Hom gosaria afirmar que el cànon literari, en una llengua, es basteix al llarg de molts anys, si no de segles. En conseqüència, podem afegir que el cànon català, en aquest sentit, és molt més lliure que els de la majoria de cultures occidentals. Això facilitaria l’aparició de textos que fugen amb certa facilitat d’allò que, suposadament, seria la biga mestra de la poesia catalana. Posar exemples és tan fàcil que la feina s’acumula. Així, n’hem triat uns pocs que exemplifiquen la diversitat de camins de fugida.
Els dos primers s’inscriurien en una fugida del jo, per diverses vies. La primera aprofita, paradoxalment, una relectura del romanticisme. Però no de qualsevol, sinó de l’alemany (oh, Rilke, oh, Hölderlin!) tot passant pels simbolistes francesos fins aplegar a Rosselló-Pòrcel i Vinyoli. Així, en un viatge disciplinat, Emili Sánchez-Rubio penetra dins L’afrau del nigromant (Lleonard Muntaner, 2015) en un llibre dividit en tres parts: la caiguda al precipici, la supervivència, la demència, al fons i l’eixida del pou, en un camí que hagueren signat tant els romàntics com els postromàntics.
El que resulta evident, però, és que no pretén ser llegit com un text autobiogràfic, en el sentit estricte. Més encara, en molts moments gosaríem llegir que qui s’enfonsa i renaix és la pròpia literatura –amb llur llengua– o l’art mateix: A la meva boca es belluga / violada per la inflamació de colors, / una esponja abúlica. / La meva llengua i la llepada. / Invertebrat, em sé darrer indret d’un idioma / que ningú ja no parla. Només l’atreviment de l’autor mereix amb escreix el nostre reconeixement però si, a més, ho fa actualitzant els referents –I després de milions d’anys, / una tempesta de foc / i deixondits xampinyons d’urani / granaran la foscúria alegre– el resultat és de lectura necessària.
En aquest allunyament del jo líric proper a l’autor, destaquem L’incendi de les papallones (Edicions del despropòsit, 2015) on Agnès Llobet presta la veu en primera persona a tres pacients derivats de psiquiatria –ho explica ella mateixa a la introducció–, en un to força narratiu però ple de figures poètiques. Així, passem per tres lectures esborronadores de la realitat que, amb els seus ulls, passa a ser una altra, diferent d’aquella que coneixem i, còmoda, ens acull. És per això que creiem que la primera intenció del poemari és incomodar. I per això les imatges que l’acompanyen tampoc són acollidores, sinó que també semblen lectures d’altres dibuixos que no veiem, fetes pels jo del llibre. Però el poema que dóna nom al recull ho explicarà molt millor:
Cada dilluns he assistit a una sessió d’hora i mitja / durant la qual [...] / m’ensenyen una làmina i em fan explicar què hi veig, [...] // Fa 743 dilluns que parlam de papallones, de gavines i / mèrleres, d’espines codonys i bromur; d’un paraigües... / bla, bla, bla... // Però quan et quedes quieta, tota sola, quieta davant el / mirall; aleshores només restes tu. [...] // Llavors pots escoltar perfectament què et diuen aquelles / taques, pots ensumar la putrefacció del ventre i la / coagulació de la sang, [...] la mà de l’horror agafant-te pels cabells fins a / separar-te els peus de terra.
Un cas ben interessant és L’enteniment de les bèsties (Viena edicions, 2015) de Josep Checa que de vegades presta el subjecte als animals, com en el demolidor: Pensa que és fruit d’una equivocació. / Enquibit a la força dins un receptacle incòmode / compta tothora el temps perdut, / especula amb el temps que resta. / Mira per una escletxa els arbres i les bèsties, / la lliure ignorància.
Així, malgrat que estira massa el tema i que l’oposició camp-ciutat que de vegades apareix és massa òbvia, el llibre té poemes memorables i és original en el plantejament d’observar el nostre món –cruel– des de la perspectiva dels animals. Molt recomanable.
I a Finlàndia (Galerada, 2015) trobem aquesta versió del jo exportat –que no exiliat– al qual ens haurem d’avesar. És aquest un poemari volgudament anecdòtic però descarnat, que descansa a sobre els fets, però aquests són desolats perquè la realitat ho és. Amb aquesta visió que permet veure les coses des de dins i des de fora al mateix temps perquè el subjecte ja no pertany a la terra de la qual ha partit però tampoc a la que ha anat. Així, no li és aliena ni una ni l’altra realitat però totes dues li presten el desassossec, que tanmateix és contat d’una manera delicada i tendra, com si no fera mal però, tanmateix, som conscients que sí. Així com de la distància inabastable entre emissor i receptor, entre el jo i el tu. Com a EL SUICIDI: El suïcidi / no t’ha sortit bé. / La buidada de blísters / t’ha fet caure de la cadira, / i estirada a la catifa / sents la impotència / de l’escarabat panxa enlaire. [...] Em parles d’humiliació / i de ganes de morir. / La resta del dia dorms / mentre rento els teus plats, / frego el teu terra, / estenc la teva roba / i fullejo el teu diari en aquest idioma / que entenc ben poc.
És per això, potser, que alguna cosa canvia al cànon, quan un jo no és, necessàriament ja, un jo.
Josep Lluís Roig, EL VENTRE DE LA BALENA.
Dins "Caràcters", número 75-76, p. 35.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada