lunes, 3 de agosto de 2015
SER O NO SER BONS ESPANYOLS
D'un
temps ençà, un determinat sector polític sembla haver-se apropiat
de conceptes i de paraules que haurien de ser patrimoni de tots, com
Pàtria, llibertat, Espanya, democràcia i altres, els quals utilitza
de forma maniquea per determinar les persones i els grups que estimen
el país i els que -al seu parer-, volen destruir-lo. A partir d'aquí
i en conseqüència, fan la distinció entre els bons espanyols i
-també segons ells-, els qui no ho són.
Al
moment de desenvolupar el seu ideari polític, el grup es val dels
òrgans de govern que presideix, amb disposicions que van
acompanyades per un gran desplegament de mitjans de comunicació -els
propis i els ideològicament propers-, que no escatimen en formes al
moment d'escampar missatges. En base a aquest plantejament es procura
posicionar socialment la doctrina més favorable als interessos
d'aquest grup, malgrat que la política que practica no sigui, ni de
bon tros!, la més favorable als interessos generals de l'Estat ni
als de la majoria de la població. Aquesta pràctica, ben esbiaixada,
va acompanyada d'algunes males pràctiques que tenen la seva
catalogació a nivell judicial i moral, unes definicions contra les
quals es defensen a base d'acusar a altres grups i persones del que
ells mateixos practiquen. Tot plegat porta cap a una fictícia
divisió entre espanyols bons i dolents, els que són favorables a
una política practicada en nom de la Pàtria i els que s'hi oposen.
Aquesta
forma de fer les coses no és nova. Ja en temps dels anomenats Reis
Catòlics s'establí la divisió entre els que, des de les més altes
instàncies de govern, es consideraven bons espanyols, en base a
conceptes tan clars com Pàtria i religió. Per aquell temps els bons
espanyols havien de tenir puresa de sang, sense rastres de parentiu
amb jueus o moros, i practicar la religió cristiana. Contra aquest
plantejament res no hi tingueren a fer moros ni jueus, malgrat que
molts es convertissin a la fe cristiana, ja que foren expulsats del
país després d'haver-los maltractat econòmicament i social durant
unes quantes dècades.
L'expulsió
dels moriscos esdevinguda al començament del segle XVII es planificà
en base a l'esmentada divisió entre espanyols bons i dolents, amb
l'afegit que els teòricament bons s'afanyaren a buidar les bosses
del que havien d'abandonar el país. Com a castic, la crisi que
esdevingué al país quan faltà la soferta mà d'obra morisca fou de
consideració.
A
partir de la invasió napoleònica i la conseqüent reacció del
poble espanyol -que actuà de forma més valenta que l'exèrcit i el
rei-, el regnat absolutista de Ferran VII tornà a utilitzar la
divisió entre bons i dolents per marginar, empresonar o executar les
persones i els grups que aspiraven a que Espanya avancés pel terreny
democràtic i que deixés d'estar sotmesa a unes lleis que sorgien
dels criteris força partidistes de la reialesa, de la noblesa i de
l'estament religiós. Per desgràcia, el segle XIX acabà de la
mateixa forma que havia començat, amb la marginació de les persones
de tarannà progressista, les quals patiren tota mena de pressions
econòmiques, religioses, socials i polítiques perquè tornessin al
grup de bons espanyols establert oficialment, malgrat que tot sovint
feien cap als presidis construïts a les poques possessions
d'ultramar que encara li quedaven al fallit i pretensiós imperi
espanyol.
Més
endavant, quan la Segona República intentava portar Espanya al segle
XX, una conxorxa formada per l'oligarquia, l'Església, l'exèrcit i
una part de la societat de tarannà feixista acabà amb les ànsies
democràtiques i de progrés de moltes persones. De resultes, el
franquisme establí per enèsima vegada una divisió entre espanyols
bons i dolents. El bons havien de ser catòlics i feixistes, amb
l'afegit de parlar castellà i bandejar la resta de llengües que es
parlen a la península Ibèrica. Per contra, els dolents eren els
rojos, una definició que agrupava republicanes, comunistes,
socialistes, regionalistes i altres tendències polítiques, a les
que s'hi va sumar els maçons i els jueus, els dropos i els
malfactors.
A
partir de l'esdeveniment de la democràcia, amb l'assumpció de la
tan qüestionada com ben planificada Transició, semblava que tots
havíem de formar part del mateix projecte patriòtic. Per desgràcia,
la política practicada des del centralisme ha tornat a fomentar la
divisió entre espanyols. Els bons són ara els que es denominen
demòcrates, patriotes, antiterroristes i grans benefactors de
l'economia, mentre que a l'altra banda s'hi ha posat els antisistema,
els radicals i els extremistes, uns qualificatius que tot sovint
s'apliquen als grups que no segueixen fil per randa els postulats
dels teòricament bons espanyols. Aquest plantejament es fa extensiu
a les comunitats autònomes que manifesten sentir-se agredides per la
forma com es fan les coses, les quals reben com a resposta els
qualificatius ja esmentats, amb l'afegit de nacionalistes
insolidaris, excloents, radicals i extremistes que els situa ben
lluny del camp de joc dels teòricament bons.
Tot
plegat té conseqüències a Catalunya, quan moltes persones creuen
que no volen participar en aquest joc i que s'estimen més ser,
simplement, catalans, i de ple dret.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario