LA PROSTITUCIÓ: DEBAT ETERN

Fa unes setmanes estigué d'actualitat l'etern dilema sobre si cal o no legalitzar la pràctica de la prostitució. El debat es reinicià a partir d'una sentència emesa per un jutge de Barcelona que plantejava que la prostitució pogués arribar a considerar-se una activitat laboral més. I fou a partir d'aquest plantejament que s'obrí la caixa dels trons! Més recentment, l'organització Amnistia Internacional s'ha definit a favor de la despenalització de la prostitució. En conseqüència, el secretari general d'Amnistia Internacional, Salil Shetty afirmà que l'entitat es posarà a treballar “per preparar el terreny per adoptar una política per a la protecció dels drets humans de les persones que la practiquen”. I ja hem tornat a entrar en el terreny del fariseisme argumental!

Més enllà de plantejar si les persones -homes i dones- que es prostitueixen, poden cotitzar a la Seguretat Social, tenir un contracte de treball i dret a l'atur, s'entrà en el terreny demagògic de deixar de banda l'adequació laboral d'una activitat per argumentar filosòficament sobre drets humans i sobre l'abolició d'una activitat d'arrel ben popular.

La realitat més primària és que els homes i les dones tenim unes apetències sexuals diferents en quan a periodicitat. La majoria dels homes gairebé sempre estem a punt, mentre que una gran part de les dones només estan plenament actives en determinats dies, d'acord amb els cicles que determina el seu propi organisme. Així les coses, resulta fàcil d'entendre que hi ha una mena de demanda que supera l'oferta, cosa que des de sempre ha generat que hi hagi persones que es dediquin a satisfer aquestes necessitats. I és a partir de la demanda de serveis sexuals que es genera un gran volum de negoci.

Si mostrem números, veurem que el món de la prostitució a Espanya mou, a nivell oficial i amb dades que s'han tractat com a producte interior brut, una quantitat propera als quatre milions d'euros anuals, en tant que les persones que es dediquen a aquesta tasca superen de llarg el mig milió. Alhora, hi ha un seguit d'edificis i locals dedicats a acollir activitats relacionades amb la prostitució, tot i deixar de banda la que s'ofereix a determinats carrers o carreteres i altres espais marginals.

Davant d'aquests dades reals potser aniria bé realitzar plantejaments igual d'autèntics, però sobretot pràctics, que ajudessin a posar en el lloc laboral i econòmic aquesta activitat tan arrelada a l'àmbit social. Malauradament, quan es llegeixen les declaracions d'una destacada sindicalista, en les que afirmava que la prostitució no és un ofici sinó una forma de guanyar-se la vida, combinada amb altres pronunciament polítics del mateix to, ja s'albira que aquest tema difícilment trobarà encaix polític a l'hora de legislar. Res no hi fa que una minoria de partits polítics, com Izquierda Unida o Esquerra Republicana de Catalunya, demanin en seu parlamentària la regularització de la prostitució, com a millor fórmula per protegir les persones que de forma voluntària es dediquen a atendre les necessitats sexuals d'altres persones a canvi de diners, una regulació que igualment ajudaria a combatre les màfies i proxenetes que exploten preferentment les treballadores sexuals. Si no canvia la mentalitat puritana d'una part dels nostres representants polítics, tot quedarà tal com està.

En conseqüència, a desgrat d'un debat que prompte s'esvairà, la situació sembla indicar que la societat continuarà mirant-se la prostitució com no existís. D'ara en endavant i com de costum es consentiran les pràctiques sexuals de pagament qualificant-les d'oci adult o amb altres eufemismes, amb la qual cosa es continuarà deixant de banda una activitat que continuarà en mans de grups il·legals i mafiosos.

Si la situació de la prostitució es manté tal com està les persones que treballen en aquest àmbit continuaran amb la seva existència precària, majoritàriament en règim d'esclavatge i sense els mínim drets humans. I de res positiu serviran normes que intentin coartar una activitat que ha sobreviscut a tota mena de contrarietats.

Ja fa massa anys que les pràctiques farisaiques estan instal·lades en la nostra societat, amb usos i costum que prediquen un seguit de conductes moralment correctes mentre se'n practiquen altres de ben diferents. Són molts segles de persones i estaments que es mostren contraris a la prostitució, mentre que utilitzen els serveis que ofereixen homes i dones, sempre amb gran discreció. Capítol a part mereixerien els col·lectius que sobre el paper i la pràctica menystenen les dones, a les quals assignen papers servils en referència als homes, i que massa sovint canalitzen els seus impulsos sexuals per camins altament aberrants. Després d'aquesta breu exposició, la pregunta que ens ve al pensament és: tant costaria regular una activitat que forma part consubstancial de la societat?

