Joan Roma

NO HABRÁ MOCIÓN DE CENSURA, EN RIPOLL. Finalmente, Junts, ha boicoteado la moción de censura, de toda la oposición, para desplazar a la alcaldesa, Silvia Orriols, líder de Alianza Catalana (AC), la extrema derecha catalana. Entre todos, le estamos haciendo la mejor campaña que nunca podía haber soñado. En fin, vayamos a los datos. Ripoll, tiene cerca de 11.000 habitantes (2024), capital de la comarca del Ripollés, provincia de Gerona. Los resultados de las municipales de 2023, dio una composición muy fragmentada del nuevo Consistorio, anteriormente gobernado por Junts. Precisamente, su deficiente gestión, entre otros temas, supuso pasar de los 8 concejales, a 3. La ganadora fue Silvia Orriols (AC) con 6 concejales, Junts obtuvo 3, ERC otros 3, PSC 2, CUP 2, y 1 independiente. No fue posible un pacto entre los grupos minoritarios, con el resultado de dar la alcaldía al grupo más votado (AC), con Silvia Orriols, al frente. Muchos se preguntarán porqué tanto afán y revuelo por un simple ayuntamiento pequeño o si se quiere, mediano. La razón es que la alcaldesa, fundó un partido, claramente de extrema derecha, sin miedo a poner la inmigración, especialmente la marroquí, en la diana de sus críticas, así como la inseguridad, la dependencia de los partidos catalanes de otros estatales, o la baja convicción independentista de los que así se proclaman. En resumen, se erige como auténtica y genuina defensora de una Cataluña – catalana, atacando todos los puntos débiles de los partidos independentistas, por un lado y la poca ambición y radicalidad del resto. Ripoll, le ha servido de catapulta para entrar en el Parlamento de Cataluña con dos diputados, ella lo es, y por muy pocos votos, no obtuvo otros dos escaños por la provincia de Barcelona. Así pues, compagina alcaldía y Parlamento, con lo cual tiene dos altavoces a su disposición para mandar mensajes, lemas y proclamas. Con la fragmentación en el Consistorio, no ha podido aprobar presupuestos, y para los de este año, desechó la prórroga de los de 2024, que a su vez eran prorrogados de los de 2023, y activó el mecanismo que prevé la Ley de Bases de Régimen Local, de presentar una cuestión de confianza, de forma que, si no hay una suma suficiente de apoyos a una moción de censura, ella continua al frente del Consistorio, y, además, con los presupuestos presentados, aprobados. En eso estamos. El fracaso del pacto de los minoritarios, ha supuesto un éxito doble: continúa de alcaldesa y además con presupuestos nuevos. Con ellos, puede ya llegar a las elecciones de 2027, con cierta tranquilidad. Después, ya veremos qué deciden los ciudadanos. Constatado este éxito, se ha abierto un fuerte debate y controversia sobre el papel de cada partido, en el fracaso de la operación: moción de censura. Había acuerdo hasta el lunes 17 por la tarde, con programa de gobierno consensuado y con nueva alcaldesa, en la persona de la cabeza de lista de Junts. El acuerdo era entre Junts y ERC, primero, pero los dos partidos exigieron la presencia del PSC, quedando la CUP y el independiente en la oposición, pero con acuerdos externos de gobierno. Cuando todo se encaminaba al relevo de Silvia Orriols, Junts emitió un comunicado alegando imposibilidad de éxito de la fórmula acordada y voluntad de no convertir a Silvia Orriols en una víctima de un pacto enrevesado que no podía acabar bien. Este comunicado, supuso un jarro de agua fría sobre los partidos y una parte de la población que daban por hecho el acuerdo. A partir de aquí, llevamos días de reflexiones y controversias sobre la deriva que Junts está teniendo en su caminar. Si alguien lo ponía en el centro o centro – derecha, ahora su posición es más cercana a la derecha e incluso extrema – derecha. Se está convirtiendo, en parte, en una copia de la dinámica PP- VOX. Son muchos los temas que comparten, muy especialmente los ligados a la inmigración y la seguridad. De aquí, la insistencia de Junts en demandar las competencias integrales en inmigración y la exigencia de ampliar presencia de la policía catalana, los Mossos d’Esquadra (CME) en todos los lugares posibles. Está por ver si la militancia, y sobre todo la ciudadanía, le sigue. Por mis contactos y relaciones con el mundo municipal, he comprobado las grandes reticencias de muchos alcaldes y concejales ante esta deriva derechista. Y éste, es otro de los dilemas de Junts, si se acerca o confraterniza con AC, pensando en la futura composición, para pactos en el Parlamento de Cataluña, le pueden complicar la presentación de candidaturas en las municipales 2027. No se puede estar en misa y repicando.

