JO CORRO AMB TU

Jo corro amb tu, i per mí. El què em dona fer aquest esport no ho puc definir en una sola paraula, és un estira i afluixa, és com la vida, no? On hi ha patiment i també alegria, grans satisfaccions i a vegades frustracions. Algunes persones no ho entenen, no entenen que jo ho aconsegueixi d'aquesta manera, però estic convençuda que tenen la seva manera per trobar aquestes sensacions. La més important és sentir-te tu mateix, sentir-te viu, sense dependendre de ningú més, només de tu, física i mental. Mentalment trobes aquells recursos, aquells pensaments que fan que et carreguis de força un altre cop quan estàs a punt de tirar la tovallola, i aquí entres tu. És una barreja de motius per seguir, per no parar, tu, jo, el meu orgull, i la conseqüència que tindria no fer-ho d'aquesta manera, decepció. Tothom fa el què sent que ha de fer, el què el fa sentir bé amb un mateix. Al final va molt relacionat amb la seguretat d'un mateix... Molta? Poca? No sé, depèn de com es miri. Jo tinc la meva pròpia teoria. Però per a mi és totalment terapèutic.

Si no ho fes no seria la que sóc ara, i sino ho fes així segurament ja no ho faria més perque no oblidem que és esforç, sacrifici i força de voluntat. Busques les teves tàctiques per continuar per aconseguir aquell petit repte, allò que t'has proposat, et carrega d'energia per assolir els reptes que et va posant la vida. És un entrenament per la vida, un entrenament mental. Inconcientment és un paral·lelisme d'un mateix i de la pròpia personalitat.

I ja està, per mi no és una moda, ara toca, com mola, i tot això. Fa temps que ho faig, i abans feia altres coses, i ara també ho alterno sempre que puc. Però les circumstàncies de la vida m'han portat a escollir una manera complerta que m'oferiex moltes coses positives en 30, 40 ó 50 minuts amb unes "bambes" i un pantaló curt. TERAPÈUTIC total!

La moda i el temps

Prou difícils estan les coses que a més a més el temps i la moda no es posen d'acord. El gènere d'estiu arriba a les botigues al mes de Gener, però encara no ha fet ni fred, i la calor arriba al mes de Juliol, just quan comencen a arribar les prendes d'hivern...
Està fet expressament? És un repte? A veure qui consegueix vendre vestits de tirants al Febrer i jerseis de coll alt a l'Agost? Hi ha un judici final on es repertiran premis? Ah! i quan encara tens tots els vestits de tirants penjats a la botiga, i comença la calor, PAM, venen les rebaixes... què cruel!!!!
I parlo també com a consumidora final, la gent comprem segons el què necessitem... hi ha gent que al mes Maig m'han demanat jaquetes perque fa fresqueta, doncs no, no en tinc! ara tinc coses per anar a la platja!!!! quin lio per tots plegats.
I jo pregunto, després de gairebé un any en aquest món, no seria millor per a tots anar segons temporada de debó? El temps ha canviat, és una realitat, ho diu tothom, científics, biòlegs, la NASA... i què passa, que els que es dediquen a la moda en saben més? o són més llestos? Tan moderns que són i en molts casos tant conservadors, ara a l'Octubre fa calor i al Març fa fred, això ho veu tothom!!!!

Srs. de la moda, per favor, fem un esforç, agafem el calendari, reestructurem la venta i les col·leccions segons el temps. Aquí no hi ha crisis, aquí hi ha canvi climàtic. Fem-ho pels nostres negocis, per les nostres famílies per ajudar a l'economia, de debó, fem un pensament seriosament.

Ingrid dixit.

Vaga general 29 de març, per un món millor?

El dia 29 hi ha la vaga general amb la seva corresponent manifestació per "queixar-nos" sobre la reforma laboral del fantàstic nou govern sense saber si obtindrem un canvi o una rectificació. Una reforma que encara ens allunya més dels païssos europeus, i ens posa mes a la qua del que estem...

L'altre dia van venir de CCOO per avisar-me de la vaga del dia 29, al veurem embrassada la seva frase va ser "millor que t'informis perque els teus fills ho tindran fatal". A veure, senyor, és una amenaça? em vol posar la por al cos? Jo visc el dia i necessito pagar guardaries, lloguer, menjar a final de mes. La reforma laboral és una putada, un atràs, però la realitat d'avui és una altre, al menys per mi.

