Tuesday, September 30, 2014
EN TERRES IGNOTES
EN TERRES
IGNOTES.
Si algú no sabia ben bé què significava entrar en Terres Ignotes, té avui
la demostració clara d’on ens trobem. Fent servir el símil mariner que tant li
agrada al nostre President , hem iniciat un nou tram de navegació sense
brúixola, havent perdut la carta de navegar, amb el timó espatllat i el vaixell
fent aigües...no està malament com a repte per un govern que suposadament ha de
liderar un país.
I a l’altra banda, tenim un altre govern, encantat amb el repte que se li
ha posat en bandeja al davant. Un govern en hores baixes pel conflicte de la
retirada de la modificació de la
Llei d’avortament, per una economia que no acaba d’arrencar i
per un bon nombre de problemes i conflictes en àmbits ben diferents, i es
troba, amb un pols d’un territori que ha fet servir per les seves batalles
territorials. Magnífic, ara té la gran ocasió de demostrar la seva força,
contundència i convertir-se en l’adalid de la defensa de la legalitat vigent, i
sotmetre el govern díscol i castigar els rebels...
Fa uns dies ja vaig exposar que amb lideratges mediocres és impossible que
les coses puguin acabar bé. Tenim dos presidents incapaços de maniobrar i
reconèixer la més pura realitat: cal redreçar el rumb i trobar una entesa per
no posar en perill la convivència a Catalunya i en tot l’Estat. Ara seria el
moment de trencar la situació i fer una proposta valenta, imaginativa i ràpida.
Posar en marxar la Tercera Via ,
la única que pot resoldre el conflicte.
I és que el panorama és molt endimoniat per a tots els ciutadans, i molt
especialment pels qui tenim càrrecs institucionals. Dos es barallaven i el
tercer va rebre. Aquest tercer son els ajuntaments, sotmesos a unes pressions
brutals, amb exigències que res tenen a veure amb les seves competències i que
a partir d’avui seran vigilats , controlats i supervisats des de tot arreu. Per
uns i per altres, però resulta que a nivell estatal, qualsevol moviment
considerat favorable a la
Consulta / Referèndum serà portat a nivells insospitats.
I en aquest punt els alcaldes tenim un greu conflicte al davant, però no
menys dura és la situació dels secretaris municipals i tots els funcionaris.
Voldria aclarir pels qui no estan avesats als temes municipals que en els
processos electorals els alcaldes som irrellevants. Es a dir, no pintem res més
que convocar un ple extraordinari perquè el secretari apreti una tecla de
l’ordinador i tregui una proposta d’elecció de membres de les meses
electorals...fora d’això la nostra feina, aquí acaba. La resta depèn o depenia
de les Juntes Electorals de zona, i dels secretaris municipals que ordenaven la
paperassa, ordenaven la col·locació de meses, cabines, senyalització...
La perplexitat de veure com els periodistes en general, i el propi govern
de la Generalitat ,
considera els alcaldes com figures primordials del procés, demostra
desconeixement, ignorància o mala fe. O tot plegat. Tots els alcaldes sabem que
a partir d’avui, qualsevol ordre que donem , en relació al procés queda
supeditada a la legalitat vigent estatal. I que el seu incompliment comporta
greus acusacions, de greus conseqüències. Ara, voldríem escoltar el President
Mas i amb ell a la
Vicepresidenta , per rebre instruccions de com es pot
continuar el procés, sense vulnerar la legalitat.
Saturday, September 27, 2014
SENSE DINERS PER ALS AJUNTAMENTS - art. Regió 7
SENSE DINERS PELS
AJUNTAMENTS.
Per a molts ciutadans si els hi diem que els ajuntaments aquests propers
anys no tindran cap diner procedent del PUOSC, pensaran que deu ser cosa
normal, pròpia de la crisi i tampoc sabran què signifiquen aquestes sigles ni en
què els pot afectar directament. Bé, doncs, PUOSC , significa Pla Únic d’Obres
i Serveis de Catalunya, i és el principal Pla de la Generalitat perquè els
ajuntaments puguin fer obres d’una certa entitat. Per entendre’ns és un pla de
subvencions vital pels ajuntaments, sobretot pels més petits. Això vol dir que
afecta molt especialment a 650 municipis de Catalunya.
Al llarg dels darrers trenta anys, amb aquest nom o un de similar, els
ajuntaments han pogut construir edificis per destinar a centres cívics,
tallers, teatres, conservatoris, llars d’infants, centres mèdics, equipaments
esportius, xarxes d’aigua, de clavegueram, etc, etc. A tot Catalunya les obres
es poden comptar per milers, en tota aquesta etapa democràtica. Cada quatre
anys, toca demanar els ajuts, presentant projectes per obtenir-los, i és una de
les principals tasques de tot equip de govern que vulgui complir amb el seu
programa electoral.
Doncs, bé, les finances de la Generalitat ja no poden cobrir aquest Pla. Per
primera vegada en la nostra història recent els ajuntaments no rebran cap
subvenció a càrrec a aquest Pla. I moltes subvencions ja concedides, han estat
proposades per ser donades de baixa, a canvi de la meitat del seu import, per
no poder-hi fer front.
No és un tema menor, al contrari, estem davant d’un greu incompliment de la Generalitat envers les
seves obligacions cap el món municipal. Moltes obres programades no podran ser
dutes a terme, moltes infraestructures quedaran parades o s’hauran de fer anys
a venir. I com és lògic moltes empreses del país que tenien les esperances
posades en els plans d’inversió dels ajuntaments no trobaran feina per falta
dels ajuts previstos.
El que no entenem és perquè hem arribat a aquesta situació. A l’inici
d’aquest mandat els alcaldes varem ser reunits per explicar-nos la continuïtat
dels ajuts de la
Generalitat , i concretament del PUOSC. Alguns varem mostra
incredulitat davant els compromisos que agafava la Conselleria de
Governació, però ens varen aclarir que el Departament de Finances ho tenia tot
previst i calculat, i que la
Generalitat aportaria el 50% i les Diputacions, l’altra
meitat. Tot estava planificat i tots varen tornar a casa confiats en la promesa
feta. Els ajuntaments varen redactar els projectes, els varen pagar, els varen
presentar i la Generalitat
els va aprovar... fins que els ha anul·lat, per falta de diner.
Costa de creure, però aquesta és la realitat. El govern Mas ha suspès les
subvencions inicialment concedides, i els ajuntaments queden sense uns diners
compromesos i previstos que no tindran, de manera que les obres programades
hauran d’esperar a millors temps.
Francament es fa difícil treballar en aquestes condicions. Als ajuntaments
se’ls obliga a pagar a trenta dies, i ells reben els diners a tres-cents,
quatre-cents o cinc-cents dies de la Generalitat.
I quan volen planificar grans obres, comptant amb els ajuts
de la Generalitat ,
primer se’ls diu que sí, després que ja veurem, i finalment és que no. Governar
implica programar, planificar i complir els compromisos adquirits, i no només
pensar en un sol tema, per important que sigui. I sort en tenim d’estar en
territori de la Diputació
de Barcelona que ben gestionada, durant tot el període democràtic, ha pogut
continuar ajudant els ajuntaments d’una manera àmplia i decidida.
Friday, September 26, 2014
AGRE COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT PUJOL -art. Nació Digital Solsona
AGRE
COMPAREIXENÇA DEL PRESIDENT PUJOL.
Aquesta tarda de divendres dia 26 de setembre ha tingut lloc la
compareixença del President Pujol, davant la Comissió d’Afers
Institucionals del Parlament de Catalunya. Ha estat una sessió, agre, poc
aclaridora i plena d’intervencions més per la galeria que no pas per aconseguir
clarificar la situació de Jordi Pujol i la seva fortuna a l’estranger.
La primera intervenció de Jordi Pujol ha estat llarga i ben elaborada a
nivell estratègic, si bé no ha aclarit cap dels grans interrogants que plana
sobre una fortuna , concretada en 140 milions de pessetes, dels anys 80, i que
no sabem d’on prové, ni qui la va gestionar, ni quins rendiments va donar, ni
perquè no va ser regularitzada en les ocasions que va tenir, ni perquè es fa
ara la confessió, ni quina relació pot tenir amb l’enriquiment de la família
Pujol, ni com podia ser que la seva germana no en tingués coneixement, ni ...un
munt d’altres incògnites no aclarides.
Les intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris d’ERC i PSC han
estat correctes, ponderades i respectuoses, molt diferents de la resta de grups
parlamentaris, excepte en el cas lògic del de CiU. Massa agre la intervenció
del PP i de C’S i la CUP ,
grup que ha marxat abans d’acabar la sessió. Amb tot, les nombroses preguntes i
interrogants oberts, no han tingut resposta per part del president Pujol.
La rèplica de Jordi Pujol, m’ha portat als vells temps del Parlament. M’ha
transportat a 15 o 20 anys enrere, quan el president Pujol era capaç de sortir
a la tribuna i renyar-nos a tots els diputats per les crítiques que li havíem
adreçat i ens podia castigar amb una mena de foc etern. No se li pot negar que
ha estat hàbil a l’hora d’agafar algunes crítiques puntuals, com les d’ICV, i
algun altre grup, per desqualificar el conjunt de la Comissió i renyar a tots
per no haver agraït prou la seva presència i voler-lo castigar per uns pecats
que ell creu no haver comès. El vell Pujol, ha retornat 20 anys enrere, i ha
tornat a mostrar una energia i contundència impensables en un home de 84 anys.
I renyats i castigats tots, en el segon torn d’intervencions, els grups han
reiterat tot el que havien demanat i no se’ls havia contestat, i Jordi Pujol,
no ha volgut intervenir de nou. Començada la sessió a les 4 de la tarda, es
donava per acabada a 2/4 de 7. Els nombrosos interrogants han quedat sense
explicació i seran els tribunals els que puguin aclarir algun dels temes
pendents, relacionats amb un possible frau fiscal o blanqueig de diner, o sobre
altres supòsits.
Es en aquest punt on hem de criticar el silenci de Pujol. En comptes de la
gran bronca de resposta a la intervenció dels grups, tots esperàvem, la calma i
una explicació més puntual sobre l’origen de la fortuna, les gestió, el moment
i motiu de la confessió, l’assumpció de possibles responsabilitats polítiques
per l’enriquiment de persones properes a ell, o al partit , durant els anys de
govern. El silenci no és mai bo ni oportú quan es fruit de preguntes sense
respostes.
Em quedo amb les intervencions de Miquel Iceta, portaveu del PSC que ha
trobat la justa mesura a l’hora de preguntar, lamentar i mostrar la decepció de
bona part del poble català, davant qui ha estat el nostre president durant 23
anys. Un final que espatlla tota una vida, i aquest agre final, no m’ha agradat
ni me l’imaginava després d’haver estat 16 anys membre del Parlament de
Catalunya. Avui , girem una pàgina de la nostra història, i ho fem amb més
tristesa que no pas satisfacció.
Thursday, September 25, 2014
BORREDÀ - PROPOSTA DE MOCIÓ EQUIP DE GOVERN - PLE CONSULTA
Com qualsevol altre poble del món, els catalans i
catalanes tenim el dret a decidir el nostre futur en llibertat, un dret que
està reconegut en els principals tractats internacionals. Un futur que
s’emmiralla en un cultura, una llengua i unes tradicions pròpies avalades per
segles i segles d’història que s’estronquen ara fa 300 anys, amb la Guerra de Successió, i amb
els Decrets de Nova Planta que aboleixen les constitucions catalanes i les
institucions pròpies.
Aquest any 2014, també coincideix amb el centenari de
la creació de la
Mancomunitat de Catalunya, com a expressió institucional de
la nostra voluntat d’autogovern, i amb el setanta-cinquè aniversari de
l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, fet que va comportar la
supressió de la
Generalitat , l’exili republicà, l’inici de la dictadura i
d’una cruel repressió, que va tenir una expressió especialment brutal en el
posterior assassinat del president Companys.
La sentència del Tribunal Constitucional anul·lant
part de l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 aprovat pel
nostre Parlament i referendat pel poble de Catalunya va propiciar la primera
manifestació multitudinària de rebuig a l’actitud del govern estatal l’any 2010.
De llavors ençà n’han estat moltes més, amb la convocatòria de la societat
civil i el suport de la majoria de les forces polítiques del país. Es va omplir
Barcelona el 2012, es va travessar Catalunya amb la Via Catalana el 2013
i aquest onze de setembre de 2014 s’ha tornat a demostrar al món la voluntat de
poder decidir sobre el nostre futur.
Una gran majoria social de Catalunya ens ha demostrat
en els darrers anys que està a favor del dret a decidir dels pobles i que
reivindica aquest dret i vol exercir-lo per tal de recuperar llibertats
perdudes. Un moviment transversal tant a nivell territorial com social i
polític perquè es sustenta en l’essència de la democràcia i, per tant, insta al
Govern i al Parlament a prendre decisions que representin a la majoria dels
catalans i de les catalanes. Davant aquesta reivindicació democràtica els
partits polítics no s’hi poden girar d’esquena. Un moviment social que ha optat
per la via pacífica, pel diàleg, per la defensa ferma d'uns objectius polítics
clars, [...] vinculat a tota una història i tradició de compromís i activisme
per la conquesta del drets ciutadans, socials i nacionals.
Constatem que el procés que viu Catalunya ha de
comportar, per a ser creïble i il·lusionant per a la ciutadania, el compromís
de totes les forces polítiques d’iniciar una nova etapa del país marcada per la
defensa i ampliació de l’estat de benestar, el combat contra l’atur, la pobresa
i les desigualtats, i la lluita, sense excuses, ni treva, ni excepcions, contra
la corrupció.
El Parlament de Catalunya acaba d’aprovar per una
majoria àmplia i transversal de les forces parlamentàries la Llei de consultes populars no
referendàries i participació ciutadana, després d’haver seguit totes les passes
que la legislació actual determina. Aquesta llei ha estat avalada pel Consell
de Garanties Estatutàries i dóna empara
legal a la consulta sobre el futur polític de Catalunya.
Tal com ha dit el president de la Generalitat de
Catalunya, M. Hble. Sr. Artur Mas la consulta del dia 9 de novembre de 2014,
una consulta que hem demanat i que ens hem compromès a tirar endavant els
ajuntaments catalans de forma reiterada, s’ha de desenvolupar dins del marc
legal.
Són moltíssims els catalans que desitgen votar i per
aquesta raó considerem que no hi haurà una solució estable a l’actual
distanciament que no passi per sotmetre-la al vot ciutadà.
En data 7 d’abril de 2014, l’Alcalde ja va trametre
escrit a la Vicepresidenta del Govern,de resposta a la petició de
col·laboració, deixant clar que
l’Ajuntament de Borredà, compliria les seves obligacions ,respecte la Consulta,
amb rigorós exercici de la legalitat vigent.
Els ajuntaments garantirem la llibertat individual i
el procés democràtic, facilitant tots els recursos i les eines necessàries per
fer possible la celebració de la consulta que compleixi la legalitat vigent, de
forma coordinada amb el departament competent del govern de la Generalitat de
Catalunya. Així mateix fem una crida a la ciutadania a participar-hi de manera
activa, cívica i pacífica.
Per tot això, es proposa que el Ple de l’ajuntament
de Borredà
ACORDI
Mostrar el suport a la convocatòria de la consulta
del 9 de novembre de 2014, per decidir lliurement el futur de Catalunya dins
l’exercici dels nostres drets democràtics i prendre el compromís de
l’Ajuntament de Borredà amb la
realització de la mateixa, facilitant tots els recursos i les eines necessàries
per fer-la possible, fent una crida a la participació i com ha dit el President
de la Generalitat
de Catalunya desenvolupar-la dins del marc legal.
Donar ple suport al president i al govern de la Generalitat , al
Parlament de Catalunya i a la materialització de la consulta del 9 de novembre
dins del marc legal , per tal que el poble de Catalunya pugui expressar la seva
voluntat.
Comunicar aquest acord en el període de 5 dies des de
la seva aprovació al president de la Generalitat de Catalunya i a la presidenta del
Parlament de Catalunya, als grups parlamentaris, a l’Associació Catalana de
Municipis i a la Federació
de Municipis de Catalunya.
Wednesday, September 24, 2014
EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT
EL TRIOMF DE LA MEDIOCRITAT
La carència de lideratges produeix efectes
devastadors sobre la política, la ciutadania, i els afers públics, en general.
Mai podíem imaginar la situació que estem vivint a Catalunya i a Espanya. La
realitat supera àmpliament la ficció, i ens transporta a una mena de joc
infantil en que el nostre president d’aquí, juga a veure qui endevina quan
publicarà la Llei de Consultes no referendàries, per mirar de guanyar uns dies
de coll, i atrapar al president d’allà, descuidat o en ple viatge a
Xina...Mentrestant dona temps a organitzar un nou sarau a nivell municipal
proposant Mocions que juguen amb la ambivalència de poder votar una consulta
que de fet és un referèndum...i així podem passar-nos unes setmanes més fins
arribar al mític 9N, sense estar segurs de si la consulta la organitzarà l’ANC,
alguns ajuntaments, o ningú com és més que segur.
Increïble president d’aquí i increïble
president d’allà. Tots dos es retro alimenten i incrementen l’escalada de
tensió, sense donar-se compte de l’immens mal que estan provocant a tots els
nivells. El país està parat a l’espera de qui guanya la partida de ser més
“valent” o més “insensat”, en funció del bàndol corresponent, i res funciona
perquè tots dos estan ocupats en coses transcendentals.
La mediocritat, produeix efectes mediocres,
com no podia ser d’altra manera. No hi ha preparació ni altura de mires com per
trencar la dinàmica i buscar una sortida intel·ligent. les dues bandes juguen
al tot o res, en un moment en que tothom desitja desencallar la situació, i res
millor que moure fitxa, en un sentit o altre. De fet, només la via de la
reforma constitucional pot donar una sortida digna a les dues parts. Ni el
govern central pot autoritzar la consulta, ni el govern de la Generalitat pot fer
una consulta que és un referèndum, amb una Llei de Consultes com la que acabem
d’aprovar. Tothom ho sap, i malgrat tot es fa aquest joc dels disbarats.
Preocupa també la involucració que es vol fer
dels ajuntaments en un tema que no és de la seva competència. Alguns creuen que
sumar més disbarats als ja fets a nivell parlamentari els pot ajudar en els
seus propòsits, en una dinàmica “d’embolica que fa fort”pensant obtenir èxit en
la seva estratègia. Impensable, per impossible, quan tot està en mans de qui no
vol obrir cap porta a una sortida negociada. La topada serà monumental, i la
reacció ,imprevisible per part d’una ciutadania cansada de jocs estúpids.
Estem a dos o tres dies d’una resposta
contundent en aquest joc de despropòsits. No entenc l’estratègia del president
Mas, i ja no sé si ell mateix la té o simplement improvisa. S’han fet tantes
improvisacions que no ve d’una més. Hem entrat ja en “terres ignotes” i quan
s’està en un territori sense guia, sense brúixola, i sense cap mapa concret, es
pot anar a les palpentes intentant trobar un camí que potser no existeix.