INCREMENT D’ACCIDENTS DE MOTORISTES. Segons dades de la Direcció General de Trànsit, a Catalunya, l’any passat ( 2024), es produïren 136 morts, en accidents de trànsit, dels quals 47 eren motoristes, 8 vianants i 6 ciclistes; la resta eren conductors de vehicles de quatre rodes, en les seves diverses modalitats. Tot i que aquestes xifres suposen un descens de l’11% en nombre de morts, respecte 2023, s’incrementaren en un altre 11,5% el de ferits greus. Concretament: 803, una xifra molt alta que no deixa de créixer any rere any. Dit això, em quedo per parlar dels motoristes que ja amb l’entrada de l’any 2025, han tingut diversos accidents, alguns d’ells mortals. La DGT, vol emprendre diverses campanyes de conscienciació i alhora de protecció i millores en alguns trams per evitar aquest augment d’accidents greus. Fins i tot, en alguns trams, especialment perillosos, es vol copiar alguna mesura posada en funcionament en països europeus, de marcar amb línia pintada, la millor manera d’agafar una corba. Es evident que tot el que es dugui a terme per minimitzar perills i accidents, és benvinguda, però ha d’haver-hi altres mesures més pedagògiques i més pràctiques per reduir accidents, i son les dirigides a conscienciar una part dels conductors de que no estan preparats per anar per carretera i, molt especialment per carreteres, estretes, amb ferms envellits i perillosos, i corbes impossibles. I ja entenc que els motoristes experts, o els que estan dotats per la conducció i a més han entrenat molt, busquen les “pitjors” carreteres per anar a córrer. Jo visc en una d’aquestes carreteres secundàries, molt apreciades pels motoristes perquè hi troben bons paisatges, traçats antics( més de cent anys) i plenes de corbes que proven la destresa dels conductors. Però, com en tants altres temes i qüestions, una cosa és que agradi, una altra és que siguis capaç de seguir els primers conductors de la colla, a la mateixa velocitat i la mateixa destresa que ells. Això, no sol passar i per molt que les colles pretenguin ser força homogènies, en realitat no ho son, i podem veure com circulen els primers, i com els costa seguir, als darrers. Forçar la màquina, forçar el cos i sobretot el cervell, pot costar la vida. Perquè una petita distracció, un instant de feblesa o simplement el pas de qualsevol animal salvatge que volta per aquestes paratges, pot tenir resultats fatals. Estem a un pas de la primavera, i de fet ja tenim les primeres colles de motoristes, voltant per la comarca i comarques veïnes. Son el preludi de moltes altres que vindran. El preludi també de dificultats pels que conduïm un vehicle de quatre rodes, i hem de conviure amb altres de dues ( motos i ciclistes), amb algun corredor a peu, entre pobles. I, tots plegats, ho fem amb constants visualitzacions i/o topades amb la fauna salvatge que tan abundant és per aquests paratges. No son estranys els accidents, ni la seva gravetat, i remarco que vistos centenars i centenars de conductors, any rere any, una part farien bé en replantejar-se la seva afecció i dedicar-se a altres, menys perilloses. Hi guanyarien ells, hi guanyaríem tots els que vivim i conduïm per aquests indrets.

REPLICAR MOSSOS. Tots els qui hem tingut càrrecs executius, en diverses institucions de Catalunya, quedem bocabadats davant les improvisacions de Junts, pel que fa peticions de noves competències i destins pel Cos dels Mossos d’Esquadra (CME). Dona la sensació que més que governar, Junts ha ocupat càrrecs de govern, que no és ben bé el mateix. Governar, vol dir planificar, programar, decidir i actuar sobre l’àmbit competencial que correspongui. Tot el contrari a improvisar. Ho dic, a la vista de l’entestament perquè el CME assumeixi, de pressa i corrents, competències i serveis en ports i aeroports, i fins i tot en fronteres, oblidant que no hi ha cap tècnica de “replicació de Mossos”, que els multipliqui com hem vist fer-ho en experiments de ciència – ficció. Ara i aquí, tenim els que tenim, i fer noves convocatòries, formar-los, equipar-los i tenir-los preparats per a operar en tots els llocs i tots els nivells, és extraordinàriament complex i lent. En aquests moments, la plantilla es mou a l’entorn dels divuit mil i escaig d’efectius, posant la vista en els vint-i-cinc mil que s’ha acordat amb el Govern central, de cara els propers anys. Fer aquest salt, és qüestió complicada, molt difícil d’aconseguir per diverses causes. En primer lloc, costa trobar candidats. A cada convocatòria, en surten uns milers, però ara parlem de cinc o sis de seguides, i una part d’ells son repetidors, la qual cosa emmascara els números reals. Tot i el creixement en població, no sembla s’hagin despertat les vocacions per esdevenir policia, i això ho constaten tant els ajuntaments, a nivell de policies locals, com el CME o altres cossos estatals, on els procedents de Catalunya son minoria. Qualsevol expert en seguretat, exposa que tenir un agent format, equipat i especialitzat, precisa de cinc anys , com a mínim. Qui cregui que es poden treure d’un lloc i portar-los a un altre, sigui suficient per a resoldre el problema, no sap de què parla. A més, seria una temeritat i un desprestigi total, acceptar competències i serveis sense tenir suficients efectius, degudament formats, especialitzats i equipats. Es increïble haver de donar aquestes explicacions a un partit que ha estat en el govern. I, ningú acceptarà detreure personal de vigilància i protecció en pobles i ciutats, per dedicar-lo a noves funcions. M’agradaria veure què diria Junts si les dotacions policials destinades a un centenar de pobles, on ells estan en el govern, se’ls diu que disposaran de menys efectius perquè el seu partit ha demanar traslladar-los a altres funcions. Segur hi hauria gran controvèrsia i oposició. Doncs bé, en temes de seguretat, demagògia, la mínima. I d’improvisacions i volades de colom, cap ni una. Abans de pensar en noves competències, el que cal és disposar de les eines indispensables per complir amb les obligacions actuals i només quan hagin estat acomplertes es pot pensar en altres destins i altres obligacions. En resum, que Junts, toqui de peus a terra i no vulgui ara aparèixer com el gran impulsor de competències, quan en el passat el seu paper va ser més que discret. Tot necessita el seu temps i disposar de dotacions, degudament formades i equipades. El demès son foc d’encenalls.

CORRUPCIÓ ÉS CORRUPCIÓ. Es increïble els nivells a que hem arribat en el nostre país, a l’hora d’explicar i acceptar les coses, molt especialment quan afecten a personatges clau dels partits independentistes. No en tenen prou en voler fer passar Puigdemont per “exiliat”, o per vendre amb gran èpica, accions i actuacions que foren clarament delictives, falsejades i modificades “a posteriori” per aparentar veracitat o legalitat. Es que s’entesten en inventar persecucions i resolucions judicials com si, actuacions clarament delictives, es podessin justificar per ser independentista qui les ha dut a terme. Era més que previsible que la Sala Segona del Tribunal Suprem, ratifiqués la sentència contra Laura Borrás, per prevaricació, però no només per aquest greu delicte, també per altres afegits com falsedat documental. Estem parlant d’una persona que presidint l’IEC ( Institut d’Estudis Catalans) va adjudicar 335.000 euros, en 18 adjudicacions consecutives a un amic, conegut o company. Es a dir, va trossejar un projecte, en 18 trossos, per a poder-li adjudicar de forma