Les normes del sentit comú?

Fa dies que busco en algun lloc, per escrit, les "normes" que em van ensenyar la meva àvia quan era petita i anàvem juntes caminant pel carrer: cedir el pas a la gent gran, als nens petits o als cotxets de bebés, caminar per la teva dreta, demanar la tanda en una botiga, respectar les qües, donar les gràcies quan cal, etc. Però no ho trobo enlloc, ara penso que, o ella s'ho va inventar o realment és quelcom que existeix en l'educació i el sentit comú d'algunes persones, però no de totes. I jo francament m'estic tornant boja!!!!!

És per això que molts cops em sento una absoluta imcompressa, vaig pel carrer caminant per la meva dreta i hi ha el típic que també va pel teu cantó, és a dir per la seva esquerra, i ja hi som: "passa tu, no tu, tu, no vostè", i semblem dos capullos que intentem seguir els nostres camins sense veure'ls interromputs i que s'hagués pogut evitar si caminèssim tots dos per la nostra dreta!!!! Aquesta "norma" cívica sembla que l'hagi somiat, ningú la coneix, en canvi, hi ha molts indicatius a les ciutat que sí que es regeixen per això, els carrils bici, les zones per còrrer, etc...

O quan vaig amb el cotxet i haig de fer acrobàcies per deixar passar a un grupet de noies que ni m'han vist, i el més sorprenent és que ningú es gira per agraïr-te que t'hagis jugat el físic en aquella "operació".

Durant alguns mesos també em vaig sentir invisible, estava embarassada de 6, 7 i 8 mesos i agafava el tren cada dia per anar a Barcelona, el timbal era considerable però es veu que no ho veia ningú. CADA DIA havia de demanar SI US PLAU que algú em deixés seure en els seients reservats... el colmo era que la majoria o no m'entenien, o portàven el ipod amb la música a tot drap o dormien... doncs que no s'assentin allà!!!!

I lo de les qües... això n'hi ha per "cagar-s'hi", tant costa demanar "qui és l'últim?". Cóm es pot tenir el morro de no demanar-ho i fer veure que no has vist a ningú o pensar-te que els que estem allà drets som de figuració i passar davant de tothom la mar d'agradable i dir: "em poses una barra de quart maca?" De veritat, que n'hi ha per llogar-hi cadires.

La meva àvia ho havia d'haver deixat escrit, i ara ho trobaríem a internet ; ))

Em sento Gemma Mengual

No podría està més d'acord amb la retirada de la Gemma Mengual, no perque no cregui que és una esportista "como la copa de un pino" y que ha fet tot per un esport que no coneixia ni quisqui, sino per totes les raons que ha donat per retirar-se. Després de tenir el seu primer fill, va tornar a la sincronitzada, segurament, ella, com totes, ens pensàvem que podríem amb tot, la feina a tope, les amigues, la parella, la familía, aquella coseta nova que teníem ara a casa esperant-nos, tot era poc per nosaltres, ens han preparat per ser dones d'avui, superwoman, això és el què mola, no?

Fins que un dia dius, "tot allò que m'omplia fins ara, em feia gran i feliç, em realitza com a dona, professional, ciutadana del món, i moltes més coses, passa a no motivar-te lo suficient". El teu cos, la teva ànima, la teva ment, passa a prioritzar altres coses.... Ens costi de reconèixer però és així.

La Gemma Mengual ha publicat avui: "he dejado la natación para ser ama de casa, madre y empresaria". Justa, l'ha clavat!!! AMA DE CASA, MADRE, EMPRESARIA.... I què passa amb la Gemma Mengual nadadora, triunfadora, olímpica, model, líder???? Segurament deu haver passat per tot allò que vam passar algunes també: "tanta preparació: la carrera, els idiomes, 15 anys d'esforç, fotent-he pinyos per arribar on volies, i ara que ho tenies tot.... ho has de deixar".

Amigues, evidentment "el sacrifici" compensa, tu ja no sents el mateix per la teva feina, hi ha alguna cosa més que passa per davant de tot i a mitjes no sabem fer-ho... però el pensament, la pressa de decisió, les nits sense dormir, les "xapes" a la teva parella (que en cap moment s'ha plantejat res de tot això...) els plors, les pors, el "no me encuentro, qué será de mí ahora" HI SON. I aquest "trago" és molt dur, molt solitari i moltes vegades molt trist... però és la vida, oi?

El més important Gemma Mengual, és que siguem felices, i punt.