Aquesta és la sensació meva i de la gent amb la que parlo. Ningú entén res,
ningú sap cap on anem, ni quin és el recorregut possible. Mentrestant el que
constatem és que no existeix un govern com cal. Es a dir que governi i gestioni
el país. No cal trucar ni fer tràmits perquè tothom està a l’espera d’uns
resultats que no se sap d’on han de venir ni cap on anar.
El dia que les generacions futures estudiïn
els nostres temps comprovaran com un país pot perdre el nord, quan el seu
govern l’ha perdut ja fa molt de temps. I podran estudiar estratègies i
moviments mai imaginats en el món de la política. D’aixó els nostres dirigents
institucionals son mestres consumats. Mestres de la mediocritat.
EL MOIANÈS, COMARCA, PERÒ EL LLUÇANÈS, TAMBÉ - art. la Rella
EL MOIANÈS, COMARCA, PERÒ EL LLUÇANÈS, TAMBÉ.
Durant les darreres setmanes s’ha parlat molt
de la futura comarca del Moianès, i en canvi, molt poc del Lluçanès, tot i ser
territoris bessons.
En el Parlament sempre parlàvem dels dos
territoris, de les dues peticions, de les dues iniciatives per esdevenir
comarca, i m’ha sobtat el gran desplegament de noticies del Moianès, i les
poques del Lluçanès.
He volgut esbrinar el perquè d’aquesta diferenciació,
i la informació recollida és que en el pacte de govern entre CiU i ERC,
figurava el compromís de CiU de convertir el Moianès, en comarca, sense
esmentar el Lluçanès. Si algú considera que aquesta informació no és fidedigna,
estaria bé exposar-la en aquestes mateixes pàgines de La Rella.
Amb tot, el procés d’un i altre territori han
anat de manetes, i ho vaig poder comprovar en tant que membre de la Comissió de
Delimitació Territorial de Catalunya, de manera que res pot impedir que el
Lluçanès esdevingui comarca, si el Moianès, també ho aconsegueix. Dit això,
hagués estat millor que la vicepresidenta del Govern, hagués fet reunió amb els
dos territoris, de manera conjunta per deixar clar que tots dos tenen els
mateixos drets.
A l’espera d’oficialitzar aquesta decisió que
ningú esperi grans canvis ni grans millores en el tractament del territori. En
aquests moments els consells comarcals estan en qüestió, i tot indica que anem
cap a la creació de Mancomunitats de municipis per gestionar millor els serveis,
equipaments i infraestructures del conjunt dels pobles agrupats. De fet, seria
garantir la continuïtat del Consorci actual, amb un canvi de nom i
d’estructura, i obtenir un millor i més gran reconeixement de les seves
competències i funcions. Ja està bé. En temps de crisi els recursos son
escassos i convé gestionar-los el millor possible, i això en moltes comarques
no s’ha fet prou bé.
Si tot va com està previst, la Generalitat vol
posar en pràctica la nova Llei de Consultes de Catalunya, perquè la gent d’aquí
i del Moianès, digui si esteu d’acord en formar part de la comarca. Es evident
que caldrà una àmplia mobilització per demostrar les ganes de participar i
votar a favor d’aquesta nova realitat. Tothom estarà pendent de vosaltres, i
del resultat en dependrà el naixement d’una nova comarca, amb ganes de tirar
endavant el vostre propi futur. Ben aviat, s’ha de donar a conèixer el
calendari i els passos legals per fer-lo realitat. Aprofito per felicitar les
declaracions fetes per diversos càrrecs institucionals, reclamant atenció pel
Lluçanès, durant els dies que només es parlava del Moianès. Sempre va bé
recordar la pròpia existència, no sigui que algú la vulgui posposar.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà (
Berguedà)
Tuesday, September 23, 2014
ESCÒCIA HA DECIDIT - art. Nació Digital Solsona
ESCÒCIA HA DECIDIT
Amb 11 punts de diferència, el no ha guanyat
al sí en el referèndum d’Escòcia. Les urnes han parlat,i tothom ha acceptat el
seu resultat, com no podia ser d’altra manera en un país de llarga tradició
democràtica.
Catalunya ha seguit puntualment tot el procés,
com a mostra d’altres maneres de fer i actuar dintre de la UE. Amb tot, cal dir
que les diferències històriques, entre un i altre territori son immenses i
d’aquí que ells mateixos no volguessin comparar els dos processos. El propi
Primer Ministre deixava clar que el seu procés tenia l’acord amb el govern
central, i per tant complia amb els requisits establerts.
No cal continuar parlar d’aquest procés perquè
ha quedat tancat amb el referèndum, i un dels bons resultats obtinguts és la
decisió del govern britànic d’ampliar les competències dels territoris que
confirmen la Gran Bretanya: Gales, Anglaterra, Escòcia i Irlanda del nord. Per
tant, una bona decisió que millora les condicions dels quatre territoris que
conformen l’Estat.
Aquí, les coses van per tot un altre camí. Els
retrets de Catalunya envers el comportament del govern central tenen clars
fonaments, en primer lloc per tot el procés de tramitació del actual Estatut
d’Autonomia de Catalunya, sotmès a la recollida de signatures del PP per
anar-hi en contra, també per una sentència del Tribunal Constitucional, toca
tardana i feta per un tribunal discutit i criticat, i per un munt d’altres
greus errors i comportaments d’alts dirigents del país que han provocat un
rebuig en bona part de la societat catalana. Un rebuig que tampoc ha estat ben
conduit pel govern català, més interessat a fomentar les diferències que a
trobar sortides raonables.
Aquest conjunt d’errors, discrepàncies i mala
fe, han portat al gran distanciament entre les dues realitats del país, i a
considerar, per una part de la població, que no queda altra solució que marxar
d’Espanya. D’aquí les grans manifestacions dels darrers anys, d’aquí
l’increment de tensió i distanciament, d’aquí els desencontres creixents a tots
els nivells...fins el punt de demanar-nos si queda espai per evitar el xoc de
trens.
Podria haver-hi sortida si es mouen prou
peces, i amb prou rapidesa com per fer possible un retorn a la pau i
tranquil·litat. Per part del PSC
contemplem la via de la reforma constitucional, amb un blindatge de la
llengua, cultura i educació a Catalunya, i un nou finançament que sigui més
just i equilibrat que l’actual. Puc comprendre les reticències i mal fiances de
molta gent envers el PSOE, però és cert que tant per la feina feta pel PSC, com
per les àmplies mobilitzacions catalanes, el PSOE està fent canvis profunds en
els seus plantejaments tradicionals.
Tenen raó els qui diuen que res serà igual des
d’ara. Han canviat moltes coses i l’encaix de Catalunya ha de tenir una
resposta ràpida i clara. Seria un greu error pensar en parar la consulta i no
donar cap sortida al procés. De moment no veiem moviments , però això no vol
dir que no existeixen. Ara i aquí cal desencallar la situació i oferir una
sortida àmplia i generosa, d’acord amb les expectatives existents. I immediata,
és a dir en molt pocs dies. Ara és quan els lideratges han d’actuar, amb
transparència i eficàcia. Confiem en que sigui així. I que els catalans puguem
votar en un referèndum legal i acordat, en el moment en que els governs hagin
arribat a una proposta adient.
MALALTIES INVALIDANTS - art. Regió 7
MALALTIES INVALIDANTS.
Fa pocs dies vaig signar a Callús, una petició
adreçada al govern central per aconseguir que determinades malalties tinguin la
consideració d’invalidants, i per tant puguin donar dret a les prestacions
corresponents d’invalidesa, en molts casos, total i absoluta per quan les
persones afectades son incapaces de canviar de feina i fer-ne d’altres menys
penoses. En el cas de la signatura demanada, era per persones amb malalties
lligades a la SQM ( sensibilitat química múltiple), però el mateix podríem dir
d’altres malalties que encara no estan considerades com “invalidants” a efectes
laborals.
Conec moltes persones afectades de
fibromiàlgia, síndrome de fatiga crònica, o de la que ara tractem, la SQM, que
porten anys i anys litigant davant dels tribunals perquè els siguin reconeguts
els drets de persones invàlides, incapacitades per exercir cap mena de feina
laboral, i fins i tot domèstica. Només
qui ha tingut molt a prop, persones amb aquestes malalties és capaç de veure la
incapacitat a tots els nivells, i fins a quin punt estan sotmeses a un rosari
de visites, tractaments, medicació experimental, ....
Vaig recomanar a qui recollia les signatures
que fessin arribar la petició, també als grups parlamentaris a Madrid i a
Catalunya, a banda de fer-les arribar als Ministeris corresponents, però ja en
el passat varem poder observar que les restriccions del govern son brutals a
l’hora de reconèixer noves malalties invalidants, a nivell laboral. I ara amb
la forta crisi encara serà més difícil ampliar el catàleg d’invalideses, i
tanmateix cal fer-ho perquè és de justícia i és urgent. Moltes d’aquestes
malalties eren poc conegudes anys enrere, i els especialistes les associaven a
d’altres més “habituals” com reumatisme, depressions, o altres, amb medicacions
inadequades i tractaments experimentals. Ara es coneixen molt millor, i les
investigacions van avançant, si bé a un ritme extraordinàriament lent.
Mentrestant no es trobi remei per les tres
malalties que he esmentat, però podríem afegir-n’hi alguna altra de similar,
cal resoldre el llimbs en el que es troben les afectades. Ni poden treballar,
ni poden agafar una baixa normal perquè l’haurien de renovar indefinidament, ni
els metges saben què fer, davant una clara injustícia d’haver de donar d’alta
una persona sabent que és incapaç de treballar. Però, ara i aquí, si la
malaltia no té el caràcter d’invalidant, no té dret a invalidesa, i si l’envien
a la feina, el mateix dia ha de demanar la baixa...fins que la facin fora, o
decideixi plegar per la impossibilitat que li suposa qualsevol activitat. I tot
això passa entremig de les lògiques angoixes, pors, cansaments...d’ella,
família, amics i parents.
Si per una cosa han de servir els impostos,
directes i indirectes, i els ingressos a la seguretat social i a la caixa de
pensions és per resoldre els problemes de salut dels ciutadans que els paguen,
començant pels més febles i necessitats. No és així en múltiples casos, com els
que ara relatem. I per fer-ho viable, toca començar pel principi com és el de
tenir un catàleg de malalties invalidants, actualitzat i real. Per això, la
ciència mèdica avança i descobreix novetats on abans hi havia foscor. Una
malalta de SQM no pot estar en cap lloc on hi hagi materials determinats, fins
i tot colònies, tinta, pols diversa,... provoca situacions límit, de manera que
no existeix alternativa laboral al que feien anteriorment. I si parlem de
fibromiàlgia en un grau elevat, o síndrome de fatiga crònica la impossibilitat
de treball és similar, per altres causes, però igualment inviable.
En resum, animo tothom a participar d’aquesta
campanya de recollida de signatures, com a mostra de solidaritat i comprensió
cap a milers de persones que no son tractades amb equanimitat i justícia. Els
impostos han d’anar prioritàriament dirigits a cobrir les necessitats més
elementals dels col·lectius més vulnerables, com els descrits, i altres que de
ben segur poden tenir arguments similars.
Friday, September 19, 2014
EL DIRECTOR GENERAL DE TELECOMUNICACIONS, A BORREDÀ
EL DIRECTOR GENERAL DE TELECOMUNICACIONS DE LA GENERALITAT VISITA
BORREDÀ, CONVIDAT PER L’ALCALDE, JOAN ROMA.
Avui, dijous dia 18 de setembre, Jordi Puigneró, Director
General de Telecomunicacions de la Generalitat ha realitzat visita a l’ajuntament de
Borredà, per tractar diversos temes relacionats amb la seva Direcció General.
L’alcalde de Borredà, Joan Roma,li havia adreçat una carta a
principis del mes d’agost, i el Director General s’havia compromès a visitar el
poble i tractar els temes de manera personal. Avui a les 9.30 ha arribat al poble i
ha mantingut reunió amb l’alcalde, les dues tinents d’alcalde i un tècnic
municipal. Durant dues hores se li ha exposat la problemàtica entorn la
cobertura de mòbil, Internet, els problemes del repetidor de Puigdon ( Alpens),
com arribar a cobrir tot el terme municipal perquè zones com les de Riera de
Merlès, tinguin bon servei,... així com obtenir informació sobre el futur de
les noves tecnologies en el món rural.
La reunió ha estat profitosa i s’ha acordat mantenir propers
contactes per poder comprovar el resultat de diverses gestions a realitzar.
La primera de les gestions la farà el mateix alcalde de
Borredà amb l’alcaldessa d’Alpens i l’alcalde de Les Llosses, per mirar de
resoldre de manera definitiva el problema del repetidor de Puigdon, bàsic per
garantir una bona cobertura de mòbil, en tot aquest ampli territori.
Una altra gestió serà prop de l’empresa Telefònica per
acordar un millor i més ampli servei , tant de mòbil com d’Internet. També per
comprovar les possibilitats d’extensió de la fibra òptica en un moment en que
la posarem en el edifici de les Escoles, precisament dintre de pocs dies.
Un tercer tema ha estat el de rebre puntual informació sobre
el desenvolupament de les noves tecnologies en el món rural, com també la
propera remodelació de les freqüències de TDT, amb un nou concurs d’adjudicació
de canals de TV. Aquest tema és important per quan l’ajuntament de Borredà
disposa d’un servei municipal de TV per cable, i està a l’espera de reubicar
els canals que varen ser anul·lats fa poc més de 3 mesos.
En resum, la reunió ha estat clarament positiva, i esperem
poder resoldre alguns dels temes tractats, en els propers mesos.
Borredà, 18 de setembre de 2014.
L’alcalde, Joan Roma i Cunill
Wednesday, September 17, 2014
EL CODI ÈTIC , DE RABIOSA ACTUALITAT
EL CODI ÈTIC DEL
PSC, DE RABIOSA ACTUALITAT.
Suposo que cap de
nosaltres dubtava de quina seria la decisió del diputat Joan Ignasi Elena, pel
que fa a marxar del partit, tot conservant l’escó de diputat al Parlament.
Almenys pels qui el coneixem de fa temps no ens ha suposat cap novetat. I culpa
d’ell i de tots nosaltres, haver confiat en persones com ell per
responsabilitats institucionals i de partit de les quals no n’era mereixedor.
Penosa la seva actuació i penosa la dels pocs companys de viatge a l’hora de
fer simulacres d’assemblees, debats i votacions sobre temes que han vulnerat
reiteradament el Codi Ètic del PSC, més vigent que mai, davant aquest i altres
comportaments de militants a títol individual o col·lectiu.
Recomano llegir o
rellegir el Codi Ètic vigent que varem aprovar en el 8è Congrés, i varem
modificar en el 12è. Un Codi, basat en el exemple i mestratge de Joan Reventós,
juntament amb altres màxims exponents del socialisme català, el qual conté
detallades descripcions i prescripcions de com s’han de comportar els militants
i simpatitzants socialistes, tinguin o no càrrecs institucionals, però especialment
els qui en tenen, puix han de servir d’exemple
pel partit i per la societat.
I molt mal exemple
ha donat aquest diputat, i amb ell altres membres del Grup Parlamentari
Socialista en el Parlament de Catalunya, i amb tots ells,alguns ex diputats i
ex consellers que creien ser dipositaris de les essències del partit , poder
impartir doctrina i marcar el recte camí a seguir. No volem ni necessitem guies
espirituals tant poc fidels a la història del partit, i tant poc respectuosos a
la democràcia interna i externa, com al Codi Ètic que ara esmentava. Un Codi
que destina un capítol a : EL PSC, UN PARTIT DEMOCRÀTIC, deixant clar que podem
discutir, discrepar i proposar alternatives a qualsevol tema plantejat, però
una vegada votat, el resultat ha de ser acceptat i respectat. No sé si els hi
sona un tema tant elemental com aquest¡¡¡
Un altre capítol
porta per títol: EL PSC, UN PARTIT PLURAL,LLIURE I TOLERANT. Hi podríem haver
afegit, i amb una immensa paciència i capacitat d’encaixar comportaments
insòlits per part d’actuals o antics companys de viatge que s’han passat pel
folre l’exemplaritat en tots els actes, demostrada durant més de 30 anys.
Perdonar, sí, però
no oblidar. Aquest principi que no sé de qui és, m’ha servit de guia durant
tota la meva vida, especialment la política i considero que és més vigent que
mai. Hem vist i patit uns comportaments mai imaginats per part de membres
destacats del partit, quan formaven part de l’anterior executiva, o en tant que
diputats al Parlament o en altres institucions. Es evident que alguns
comportaments poden ser perdonats, però no oblidats per la formació de futures
candidatures electorals, siguin municipals, autonòmiques o generals. No pot ser
que persones amb carnet del partit, puguin interpretar la democràcia, al seu
gust i conveniència, o vulnerin el Codi Ètic amb arguments insòlits. Sinó hi
creuen és que s’han equivocat de partit.
Hem arribat a l’hora
de la veritat en el procés pel dret a decidir. Queden pocs dies perquè la gent
constati el camí sense sortida on ens ha portat el president Mas, i els seus
socis de govern i altres companys de viatge. Ben aviat tothom veurà com la
única sortida viable és la que ha exposat el Primer Secretari, Miquel Iceta. Aquesta
posició s’ha de mantenir i defensar per tots els que formem part de la família
socialista, i qui no hi cregui o no tingui prou valentia per fer-ho , millor
deixi pas a d’altres. Les tensions, s’han anat acumulant i el PSC ha de mostrar
l’alternativa factible, per sortir d’aquest carreró. Anem en la bona direcció.
Que ningú ho espatlli i millor ser 19 convençuts , votant el mateix, que tenir
algun discrepant a l’interior. Ens esperen unes setmanes realment complicades,
però estem ben dirigits. Aviat veurem els resultats.
Monday, September 15, 2014
MOLT MAL PAGATS - art. Regió 7
MOLT MAL PAGATS.
En el nostre país, i en molts altres de
l’entorn, la distribució de sal.laris no sol ser gens proporcional a l’esforç i
la penalitat que suposa una feina determinada, i si això no deixa de ser
estrany, encara més sorprenent és pagar diferent per la mateixa feina, cosa que
afecta a molts col·lectius de dones que per la mateixa feina cobren menys que
els homes. Situació injusta,encara no resolta, tot i que la Constitució
proclama igualtat de drets i deures entre homes i dones...
En fi, queda molt camí per recórrer en aquest
i altres sectors de la vida laboral. Avui, però voldria exposar les molt baixes
prestacions que cobren les persones dedicades a cuidar dels altres, es tractin
de persones dependents, persones grans, discapacitats, etc... per raons que ara
no venen al cas, he tingut darrerament contactes i xerrades amb alguns
d’aquests col·lectius i els sal.laris que tenen son increïblement baixos per
les hores que hi dediquen, però molt especialment per la duresa del treball que
realitzen. Treball fet, en la majoria d’ocasions amb el somriure als llavis ,
una paciència i delicadesa immenses... i tanmateix, poc agraïda econòmicament
parlant.
L’escalat de sous, a la nostra societat, res
té a veure amb la penalitat de la feina, fins arribar a extrems en que feines
molt dures son ben mal pagades, simplement per entendre que no calen grans
estudis per dur-les a terme, com si els estudis fossin enormement difícils
d’obtenir i donessin accés automàticament a millors sous. Al contrari, sembla
que s’hauria de pagar millor als treballadors , en funció de la duresa de la
feina, que no pas en funció dels estudis. No és així, i la crisi no ha ajudat
gens a millorar els sous, de manera que molts, en comptes de veure’ls augmentar
, els hi han reduït.
