martes, 25 de octubre de 2016
TORNEM-HI, AMB L’IDIOMA
A
Catalunya, el dia 6 d’abril de 1983 el Parlament de Catalunya
aprovà la llei de Normalització Lingüística, la qual comptà amb
el suport de tots els partits polítics representats al Parlament.
Com
ja se sap, amb aquella llei es volien deixar enrere més de dos
segles i mig d’opressió i quaranta anys de dictadura feixista, uns
anys de plom que havien portat al límit la supervivència l’idioma
català. A partir d’aleshores i fruit del consens polític –al
qual s’hi sumaren els sindicats de classe i associacions de caire
ben divers-, el català tornà a l’escola amb tots els drets, com a
primer pas perquè el seu coneixement i utilització pogués arribar
a tots els àmbits de la ciutadania.
Aleshores,
la progressiva reintroducció del català fou determinat per a la
cohesió de la societat catalana, ja que tothom sumava esforços per
preservar una part comuna de la cultura. A nivell acadèmic l’èxit
fou espectacular, ja que la majoria dels alumnes sortien de l’escola
amb el domini del català que aprenien a classe i del castellà que
s’utilitzava majoritàriament en diversos espais socials i de
comunicació.
Al
llarg de molts anys la coexistència del castellà i del català a
Catalunya ha estat qualificada d’exemplar. Amb aquesta situació
d’equilibri ja gairebé ningú volia recordar situacions passades i
es mirava el futur amb optimisme, amb l’avinentesa de creure que ja
mai més ningú intentaria que es perdés una llengua que té mil
anys d’història, una enorme transcendència cultural i milions de
persones que la parlen o que l’entenen. Falsa il·lusió.
D’uns
anys ençà el català s’utilitza com una arma llençadissa contra
Catalunya, en un seguit de maniobres polítiques que intenten tornar
a la situació existent a l’inici de l’actual període
democràtic. Quan aquesta agressió es produeix recordem que Espanya
destina molts milions d’euros a potenciar el castellà i ni un
cèntim a la conservació de la resta de llengües que també formen
part de l’Estat. Veiem com a partir de diverses iniciatives es vol
fer trontollar una llengua que ajuda a equilibrar la societat
catalana i pensem que s’ha entrat una altra vegada en el terreny de
l’homogenització idiomàtica i cultural.
El
més greu d’aquest afer és que compta amb diverses iniciatives que
han sorgit a Catalunya, d’una part minoritària i bel·ligerant que
compta amb les simpaties de la societat més reaccionaria a nivell
nacional i estatal. Ja hi tornem a ser!
Si
ens situem en la hipòtesi que s’aconseguís anorrear
definitivament el català, no hi ha dubte que es produiria un
autèntic genocidi cultural, del mateix calat d’altres que fan
basarda de recordar. Posats a elucubrar, pensem per uns moments que
s’aconseguís que Catalunya perdés la seva identitat, tal com en
el seu moment s’aconseguí que els jueus i els àrabs espanyols
perdessin la seva. Aquestes pèrdues no servirien perquè els
catalans tinguéssim una millor consideració a Espanya i tard o
d’hora patiríem les reaccions d’una societat que no tolera les
diferències, la mateixa que expulsà els descendents dels àrabs i
dels jueus segles després que haguessin renunciat a la seva
identitat. Aquest paral·lelisme no és de bades i cal que el tinguin
en compte els catalans que van en contra de la nostra cultura:
arribat el moment tots quedarem al mateix sac.
Sense
desitjar de cap manera arribar a aquestes hipòtesi, aniria bé que
es tornés al camí del seny i que la cultura quedés al marge de la
política. Per això, caldria que els polítics deixessin de posar el
nas a l’idioma i que traslladessin les seves pugnes netament a
l’àmbit polític.
Ja
sabem que alguns partits polítics mesuren els seus èxits al ritme
que poden imposar els seus postulats, però és ben clar que ningú
que pateix opressió forma part a gust de cap projecte polític o
social. A Catalunya, el grau de desafecció de l’Estat ha estat
proporcional al ritme d’imposicions que s’han rebut. En
conseqüència, som moltes les persones que hem arribat a la
convicció que només voldrem formar part d’un projecte comú en la
mesura que se’ns respectin tots els nostres drets, i més els
culturals.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario