PA

La paraula pa és un substantiu monosíl·lab que defineix un dels productes alimentaris més populars arreu del món, el mateix que té un reconeixement inversament proporcional a la seva humilitat.

Quan som a la Fatarella i per poc que bufi el vent de cerç, cada dia, quan obro alguna finestra de casa m’arriba nítida l’olor de pa recent desenfornat. És un dels avantatges que té viure a prop de cal Pastisser!

Normalment em poso en marxa ben d’hora, i més si tinc al cap algun tema que he de convertir en lletres. I és aleshores, envoltat amb el càlid aroma del pa que s’escampa pel carrer, quan em poso a escriure, just quan fa pocs minuts que l’Andreu de cal Pastisser fa una pausa en la seva jornada de treball.

Ja se sap que els flequers tenen una bona part de la seva activitat en horari nocturn, i més quan d’uns anys ençà els clients volem gaudir del pa recent acabat i sortit del forn, cruixent i ben presentat.

Pel Pasti, treballar durant una part de la nit és un dels condicionants per poder obtenir un bon pa i posar-lo a l’abast dels clients a primera hora del matí, però n’hi ha altres dos de ben importants: preparar la massa i tenir el forn de llenya a punt.

Amb el foc del forn de l’anterior pastada apagat, a mitja tarda el forner hi entra la quantitat de llenya que millor considera. La llenya és de la qualitat que ha elegit, perquè ja sap que el pi crema ràpid, però són la fusta d’olivera i la d’ametller les que tenen més poder calorífic i capacitat per transmetre aromes als productes cuits. La llenya, amb l’escalfor del forn es torrarà de valent, per bé que difícilment s’encendrà, ja que a l’estar tancada la porta d’accés no hi entra oxigen. I serà cap a la mitjanit quan el forner l’encendrà, al mateix moment que inicia la preparació de la massa amb farina, aigua, llevat i sal.

Pastar és tot un art, per bé que cal recordar que va ser de casualitat que es descobrí que la pasta reposada i amb l'afegit de la massa mare genera un pa més esponjat. Segons afirmen els experts, va ser a l'Antic Egipte on un pastisser que s'oblidà de coure una part de la massa que havia preparat, descobrí l'endemà que en passar-la pel forn sortia més esponjada.

Amb la massa a punt, cal trossejar-la a cop de creixidera, pesar-la d’acord amb les característiques que es vol donar a cada modalitat, funyir-la amb força i donar-li la forma desitjada. I cap a les caixes de fusta, a reposar. Sembla fàcil, oi? Doncs ben lluny de la realitat. Sense entrar en el complicat món de les farines procedents de diverses varietats de cereals, en la seva moltura ni en la seva variada composició, pastar és prou difícil, ja que l’evolució de la massa respon tant a factors propis com externs. Entre altres possibles incidències, s'ha de pensar que la temperatura exterior i el grau d’humitat ambiental acceleren o retarden l’evolució de la massa, i això en cap cas és una ciència exacta!

Quan la massa, ja convertida en pans, xuscos, barres o barrots, és a punt, cal apartar les brases a un racó del forn, escombrar les cendres i netejar les pedres de la solera amb draps humits, el pas previ a introduir les peces de pa al forn i esperar que es coguin. Superat aquest punt el forner pot tenir uns minuts de descans, si bé estarà pendent del seu forn de llenya, un element tan primari com efectiu que s’ha de mantenir en una temperatura entre dos-cents i dos-cents trenta graus perquè cogui bé el pa i li deixi la crosta dobla i cruixent, tal com agrada arreu.

Quan els pans són cuits s’han de desenfornar, i és aleshores quan torna a entrar en acció el pastisser, ara armat amb la pala de fusta de mànec llarg que li permet arribar als punts més allunyats del forn.  A mesura que treu les peces i en raspalla els fons per netejar-les de cendres i carbons, vigila que totes li hagin quedat grenyades, obertes pel lloc que les ha marcar, com si fossin caps de persona ben clenxinats. A continuació el pa s’encaixa en paneres de vímets i canya o en recipients de fusta, on queden a la disposició del públic que els adquirirà.

La flaire del pa em recorda els anys cinquanta i seixanta, quan moltes famílies pastàvem a casa i portàvem la massa a coure en algun dels quatre forns del poble que hi havia aleshores: el forn de cal Bessó, el forn de Depell, el forn de Bep i el forn de Baix. Com si ara fos veig la meva progenitora encabida al pastador mentre preparava una bassa amb farina, a la qual hi afegia aigua, sal i massa mare. La recordo quan tapava la massa amb un mandil, quan després la trossejava, al moment que marcava els seus pans abans d’entrar-los al forn i quan tornàvem a casa amb la panera de pa tapada amb el mateix mandil de ratlles.

El temps ha passat i els usos han canviat, però per sort l’olor del pa és la mateixa.

ESPAIS PER A LA FELICITAT (i 2)

Fa uns dies comentàvem en aquest mateix mitjà els beneficis físics i emocionals que es poden trobar als que denominem espais per a la felicitat, els llocs on practiquem alguns esports i activitats sols o en companyia d'altres persones. A rel d'aquell escrit, diverses persones m'han preguntat on es poden situar els esmentats espais i la resposta és: gairebé arreu. I és així, ja que pot ser en qualsevol lloc on les persones ens trobem a gust i hi practiquem una certa activitat física, caminar, més que res.

Les persones que ens apropem a l'edat de la jubilació, de petits teníem els nostres propis espais on érem feliços: el carrer on vivíem i la plaça del poble, preferentment, i també a algunes zones que tenien unes característiques que les feien aptes per determinats jocs.

Al carrer ens trobàvem per jugar a la pilota, essencialment al futbol, o a les bales, essent el guà el joc favorit. A la plaça tenien lloc els jocs més multitudinaris, com el mocador, la bandera, estirar corda, amagar-se per les cases, arremetre i tants altres. Qui no conegui com es vivia als pobles a mitjans del segle passat es probable que es sorprengui quan s'afirma que es jugava a amagar-nos per les cases, però és que aleshores totes les portes dels habitatges eren obertes, tancades només amb picaport i sempre amb la clau posada als panys. Altres espais per jugar eren el Convent, les fonts i la Capella. Al Convent, enderrocat pels bombardeigs de la guerra del trenta-sis, hi jugàvem a guerra, a indis i vaquers, i aleshores tenia un gran avantatge tàctic qui es podia situar a sobre de la roca que controlava el pas al recinte. A les fonts hi anàvem a beure i fins i tot ens hi banyàvem a l'estiu, en tant que la Capella era el lloc on anàvem a buscar fang per jugar a esclatar la clotxa.

De joves teníem espais de trobada als locals que el mossèn o la municipalitat havien habilitat per a nosaltres, sense oblidar els cafès, els cinemes o les sales de ball. Tanmateix, una excursió al coll de la Salvadora, a les sénies o al cementiri tenien molt bona consideració, i més si podíem comptar amb alguna noia entre els participants.

Ja a la maduresa, hem gaudit d'espais per a la felicitat a la serra del Montsant, entre els barrancs i les carenes que configuren un lloc ben pintoresc que compta amb diverses ermites, coves, fonts i racons més que preciosos. Als Ports, a Cardó i a la serra del Montmell també hi hem trobat una gran tranquil·litat d'esperit que hem combinat amb l'activitat física. Sense haver de grimpar tant, igualment hem aconseguit assossec a qualsevol de les ermites que hi han situades al llarg i ample de la nostra geografia: l'Abellera, a Prades; la Fontcalda, a Gandesa; sant Jeroni, a Móra d'Ebre; el Remei, a Flix; la Pineda, a Vila-seca; sant Magí de la Brufaganya, a Pontils; la Consolació, a Gratallops; la Pietat, d'Ulldecona; Puigcerver a Alforja; la Roca, de Mont-roig i tantes altres.

A banda, podem situar les nostres activitats a llocs tan especials com les Olles del Baubo, a la Terra Alta; els Muntanyals, a Torredembarra; la cova de les Gralles, al Baix Camp; el camí de Ronda, a Salou; la cova Meravelles, al Baix Ebre; la Foradada, al Montsià; la platja del Torn, a l'Hospitalet de l'Infant o el Pont del Diable, a Tarragona, amb l'avinentesa que en el seu especial entorn hi trobarem l'acolliment necessari per passar-nos-ho bé.

A desgrat que cerquem un lloc emblemàtic on practicar l'exercici físic que ens ajudi a ser feliços i de pas a adquirir i compartir alguns coneixements, la realitat és que la consecució de la felicitat rau en nosaltres mateixos, en la forma que tinguem organitzades algunes activitats de lleure, però sobretot la nostra pròpia existència. I és en aquest apartat on cal que tots i cadascú hi esmercem tota la nostra saviesa.

TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA

A Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.

Com ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar a tots els àmbits de la ciutadania.

Aleshores, la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de comunicació.

Al llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.

D’uns anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar a la situació existent a l’inici de l’actual període democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de l’homogenització idiomàtica i cultural.

El més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!

Si ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura: arribat el moment tots quedarem al mateix sac.

Sense desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a l’àmbit polític.

Ja sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els culturals.

INDEPENDÈNCIA, PER A QUÈ?

En els dies previs a les manifestacions convocades per l'Onze de Setembre, els dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana afirmen que entre la ciutadania hi ha un cert cansament, degut a l'excessiva durada del procés que ha de portar Catalunya a la independència. És possible, però allò que més ens carrega als ciutadans és la reiteració dels arguments que els contraris al procés esgrimeixen, els quals es combinen amb els atacs que rebem procedents dels més diversos àmbits contra tot el que es relaciona amb Catalunya i els catalans. A més i sense cap mena de vergonya, els que tenen Catalunya posada al punt de mira dels seus atacs afirmen que el procés és mort i enterrat, sense plantejar-se ni per un moment les causes que han portat una part de Catalunya ̶en un percentatge que ja s'ocupen ells que no es faci oficialment palès ̶ a demanar la independència. Des d'altres àmbits igualment s'afirma que la propera manifestació de l'Onze de Setembre no serà un èxit, i ho manifesten com si haguessin fet molt cas a les anteriors concentracions, extraordinàriament multitudinàries. Això sí que cansa!

D'entrada i ni que també sigui reiteratiu, hem de deixar clar què vol aconseguir la independència: ni més ni menys que portar millors condicions de vida a totes, TOTES!, les persones que vivim a Catalunya, cosa que inclou les que, tot i viure aquí, hi van actualment en contra. Així de senzill! Sense entrar en detall, no cal tenir cap màster en economia per entendre que l'actual dèficit que ens ve imposat des de l'Estat centralista es transformarà en superàvit, amb uns diners que permetran atendre les necessitats de la ciutadania, sobretot les que darrerament s'han vist afectades per les retallades que ens han estat imposades en sanitat, seguretat, ensenyament, benestar social... També cal recordar que l'import de les pensions que perceben els jubilats i altres ciutadans creixeran, i no com ara, que van camí de patir una retallada més que anunciada.

El salt de qualificat que la independència significarà per a Catalunya portarà la nació a l'alçada dels països més desenvolupats d'Europa, a dintre de la Unió Europea en la qual Catalunya es mantindrà. El desenvolupament econòmic anirà de la mà de l'increment dels negocis i de l'ocupació laboral, de la mateixa forma que la investigació en els diversos camps de la ciència obriran noves fonts del coneixement i la creació d'empreses i llocs de treball altament especialitzats. En l'apartat de comunicació, finalment podrem tenir les carreteres, les línies fèrries, els ports i els aeroports que ens mereixem, i no cal dir que Catalunya també brillarà a nivell esportiu i cultural.

Els que són contraris al benestar de les persones que vivim a Catalunya només saben parlar de lleis i més lleis, mentre deixen de banda qualsevol acord de caire polític. Només ens volen submisos i pagadors! Per això cal recordar que el franquisme governà dictatorialment Espanya des de la llei, que no des la legitimitat. Així mateix, a base de lleis es passà de la dictadura a un Estat democràtic, sense revisar comptes de cap mena, i que des d'aleshores ja portem més de quaranta anys constrenyits per lleis i interpretacions de les mateixes que eviten qualsevol mena d'evolució.

Tant si es vol entendre com sinó, són majoria els catalans que s'han vist empesos cap a la independència, quan els polítics que ens governen i ens han governat no ens han deixat cap altra opció.

Al moment d'escriure aquest article els partits polítics PP i Cs intenten lligar alguns acords que permetin la investidura de Rajoy, amb l'argument principal d'aconseguir un govern per l'Estat. Malauradament, quan a les converses es parla de Catalunya i dels partits que ells denominen nacionalistes (ningú ho és més que els dos partits esmentats) no és per altra cosa que per intentar imposar noves mesures que vagin en contra del nostre benestar i de la nostra cultura. Per la forma que van les coses i amb el PSOE i Podemos com alternatives a ningú no se li hauria de fer estrany que Catalunya es vulgui apartar d'un Estat que la maltracta i d'uns governs que han portat el país a la ruïna, els mateixos que en nom de no sé quina responsabilitat demanen quatre anys més per poder tirar endavant el seu pla.

De moment, podem estar d'acord que a l'Estat hi ha molta feina a fer i poques ganes de fer-la de la forma que creiem correcta. Per això, poca cosa podem fer més que participar en la propera manifestació, i fer-ho com de costum de forma massiva, pacífica i festiva.

ESPAIS PER A LA FELICITAT

Als pobles de l’àmbit rural de les nostres comarques, fins l’aparició dels vehicles moguts amb els motors d’explosió caminar era considerat una feina més, ja que era a peu com s’anava i es venia del camp, el lloc de treball de la majoria de persones. Aquesta mala consideració no era millor a les ciutats, on només caminaven els qui no podien pagar-se el bitllet de metro o l’autobús. Anys després i a partir dels canvis esdevinguts, només algunes persones es manifesten contràries a caminar i encara no se’n saben estar d’agafar el cotxe per desplaçar-se, fins i tot a espais ben propers.

Per sort, en els darrers temps s’han pogut constatar les grans virtuts del caminar, un exercici físic carregat d’avantatges. Per això, resulta fàcil que les persones ens agrupem per sortir a passejar i que ho fem per diversos àmbits.

Passejar és bo pel benestar físic i emocional de les persones. A base de caminar es millora la respiració, s’oxigena la sang, es dinamitza el rec sanguini i es tonifica la musculatura. Per si això fos poca cosa, passejar en grup ajuda a establir llaços de comunicació entre les persones i resulta bàsic en la seva socialització.

En el temps dedicat al passeig es pot transitar per espais que ens transmeten alhora benestar i coneixements. Als pobles, a peu es poden descobrir paratges naturals de gran bellesa i també espais intervinguts pels humans que ens mostren les diverses formes de la feina que s’hi ha esmerçat. A tall d’exemple, a la Fatarella s’han catalogat vint-i-quatre carrerades, uns camins ramaders que permeten als caminadors transitar per espais que mostren detalls de l’activitat: fonts, aljubs i cisternes; menjadores i abeuradors; corrals i corralisses; masos, cabanes i barraques... tot un món de gran bellesa que amenitza el passeig. I també és a peu com millor es poden admirar la multitud d’obres bastides amb pedra seca o els paratges provinents de la guerra del trenta-sis.

Desplaçar-se a peu és bo als pobles, però també a les ciutats, on es pot gaudir dels monuments, jardins i altres espais urbans de consideració. La bondat del desplaçar-se a peu per les ciutats l’han entès alguns governs locals, que han fomentat la peatonalització de places i carrers. Aquestes vies d’utilització exclusiva pels vianants aviat es converteixen en espais de trobada on hi conviuen infants, adults i vells. De retruc s’hi genera una més forta activitat econòmica, una oferta que gaudeixen les persones que la poden gaudir de forma tranquil·la per l’absència de vehicles.

A partir de la utilització continuada pel passeig, els camins i els senders, les places i els carrers es converteixen en espais de gran confluència social que ajuden a la felicitat de les persones. Els podríem anomenar espais per a la felicitat, ja que és en el seu àmbit on es retroben les persones per fer exercici i per comunicar-se, per compartir paisatges i per descobrir nous al·licients.