directa, sense que cap altre empresari, podés presentar oferta. I no solament això, després, per a justificar la feina, es van falsejar dades d’altres empreses, com si haguessin participat en els treballs, per tant nous delictes, afegits al primer. I per sembrar dubtes a la gent que desconeix el funcionament de les institucions, ella i una part de Junts, ve a dir que això ho fan moltes administracions. En absolut !!!! Això és un delicte greu en un petit ajuntament, en un consorci, una mancomunitat, una diputació, a la Generalitat o en el Govern Central. Només faltaria que aquesta pràctica formés part de la feina diària de les institucions !!! I, precisament per evitar que algú cometi delictes semblants, hi ha el secretari de la corporació que ha de vetllar pel correcte funcionament, i al seu costat l’interventor, i per damunt de tots ells, l’interventor general. En aquest cas, de l’ IEC que no va detectar aquest procediment. I per damunt de tots plegats, la Sindicatura de Comptes, de la Generalitat de Catalunya, que té la obligació de supervisar les convocatòries, concursos i adjudicacions de tots els organismes, sota dependència del Govern de la Generalitat. Així, doncs, Laura Borrás, va cometre diversos delictes, lligats a un cas clar de corrupció administrativa, que res tenen a veure amb el procés independentista, i que acumulats tots, van suposar una condemna a quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació. Dura o no la sentència, és la que pertoca en funció dels delictes comesos. Aquí, no hi ha volta de full ni buscar excuses de que el càstig és degut a la seva rellevància política. Es indignant, que ara, ratificada la sentència, pel Tribunal Suprem, s’acusi a la Justícia d’una mena de persecució, i de desproporció per unes pràctiques que volen vendre com “menors”, gairebé insignificants, sota l’excusa que no es va embutxacar res. Només faltaria !. Els agradi o no, la sentència correspon a la gravetat dels delictes comesos, i si el TSJC va proposar un indult parcial, fou pel reconeixement de que la concatenació de fets delictius obligava a incrementar la pena, i només hi havia uns fets puntuals que recomanaven aquesta mesura. Bé, veurem què diu, quan rebi la resolució del TS, i què farà Laura Borrás i Junts, davant aquesta situació. Ja en tornarem a parlar, però ara que quedi clar que corrupció és corrupció, sense excuses ni subterfugis.

LA COMPLEXA COMPOSICIÓ DE JUNTS. Els qui escrivim, per a publicar en diversos mitjans de comunicació, ens toca fer pedagogia respecte la situació a Catalunya, i molt especialment de tot el que afecta els partits independentistes, molt donats a explicar coses “nostres”, des del seu punt de vista, que sovint no té res a veure amb la realitat. Un dels grans mals del procés, va ser enviar cap enfora, imatges de Catalunya que van fer molt de mal pel que tenien d’agressivitat, mala educació i elevats graus de prepotència i menyspreu vers la resta de territoris d’Espanya. Semblava que aquí tot eren excel·lències i allà tot, mediocritats. Doncs bé, fa molts anys que exposo les meves opinions, mitjançant articles, alguns dels quals salten les fronteres catalanes i van a parar arreu d’Espanya. També, he de dir que publico tots els articles en el meu blog personal, i m’emporto sorpreses tot sovint, de veure centenars i fins i tot milers de lectures, fetes per persones ubicades en els quatre racons del món. M’imagino son fetes per milers de catalans que viuen i treballen a països tant llunyans com Canadà , Austràlia, EUA, Indonèsia , Llatinoamèrica, Xina, Japó, etc. Dit això, em permeto exposar algunes conclusions a les complexes, contradictòries i enrevessades posicions i decisions de Junts x Catalunya. No es poden entendre sinó coneixem la composició interna de Junts, que poc té a veure amb l’antiga Convergència, encara que en el seu interior hi tingui un component important. Però, precisament perquè es volen desmarcar d’aquesta marca, actuen més improvisadament en moltes ocasions. S’ha de comprendre que tenir de president, algú que va fugir del país, sent president i que abandonà els seus companys de consell executiu, no deixa de ser paradoxal perquè en un país normalitzat aquest sol fet, li hauria d’haver impedit exercir la política, per sempre més. Per això, han de vendre relats