Un rostre que no és meu

Autor: Òscar Palazón

Editorial: Cossetània Edicions

XVI Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar

Tots tenim una part fosca. Els personatges d'aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem l'orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l'eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb que ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d'hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.

De la contraportada

Amb una declaració de principis com aquesta és fàcil agafar la novel·la amb una certa prevenció i alhora amb curiositat. Prevenció perquè la foscor fa por. Curiositat perquè qui no vol anar més enllà de les pròpies pors?

Aquesta novel·la va més enllà de les pors i de la part fosca dels seus protagonistes i ens hi arrossega, ens fa mirar cara a cara als qui s'atreveixen a sobrepassar els límits.

Una primera part com un puzzle que cal recompondre, un mosaic del qual tots n'hem vist alguna peça alguna vegada, el que impressiona és la possibilitat de trobar-les totes juntes, tan properes, massa properes potser.

A la segona part, una sola protagonista expia la culpabilitat colectiva.

El món on ens aboca l'Òscar és un món cruel, violent, on la innocència i la tendresa han desaparegut.

Klaus y Lucas, trilogia

Autora: Agota Kristoff

Traductor: Sergi Pàmies

Editorial: Edicions de la Magrana

Ja fa temps havia sentit a parlar d'aquest llibre, fins hi tot el van recomanar en un dels programes de llibres que feien a TV3, era un d'aquells que tenia a la llarga llista dels llibres pendents, per tant quan el vaig trobar disponible a la biblioteca el vaig agafar, una bona decisió.

El gran quadern, 1989 (Le grand cahier)

Una mare s'emporta els seus fills bessons lluny d'una ciutat en guerra, a casa de l'àvia, una àvia cruel, bruta, avara i dolenta que els hi farà la vida impossible. Allí s'hauran d'espavilar i aprendre i per això cal entrenar-se i fer exercicis per superar el dolor, la gana, la por, la falta d'amor...

L'escriptura, on abocaran la seva imaginació, els ajudarà a suportar-ho amb una sola condició, només es pot escriure la veritat. Sense matisos, sense concessions.

Un al·legat contra la guerra i els seus horrors, el totalitarisme i les seves misèries.

La prova, 1990 (La preuve)

En Klaus aconsegueix fugir, en Lukas es queda i es dedicarà al fer el bé mentre intenta sortir-se'n, esperant el dia que Klaus, una part d'ell mateix, tornarà. Per això continua escrivint, però el totalitarisme omnipresent , no fa la vida fàcil.

La tercera mentida,1991 (Le troisième mensonge)

Quan es retrobin sabrem quina és la veritable història de Klaus i Lukas i ens adonarem que dues mirades sobre uns mateixos fets no tenen perquè coincidir, fins hi tot poden ser oposades. Però ja és tard, massa tard.

Amb les paraules estrictament necessàries, sense floritures, així és l'escriptura d'Agota Kristoff, directa, brutal, crua, nua. El mal existeix i el mira de cara. La guerra és bruta, com l'àvia.

Algú ho ha definit com la mirada al món d'uns nens dolents, jo no crec que siguin dolents, ni tan sols penso que hagin perdut la innocència, no ho han sigut mai d'innocents, no els hi ha estat mai permès ser innocents.

No us els perdeu, no us els podeu perdre.

Aquí trobareu una entrevista molt interessant amb l'autora, que no ha tingut una vida fàcil tampoc.

El mestre de la innocència

Títol original: Burning brigth, 2007

Autora: Tracy Chevalier

Traductora: Montse Pratsobrerroca

Editorial: La Magrana

Londres, 1792

Els Kellaway, una família del Dorsetshire, arriben a la ciutat en una època convulsa, a París hi ha una revolució. Fugen del record dolorós de la mort d'un fill. Sabrem de les vicissituds de la família i de la difícil adaptació a la vida de la ciutat. Coneixeran la Maggie, una noia que els ajudarà a adaptar-se a la nova vida al districte de Lambeth. La novel·la barreja la vida d'aquesta família imaginària amb dos personatges reals, que influiran en el desenvolupament de la novel·la, el poeta i il·lustrador William Blake i el propietari d'un circ, Philip Astley.

En la seva anterior novel·la, La noia de la perla, Tracy Chevalier ja enllaçava la vida d'algú anònim amb personatges reals, en la meva opinió en aquell cas se'n va sortir millor.

Vist el que he descobert ara de William Blake, no el coneixia a priori, m'hagués agradat que desenvolupés més aquest personatge, només està esbossat i hi passa per sobre de puntetes. La il·lustració de la dreta és original de Blake, pertany a una de les seves obres "The marriage of heaven and hell", una metàfora que s'esmenta al llibre.

No entenc quin criteri s'ha seguit per traduir el títol de llibre, què hi té a veure una cosa amb l'altra?

La novel·la no m'ha enganxat, transcorre d'una manera poc atractiva i amb un desenllaç una mica massa previsible.

A la platja de Chesil

Títol original: Chesil Beach,2007
Autor: Ian MacEwan
Traductor: Albert Torrescasana
Editorial: Empúries/ Anagrama

1962, Anglaterra.
Una jove parella acabada de casar arriba al hotel on patiran la seva nit de noces.
Poc a poc anirem coneixent la seva vida anterior, les seves ambicions, les seves esperances i, sobretot, les seves pors. La incapacitat de verbalitzar clarament el que senten i el que pensen els porta a un carrerró sense sortida, a una fugida cap endavant.
Relat a dues veus que s'enfronten però no dialoguen, que es nodreix més de silencis que de paraules.
Novel·la breu i intensa.
L'etapa de Gran Bretanya en el repte Europeu.

Incerta glòria

Autor: Joan Sales

Editorial: Club Editor

Podria ser una novel·la d'amor si no fos una novel·la de guerra: tres homes s'enamoren de la mateixa dona, tres companys de front que comparteixen el viure al ras sense saber si demà hi seran encara.

De la contraportada

La visió de la guerra civil des del front i de la vida a la reraguarda, tres veus, però quatre protagonistes.

Vaig començar a llegir-la amb ganes, ja que molts la qualifiquen de la millor novel·la catalana del segle XX.

Per mi no n'hi ha per tant, l'he trobat excessivament llarga i reiterativa. Potser l'èxit es pot entendre en el context cultural, social i polític de l'època de la seva publicació, o no.

Hi he trobat errades lingüístiques, tot i que potser son volgudes per l'autor, i pel que fa a la seva qualitat estrictament literària, per a mi és escassa.

Tampoc puc dir que no m'ha agradat gens, però se m'ha fet feixuga.

Al número de març de la revista L'Avenç hi ha dos articles sobre la novel·la, el que signa la Margarida Casacuberta expressa perfectament el que en penso.