.loca un somriure a la boca.

Encara somrius quan obres la porta de casa. I allà, esperant, a davant de la porta, què t'hi trobes? Doncs una nina, està clar!

Marxes de casa, amb el somriure als llavis. I mentre condueixes, sents una fressa coneguda. Somrius, mentre esperes trobar algun semàfor vermell. I quan el trobes, llegeixes l'sms. Algú que et diu, entre altres coses, que és possible que hagis rebut el mateix missatge 10000 vegades. I somrius, mentre esperes arribar a la feina, per poder mirar el mail, a veure quin és el missatge que t'ha arribat 10000 vegades.

Arribes a la feina amb un somriure a la cara. Obres el mail i veus que tens 3 missatges nous. I quan mires, veus que són tots de la mateixa persona, el mateix missatge, que ha arribat 3 cops.

Somrius.

I continues somrient.

Més que de costum.

Et creues amb gent, i veus com alguns et miren estranyats.

A d'altres els canvia la cara, i es posen a somriure també.

I això fa que tu encara somriguis més.

I més.

I el somriure no marxa de la cara. Per què hauria de marxar?

I et preguntes com pot ser tan fàcil. Per què cosetes tan petites (o no tan petites) fan que el somriure aparegui a la teva cara i no marxi en hores?

Què dic? Però si encara ha de marxar!

I saps que avui aniràs a un lloc. A repartir somriures. Sí, somriures. Perquè és el millor que pots oferir: somriures que s'encomanen.

El dia dels dos esmorzars

Hi ha un dia a l'any que esmorzo dues vegades. Només un. Primer esmorzo, per primera vegada. I, al cap d'unes hores, torno a esmorzar. Per segona vegada.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que no espero amb candeletes, però que sé que hi és. Un dia especial, que és cada any, i que sempre puc recordar amb un somriure a la cara.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any en què em despreocupo de tot, i em dedico només a divertir-me. Sense pensar en què passarà, en com ho faré, en si estaré a l'altura de les circumstàncies, o en què.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que retrobo gent que feia temps que no veia. Gent que només trobo aquest dia, cada any. Gent que em recorden el que sóc, i el que era quan ens vam conèixer.

Avui era aquest dia.

Aquest matí m'he aixecat conscient de que avui era el dia dels dos esmorzars. Conscient de que m'ho hauria de passar bé. Conscient que riuria molt. Conscient de que m'ho passaria molt bé.

M'equivocava.

Sí, m'equivocava. Perquè no em podia imaginar que, a hores d'ara, quan ja fa molta estona que he marxat, encara em facin mal les mandíbules de riure. Perquè no em podia imaginar que m'ho passés tan bé.

Perquè, malgrat que sempre m'ho he passat molt bé, no recordo haver rigut tant com avui.

Perquè patia per una persona, a qui pràcticament no coneixia abans d'avui, i que he hagut de compartir-hi 5 o 6 hores, gairebé tota l'estona al meu costat. Pensava que podria ser una mica violent, però hem xerrat i rigut com mai m'hagués imaginat.

Perquè he tornat a veure un parell de persones, que ja coneixia de fa temps, però que vaig conèixer (en el sentit de parlar-hi) ara fa tres anys, en un moment que va ser molt especial per mi. I, malgrat que només ens coneixem d'aquell dia, han vingut, hem parlat, hem rigut... i m'han recordat que jo puc ser aquella noia, i més i tot. I no només això: malgrat ser molt superiors a mi, em tenen respecte. Respecte pel que sóc, respecte pel que faig, i respecte perquè saben que puc mig arribar a ser com ells.

Perquè hi ha hagut un moment en què he rigut tant, que fins i tot plorava. Perquè jo, la callada, he fet tant de merder, que fins i tot m'han hagut d'avisar que em comportés. Però jo he continuat rient. I passant-m'ho bé. Perquè allò era excepcional. Mai havia passat, i ha sigut tan divertit, que ja espero el moment de tornar-hi.

Perquè he fet riure a un nen. Tothom seriós. Callat. No podia pas ser. Així que he agafat un nen, amb qui tinc força confiança, i li he dit a cau d'orella una cosa sobre el que tothom mirava. I el pobre nen ha hagut de marxar, perquè la gent ja se'l mirava, perquè amb l'atac de riure que li ha agafat feia massa fressa.

Perquè ho he fet molt bé. A part de divertir-me, he estat molt per sobre del meu nivell. I això que m'he passat el dia rient per aquí, rient per allà. No puc ni arribar a pensar què hagués fet si m'ho hagués pres seriosament.

Perquè sóc dolenta i he aconseguit que algú que només em tractava de "nena", "maca", "ai, maca", "mira, una nena, hola maca", no em fes posar (massa) dels nervis i descobrís que no cal mirar-se a la gent només pel seu aspecte físic, i que jo puc ser tan vàlida com qualsevol home (apa! Que cada any, en aquest lloc, em trobo una o dues persones d'aquest estil i em fan una ràaaaaaaabia!)

Tot i així, sóc conscient que he ignorat algú. No és que l'hagi ignorat, és que jo tenia el meu grup, reia, i tampoc s'ha acostat ni a dir hola. I, com que estava lluny, tampoc l'he vist. Al final he sigut jo la que s'ha acostat a dir hola. Però en fi, qui vol els mals rotllos?

Tot i així, m'he trobat amb el problema de sempre. Algú que se m'acosta, que em diu alguna cosa, i que jo no conec de res. Algú que no sóc conscient d'haver vist en ma vida. Algú que no sé de què em coneix, però que es posa a preguntar-me no sé què. Algú que em deixa el seu lloc, perquè jo em pugui divertir (o perquè ja n'està fins als nassos), i abans de desaparèixer, em diu: "Va, Lluna, entra tu". I jo faig cara de no sé què, perquè jo no l'havia vist mai, i apareix, em parla i fins i tot sap com em dic. És més, fins i tot em pregunta pel meu historial, i el sap gairebé millor que jo!

Tot i així, sé que m'he passat. Quan ja tot havia acabat i jo estava crescudíssima. Així, per divertir-nos, he estat fent l'idiota amb un grup de gent. He entrat al lloc de la persona del paràgraf anterior i m'he trobat cara a cara amb algú bastant més dèbil que jo. Però jo estava crescuda, només tenia ganes de riure (prometo que només he begut una fanta de llimona i provenia d'una llauna, així que no hi ha la possibilitat de que ningú m'hi hagi posat cap tipus de beguda alcohòlica o droga), i he apretat massa. El pobre noi ha fugit per cames quan ha pogut. A vegades hauria de saber posar el fre i no matxacar a la gent...

I d'això... quant falta pel proper any del dia dels dos esmorzars? Perquè jo m'hi apunto! Ara mateix!

Mentre torno de la Rambla...

Mentre torno de la Rambla, m'adono que hi ha alguna cosa que no funciona bé a dintre meu (o a fora, o on sigui...)

En una mà, hi porto un parell de bosses amb uns quants llibres que s'hauria comprat qualsevol adolescent, i que jo, en la meva adolescència, hagués desestimat per ser massa infantils.

A l'altra, hi porto el meu dinar: un panet que va sobrar d'una festa d'aniversari infantil, on les persones més grans que jo eren mames o papes i les més petites que jo eren, com a mínim, 22 anys més joves que jo. Em pregunto com ha arribat aquest entrepà a la meva mà. O, el que és pitjor, què feia jo en una festa d'aniversari en la que no pertanyia ni al grup de les mames ni al grup dels convidats?

Un iogurt d'stracciatella

Els dijous arribo a casa aviat. Potser no és massa aviat, però sí que és bastant més aviat que els altres dies.

A l'hora que els dijous arribo a casa, els dilluns atravesso la ciutat en cotxe. Encara no vaig cap a casa. Encara em passaré una horeta i mitja fent... encara no sé què, ni per què.

Els dimarts estic davant d'unes quantes cares, que no sé si em miren, si miren passar les mosques, si només xerren, si els interessa el més mínim el que estic dient...

Els dimecres busco aparcament en un lloc on no n'hi ha massa. Em queda una hora de classe particular, i un cop cada 3 o 4 setmanes, una reunió que durarà unes dues hores més.

Els divendres vigilo (no sé si ho hauria de dir d'alguna altra forma) un nombre indeterminat de nens, tots de menys de deu anys. El nombre indeterminat és bastant elevat. I, a l'hora que arribo els dijous a casa, encara em queden un parell d'hores amb algun nen.

