Novament, la nostra sessió de Lectures al Jardí va ser un èxit. Vam estrenar local a la confortable sala d'actes de la Biblioteca Bonnemaison, que possiblement, si a la seva directora Raquel Muñosz li sembla bé, acabi convertint-se en la nova llar de la nostra iniciativa, almenys durant els mesos d'hivern.
Presentada i moderada per Rosa Mena, en aquesta nova sessió els tres autors convidats ens van portar de viatge.
El viatge d'Albert Vilanova (Caçadors de senglars) fou temporal. Ens va portar a la perillosa foscor d'un bosc ubicat en un moment imprecís del futur. "Volia escriure simplement una novel·la d'aventures, sense més. Es tractava de desengreixar després d'una altra cosa més densa i difícil que havia escrit anteriorment. És divertit inventar-se el que passarà en aquest bosc. Inventar-se perill i posar-hi un llop quan em ve de gust, encara que jo mai m'he trobat cap".
De la mà de Franco Chiavaralloti (Si sientes el viento) vam viatjar al desert dels nòmades de Mongòlia. "Només porten a sobre el que necessiten i res més -ens va explicar Franco, qui els havia conegut de primera mà-; l'èxit de la seva existència depèn de reduir al mínim el que els hi cal per a sobreviure. Això em va impressionar".
Ezequiel Teodoro (El cuaderno negro), que es va desplaçar des de Madrid expressament per assistir a la nostra sessió, ens va portar també a un viatge en el temps a través d'un periodista que rep una informació insòlita sobre el dictador Francisco Franco. Va insistir en el que el més important és corregir una novel·la un cop acabada. "Es la meitat de la feina", ens va explicar. La primera novel·la de l'Ezequiel (El manuscrito de Avicena) va estar molt més intuïtiva, però a l'Escola d’Escriptura de l’Ateneu de Barcelona va aprendre a valorar la importància de tenir una estructura ben treballada. "Ho fa tot mot més fàcil. Quan escrius a cegues tens que tornar cap enrera molts cops".
Com sempre, el debat posterior sobre la creació literària fou el principal focus d' interès. Incidint sobre la necessitat de tenir o no una escriptura prèvia, Franco Chiavaralloti va afirmar que per a ell l'escriptura era com saltar un pont amb una corda lligada als peus. "Et llances a l'aventura, però saps que no xocaràs contra el terra. La corda et salvarà. De fet, és important portar sempre les regnes del que escrius. A la gent li agrada la idea de que els escriptors som déus. Però no és cert: som com artesans creant desprès d'anys de disciplinat ofici. S'ha d'acabar amb la dictadura de les muses".
Un membre del públic li va preguntar a Franco si, atesa la musicalitat de la seva prosa, la modelava llegint el seu propi text en veu alta, com sembla que feia Flaubert. "Només al principi. Tanta poesia no podria mantindre's durant tota la novel·la. Per això la resta és més narratiu i no té el mateix to líric de l'inici. Però vaig voler començar-la amb una escena força atmosfèrica, fent servir el vent de l'estepa com a leitmotiv". A l'Ezequiel, més que llegir en veu alta, el que li agrada és fitxar-se en una imatge concreta. "Les meves novel·les són molt visuals, quasi amb tècniques cinematogràfiques. Encara que avui en dia la gent es cansa aviat i no es poden fer servir massa les descripcions, com es feia al segle XIX".
Un membre del públic li va preguntar a Franco si, atesa la musicalitat de la seva prosa, la modelava llegint el seu propi text en veu alta, com sembla que feia Flaubert. "Només al principi. Tanta poesia no podria mantindre's durant tota la novel·la. Per això la resta és més narratiu i no té el mateix to líric de l'inici. Però vaig voler començar-la amb una escena força atmosfèrica, fent servir el vent de l'estepa com a leitmotiv". A l'Ezequiel, més que llegir en veu alta, el que li agrada és fitxar-se en una imatge concreta. "Les meves novel·les són molt visuals, quasi amb tècniques cinematogràfiques. Encara que avui en dia la gent es cansa aviat i no es poden fer servir massa les descripcions, com es feia al segle XIX".
En aquest punt, l'Albert ens va avisar del perill de fer servir masses imatges estàtiques i de limitar-se a unir-les com si fossin fotos. "La narrativa viu del moviment". L' Ezquiel combat el perill de l'estatisme descrivint l'escena a mesura que avança el personatge, com si l'acompanyés en el seu caminar.
Algú del públic va preguntar per aspectes formals. "Com, quan i a on treballeu?" Els tres novel·listes van coincidir en la importaàcia de la disciplina quotidiana. "Si estàs més de dos o tres dies sense escriure es fa difícil recuper l'hàbit. El més important és fer-ho cada dia.Tan hi fa l'hora". L'Albert Vilanova ens va confessar que va escriure la seva primera novel·la els dimecres de 17:00 a 20:00h, mentre la seva filla petita feia classes de dibuix. En cadascuna d'aquestes ocasions es va proposar escriure almenys quatre pàgines.
Amb tota la raó del món, un membre del públic va comentar la impossibilitat de jutjar una novel·la complerta a partir d'un fragment. Per això el que més ens importa a les nostres sessions és el debat posterior. Es tracta de que el públic vegi de primera mà com s'escriu una novel·la, sense avaluar-la encara com un producte acabat. Tan sols com una petita mostra prometedora.
Algú del públic va preguntar per aspectes formals. "Com, quan i a on treballeu?" Els tres novel·listes van coincidir en la importaàcia de la disciplina quotidiana. "Si estàs més de dos o tres dies sense escriure es fa difícil recuper l'hàbit. El més important és fer-ho cada dia.Tan hi fa l'hora". L'Albert Vilanova ens va confessar que va escriure la seva primera novel·la els dimecres de 17:00 a 20:00h, mentre la seva filla petita feia classes de dibuix. En cadascuna d'aquestes ocasions es va proposar escriure almenys quatre pàgines.
Amb tota la raó del món, un membre del públic va comentar la impossibilitat de jutjar una novel·la complerta a partir d'un fragment. Per això el que més ens importa a les nostres sessions és el debat posterior. Es tracta de que el públic vegi de primera mà com s'escriu una novel·la, sense avaluar-la encara com un producte acabat. Tan sols com una petita mostra prometedora.
