Crònica post-combat
Suposo que no és gaire coherent participar en una cursa de muntanya tenint el menisc trencat i després de 3 anys sense entrenar ni competir. I si arribo l’últim?, aquesta és la pregunta que em balla pel cap des de que m’inscric fins el moment de la sortida. Pensant-ho bé, al final tampoc és que això tingui gaire importància, és clar que algú arribarà l’últim ... però si pot ser no vull ser jo.
Tancats a la plaça d’Àreu estem escoltant el Sermó d’en Pep Coll, es nota que hi ha nervis, és normal abans d’una cursa, converses sobre entrenaments i posteriors reptes, mirades a cua d’ull analitzant els rivals. La gent del meu voltant no ho sap però no en sóc pas de rival, massa temps ja lluny de les curses i un genoll acollonit del que vindrà en uns instants. Però tampoc és qüestió d’ensenyar les poques armes de que disposo, cal dissimular una mica, faig estiraments i esbufego tot posant cara de concentració. Sempre hi ha l’opció de fer-se el milhomes, segregar pels descosits testosterona celtibèrica, però un cop comenci la pujada se’m veuria el llautó, així que més val no fer coses estranyes que el llindar del sentit del ridícul el tinc molt baix.
El fort pendent del principi m’asfixia, la gent del meu voltant també pensen el mateix que jo, renecs, queixes, però ningú afluixa, cap amunt ... el primer ja deu anar per la meitat.
A Jespedil avituallament i una mica més de mitja cursa, quanta gent hi ha davant meu?, i darrera?, o més ben dit, hi ha algú darrera meu?, a les curses mai miro enrera i aquest cop no serà una excepció. Cal enfilar muntanya amunt que ja queda menys, no hi ha presa però no vull parar cap vegada més, a cada passa el cim és més a prop.
Comença a baixar gent, els primers ja han fet la feina, el paisatge s’ha convertit en un vessant de pedra i roca, ja veig el final. Avui no hi ha boira, a la tercera va la vençuda, aquest any podré veure els cims que envolten el Monteixo.
Ja està, que et felicitin després quasi dues hores de pujada sempre és d’agrair, la gent somriu, petits reptes personals assolits, aquí dalt la Prima de Risc queda molt lluny. Curiós com se’t passa el cansament quan creues la línia d’arribada, ja sortirà més tard. Me’n vaig cap al cim a mirar que tenim, que què tenim?, cims i més cims encara amb una mica de neu. Aquest és el meu premi, ha valgut la pena.
Cal baixar, fa molt fred. De tornada les preguntes de sempre, com pot el primer haver tardat 50 minuts menys que jo?, perquè no he intentat anar més ràpid?, com és possible que no hagi quedat el darrer?. L’últim pensament és en realitat una amenaça: tornaré!!.
PD Com a excusa sempre va bé: "No és més fort aquell que arriba primer, sinó aquell que més gaudeix del que fa" - Kilian Jornet ("Córrer o morir", Ara Llibres)
 |
| Cim del Monteixo (2905m) |
Depeche Mode - "Nothing's impossible (bare)"
Vídeo Cuita el Sol'12