Però els dijous... ah, els dijous! Els dijous arribo aviat a casa. A l'hivern és fosc, però avui era clar. Encara es veia el Sol. Així que he agafat un iogurt d'stracciatella, me n'he anat al jardí, i me l'he menjat allà. Com que el jardí dóna a l'oest, el Sol, que encara no s'havia post, em tocava de ple. Aquell solet tan bo de finals d'hivern o principis de primavera. A partir d'aquí, ja comença a escalfar massa.

I després m'he oblidat de rellotges i me n'he anat a fer un d'aquells folis pels que l'altre dia em van dir empollona. He agafat una carpeta groga i hi he arxivat un foli antic. I n'he començat un altre, amb un tema nou.

El tema l'he tret d'un llibre. Un llibre vell que he trobat per casa. Un llibre dels anys 80. M'ha fet gràcia veure-hi el preu, a la primera pàgina, en llapis: 1100 pessetes.

Quan ja n'he tingut prou, he deixat de preparar el paper. He somrigut, perquè el llibre m'ha ensenyat coses molt maques i friso per ensenyar-les a algú altre.

Sempre, els dijous, tinc la mateixa sensació: pau interior i ganes d'explicar a la resta del món com n'és de maco això que acabo d'estudiar. I ja ho faig. Els divendres, si puc. I els dissabtes, si em deixen.

Però els dijous a la tarda són especials.

Trossets de cap de setmana

Tu creus que tinc alguna possibilitat?
Em fa gràcia que m'ho pregunti. Més que res perquè no estic massa acostumada a que m'ho preguntin. Però em fa gràcia perquè si m'estàs demanant una cosa i jo dubto, preguntar-me si tens alguna possibilitat... em sembla com una mica surrealista. I més en la situació. No ho sé, se'm fa estrany.
I aquí hi ha dues respostes... Una la que es diu, i l'altra la que es pensa. O no era així? Ummm...


Doncs ara no sé si he quedat que hi aniria o si he quedat que no. Mare meva, que burra sóc!


Per què dino tan aviat? A aquesta hora no tinc gana!


Ostres, quin cotxe tan alt! Per pujar he de fer un salt... I per baixar, no toco al terra i he de saltar també!


Ai, aquest menjar, quina bona pinta que té... És clar... Fa 6 hores que he intentat dinar... o ho he fet veure. Ja és hora de que tingui gana!


Jaja... m'estan tractant com una reina! És clar que sóc diferent... jeje.


Gol del Barça! I a sobre penalt a favor seu... el partit ja és nostre! No cal que miri com acaben, ara que ja he arribat a casa... millor me'n vaig a dormir, que demà m'he d'aixecar molt aviat... o no tant, però no massa tard.


Que bé que s'hi està al llit... Quina hora és? Encara tinc un quartet més per somiar. Però jo mai recordo els somnis, així que, què coi estic dient?


Al final no he dormit. Però, total, a vegades val més somiar despert que somiar adormit...


Vodka. Connecting people.
No té res a veure amb el post (i tota la resta del post està relacionada), però m'ha fet gràcia.


- Què, algú va veure el Barça?
- Calla tu!
Ui... Si s'ha produit aquesta conversa... Ai... Però com pot ser que perdés?
De fet, a qui li importa? (D'acord, a mi d'altres dies, però avui m'és igual).


Acabo d'escriure un sms d'exactament 160 caràcters.


Fa moltíssimes hores que no toco cap ordenador...


Mira, em conviden a prendre alguna cosa :-) (convidar-me és un dir...)

Aquest cap de setmana

Aquest cap de setmana un grup de gent, entre els quals hi era jo, va aconseguir una cosa que creien impossible. Ningú creia que ho aconseguissin, però ho van fer.

En el meu cas, tot va ser degut a la confiança. La confiança que em va donar un fet. Perquè malgrat digui que no crec en la sort, en qüestió de competicions i altres coses per l'estil, tinc uns rituals que s'han de fer d'una determinada manera. I si es fan així, aleshores tot va bé. I hi ha coses que no depenen de mi, i en aquest cas hi va haver una cosa que no depenia de mi que em va fer alegrar moltíssim, i em va fer agafar una confiança tan gran, que vaig passar com un huracà, sense que ningú pogués fer res contra la meva autoconfiança.