Tothom te dret a fer vaga, treballadors i empresaris, però també tothom té dret a treballar, digo yo! Fa una any vaig marxar del règim general per ser autònoma, que no és cap ganga en aquest país, i com a tal, haig de treballar, un dia de feina per mi és importantíssim. De totes formes, quan estava assalariada i es va fer vaga també vaig anar a treballar. Hi ha crisis, rescessió, i no puc permetre'm no anar a treballar un dia. Hi ha molta feina per fer!!!

De totes formes, tot és respectable, això és el més important, que tots som lliures de fer el què creiem millor o més convenient.

Jo treballaré, i justament, ho faig pels nostres fills!

Les normes del sentit comú?

Fa dies que busco en algun lloc, per escrit, les "normes" que em van ensenyar la meva àvia quan era petita i anàvem juntes caminant pel carrer: cedir el pas a la gent gran, als nens petits o als cotxets de bebés, caminar per la teva dreta, demanar la tanda en una botiga, respectar les qües, donar les gràcies quan cal, etc. Però no ho trobo enlloc, ara penso que, o ella s'ho va inventar o realment és quelcom que existeix en l'educació i el sentit comú d'algunes persones, però no de totes. I jo francament m'estic tornant boja!!!!!

És per això que molts cops em sento una absoluta imcompressa, vaig pel carrer caminant per la meva dreta i hi ha el típic que també va pel teu cantó, és a dir per la seva esquerra, i ja hi som: "passa tu, no tu, tu, no vostè", i semblem dos capullos que intentem seguir els nostres camins sense veure'ls interromputs i que s'hagués pogut evitar si caminèssim tots dos per la nostra dreta!!!! Aquesta "norma" cívica sembla que l'hagi somiat, ningú la coneix, en canvi, hi ha molts indicatius a les ciutat que sí que es regeixen per això, els carrils bici, les zones per còrrer, etc...

O quan vaig amb el cotxet i haig de fer acrobàcies per deixar passar a un grupet de noies que ni m'han vist, i el més sorprenent és que ningú es gira per agraïr-te que t'hagis jugat el físic en aquella "operació".

Durant alguns mesos també em vaig sentir invisible, estava embarassada de 6, 7 i 8 mesos i agafava el tren cada dia per anar a Barcelona, el timbal era considerable però es veu que no ho veia ningú. CADA DIA havia de demanar SI US PLAU que algú em deixés seure en els seients reservats... el colmo era que la majoria o no m'entenien, o portàven el ipod amb la música a tot drap o dormien... doncs que no s'assentin allà!!!!

I lo de les qües... això n'hi ha per "cagar-s'hi", tant costa demanar "qui és l'últim?". Cóm es pot tenir el morro de no demanar-ho i fer veure que no has vist a ningú o pensar-te que els que estem allà drets som de figuració i passar davant de tothom la mar d'agradable i dir: "em poses una barra de quart maca?" De veritat, que n'hi ha per llogar-hi cadires.

La meva àvia ho havia d'haver deixat escrit, i ara ho trobaríem a internet ; ))

Em sento Gemma Mengual

No podría està més d'acord amb la retirada de la Gemma Mengual, no perque no cregui que és una esportista "como la copa de un pino" y que ha fet tot per un esport que no coneixia ni quisqui, sino per totes les raons que ha donat per retirar-se. Després de tenir el seu primer fill, va tornar a la sincronitzada, segurament, ella, com totes, ens pensàvem que podríem amb tot, la feina a tope, les amigues, la parella, la familía, aquella coseta nova que teníem ara a casa esperant-nos, tot era poc per nosaltres, ens han preparat per ser dones d'avui, superwoman, això és el què mola, no?

Fins que un dia dius, "tot allò que m'omplia fins ara, em feia gran i feliç, em realitza com a dona, professional, ciutadana del món, i moltes més coses, passa a no motivar-te lo suficient". El teu cos, la teva ànima, la teva ment, passa a prioritzar altres coses.... Ens costi de reconèixer però és així.