Està comprovat que caminar porta molts avantatges a la ciutadania, ja sigui en forma de salut personal o col·lectiva, però també és segur que passejar per espais agradables ajuda les persones a allunar-se d’espais tant freqüentats com són els centres de salut, on tot sovint hi fan cap a falta d’alternatives.

Definitivament, caminar ens pot ajudar a millorar la nostra condició física i a descobrir nous espais que porten associada una part de la nostra cultura. De la mateixa forma, quan caminem en grup ens permet relacionar-nos amb altres persones i ampliar els nostres coneixements. Cal considerar-ho!

CAMPIONS EN COMUNICACIÓ

La comunicació entre les persones és bàsica per entendre'ns, tan important que amb el pas dels anys ha esdevingut una ciència, la qual, aplicada a la política, constitueix una eina bàsica perquè les diverses formacions polítiques facin arribar els seus missatges a la ciutadania.

Efectivament, dintre de les ciències polítiques, la comunicació política s'encarrega de la creació i de la difusió de missatges a través dels diferents mitjans de comunicació, alhora que en valora els seus resultats, per tal d'afinar la seva estratègia que els permeti assolir els objectius plantejats. A aquest efecte, les tècniques de comunicació són bàsiques de cara a la consecució del poder polític i pel manteniment del control dels diversos òrgans de govern.

Malauradament, la comunicació de les gestions polítiques protagonitzades pels partits i les seves repercussions en la societat ja fa temps que ha deixat de moure's pel terreny de la veritat. Més enllà de transmetre la realitat, els polítics i els mitjans de que controlen difonen i magnifiquen tota aquella informació que els pot ajudar a decantar el poble en favor seu, deixant expressament de banda aquells capítols que són més desagradables als possibles votants.

A Espanya la comunicació política ha arribat a grans nivells d'efectivitat, de tal calat, que és capaç de moure les voluntats imprescindibles perquè una forma de fer política que només beneficia un cercle ben concret de persones -i que en conseqüència perjudica àmplies capes de la població-, es mantingui al llarg dels anys.

La base d'aquest èxit rau en que s'han creat missatges que són entenedors per a una gran majoria de ciutadans, uns postulats que es mouen entre les promeses, els desigs, els sentiments i la por, una combinació que, alhora, evita visualitzar la gran quantitat d'anomalies que, en un país de solera democràtica, haurien acabat amb les formacions polítiques que les han protagonitzat.

En els darrers anys, el partit que millor ha convençut la ciutadania que ocupa la centralitat política -malgrat que tot sovint sigui a base de qualificar la resta de formacions de radicals-, té força partidaris. Tanmateix, aquesta presumpta centralitat a la pràctica queda desmentida per una política que té incomptables capítols de corrupció -que internament es qualifiquen d'esporàdics-, on es barregen presumptament personatges que remenen bosses plenes de bitllets de cinc-cents euros amb altres que mouen diners de l'erari públic en benefici dels amics i parents. I sense perdre de vista irregularitats com els paradisos fiscals, els clubs de prostitutes de luxe que queden a l'abast de la casta i altres aberracions que haurien de ser impròpies de qualsevol persona.

La mateixa carència de centralitat política es mostra al capítol laboral, quan les feines de poca qualitat creixen exponencialment, en la mateixa proporció que minven els sous. Al mateix temps, al capítol social les retallades afecten la sanitat, la seguretat i l'ensenyament, tres de les bases de la societat del benestar. I això encara va acompanyat amb el buidatge del fons de pensions, que baixa a mesura que creix el dèficit de l'Estat.

He evitat expressament esmentar partits i polítics, més que res perquè crec en la intel·ligència dels possibles lectors, però critico especialment aquells polítics que, sense cap mena de pudor, han aixecat obres faraòniques i de dubtosa necessitat; aquells barruts que tenen capacitat de mentir de forma descarada sense que els canviï la cara; els que s'han associat al voltant de les caixes B, els que utilitzen els ressorts del poder per atacar els seus adversaris polítics, i els que amb lleis de tota mena volen evitar que el poble es pugui manifestar de forma lliure i democràtica.