Aquest cap de setmana m'esperen dues coses. Una d'elles és intentar una gesta com la d'aquest cap de setmana que ha passat. Sé que no tot depèn de mi, però sé que si jo inspiro confiança, les coses poden anar bé. I sé, n'estic segura, que aquest cap de setmana ho tornarem a aconseguir. Perquè d'il.lusions també es viu, i perquè en aquests moments no se'm passa pel cap res diferent. Ho tornarem a aconseguir, i punt.

La segona cosa que m'espera encara serà millor. Ja tinc la càmera de fotos preparada per a l'ocasió. I espero el moment amb un somriure. I, curiosament, no m'importa el fet que tanta gent m'hagi dit que no. Ja s'ho faran. Ells s'ho perden. Tampoc espero el moment en què se'm revelaran alguns secrets. Això tampoc m'importa. De fet, tant m'és.

Curiosament espero una altra cosa. I somric. Perquè segurament la confiança que tinc caigui. També somric, perquè sóc tan lenta... però tant!

Però segueixo somrient. Perquè em queda una setmana per endavant. I aquesta setmana no penso deixar de somriure. PER RES. I jo ja m'entenc. Perquè sé que aquest cap de setmana serà el millor en molt de temps.

I si no ho és, ja me'n preocuparé el cap de setmana. De moment, a somriure. Perquè aquest cap de setmana serà un gran cap de setmana!

Regals de Nadal

Tots tenim mals dies, de vegades. El meu dia ha sigut, pel que sigui, dolent. Pensava venir aquí i parlar dels meus plans del Nadal, que consistiran en un viatge llampec, que consistirà en 14 hores de cotxe, dos dies al destí, i 14 hores de cotxe més. I això que vaig dir que no ho faria, però m'hi he vist obligada. La resta de dies, seran treballar des que sigui fosc al matí fins que faci molta estona que sigui fosc. Jo ho he triat així, però perquè sé que si no ho faig així, no hi ha manera. Perquè cada dos segons ve algú a demanar-me alguna cosa, a preguntar-me com es fa alguna cosa, a demanar que faci alguna cosa. I llavors em vaig retrassant amb les meves coses.

Però deixo estar tot això. Deixo estar tot això i el sentiment de que no faig més que repetir-me.

Ara estic escoltant un cd que ha vingut des de molt lluny. Fa un mes vaig enviar una postal de felicitació d'aniversari bastant lluny. Unes setmanes més tard em va arribar un mail dient que li havia fet molta il.lusió i que, si tot anava bé, rebria una sorpresa per Nadal.

I jo, que ja m'he acostumat a que les sorpreses creen falses expectatives, vaig pensar que la sorpresa seria una felicitació de Nadal. I prou.

Avui he arribat a casa i m'esperava un sobre. Un sobre gros. Bé, potser no un sobre molt gros, un sobre que deu fer uns 3 o 4 cm més de llarg i d'ample que un sobre normal. El que tenia el sobre era que era gruixut.

No he pogut resistir la temptació de mirar què hi havia a dins abans de fer res més. I hi havia moltes coses! Moltíssimes!

El primer que he vist ha sigut un paper de regal amb una coseta a dins. Abans que res, he obert el regal. Sí, ja ho sé, sóc una impacient. A dintre, hi havia un clauer. He somrigut. No pel clauer i el post que vaig escriure fa uns dies, sinó perquè el clauer m'ha fet molta gràcia. No és un clauer en el que hi portaria les claus, entre altres coses perquè les claus solen anar a la butxaca i aquest és massa maco. Però és un clauer que demà vindrà amb mi i es quedarà a la meva taula, perquè el pugui veure mentre treballo i em faci somriure.

Després he vist el cd. El cd que estic escoltant ara. Volia marxar aviat avui de davant de l'ordenador, perquè... bé, tant li fa, no em posaré a pensar ara coses que no vull pensar. Però ara em quedaré per aquí fins que hagi sentit tot el cd.

I una felicitació de Nadal, és clar. Una felicitació de Nadal que m'ha agradat molt. Una postal que diu, entre altres coses

I hope that the little gifts I'm sending along will give you a smile.

Està clar que els regals que m'ha enviat han aconseguit el que esperava. I més i tot.