Joan Roma

HORA D’ACTUAR


Estem ja a l’endemà, i tot ha anat com era d’esperar. Es el moment d’actuar i moure fitxa per part dels dos governs. A imatge i semblança del que està fent Cameron a Gran Bretanya, a la vista del curt marge que donen les enquestes, en el referèndum d’Escòcia, ell ha ofert canvis significatius en les relacions i condicions dels dos territoris. Aquí toca fer el mateix, o almenys tocaria fer un gest semblant, per posar en marxa canvis substancials que permetessin garantir que les mobilitzacions dels darrers anys no han estat inútils.

Res seria tant contraproduent com minimitzar les mobilitzacions o menystenir els anhels de respecte, protecció als valors més essencials del catalanisme, i garantir un futur pròsper per a tots. Es el que defensem els socialistes. I no ara, sinó sempre. El que passa és que mai ens podíem imaginar unes relacions tant enverinades i tant plenes de mediocritats com les que estem vivint, amb uns protagonistes que semblen haver-se begut l’enteniment.

Hem de fer autocrítica aquí, cosa que fins ara no hem fet. I exigir comprensió i canvis allà. Res podrà funcionar sense aquest doble joc de moviments que han de ser coordinats, amplis i urgents.

Aquí hem de reconèixer una mala praxis en les relacions amb Madrid, al llarg de tot el pujolisme, amb moviments tàctics, puntuals, sense visió de futur, i simplement per sortir al pas de cada problema trobat. Tampoc, durant els tripartits, la política va ser gaire ben portada, amb una decisió controvertida com la d’elaborar un nou Estatut d’Autonomia, que tots sabíem toparia amb la Constitució. En vaig ser testimoni presencial i puntual durant tota la redacció, debat i votació en tant que Diputat al Parlament. I evidentment el mal ús del PP de les arts de la contradicció , mobilització en contra i posterior escapçament d’alguns elements de l’Estatut, per part d’un Tribunal Constitucional en hores baixes, va fer la resta.

Però el passat, passat està, i si una cosa ha avivat el sentiment anti espanyol ha estat la falta de respecte per part del Govern Central, i de molts altres dirigents d’altres partits, especialment del PP, ajudats per algun element del PSOE que han cregut trobar en l’anti catalanisme una font de beneficis electorals. Aquí és on topem amb uns fets inacceptables , rebutjables i que han de passar a la història per sempre més si volem aconseguir una recuperació d’un projecte comú.

I aquí és on hem de reconèixer que les mobilitzacions han estat positives i han donat determinats fruits, poc imaginables en el passat. Fruits , afegits a molts altres moviments interns del PSC i del PSOE que garanteixen un canvi substancial i permanent en els dos partits de cara a una entesa franca, sincera i segura per aconseguir un bon final.

Es a dir, el canvi constitucional proposat inicialment pel PSC , per trobar un nou encaix de Catalunya dintre Espanya, ja no és un moviment tàctic, sinó un acord consagrat pel PSOE com un compromís ferm i segur. En aquest vital tema, els dos partits van de la mà, sense falses estratègies ni tacticisme. Aquesta ha de ser la sortida per resoldre la confrontació. Però no n’hi ha prou que ho proclamem els dos partits, perquè la desconfiança dels catalans és immensa i el passat no ajuda a esborrar-la, pertoca, doncs, avançar una mica més i concretar els canvis. Miquel Iceta ho ha exposat mantes vegades, resumint-la en “blindatge a la llengua i cultura catalanes, i per tant en educació, pel que toca aquests temes, i un sistema de finançament solidari, però amb límits clars i establerts”.

Ahir, la Diada va tornar a ser un clam, i avui, l’endemà volem que hagi servit per alguna cosa més que una nova mostra de rebuig a l’actual sistema. Abans no ens trobem amb la suspensió de la Llei de Consultes, i la anul•lació d’un possible Decret de convocatòria de la Consulta, fa falta un compromís d’haver escoltat el clam i actuar en conseqüència, Ara és l’hora i encara hi som a temps, però la iniciativa pertoca als dos governs, no a qui està a la oposició que prou fem per poder evitar el xoc.

EL MODEL BARCELONA, EN CRISI.

A l’igual que l’èxit de la Barcelona Olímpica ens va beneficiar a tots els catalans i amb nosaltres a tots els espanyols pel que va tenir de posar la ciutat en el món mundial, també ara ens perjudica a tots, la mala imatge que dona.

En un món global àvid de notícies, i quan més escandaloses millor , veure constants aldarulls, protestes, incivisme, deixadesa, conflictivitat,... i violència, esborra la bona imatge i envia un negatiu missatge cap els llocs de decisió en matèria de conferències, fòrums, simposiums, etc.

Barcelona s’està convertint en una ciutat sense llei ni ordre. En una ciutat sense un autèntic govern que tingui clar un model de capital amb projecció mundial. Després de 32 anys de governs socialistes, l’etapa Trias ( CiU) està esdevenint una catàstrofe. No passa dia ni setmana en que no s’afegeixin nous episodis de desconcert i descontrol a un equip de govern desorientat i molt mediocre, com hem vist a l’hora d’afrontar reptes importants.

I és que governar una gran ciutat no és fàcil. Ho podia semblar al principi de mandat, quan l’Alcalde Trias va trobar un ajuntament molt sanejat econòmicament, ben organitzat i comandat, i només havia d’actuar d’hereu. No de Jordi Hereu, sinó de simple hereu d’una finca molt ben muntada. Pensava viure de renda, podent gastar diner a tort i a dret, i fins i tot deixar-ne a la Generalitat ( puix que son paisans seus) i pagar serveis d’altres...tot anava bé, fins que es va torçar. Sempre hi ha un moment en que les coses deixen d’anar bé i comença el ball de bastons. I ara no parem de veure indecisions, manca d’autoritat, pèrdua del sentit de ciutat, inseguretat i incivisme, i sobretot pèrdua del nord. Res pitjor pel govern d’un municipi, sobretot quan s’acosten eleccions i tot es fa més complicat i més difícil d’entomar.

La situació actual fa bo el dit que costa molt de pujar i molt poc de baixar. Durant molts anys, tants com 32 els governs municipals han realitzat esforços increïbles per posar al dia una gran ciutat com Barcelona. I no només a nivell de serveis, equipaments i infraestructures, sinó creant un model de ciutat, admirat a tot el món. Encara podem recordar els crítics a la proposta dels JJOO de Barcelona, quan la ciutat es va situar entre les millors del món i des d’aleshores ençà els beneficis han estat múltiples i rellevants.

Però costa molt poc de baixar, i ara estem baixant, i amb ella tot el país perquè pel 90% dels estrangers, Catalunya és la regió de Barcelona, no ens enganyem. Barcelona és el lloc conegut, no el país, i veure com una ciutat resplendent es converteix en una mala còpia d’altres ciutats i barris tira per terra tot el treball realitzat. I quan el prestigi es perd, recuperar-lo és enormement difícil i complicat. Es hora de rellevar l’alcalde i el seu equip. Queden pocs mesos per les municipals i és el moment perquè entri un nou equip capaç de retornar Barcelona als seus millors moments. Es hora que Jaume Collboni es prepari pel relleu. Ni la ciutat ni el país està per continuar un camí sense rumb.