Visitar hospitals, centres de discapacitats,
residències de gent gran...permet comprovar en quines condicions treballen els col·lectius
més mal pagats. Reduccions de plantilla obliguen a ocupar-se de moltes més
persones que anys enrere, fins al punt de no tenir pauses mínimes per poder
descansar i agafar alè. Treballadors que tant aviat han de netejar un malalt,
com portar-ne a passejar un altre, o evitar que un tercer caigui del
seient...amb unes exigències i celeritats impossibles de suportar. Normes
complicades de complir per raons de falta de recursos o material adient, per
escassetat de personal, per falta d’idoneïtat de les instal·lacions, o
simplement perquè una persona no pot estar en dos o tres llocs alhora.
Tinc clar que si un tema diferencia les
polítiques conservadores de les progressistes, és la lluita per garantir
l’estat del benestar, avui, clarament en retrocés i en perill d’extinció. La
política ha d’estar al servei dels més desvalguts i de qui se’n fa càrrec, de
manera que unes pensions dignes i segures, han de ser prioritàries, com la
garantia a una bona sanitat, una bona educació, uns bons i suficients serveis
socials. Tothom qui ha treballat tota una vida ha de tenir la garantia de ser
atès quan ho necessiti, i tothom qui paga impostos, ha de saber que tenen aquest
adequat destí. I si volem que l’atenció sigui de qualitat, les prestacions han
de ser dignes. No és de rebut sal.laris per sota dels mil euros, per la majoria
de treballadors de tot aquest món d’atenció social, duent a terme feines molt
dures , des de tots els punts de vista.
Les retallades han de ser-hi en tot el que
sigui “prescindible” i si ho és, ja no son retallades, sinó polítiques
d’austeritat que sempre i en tot lloc han d’existir. Retallar personal
indispensable o rebaixar sous ja de per si baixos, suposa empobrir el
treballador i obligar-lo a actuar en condicions inadequades que aniran en
detriment d’ell mateix i de tota la societat. Mirem al nostre voltant i veurem
molts exemples del que exposo. Mal camí hem emprès que toca rectificar quan més
aviat millor.
Friday, September 12, 2014
QUAN LES XIFRES VULNEREN LA CREDIBILITAT
QUAN LES XIFRES
VULNEREN LA CREDIBILITAT.
Gairebé sempre els
convocants de manifestacions son refractaris a deixar comptar els participants,
quan haurien de ser els principals interessats en la transparència i
fiabilitat. No és així com hem pogut constatar en les darreres 3 Diades de
Catalunya. El principi de veracitat ha de presidir totes les actuacions en un
règim democràtic i no deixar-se emportar pels desitjos o les voluntats d’alguns
dels promotors.
Uns anys enrere va
aparèixer l’entitat CONTRASTANT, formada per professionals de diferents àmbits,
amb l’ànim d’oferir xifres molt ben contrastades i contrastables, dels
assistents a un determinat esdeveniment, fos concert, manifestació,
concentració, etc. Van donar un bon servei fins rebre crítiques desaforades d’alguns
dels promotors que no estaven d’acord amb els comptes realitzats. Comptes que
podien ser revisats, estudiats, criticats i contrastats amb plena i total
transparència. Els resultats esdevenien exactes, reals, no falsejats ni
imaginats. He volgut comprovar les xifres de l’entitat, però no les he pogut
trobar. Les darreres que varen oferir públicament corresponien a la Via
Catalana de l’any passat i ja varen provocar nervis i crítiques contundents,
tot i la claredat del recompte...
I que deien
aquelles xifres respecte de la manifestació del 2012 ? Calculaven una
assistència d’unes 800.000 persones, molt allunyada de 1,5 milions donats per
la organització de la Diada, i de la guàrdia urbana de Barcelona. De fet no
sabem qui va donar abans la xifra si els organitzadors o la Guàrdia Urbana, el
cert és que aquesta xifra va quedar com a vàlida tot i la impossibilitat d’encabir
tanta gent, en l’espai realment ocupat per la manifestació, tal com va explicar
el diari El País, i algun altre...
En quan a la Via
Catalana, el recompte era molt més fàcil per l’existència de fotos de tots els
trams, fins i tot en aquells on una part es desdoblava i on hi havia una
concentració de persones a la Plaça Catalunya de Barcelona. Els organitzadors
varen voler superar la xifra de l’any anterior ( 1,5 milions) i per tant es va
donar la xifra de 1,6 milions. Aquí sí l’entitat CONTRASTANT, va tornar a
actuar i va donar la xifra de prop de 700.000 persones ( quedava per sota per
uns quants milers).
I arribem a la d’enguany,
en la que la Guàrdia Urbana s’ha avançat a donar la xifra de 1,8 milions, i
així fer constar molta més gent que l’any passat...Recomano llegir en aquestes
mateixes pàgines les dades aportades per F XAVIER MARIN, amb bona formació
sobre el tema, i els 11 quilòmetres de la V no podien encabir-hi més d’unes
550.000 persones, fent bona les xifres donades per la Delegació del Govern que
les feia fluctuar entre les 475 i les 552.000. Es molt fàcil de calcular i
comprovar que 1,8 milions no caben en 11 quilòmetres ni que unes es posin
damunt les altres.
Perquè donar xifres
tant irresponsablement ? Perquè no donar les reals, les verídiques, les
contrastables, i evitar balls de xifres que deixen en mala situació als
organitzadors, als mitjans de comunicació, a la Guàrdia Urbana, etc? Fa un
parell d’any, en motiu d’antigues manifestacions alguns tècnics ja varen
demostrar que quan es deia que al Passeig de Gràcia hi cabien 500.000 persones,
la realitat és que n’hi cabien 100.000 com a màxim, de manera que velles
manifestacions s’havien inflat fins extrems inusitats, però aquells eren vells
temps i calia inflar les xifres per ampliar el ressò de l’inici de la
democràcia. Ara, convé ser fidel a la realitat.
I és que inflant
xifres es perd serietat i legitimitat, tot donant arguments als adversaris que
poden demostrar aquestes falsedats. I és que les xifres REALS d’assistència son
immenses, no cal trucar-les. No cal doblar o triplicar-les per demostrar que
molta gent, s’ha mobilitzat i vol canvis substancials en les relacions
Catalunya – Espanya, i que fins i tot molts volen la independència. Centenars
de milers s’han manifestat cada any. Deixem aquestes xifres tranquil·les i
sense maquillatges extres. El rigor ha de ser constant i permanent en tots els
actes democràtics, i el de les xifres d’assistència, n’és un d’important.
HORA D'ACTUAR
HORA D’ACTUAR
Estem ja a l’endemà, i tot ha anat com era d’esperar. Es el moment d’actuar i moure fitxa per part dels dos governs. A imatge i semblança del que està fent Cameron a Gran Bretanya, a la vista del curt marge que donen les enquestes, en el referèndum d’Escòcia, ell ha ofert canvis significatius en les relacions i condicions dels dos territoris. Aquí toca fer el mateix, o almenys tocaria fer un gest semblant, per posar en marxa canvis substancials que permetessin garantir que les mobilitzacions dels darrers anys no han estat inútils.
Res seria tant contraproduent com minimitzar les mobilitzacions o menystenir els anhels de respecte, protecció als valors més essencials del catalanisme, i garantir un futur pròsper per a tots. Es el que defensem els socialistes. I no ara, sinó sempre. El que passa és que mai ens podíem imaginar unes relacions tant enverinades i tant plenes de mediocritats com les que estem vivint, amb uns protagonistes que semblen haver-se begut l’enteniment.
Hem de fer autocrítica aquí, cosa que fins ara no hem fet. I exigir comprensió i canvis allà. Res podrà funcionar sense aquest doble joc de moviments que han de ser coordinats, amplis i urgents.
Aquí hem de reconèixer una mala praxis en les relacions amb Madrid, al llarg de tot el pujolisme, amb moviments tàctics, puntuals, sense visió de futur, i simplement per sortir al pas de cada problema trobat. Tampoc, durant els tripartits, la política va ser gaire ben portada, amb una decisió controvertida com la d’elaborar un nou Estatut d’Autonomia, que tots sabíem toparia amb la Constitució. En vaig ser testimoni presencial i puntual durant tota la redacció, debat i votació en tant que Diputat al Parlament. I evidentment el mal ús del PP de les arts de la contradicció , mobilització en contra i posterior escapçament d’alguns elements de l’Estatut, per part d’un Tribunal Constitucional en hores baixes, va fer la resta.
Però el passat, passat està, i si una cosa ha avivat el sentiment anti espanyol ha estat la falta de respecte per part del Govern Central, i de molts altres dirigents d’altres partits, especialment del PP, ajudats per algun element del PSOE que han cregut trobar en l’anti catalanisme una font de beneficis electorals. Aquí és on topem amb uns fets inacceptables , rebutjables i que han de passar a la història per sempre més si volem aconseguir una recuperació d’un projecte comú.
I aquí és on hem de reconèixer que les mobilitzacions han estat positives i han donat determinats fruits, poc imaginables en el passat. Fruits , afegits a molts altres moviments interns del PSC i del PSOE que garanteixen un canvi substancial i permanent en els dos partits de cara a una entesa franca, sincera i segura per aconseguir un bon final.
Es a dir, el canvi constitucional proposat inicialment pel PSC , per trobar un nou encaix de Catalunya dintre Espanya, ja no és un moviment tàctic, sinó un acord consagrat pel PSOE com un compromís ferm i segur. En aquest vital tema, els dos partits van de la mà, sense falses estratègies ni tacticisme. Aquesta ha de ser la sortida per resoldre la confrontació. Però no n’hi ha prou que ho proclamem els dos partits, perquè la desconfiança dels catalans és immensa i el passat no ajuda a esborrar-la, pertoca, doncs, avançar una mica més i concretar els canvis. Miquel Iceta ho ha exposat mantes vegades, resumint-la en “blindatge a la llengua i cultura catalanes, i per tant en educació, pel que toca aquests temes, i un sistema de finançament solidari, però amb límits clars i establerts”.
Ahir, la Diada va tornar a ser un clam, i avui, l’endemà volem que hagi servit per alguna cosa més que una nova mostra de rebuig a l’actual sistema. Abans no ens trobem amb la suspensió de la Llei de Consultes, i la anul•lació d’un possible Decret de convocatòria de la Consulta, fa falta un compromís d’haver escoltat el clam i actuar en conseqüència, Ara és l’hora i encara hi som a temps, però la iniciativa pertoca als dos governs, no a qui està a la oposició que prou fem per poder evitar el xoc.
Estem ja a l’endemà, i tot ha anat com era d’esperar. Es el moment d’actuar i moure fitxa per part dels dos governs. A imatge i semblança del que està fent Cameron a Gran Bretanya, a la vista del curt marge que donen les enquestes, en el referèndum d’Escòcia, ell ha ofert canvis significatius en les relacions i condicions dels dos territoris. Aquí toca fer el mateix, o almenys tocaria fer un gest semblant, per posar en marxa canvis substancials que permetessin garantir que les mobilitzacions dels darrers anys no han estat inútils.
Res seria tant contraproduent com minimitzar les mobilitzacions o menystenir els anhels de respecte, protecció als valors més essencials del catalanisme, i garantir un futur pròsper per a tots. Es el que defensem els socialistes. I no ara, sinó sempre. El que passa és que mai ens podíem imaginar unes relacions tant enverinades i tant plenes de mediocritats com les que estem vivint, amb uns protagonistes que semblen haver-se begut l’enteniment.
Hem de fer autocrítica aquí, cosa que fins ara no hem fet. I exigir comprensió i canvis allà. Res podrà funcionar sense aquest doble joc de moviments que han de ser coordinats, amplis i urgents.
Aquí hem de reconèixer una mala praxis en les relacions amb Madrid, al llarg de tot el pujolisme, amb moviments tàctics, puntuals, sense visió de futur, i simplement per sortir al pas de cada problema trobat. Tampoc, durant els tripartits, la política va ser gaire ben portada, amb una decisió controvertida com la d’elaborar un nou Estatut d’Autonomia, que tots sabíem toparia amb la Constitució. En vaig ser testimoni presencial i puntual durant tota la redacció, debat i votació en tant que Diputat al Parlament. I evidentment el mal ús del PP de les arts de la contradicció , mobilització en contra i posterior escapçament d’alguns elements de l’Estatut, per part d’un Tribunal Constitucional en hores baixes, va fer la resta.
Però el passat, passat està, i si una cosa ha avivat el sentiment anti espanyol ha estat la falta de respecte per part del Govern Central, i de molts altres dirigents d’altres partits, especialment del PP, ajudats per algun element del PSOE que han cregut trobar en l’anti catalanisme una font de beneficis electorals. Aquí és on topem amb uns fets inacceptables , rebutjables i que han de passar a la història per sempre més si volem aconseguir una recuperació d’un projecte comú.
I aquí és on hem de reconèixer que les mobilitzacions han estat positives i han donat determinats fruits, poc imaginables en el passat. Fruits , afegits a molts altres moviments interns del PSC i del PSOE que garanteixen un canvi substancial i permanent en els dos partits de cara a una entesa franca, sincera i segura per aconseguir un bon final.
Es a dir, el canvi constitucional proposat inicialment pel PSC , per trobar un nou encaix de Catalunya dintre Espanya, ja no és un moviment tàctic, sinó un acord consagrat pel PSOE com un compromís ferm i segur. En aquest vital tema, els dos partits van de la mà, sense falses estratègies ni tacticisme. Aquesta ha de ser la sortida per resoldre la confrontació. Però no n’hi ha prou que ho proclamem els dos partits, perquè la desconfiança dels catalans és immensa i el passat no ajuda a esborrar-la, pertoca, doncs, avançar una mica més i concretar els canvis. Miquel Iceta ho ha exposat mantes vegades, resumint-la en “blindatge a la llengua i cultura catalanes, i per tant en educació, pel que toca aquests temes, i un sistema de finançament solidari, però amb límits clars i establerts”.
Ahir, la Diada va tornar a ser un clam, i avui, l’endemà volem que hagi servit per alguna cosa més que una nova mostra de rebuig a l’actual sistema. Abans no ens trobem amb la suspensió de la Llei de Consultes, i la anul•lació d’un possible Decret de convocatòria de la Consulta, fa falta un compromís d’haver escoltat el clam i actuar en conseqüència, Ara és l’hora i encara hi som a temps, però la iniciativa pertoca als dos governs, no a qui està a la oposició que prou fem per poder evitar el xoc.
Wednesday, September 10, 2014
CARTA OBERTA A L'ALCALDE DE SANT VICENÇ DELS HORTS
CARTA OBERTA A L’ALCALDE DE SANT VICENÇ DELS
HORTS.
Benvolgut Sr. Jonqueras,
Sempre he defensat i cregut que els alcaldes
havíem de donar exemple de coherència, rectitud i acatar la legalitat vigent,
en tots els seus àmbits , front els ciutadans del nostre municipi.
Vostè, en les seves declaracions d’ahir, se
situa clarament fora de la legalitat i justifica que qualsevol ciutadà ho pugui
fer i considera que si les lleis vigents no son del seu gust o les considera
inadequades en l’exercici de la seva vida ciutadana, les pot obviar,
contravenir o infringir, amb plena i absoluta llibertat.
Així ho proposa, declarant el Tribunal
Constitucional inhabilitat per prendre determinades decisions, i el mateix
pensa del Govern de l’Estat, si tira endavant la proposta d’impugnar la Llei de
Consultes que sortirà del Parlament dintre de pocs dies, o altres acords del
President del Govern, en compliment de les seves funcions.
M’agradaria saber i comprovar si aquests
mateixos consells i propostes les considerarà vàlides en l’exercici de les
seves funcions d’alcalde de Sant Vicenç dels Horts. Hem d’entendre que si un
ciutadà del seu municipi considera injustes, inadequades o contra natura les
Ordenances Municipals, aprovades en Ple Municipal, les pot incomplir, sense més
miraments, i sense que vostè hi actuï en contra ? Podrà seguir les seves directrius
a nivell nacional, aquest ciutadà, si no accepta la seva autoritat d’alcalde ?
No emprendrà vostè cap acció administrativa ni judicial si aquest ciutadà es
nega a complir les Ordenances, o altres normes municipals ?
També, m’agradaria conèixer el sotmetiment de
l’ajuntament que vostè presideix a la legalitat vigent, en matèria pròpia de
les competències estatals. Si vostè no accepta l’autoritat ni la legalitat
procedent del govern de l’Estat, en matèria nacional, tampoc ho deu fer en
matèria municipal, de manera que m’imagino vostè deu incomplir els preceptes
continguts en l’ARSAL, o va per lliure en matèria de cadastre, fixació dels
tipus en l’IBI, IVTM, etc, impostos establerts per l’autoritat de l’Estat, i
regulats per lleis estatals...
Per últim, en relació a la coherència, en
l’exercici de l’exemplaritat i altres qüestions lligades a un càrrec públic,
sempre havíem escoltat de dirigents d’ERC el rebuig a l’acumulació de càrrecs
públics institucionals i de partit, però pel que veig vostè és alcalde de Sant
Vicenç dels Horts, i el compagina, amb el de President d’ERC, el de Diputat al
Parlament i el de Portaveu del Grup Parlamentari d’ERC...
Estaria bé aclarir la crida a la desobediència
civil, exposant en tot detall com la portaria a terme, vostè i tots els
indispensables per “posar les urnes i votar”, el 9N, sense trencar el jurament
que tots els polítics i funcionaris hem fet, de defensar la Constitució
Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
A l’espera d’obtenir puntual resposta a
aquests i molts altres interrogants, desitjo tinguem una feliç i esplèndida
Diada de Catalunya 2014.
Borredà, 10 de setembre de 2014.
L’Alcalde- President, de l’ajuntament de
Borredà, Joan Roma i Cunill
Monday, September 08, 2014
LA VIGÈNCIA DRETA / ESQUERRA - art. Nació Digital Solsona
Endinsats com estem en el procés pel dret a decidir, hem deixat de parlar
de la política diària , oblidant quines polítiques fan els diferents partits de
govern i quines alternatives ofereixen els partits a l’oposició, però amb
aspiracions de governar. Sembla que només puguem tenir un sol tema a debat,
quan hauríem de posar sobre la taula, les nefastes polítiques de dretes que
patim tant a Catalunya com a Espanya, i en bona part també a la UE.
Vaig entrar en el PSC després d’haver viscut, treballat i estudiat 7 anys a
Suïssa, on vaig poder constatar els efectes de les polítiques de dretes, però
també els beneficis de les polítiques d’esquerres, i d’aquesta vivència i
experiència vaig tenir clar el meu decantament cap a l’esquerra. I tot i ser
cert que la socialdemocràcia travessa una crisis profunda, no és menys cert que
és la única que pot aconseguir reduir distàncies entre els sectors més
afavorits i benestants, respecte els més castigats per la crisi o les
injustícies socials. Hem perdut alguns dels grans referents mundials, i costa
trobar-ne de nous, però ja arribaran. Lideratges com els de Salvador Allende,
Olof Palme, Willy Brandt...varen ser essencials per conformar un cos doctrinal,
molt anterior a ells, però que ells varen encarnar per tota una generació i
generacions posteriors. Ara toca, renovar missatge i buscar nous objectius, a
la vista d’uns governs de dretes que no tenen cap mania a l’hora de legislar i
actuar a favor dels més poderosos, fent certa la dita de “ser fort amb els
febles, i feble amb els poderosos”.