La Gemma Mengual ha publicat avui: "he dejado la natación para ser ama de casa, madre y empresaria". Justa, l'ha clavat!!! AMA DE CASA, MADRE, EMPRESARIA.... I què passa amb la Gemma Mengual nadadora, triunfadora, olímpica, model, líder???? Segurament deu haver passat per tot allò que vam passar algunes també: "tanta preparació: la carrera, els idiomes, 15 anys d'esforç, fotent-he pinyos per arribar on volies, i ara que ho tenies tot.... ho has de deixar".

Amigues, evidentment "el sacrifici" compensa, tu ja no sents el mateix per la teva feina, hi ha alguna cosa més que passa per davant de tot i a mitjes no sabem fer-ho... però el pensament, la pressa de decisió, les nits sense dormir, les "xapes" a la teva parella (que en cap moment s'ha plantejat res de tot això...) els plors, les pors, el "no me encuentro, qué será de mí ahora" HI SON. I aquest "trago" és molt dur, molt solitari i moltes vegades molt trist... però és la vida, oi?

El més important Gemma Mengual, és que siguem felices, i punt.

Barça-Madrid, o Barça a "seques"

Ni regals, ni pastissos, ni saltos de cama ni movimientos sexys, el Barça, el Barça ho arregla tot!!! Parlo de mí però ho podria generalitzar. L'efecte Barça és capaç de canviar l'humor, la passió, la comunicació, el desig d'una família, d'una parella, d'una relació, d'un cap de setmana.

L'any passat vam tenir una nena, la Greta, i va ser fruit de la famosa i coneguda "Generación Iniesta", l'etapa d'èxits del Barça: copa, lliga i champions. El resultat, a nivell familiar, va ser un augment de la natalitat, del desembre 09 al gener 10 va augmentar un 2%, just 9 mesos abans dels èxits acumulats del FCB.

La setmana passada amb la victòria del Barça davant el Madrid, va succeïr alguna cosa similar. L'endemà, no només l'humor i l'estat d'ànim de molta gent va canviar gràcies al triomf, sinò que es va veure augmentada i pronunciada pel mal comportament del Madrid: "han quedat retrats, que se jodan". Pel carrer només es parlava d'això... ara s'ha de veure cóm acaba aquest episodi, però estic convençuda que quan perd el Madrid no augmenta la natalitat...

La meva indignació arriba quan ensenyen un video de seguidors del Madrid i surt una noia, amb ulleres de sol a les 12:00 de la nit cridant: "que se mueran los catalanes", però què diu? què fot? per què em foten al mateix sac? Jo em vaig sentir ferida com a catalana, però per què ho barrejen tot, o ho barrejem tot? quina mena d'odi ens tenen a tots els catalans, no tots son del Barça i per mí català no vol dir culé. Però observo, i el comportament és el mateix des d'aquí, no només estem contents quan guanya el Barça, sinó que també quan perd el Madrid. Però això últim ens fa mediocres i poc emocionals....

Ara, la Greta ja te més d'un any i ja sap dir Barça i relacionar-ho amb l'escut del Club.

Moraleja: que guanyi el Barça fa augmentar la natalitat de Catalunya, que perdi el Madrid no, per tant, estiguem contents amb les nostres victòries i no amb les desgràcies dels altres.

London is cooooooooooool

Trenta anys d'amistat i per fi vaig aconseguir el què tant anhelava: una escapada totes juntes... La cosa prometia i va superar les espectatives!!! Se'ns va fer molt curt, ara, d'anècdotes en tenim moltes...
Totes som dones de caràcter. El ritme, com era d'esperar, va ser frenètic, i el volum de veu per allà on passàvem era elevat, millor dit, elevadíssim... "nenes, no crideu tant que tothom ens mira..." i què? aquí no ens coneix ningú!... ok, ok, doncs cridem totes vinga...
Vam fer gairebé tot el què estava previst: compres, freaky tour, restaurants fashions, pintes, autobussos, english breakfasts, mercadillos, fins i tot vam participar en una manifestació i vam estar amb els bombers per apagar el foc que es va iniciar a Picadilly Circus. Volíem anar a comprar juguets pels nens i a GAP, que just es situàvem a l'altre banda del foc, nosaltres estàvem disposades a creuar pel mig, menys mal que un alt i gros policeman ens va dir que donèssim la volta per agafar Regent Street des de més amunt! Vinga doncs, anem a donar la volta...