inventats, per amagar la història real. A tot plegat, s’uneix que porta més de set anys a fora, i ha perdut el fil ,amb la realitat del dia a dia. Amb ell, hi ha dos altres fugitius: Toni Comin i Lluís Puig, amb historials també complexos, com per complicar la presa de decisions, pel fet d’haver-los de tenir dintre de les estructures, en funcions que no son clares ni afinades. Ara, son més una nosa que un servei. Sobretot Comin que fins i tot ha estat acusat d’un presumpte cas d’assetjament sexual, a banda de conflictes amb els comptes del Consell de la República, del qual era vicepresident. Hi ha també la personalitat de Laura Borràs, presidenta de la Fundació que tampoc pot exercir per una sentència per corrupció que ella vol vendre com “política” i que va insistint en que la Llei d’Amnistia li hauria de ser aplicada. Ningú del partit s’atreveix a dir-li que seria una vergonya fer-ho i que el més adequat hagués estat, deixar la política. Al costat d’aquests personatges n’hi ha d’altres que exigeixen protagonisme, pels serveis prestats. Aquest és el cas de Josep Rius que havia estat cap de gabinet de Carles Puigdemont, en els seus temps de president, i que havia tingut contactes amb una part de l’estat major del procés, i amb altres personatges, més o menys obscurs. I, també en el món dels serveis prestats, està la Míriam Nogueras que exigeix mantenir-se com a portaveu en el Congrés. Tothom és conscient de la seva mediocritat, amb una imatge que poc s’adiu amb la d’un partit centrat. Causa crispació interna i externa, de manera que Junts no té amics, i es va fent enemics, dintre i fora de l’hemicicle. I semblant funció exerceix en el Parlament de Catalunya, Albert Batet que intenta copiar les formes de la Nogueras, amb similar fortuna. Son imatges, molt pobres a nivell institucional que deixen en mal lloc un partit que hauria d’aspirar, un dia, a governar el país. De moment, amb aquests personatges els resultats electorals seran més aviat pobres. I, a nivell de partit, s’ha volgut mantenir a Jordi Turull, que és la mostra clara de la més pura mediocritat. A més, forma part de tota la colla que va portar el procés cap el fracàs, i del que no en van treure cap lliçó profitosa. Son cares que la gent ja dona per amortitzades i no poden aparèixer en els mitjans de comunicació com els representants d’un partit que pretén ser de govern. Per acabar, tenim de segona autoritat del país, a Josep Rull, president del Parlament de Catalunya, un dels components del consell executiu que va portar el procés cap a la derrota total. Ni Puigdemont ni ell poden mai aspirar a presidir cap llista electoral perquè el resultat pot ser espectacularment desastrós. Qui va portar el país pel pedregar no pot aspirar a tornar-lo a presidir i encara menys a repetir experiències totalment negatives. Si a tot plegat hi afegim uns centenars d’alcaldes i regidors desorientats, desconcertats i mal coordinats, que veuen com el seu partit s’ocupa de tot, menys d’ells i no tenen explicacions als posicionaments i encara menys a les votacions, es pot comprendre que tot l’entramat del partit, es mou amb una gran inestabilitat. En qualsevol moment, pot caure i quedar desmuntat en diferents peces. No tenen gaire temps per ordenar el pati, perquè s’ha iniciat el compte enrere, en la preparació de les eleccions municipals 2027. Qui digui que Junts té clar on està i cap on vol anar, desconeix de dalt a baix, la seva realitat. I és que per reblar el clau, ningú s’esperava un fenomen com el de Silvia Orriols, Alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament, per Aliança Catalana. Ara, està pendent de si li presenten una moció de censura o no, però continuï o no d’Alcaldessa, té camp per córrer com demostren els seus seguidors amb carpes i meses de campanya, de cara les municipals 2027. Farà forat en un bon nombre de municipis, de la Catalunya rural, però amb ramificacions cap a ciutats, on ha trobat ja simpatitzants que li garanteixen candidatura. Els postulats que defensa, i la feina que hi posa, marcarà molt el futur de Junts. I Junts comet el greu error de batallar en el mateix camp que ella, però sense la seva extrema radicalitat. Fer per fer, els més radicals, preferiran l’original que una còpia. Ben aviat veurem resultats d’aquesta competició.

DUDAS DESPEJADAS- CONSELL DE LA REPÚBLICA. En el anterior articulo me remetía al resultado de las elecciones internas del Consell de la República, para despejar algunas dudas. Este artefacto independentista fue creado para promocionar y fortalecer el movimiento, vía acciones y actuaciones en el exterior. El primer presidente fue el propio Puigdemont, y si nos atenemos a los resultados obtenidos son más que pobres: nulos. Por el camino, nuevos engaños y objetivos nebulosos. Pero, la renuncia de Puigdemont, después de ser elegido presidente de Junts, obligaba a elegir nueva presidencia y a continuación consejo directivo. Pues bien, el proceso electoral se celebró, vía telemática, entre los días 9 y 13 con unos resultados sorprendentes: participó un 9,06 % de los supuestos miembros que supone un censo de: 89.474. En estos resultados hay una doble lectura: que el censo sea totalmente irreal y que al final votaran los que realmente son miembros activos: 8.108. La segunda lectura, es la constatación del enorme fracaso del proyecto que partía del objetivo de conseguir un millón de miembros. Oficialmente dispone de estos 89.474 que, si para una votación tan relevante como es la elección de nuevo presidente, solo votan 8.108 es que la cifra real, es ésta. En fin, el resultado para los cuatro candidatos presentados fue: Jordi Domingo: 5.340 votos. Montserrat Duran: 1.836. Toni Comín: 745, y finalmente para Antoni Walker: 161. De estos resultados se desprende otra lección y es el duro castigo para el anterior vicepresidente, mano derecha de Puigdemont en este Consell, y en otros organismos: Toni Comín. Eurodiputado electo que todavía no ha culminado su proceso de entrada en el Parlamento Europeo por no haber jurado la Constitución española, requisito que se exige a todos los diputados electos, como paso previo a ejercer el cargo. Ha presentado recurso ante la justicia europea, y está a la espera de resolución. Así pues, tenemos de nuevo presidente del Consell, al abogado Jordi Domingo. Se desconoce exactamente qué quiere hacer con esta entidad, especialmente en unos tiempos en que el independentismo está bajo mínimos según la última encuesta del CEO catalán. Los partidarios se sitúan por debajo del 40% y todavía es más baja la estimación para volver a tiempos pasados. Con el anterior vicepresidente, Toni Comín, había una clara coincidencia de objetivos y propuestas con el presidente de la ANC, de Lluís Llach, la otra entidad independentista. También en crisis interna y externa. No está claro el camino que van a seguir las dos entidades, pero en lo único que coinciden es en criticar la deriva autonomista que siguen los partidos: tanto Junts como ERC. De hecho, llevamos meses sin escuchar apelaciones a la independencia por parte de ninguno de los dos partidos. Se dedican a competir, uno contra otro, en Madrid y aparecer como el más riguroso ante el gobierno central. Es difícil hacer predicciones, pero ni ellos mismos tienen claro hacia dónde ir porque la guía independentista no existe y solo hay invocaciones muy difusas que pocas personas hacen suyas. La hora de la verdad llegará con las elecciones municipales de 2027, si antes no hay otras avanzadas. Aquí, es donde se juegan la presencia en el territorio y sus alcaldes y concejales dan claras muestras de cansancio y desencanto por no haber conseguido nada importante que les permitiera cumplir con éxito su mandato. Imaginar otros mandatos en similares condiciones no anima a nadie. Este es el gran reto que tienen por delante.

LLUITA PERMANENT CONTRA L’ERUGA DEL PI. El canvi climàtic, també afavoreix algunes plagues, especialment perjudicials per algunes espècies vegetals, com és el pi. En moltescomarques de Catalunya, s’ha d’estar sempre vigilant per a comprovar si el cicle d’aquesta eruga, troba bones condicions per a multiplicar-se, i si és així, actuar oportunament. El cicle d’aquest insecte és molt curiós, i tenim alguns grans experts en la matèria, dintre del cos dels guardes rurals. Son ells, els que ens expliquen les fases per les quals passen, i les curiositats de la seva vida i supervivència. Precisament aquestes curiositats, les fan molt resistents i molt persistents, en àmplies zones del país. Fa pocs dies, a petició d’alguns alcaldes de la comarca del Berguedà, vaig fer arribar a la Conselleria d’Agricultura, informació sobre l’aparició d’àmplies zones, atacades per aquesta eruga, la visió de la qual es manifesta per unes bosses que pengen de les branques dels pins, que els serveixen per entrar i sortir, a la recerca de menjar. La Conselleria va informar de les previsions fetes, per aquest i propers anys, precisament pel seguiment que fan dels seus cicles vitals, i em van comunicar les campanyes dutes a terme l’any passat en algunes de les comarques més afectades. El més pràctic i més ecològic és afavorir els atacs naturals dels depredadors: ocells insectívors, o ús de feromones sexuals, o destrucció de les bosses. Quan l’extensió ha proliferat, el més eficaç i eficient és la fumigació amb ús d’agents insecticides biològics. Es fa mitjançant avionetes o helicòpters, en vols rasants sobre les superfícies forestals afectades. L’any passat ( 2024 ) es va aplicar a les comarques del Solsonès ( 4.649 ha.), Berguedà ( 2.350 ), Cerdanya ( 1.221) o Ripollès ( 450). En el total de Catalunya, foren 17.550 hectàrees, cosa que segur permetrà recuperar la salut de la major part d’arbres afectats. I, enguany, caldrà fer-ne una de nova, en altres zones forestals, per contenir l’expansió, i així durant anys i més anys. Aquesta, és una lluita constant i permanent que depèn en bona part de la climatologia pel que té d’element afavoridor dels cicles reproductius d’aquest insecte, conegut com Thaumetopoea pityocampa. Es un clar devorador de pins, fins el punt que pot arribar a posar diverses bosses en un mateix individu i anar-lo assecant fins apropar-lo a la mort. Cas de no intervenir, arribarien a deixar totalment secs centenars, milers o desenes de milers de pins. D’aquí la importància d’ajudar la natura a fer la seva feina: posar caixes – niu, per atreure els seus enemics naturals: diverses espècies d’ocells que se n’alimenten. Aquesta, és una via que molts pobles impulsen, mitjançant campanyes de fabricació i col•locació de caixes, i lògicament l’ús d’altres vies, com la de col•locació de bosses per atrapar les erugues quan baixen dels arbres per enterrar-se al terra, l’espera de fer un canvi de cicle i convertir-se en papallones. Tot ha de ser posat en pràctica per a preservar els nostres boscos, en aquelles zones, on precisament el pi és la principal espècie vegetal. En això estem en aquests dies en que un dels cicles es manifesta públicament, degut en bona part a la millora del temps. Esperem obtenir bons resultats.

INCIVISME VS SERVEIS PÚBLICS. Fa uns dies, una concentració a Manresa, demanant una residència pública, va sumar-hi la reclamació d’uns WC públics. Son peticions, plenament comprensibles i lògiques, a les quals em sumo, però topen amb la crua realitat, d’un incivisme desfermat contra multitud d’elements públics, i molts de privats. Permeteu-me avui , parlar dels públics. Si repassem una mica el nostre territori, veurem com han acabat instal·lacions públiques que van durar uns pocs dies, ja no dic mesos ni anys. Uns pocs dies. Aquí podem posar-hi, des d’uns serveis al Passeig de la Indústria de Berga, als de Puigcerdà, o dels que tenen les estacions de busos de Berga, Manresa, Vic, i pràcticament tots els de les estacions de trens, siguin de RENFE, siguin dels FCG. I sinó, mirem el passat i present de l’ascensor de Puigcerdà, o les destrosses en mobiliari urbà de qualsevol poble i ciutat en que, quan no els cremen, els destrossen i quan no, els aboquen al carrer. Semblant present i futur, espera a molts bancs, papereres, o fonts ornamentals. I si voltem una mica per parcs i zones esportives, veurem com de difícil es resistir i garantir la supervivència de tots els elements que en formen part. I si mirem bona part dels trens que circulen, els veurem pintats fins el sostre, en una mena d’atac sistemàtic, a tot el que és públic. Bé, podria seguir amb moltes altres mostres d’incivisme que clarament cau en el vandalisme extrem i que té costos immensos per les arques públiques que, al cap i a la fi, son de tots nosaltres. Cada any, es compten per desenes de milions les reparacions, substitucions o millores dels espais destrossats. Què vull dir amb tot això ? Doncs, que tenim un greu problema, perquè lluny de reduir-se, més aviat s’incrementa. El que és de tots, no és de ningú, per aquests destralers. No tenen altre objectiu que fer mal, per afany, de fer mal, o simplement per distreure’s en dies d’avorriment. Per això, no son viables moltes de les peticions ciutadanes, perquè estan condemnades al fracàs. En els meus anys d’ajuntament, sempre tenia present la resistència dels materials i buscar la millor manera de fer les infraestructures, equipaments i serveis, com per minimitzar danys i garantir supervivència. I d’unes experiències, se n’aprenia per a futures intervencions, per mirar d’evitar noves febleses, en una mena de roda de mai acabar. I francament, el diner destinat a reparar vandalismes, és el que més greu sap, perquè amb aquest diner, es podrien fer multitud d’altres coses. Però, torno al principi. O aconseguim apujar el respecte pels bens públics o hem de renunciar a peticions que son raonables i comprensibles, però estan condemnades al fracàs. En aquest objectiu hem d’estar-hi tots. En primer lloc, mitjançant l’educació pública i privada, també amb campanyes de conscienciació i en convertir-nos tots, en guardians, com per retreure o intervenir en cas de males pràctiques. Mentrestant no apugem els valors i perseguim, per castigar degudament els vàndals, no podrem gaudir de serveis que a tots ens agradaria tenir, a la nostra disposició. Aquest, és un repte de molt llarg recorregut i intensitat, però del tot indispensable. No hem de renunciar a millores, per culpa d’uns pocs insensats.