Com resulta prou entenedor, censuro les formacions polítiques que, a partir de la seva capacitat de comunicació, poden governar les institucions públiques de forma poc equitativa. Tanmateix, el retret també hauria d'arribar a les persones que es conformen amb els missatges que reben, sense preocupar-se gaire de saber quina és l'autèntica realitat, una veritat que, a força de ser punyent, massa sovint es vol evitar a base d'amagar el cap i el pensament sota l'ala de la ignorància.

JOCS DE SEDUCCIÓ

Arreu del món, les paraules tenen el gran valor de servir per a la comunicació entre persones i cadascuna representa una expressió del pensament que té el seu propi significat, normalment inequívoc. A tall d’exemple i amb els seus sinònims, una casa és un habitatge i un cotxe és un vehicle, de la mateixa forma que un sí resulta una paraula afirmativa i un no la negació.
Als espais sotmesos a la violència de qualsevol tipus, ja sigui de gènere, política o armada, el valor de les paraules queda relegat, restringit per la força imperant. Per sort, als països civilitzats, on la llibertat i l’educació queden per sobre d’altres valors no menys importants, les expressions es poden utilitzar en tota la seva autèntica i variada dimensió.
A desgrat d’aquesta exposició inicial, cal entendre que el valor i el significat de les paraules pot tenir un sentit lleugerament diferent al qual han estat pronunciades, sobretot en alguns àmbits com el de la política, els negocis o en el de les relacions interpersonals.
En el camp de la política, fa uns mesos i en aquest mateix mitjà comentàvem alguns eufemismes utilitzats pels professionals per disfressar la realitat. “Ajustaments econòmics” i "Reducció de complements salarials", que evitaven fer referència a les retallades salarials; o els "Ajustaments de plantilla" o els "Plans de sanejament" que anunciaven acomiadaments de personal. O encara més: "Devaluació competitiva dels salaris", que era el preludi d'importants baixades de sous que afectaren preferentment la classe treballadora de base.
Als negocis també s’utilitzen diverses estratègies expressives que, a grans trets, consisteixen en fer-se el desmenjat en alguns afers que realment interessen, amb l’objectiu final d’aconseguir els millors preus i els contractes més avantatjosos.
A partir dels dos exemples anteriors ja resulta fàcil entendre que en el terreny de les relacions personals hi poden haver diversos registres, sobre tot quan s’entra en l’apartat de relacions socials que van encaminades a la seducció.
En aquest capítol, el valor de les paraules té un més ampli sentit interpretatiu i forma part intrínseca de l’interessant joc de la seducció. I no cal dir que una de les finalitats de la seducció és la de tenir relacions sexuals.
En aquesta mena de relacions i sempre que es mantinguin en un pla de igualtat i de llibertat, una negació o una afirmació han de tenir el seu valor com a tals i, en qualsevol cas, un explícit no ha de servir per tancar qualsevol tipus de pretensió. Tanmateix, en els jocs de seducció que es viuen a diari i tal com succeeix en el món dels negocis, el no i el sí pronunciats en diverses circumstàncies es poden interpretar com al·licients afegits, com estímuls destinats a afavorir o a incrementar l’interès d’una de les parts en el seu camí planificat per aconseguir plasmar el desig sexual.
La literatura n’és plena de manifestacions carregades de floritures argumentals destinades a aconseguir una bona relació entre persones, com a pas previ a altres finalitats ja avançades. En paral·lel a les expressions orals, hi ha un seguici d’actituds i de gestos que ajuden a establir bones relacions i complicitats, i ja resultaria complex argumentar el valor d’una mirada, el caire explícit de la posició del cos en referència a l’altra persona o l’expressió d’un somriure, que entre altres formes d’expressió no verbal ajuden a explicitar les ànsies i a evidenciar els desigs.
És evident que els jocs de seducció tenen registres orals i no verbals molt amplis i suggerents, de la mateixa forma que, tal com deia Carol Burnett: “Les paraules impreses tenen vida pròpia” i que tot sovint van més enllà de l’ànim amb el qual les escrivim. Per això resulta fàcil comprendre que algunes expressions escrites es portin als extrems interpretatius, des d’on i confrontades amb l’expressió base, ens ajuden a entendre allò ja tan sabut: “Entre el poc i el massa, la mesura hi passa”.