L'ANADA:

El viatge va començar fatal, per anar a l'aeroport vam creuar Barcelona per la Ronda Litoral, sense comentaris, i com no, un divendres a la tarda hi havia un accident, 3 kilòmetres de cua!!!!! No arribem, perdrem l'avió, doncs jo no torno a casa, és patètic, marxem a Sant Llorenç o a Barà o a Sant Feliu, però no podem tornar amb les maletes a casa després de 4 mesos d'antelació muntant el super fashion-cool-sweet weekend!!! quina vergonya!!!
Per obra d'art, vam arribar, després de vàris atacs d'histèria dins el cotxe de la millor conductora del món (que no sóc jo...)
I pam! ja sóm a l'avió...
Arribem a Gatwitck, i un sospitós noi amb molts tics ens espera amb un cartell amb el nostre nom... quin glamour, sembla Sex&City a l'anglessa i sense limousine, però ho semblava!!
I au!, totes cap a la furgoneta, cagades de por pels tics del noi mentre conduia a tota llet per les carreteres d'Anglaterra... al cap d'una hora arribem a l'hotel... BIEEEEEEEEEEEEEEEENNNNNNNNN.

L'ARRIBADA

La meva amiga que va fer la reserva de l'hotel, va "exigir" la copa de cava que prometia el seu anunci a Internet, veig que la publicitat encara funciona ; ))

LA NIT

L'Hotel estava de LUJO, sí, sí, molt bona elecció! Dutxa ràpida, pestanyes postisses, taconazo, taxi ilegal, preu pactat i cap al XINO de l'Estrella Michelin (això la meva amiga ens ho va dir quan ja estavem assegudes a la taula demanant!!!!!! la mato!!!!!!!) Mengem molt i molt bé, riem molt, i no ens hem de quedar a rentar plats... bufffffff.
Sortint d'allà m'avanço per un carrer del SOHO i entrem en un PUB amb bona música, copes barates i bon rotllo... també els hi agrada... el porter ens fot bronques constants perque sortim a fumar per la sortida d'emergència...però nosaltres sóm tant estupendes que l'anem esquivant fins que marxem i total "no el veurem mai més..."

EL DIA

L'endamà ens esperava PORTOBELLO, vam embojir!!! jajajajaja, compres, jo vaig cap aquí, l'altra cap allà, quedem dins de 10 minuts aquí... menys mal que primer vam fer un bon esmorzar!!! mmmmmmmmm quin brownie per favor!!!!!!!! impressionant!!!!!
Agafem un bus i anem cap al centre! entrem a tots els grans magatzems, la manifestació pel mig, botigues tancades per la por als atacs de la mani i carrers tallats, i nosaltres 6 per allà, ¡¡¡¡¡¡¡no ens destrossaran el nostre cap de setmana aquests 400.000 manifestants!!!!!!
Cap a Covent Garden, meravellós... és magnífic aquest lloc. No em canso d'anar-hi! Vam dinar allà i vam aprofitar per descansar. Això sí, una son que ens moríem però no podem perdre ni un minut!!!

SEX&CITY

A la nit ens tornem a "parifullar" i cap al Sketch Gallery, vinga, no hay dolor, el lloc més pijo de London, ens reben, ens ensenyen el local, ens acompanyen a la taula, no faltava detall, i la gent megasupercooldelamuerte... però estàvem al nivell, eh?!?!?!! Ens vam quedar allà fent la copa també, aquí sí que una mica més em quedo a rentar gots, sino fos perque tenen 50000 persones de personal!!!

LAST HOURS

Diumenge el vam dedicar al "freaky tour", tocava, era obligat, ja ho havíem pactat: Big Ben, la cabina vermella, la guàrdia real, the London Eye, Westminster... i calla! que a Oxford tenen les botigues obertes els diumenges!!! uauuuuuuuuaaaaaaaaauuuuuuu!!! i totes cap allà, que queden 3 hores perque vingui el del tic i ens porti a l'Aeroport again!!!!

LA REALITAT

Dilluns tenia un jet lag de mil parells de cullons, doncs entre el canvi d'hora, l'hora que ens van robar (allò de "a les 2 seran les 3 fa molt mal!!!) i les poques hores de son.... 1 setmana per recuperar-me!!!!!

Ara, ho tornaria a fer!