A casa nostra, amb l’excusa del mal finançament de la Generalitat per part
del Govern central, estem en una economia de subsistència. De fet, no hi ha
política, sinó simplement resistència a l’espera de la independència. Tot el
govern, totes les conselleries estan en hores baixes, sense projectes, sense
activitat...com podem constatar amb les nostres relacions d’alcalde amb els
diferents departaments, molts d’ells desarborats de tècnics, i que malviuen a l’espera
de noves directives que no arriben per falta de direcció.
La única via que ha trobat el Govern per subsistir, ha estat el de les
retallades a tort i a dret. No ha emprès canvis estructurals profunds per
reordenar l’administració, i aconseguir estalvi i millor gestió, no. Això costa
massa, porta molts mal de caps, i ningú està disposat a fer-se’n càrrec.
Simplement es retalla en personal, en material, en serveis i és aquí on reben
els col·lectius més indefensos. Estem en una política clarament de dretes. Es
cert que Catalunya té un inadequat finançament que cal resoldre. Però no menys
cert és que la gestió ha estat deficient durant aquests 35 anys d’autonomia.
Hem malbaratat recursos en multitud d’aspectes, portats per la megalomania de
creure’s ja un estat, o per simple caprici dels governants de torn. Per això
estem com estem.
I per això , la fugida endavant, cap a “terres ignotes”amb un guió que
ningú coneix amb exactitud, i que ben aviat veurem com acaba el trajecte.
D’aquí la necessitat de resoldre adequadament el conflicte actual, per
poder passar a atendre les urgències dels ciutadans. Cal apostar per una
política d’esquerres que tingui per objectiu la creació de llocs de treball, el
manteniment de l’estat de benestar, amb prioritat per la gent gran, les
persones dependents, la sanitat, l’educació, els serveis socials...I tot
plegat, no només perquè és de justícia, i cal reduir les desigualtats. També
perquè és una bona manera de reactivar l’economia i sortir del forat on ens han
ficat polítiques desaforadament de dretes, aquí , allà i a la
UE. Per això, la vigència dreta / esquerra
està més viva que mai.
Friday, September 05, 2014
NOVES COMARQUES - art. Regió 7
NOVES COMARQUES
Amb vint-i-cinc anys de retard el govern de la Generalitat considera
arribada l’hora de moure el mapa comarcal, i resoldre les reivindicacions del
Moianès i el Lluçanès. Una llarga espera sense justificació clara ni
explicable. En el moment d’elaborar les lleis territorials “no tocava”posar-hi
dues comarques més. S’havia mitificat tant la divisió territorial de Catalunya
feta pel geògraf Pau Vila, que de les trenta-vuit que ell havia proposat es va
passar a les quaranta-una actuals, i posar-n’hi tres més per alguns era
raonable, però no cinc més, de manera que aquestes dues van quedar-ne fora.
No em demaneu quantes vegades hem discutit en el Parlament aquest tema
perquè han estat moltes, i cap amb arguments convincents. Ara, transcorreguts aquests
anys i amb els ànims predisposats a modificar el funcionament dels consells
comarcals per transformar-los en una mena de mancomunitats, s’obre el camí per
encabir-hi dues noves realitats que ja funcionen com mancomunitats des que
varen quedar soles.
Si una cosa han fet bé aquests dos territoris ha estat organitzar-se com si
fossin una comarca, creant un consorci que agrupa els municipis afectats, i
tirar endavant multitud de projectes amb una eficàcia molt superior a d’altres
territoris que eren oficialment comarca, i tenien el seu consell comarcal. I és
que el naixement dels consells comarcals fou arbitrari, oportunista i poc pràctic.
La prova la tenim ara que tothom veu que han de ser modificats i transformats
en el que haurien d’haver estat des del principi: mancomunitats de serveis. La
crisis, i també la modificació de les normatives municipals, empreses pel PP
des de Madrid, hi obliguen , però la pràctica, també ho aconsella.
Es a dir, els ajuntaments necessiten d’un organisme gran i potent pels temes
més rellevants i complicats com és tota la gestió tributària (IBI, IVTM,
Taxes,...) i per això la
Diputació de Barcelona va crear l’Organisme de Gestió
Tributària (OGT) , model d’eficàcia i servei. També per temes de gran
complexitat com assistència jurídica, tècnica a tots els nivells, ajuts
puntuals i especials, plans de cooperació,etc, és indispensable l’existència de
les Diputacions.
Però, per temes més propers i específics, la comarca o les mancomunitats
poden ajudar a millorar serveis , fer-los més eficients i menys costosos. Aquí
hi podem posar la recollida de deixalles, o de selectiva, protecció del
territori, planificació compartida, seguretat, dependència, gent gran,
joventut, esports, etc, etc. Es a dir, l’agrupament d’ajuntaments per donar serveis
compartits, és la solució lògica i adient a dia d’avui. I si aquest agrupament
coincideix amb la comarca bé, i sinó no passa res, de manera que a partir d’ara
poden sortir altres territoris que volen esdevenir comarca o mancomunitat. El
Moianès i el Lluçanès ho han fet i se n’han sortit bé, fins ara en que la
tossuda realitat s’ha acabat imposant. Ara els hi donaran el títol oficial,
però ja ho eren extra oficialment.
Ja era hora que la realitat s’imposés. Queda, però un darrer tema pendent
com és el de si es consulta als ciutadans afectats o no. En un moment en que
ens barallem per poder expressar el vot a nivell nacional, quedaria fatal no
fer-ho per un tema territorial menor, però important. Sóc partidari d’estrenar
la nova Llei de Consultes, però fent-ho de manera ràpida, perquè els Consorcis
del Moianès i del Lluçanès no es trobin atrapats en un interregne on no fossin
ni una cosa ni l’altra ( mancomunitats).
EL MODEL BARCELONA, EN CRISI
EL MODEL BARCELONA, EN CRISI.
A l’igual que l’èxit de la Barcelona Olímpica ens va beneficiar a tots els catalans i amb nosaltres a tots els espanyols pel que va tenir de posar la ciutat en el món mundial, també ara ens perjudica a tots, la mala imatge que dona.
En un món global àvid de notícies, i quan més escandaloses millor , veure constants aldarulls, protestes, incivisme, deixadesa, conflictivitat,... i violència, esborra la bona imatge i envia un negatiu missatge cap els llocs de decisió en matèria de conferències, fòrums, simposiums, etc.
Barcelona s’està convertint en una ciutat sense llei ni ordre. En una ciutat sense un autèntic govern que tingui clar un model de capital amb projecció mundial. Després de 32 anys de governs socialistes, l’etapa Trias ( CiU) està esdevenint una catàstrofe. No passa dia ni setmana en que no s’afegeixin nous episodis de desconcert i descontrol a un equip de govern desorientat i molt mediocre, com hem vist a l’hora d’afrontar reptes importants.
I és que governar una gran ciutat no és fàcil. Ho podia semblar al principi de mandat, quan l’Alcalde Trias va trobar un ajuntament molt sanejat econòmicament, ben organitzat i comandat, i només havia d’actuar d’hereu. No de Jordi Hereu, sinó de simple hereu d’una finca molt ben muntada. Pensava viure de renda, podent gastar diner a tort i a dret, i fins i tot deixar-ne a la Generalitat ( puix que son paisans seus) i pagar serveis d’altres...tot anava bé, fins que es va torçar. Sempre hi ha un moment en que les coses deixen d’anar bé i comença el ball de bastons. I ara no parem de veure indecisions, manca d’autoritat, pèrdua del sentit de ciutat, inseguretat i incivisme, i sobretot pèrdua del nord. Res pitjor pel govern d’un municipi, sobretot quan s’acosten eleccions i tot es fa més complicat i més difícil d’entomar.
La situació actual fa bo el dit que costa molt de pujar i molt poc de baixar. Durant molts anys, tants com 32 els governs municipals han realitzat esforços increïbles per posar al dia una gran ciutat com Barcelona. I no només a nivell de serveis, equipaments i infraestructures, sinó creant un model de ciutat, admirat a tot el món. Encara podem recordar els crítics a la proposta dels JJOO de Barcelona, quan la ciutat es va situar entre les millors del món i des d’aleshores ençà els beneficis han estat múltiples i rellevants.
Però costa molt poc de baixar, i ara estem baixant, i amb ella tot el país perquè pel 90% dels estrangers, Catalunya és la regió de Barcelona, no ens enganyem. Barcelona és el lloc conegut, no el país, i veure com una ciutat resplendent es converteix en una mala còpia d’altres ciutats i barris tira per terra tot el treball realitzat. I quan el prestigi es perd, recuperar-lo és enormement difícil i complicat. Es hora de rellevar l’alcalde i el seu equip. Queden pocs mesos per les municipals i és el moment perquè entri un nou equip capaç de retornar Barcelona als seus millors moments. Es hora que Jaume Collboni es prepari pel relleu. Ni la ciutat ni el país està per continuar un camí sense rumb.
Thursday, September 04, 2014
EL QUE CREMA A LA GENT -art. Nació Digital Solsona
EL QUE CREMA A LA GENT.
Es evident que la crisis, juntament amb tot el llarg i intens reguitzell
d’escàndols financers i polítics, ha comportat un canvi notable en la paciència
de la gent. Ja no és de rebut presentar excuses o buscar altres exemples per justificar
els errors propis. S’ha acabat una manera de fer i actuar per part de tots els
representants públics, però també per bona part dels privats.
Durant els anys d’abundància, semblava que tot tenia justificació i la gent
no parava atenció a determinades maneres de fer perquè les havia vist de tota
la vida. O durant molt de temps i al final les havia cregut normals. Ara no. Cada
dia veiem reaccions airades contra decisions discutibles, i això obligarà a
emprendre canvis profunds. Ja era hora.
Faig aquesta introducció per posar el cas de TRADEMA, de nou sobre la
taula. L’empresa més important de Solsona va tancar portes fa prop d’un any i
mig, i dintre de pocs mesos els ex treballadors hauran esgotat la prestació
d’atur. Es lògic repassar els compromisos del govern de la Generalitat , sobretot
perquè va assegurar tenir una alternativa clara i de futur. El Conseller Felip
Puig, va dir i repetir que tenia més d’una oferta, però en concret una,
provenia del món forestal i comportaria la compensació dels llocs de treball
perduts.
Els mesos han anat passant, i des de l’ajuntament, com des del PSC se li ha
demanat al Conseller que concretés l’empresa i sobretot donés un calendari
concret. Res de res, el silenci és clamorós i dona la sensació d’haver
desaparegut l’empresa interessada, si és que realment estava compromesa en instal·lar-se.
Davant aquest silenci, l’ajuntament demana a la propietat estudiar la possible
venda de tota la finca, per parts. No seria cap mala idea si tinguéssim
interessats. No ho sabem, però és lògic explorar aquesta possible solució.
Ara bé, reiterant el títol de l’article. El que crema a la gent, i
lògicament als ex treballadors és haver escoltat compromisos del govern i veure
com no es compleixen. Tots sabem de les dificultats de trobar noves empreses, i
un Conseller més que ningú altre, per tant, costa d’entendre com es va anunciar
una nova empresa sense tenir-ho ben lligat. I el dubte plana sobre el grau de
compromís que existia, a la vista de que res s’ha sabut ni mogut en tot aquest temps.
Solsona i comarca miraria el futur amb uns altres ulls si tingués la
garantia d’una nova empresa que podes crear un centenar de llocs de treball. Ja
ningú somia amb empreses de centenars de llocs de treball, simplement amb un
centenar tot canvia. S’inverteix la sensació d’anar cap avall, per remuntar el
vol. Ara i aquí, totes les comarques de l’interior perden població. Si
Catalunya era desequilibrada, ara ho és una mica més, i la tendència no sembla
parar. Una gran conurbació al voltant de Barcelona i una concentració de
població a la costa, amb un interior molt buit, no és una bona perspectiva, ni
pels que hi vivim ni per la resta del país. Fomentar la instal·lació de noves
activitats en el món rural, és essencial per evitar aquest desequilibri. Aquesta
ha de ser una de les prioritats de tots els governs, i els ajuntaments, per si
sols no poden aconseguir-ho, per molt esforç que hi posin.
Tuesday, September 02, 2014
BORREDÀ - COMIAT DE LES GERMANES DOMINIQUES
COMIAT DE LES GERMANES DOMINIQUES DE BORREDÀ
El diumenge passat, dia 31 d’agost, les darreres dues
germanes dominiques que quedaven a la
Llar del Pare Coll de Borredà, es varen acomiadar del poble
per marxar cap altres destins, una vegada acordat el tancament per part de la Congregació , per falta
de personal.
Fins el mes passat, eren 5 les germanes dominiques presents
a la Llar. Aquesta
és la xifra mínima per mantenir oberta una llar, però l’envelliment de totes
elles va aconsellar el tancament, a data 31 d’agost d’enguany. Així es tancava
una etapa plena de servei i acolliment a la gent del poble, amb l’ús d’unes instal·lacions
que han exercit unes molt bones funcions en diferents nivells.
En motiu d’aquest comiat, la Mare Provincial , acompanyada
d’altres membres de la
Congregació va anar a missa major, i a la sortida l’alcalde
de Borredà, Joan Roma, va manifestar la pena pel comiat, i l’agraïment per tots
aquests anys d’estada en el poble. També va aprofitar el moment per exposar
l’interès de l’ajuntament a que l’edifici i instal·lacions de la Llar puguin tenir
continuïtat, en benefici del poble i d’entitats serioses i responsables. Es va
acordar tenir una primera reunió dintre d’un parell de setmanes, deixant clar
que l’ajuntament donarà el màxim de facilitats per adaptar l’edifici a les
activitats que s’hi vulguin dur a terme.
Cal tenir present que les Germanes Dominiques arribaren a
Borredà el 1886, amb una molt llarga trajectòria, fins a finals dels anys 50 en
que varen marxar per tornar ara fa 34 anys. La Llar havia estat parvulari i escola, i ha servit
de lloc per fer-hi exercicis espirituals, tallers , celebracions i
commemoracions, així com lloc de colònies. Precisament l’entitat Colònies a
Borredà, de Berga, ha tingut en aquesta Llar la seva ubicació tradicional. Per
aquí han passat centenars de nens i nenes, cada any, fent ús de les instal·lacions
de la pròpia llar i de les municipals, just a tocar la zona esportiva.
Borredà, tanca una etapa històrica, amb un sentiment
d’agraïment i tristesa. Agraïment per tot el que han fet pel poble, i tristesa
per posar fi a la seva presència. La seva presència en el poble era grata, i
servicial, i la capella acollia serveis religiosos en dies que l’església
estava tancada. Les trobarem a faltar, però les recordarem sempre amb gratitud
i esperit de servei.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà
SENSE MANIES- art. Regió 7
SENSE MANIES.
Si una cosa se li
ha de reconèixer al govern del PP és que no tenen manies, més ben dit, no tenen
escrúpols a l’hora de legislar a favor dels seus interessos de partit, que no
de país. També hem de reconèixer que la gent d’esquerres no ens havíem imaginat
mai amb quina rapidesa es poden canviar, modificar, o tirar per terra
conquestes que consideràvem intocables.
Erròniament
calculàvem que cada graó pujat no tindria volta enrere. Que ningú s’atreviria a
tocar l’estat del benestar, la llei de dependència, l’escola pública, la llei
d’avortament,els drets laborals, ...perquè suposaria una autèntica revolució de
la gent, en contra de la involució. La realitat ens demostra ser molt menys
contundent i voluble. Portem tres anys d’involució en multitud de temes
essencials i de moment no s’hi veu aturador sinó és per la via d’uns resultats
clarament diferents en les properes eleccions generals. Caldrà esperar i veure.
Mentrestant voldria
reflexionar sobre el nou debat obert a l’entorn de l’elecció directa dels
alcaldes, en comptes de seguir amb el sistema actual. També en aquest tema s’hi
veu la mà interessada del PP, de cara a mantenir moltes de les alcaldies de les
grans ciutats. Un canvi en la llei electoral municipal, a vuit mesos de les
municipals és poc elegant, i segons com ho facin, pot esdevenir clarament
partidista.
De fet, en aquests
trenta-cinc anys de democràcia municipal, s’han introduït alguns canvis en la
llei municipal per fer-la més adequada a la realitat. En les darreres eleccions
hi va haver la novetat de que en els municipis de menys de 100 habitants,
s’elegissin tres membres, i entre ells designessin l’alcalde, en comptes de
continuar com Consell Obert, en que només s’elegia l’alcalde i la resta del
poble eren membres del Consell amb veu i vot...O anteriorment, eren obligatoris
més candidats suplents quan ara si es vol no se n’hi posa cap... en fi, que de
canvis n’hi ha hagut, però sempre consensuats i destinats a facilitar la
presentació de candidatures. També s’han fet avenços en matèria
d’antitransfuguisme, si bé amb resultats molt poc adients. Ho hem vist en uns
quants ajuntaments en que persones elegides per una candidatura, la deixen
sense més raonaments que una excusa qualsevol, i la única repercussió és passar
a no adscrits.
En fi, calia
avançar en diversos aspectes de la llei, sense vulnerar l’esperit de consens,
però veus aquí que al PP li han entrat unes presses enormes a la vista
d’algunes enquestes en les principals ciutats on governen. I d’aquí a proposar
un canvi en la llei, hi ha un pas. Un pas a punt de donar-lo per la via directa
i sense contemplacions. Es a dir volen imposar que el cap de llista de la
candidatura més votada sigui automàticament elegit alcalde, en comptes
d’esperar els pactes entre candidatures, amb la votació corresponent en el ple
d’investidura. Aquesta pot semblar una modificació senzilla i fins i tot
adequada per facilitar la governabilitat dels ajuntaments, però res és tant
fàcil, en la vida real. Dic per endavant que un canvi com aquest, en principi
no modificaria la vida de la majoria de municipis del país, perquè son petits i
amb poques candidatures. Altra cosa és en pobles més grans i ciutats. Però és
que no expliquen quines altres mesures haurien d’emprendre com perquè
l’ajuntament sigui viable. Si l’alcalde surt automàticament de les eleccions; o
se li dona majoria absoluta en el Ple, o li serà impossible governar. Es a dir,
o es canvia el sistema proporcional de la distribució de vots per un de
majoritari, o l’alcalde serà alcalde, però en el Ple li poden tombar totes les
propostes que presenti si la suma dels altres partits tenen majoria absoluta.
En resum, pot ser pitjor el remei que la malaltia. Un canvi com aquest ha de
sortir d’un consens entre les tres o quatre principals forces polítiques,
mirant molt de no espatllar res del que fins ara ha funcionat. Es bo donar
estabilitat als governs municipals, però fent atenció a no pertorbar el paper
de l’oposició. La dinàmica govern – oposició és fonamental per garantir el
funcionament democràtic de les institucions, i de moment no veig claredat en
els canvis proposats.