EL PODER INTEGRADOR DE L’ESPORT. Per qüestions derivades de la feina de professor- voluntari de Creu Roja, des de fa un parell d’anys, vaig de tant en tant, a veure partits de futbol de les categories més infantils, 7, 8, 9 anys. Es increïble, el grau de diversitat dels jugadors i per descomptat dels afeccionats i familiars que els acompanyen o els van a veure. Equips, amb 5, 6 o 7 nacionalitats, son habituals i normals, en poblacions mitjanes i ciutats. Allà, es pot comprovar el poder de l’esport, com a via d’integració, pels més petits, però lògicament per part dels pares, familiars i amics, perquè tots comparteixen, primer els entrenaments i després, els partits i altres activitats, lligades a l’esport que practiquen. Ara parlo del futbol, sense cap mena de dubte el gran esport multitudinari, però cosa semblant ni que sigui a nivells més modestos, també es pot veure en altres esports. S’ha de procurar, doncs, impulsar i mantenir aquestes activitats, intentant que la qüestió econòmica no deixi fora, una part dels infants i joves que voldrien participar-hi. Això, vol dir ajuts des de les federacions i ajuts des d’ajuntaments, Generalitat i Govern central. Son diners molt ben invertits, perquè fan una feina que no podrien fer altres modalitats d’integració. I és que la col·laboració i participació comencen des del primer dia que un nen/nena entra en el club. Primer, els entrenaments. Els jugadors es coneixen entre ells i donen a conèixer els seus familiars i amics. I tots ells, coneixen a la resta de familiars i amics dels altres jugadors de manera que al cap de quatre dies, es troben compartint experiències, models de vida, i ajuda mútua per a portar els nens a entrenar o jugar, i després a prendre un refresc per a celebrar la jornada. D’aquí, neixen amistats que perduraran per sempre. Entre els joves, però també entre els adults, i és així com a cada partit es pot veure una multitud de procedències i vivències que queden reflectides abans, durant i després del partit. Ara, parlo del futbol però he vist altres entrenaments en espais poliesportius i lògicament passa exactament el mateix. Sigui al bàsquet, handbol, patinatge, etc. Això, em porta a fer una crida a incrementar els ajuts institucionals, per a tots els esports, molt especialment en aquelles poblacions i comarques amb major diversitat, per tal de facilitar la integració. I si la facilitem, segur podrem també aprofitar-la per altres objectius com és la transculturalitat i les millores lingüístiques tan en castellà com català. En resum, tot son avantatges , sense inconvenients. Poques vegades, ho podem veure en la nostra vida quotidiana. Es així com cal potenciar totes les federacions esportives, per animar-les a gestionar aquest enorme potencial i aconseguir que arribin fins el darrer racó del país. I si en aquests racons falta personal, promoure l’agrupació de pobles per a conformar equips. No poden haver-hi fronteres ni límits territorials com ja no n’hi ha a nivell cultural i racial. La diversitat i pluriculturalitat ha vingut per quedar-se, fem-la normal i habitual.