En qualsevol cas, si com de costum es deixen darrere les propostes de persones i de grups que demanen la regulació d'una activitat que ajudaria aflorar una economia fins ara submergida, i que alhora atorgaria drets a persones que no en tenen, continuarem com sempre i sense que ningú s'escandalitzi per les dobles conductes tan a mida del país.

AFERS MORTÍFERS

Aviat farà deu anys del huracà Katrina, un cicló tropical que entre els dies 23 i 30 d'agost de 2005 es convertí en un dels més mortífers de la història, amb més de 1.800 víctimes confirmades, unes 700 persones desaparegudes i uns danys materials calculats en uns 85,000 milions de dòlars. Aquest huracà, que el dia 28 d'agost assolí la categoria 5 d'intensitat en l'escala Saffir-Simpson, fou especialment perniciós per les seves característiques, malgrat que en paral·lel hi hagueren un seguit de circumstàncies que ajudaren a engrandir les pèrdues humanes i materials. Efectivament, la fallida dels dics de contenció, construïts pel cos d'Enginyers de l'Armada, i la deficient resposta a la crisi protagonitzada pels governs estatal, federals i locals no ajudaren a apaivagar els efectes del cicló. A més, la falta d'un transport públic eficient, que amb l'ajut de trens i autobusos ajudés a evacuar les persones que estaven a l'abast del Katrina, influí de forma notable en l'increment del nombre de víctimes i desapareguts. Es aquest apartat, s'ha de recordar que la crisi havia obligat moltes famílies a desprendre's dels seus vehicles a motor, una decisió que els deixava en mans d'unes companyies de transport sempre pendents dels resultats econòmics. I ja no cal ni fer esment del particular sistema sanitari que impera als Estats Units. A hores d'ara, les seqüeles del Katrina es noten encara en una bona part dels territoris urbans afectats i el medi natural, però encara més entre la major part de persones que no s'han pogut refer d'aquell mal tràngol.

Aquí a Espanya no patim huracans, malgrat que la particular crisi que es va muntar a partir de les males gestions financeres també ens ha portat canvis profunds que ens afecten de valent. La crisi, que des dels alts llocs de decisió s'ha volgut plantejar com global, no ha estat altra cosa que una brillant operació especulativa d'unes classes dominats que, alhora que buidaven les arques públiques i algunes empreses privades, socialitzaven les pèrdues i els deutes. I això ho hem pagat, ho paguem i ho pagarem, i ben car! D'una banda, l'anomenada societat del benestar –basada en els bons serveis sanitaris, educatius i de previsió social que es projectava des de l'Estat i algunes autonomies– han entrat en crisi, en tant que es promouen alternatives de caire privat, molt més cares pels usuaris. Aquest fet provoca que només les classes benestants tinguin accés a l'ensenyament i a un sistema sanitari qualificats, alhora que aboca una àmplia base social a una depauperació que arribarà al seu punt de no retorn en el darrer tram de la seva existència, quan difícilment percebran diners a partir de la seva jubilació.

A Espanya, aquesta forma de fer les coses –que es vol guarnir amb el qualificatiu de lliberal–, també es nota en la construcció de infraestructures. A partir de decisions més polítiques que tècniques s'afavoreixen les gran inversions, com la construcció d'una faraònica xarxa de ferrocarrils d'alta velocitat, aeroports gegantins o autovies que tenen com a particularitat la seva confluència a la capital de l'Estat, un fet que va en detriment d'altres sistemes de transport més populars, com la xarxa de rodalies ferroviària, els aeroports que han quedat supeditats al centralista aeroport de Barajas, les autopistes de pagament o les carreteres que pateixen greus problemes de conservació.

On també es nota l'acció de govern és a la cultura, la qual es vol presentar a la societat com una qüestió del tot prescindible. La cultura, que engloba diverses arts: teatre, música, literatura, la pintura, el cinema, l'escultura i altres aspectes creatius, són elements que ajuden a formar les persones dintre d'uns valors que amplien el nostre pensament. Curiosament i per contra, es continua afavorint xerinoles populars i altres expressions amb baix nivell artístic i cultural, principalment emeses per cadenes de televisió especialitzades, suposo que amb la intenció d'entretenir una societat a la qual es vol abstreure de les principals qüestions que l'afecten. Per a més taca d'oli, tots aquests moviments són silenciats per uns mitjans de comunicació sotmesos als poders econòmics, sense que la majoria social en tingui la més mínima percepció.

Tot plegat és mortífer per les persones, que a partir dels canvis que se'ns imposen ens trobem amb l'afebliment dels serveis socials més bàsics i la desaparició de la cultura, cosa que ens portarà a una existència precària faltada de contingut econòmic, il·lustració i, en conseqüència, progrés.

SER O NO SER BONS ESPANYOLS

D'un temps ençà, un determinat sector polític sembla haver-se apropiat de conceptes i de paraules que haurien de ser patrimoni de tots, com Pàtria, llibertat, Espanya, democràcia i altres, els quals utilitza de forma maniquea per determinar les persones i els grups que estimen el país i els que -al seu parer-, volen destruir-lo. A partir d'aquí i en conseqüència, fan la distinció entre els bons espanyols i -també segons ells-, els qui no ho són.

Al moment de desenvolupar el seu ideari polític, el grup es val dels òrgans de govern que presideix, amb disposicions que van acompanyades per un gran desplegament de mitjans de comunicació -els propis i els ideològicament propers-, que no escatimen en formes al moment d'escampar missatges. En base a aquest plantejament es procura posicionar socialment la doctrina més favorable als interessos d'aquest grup, malgrat que la política que practica no sigui, ni de bon tros!, la més favorable als interessos generals de l'Estat ni als de la majoria de la població. Aquesta pràctica, ben esbiaixada, va acompanyada d'algunes males pràctiques que tenen la seva catalogació a nivell judicial i moral, unes definicions contra les quals es defensen a base d'acusar a altres grups i persones del que ells mateixos practiquen. Tot plegat porta cap a una fictícia divisió entre espanyols bons i dolents, els que són favorables a una política practicada en nom de la Pàtria i els que s'hi oposen.

Aquesta forma de fer les coses no és nova. Ja en temps dels anomenats Reis Catòlics s'establí la divisió entre els que, des de les més altes instàncies de govern, es consideraven bons espanyols, en base a conceptes tan clars com Pàtria i religió. Per aquell temps els bons espanyols havien de tenir puresa de sang, sense rastres de parentiu amb jueus o moros, i practicar la religió cristiana. Contra aquest plantejament res no hi tingueren a fer moros ni jueus, malgrat que molts es convertissin a la fe cristiana, ja que foren expulsats del país després d'haver-los maltractat econòmicament i social durant unes quantes dècades.

L'expulsió dels moriscos esdevinguda al començament del segle XVII es planificà en base a l'esmentada divisió entre espanyols bons i dolents, amb l'afegit que els teòricament bons s'afanyaren a buidar les bosses del que havien d'abandonar el país. Com a castic, la crisi que esdevingué al país quan faltà la soferta mà d'obra morisca fou de consideració.

A partir de la invasió napoleònica i la conseqüent reacció del poble espanyol -que actuà de forma més valenta que l'exèrcit i el rei-, el regnat absolutista de Ferran VII tornà a utilitzar la divisió entre bons i dolents per marginar, empresonar o executar les persones i els grups que aspiraven a que Espanya avancés pel terreny democràtic i que deixés d'estar sotmesa a unes lleis que sorgien dels criteris força partidistes de la reialesa, de la noblesa i de l'estament religiós. Per desgràcia, el segle XIX acabà de la mateixa forma que havia començat, amb la marginació de les persones de tarannà progressista, les quals patiren tota mena de pressions econòmiques, religioses, socials i polítiques perquè tornessin al grup de bons espanyols establert oficialment, malgrat que tot sovint feien cap als presidis construïts a les poques possessions d'ultramar que encara li quedaven al fallit i pretensiós imperi espanyol.

Més endavant, quan la Segona República intentava portar Espanya al segle XX, una conxorxa formada per l'oligarquia, l'Església, l'exèrcit i una part de la societat de tarannà feixista acabà amb les ànsies democràtiques i de progrés de moltes persones. De resultes, el franquisme establí per enèsima vegada una divisió entre espanyols bons i dolents. El bons havien de ser catòlics i feixistes, amb l'afegit de parlar castellà i bandejar la resta de llengües que es parlen a la península Ibèrica. Per contra, els dolents eren els rojos, una definició que agrupava republicanes, comunistes, socialistes, regionalistes i altres tendències polítiques, a les que s'hi va sumar els maçons i els jueus, els dropos i els malfactors.

A partir de l'esdeveniment de la democràcia, amb l'assumpció de la tan qüestionada com ben planificada Transició, semblava que tots havíem de formar part del mateix projecte patriòtic. Per desgràcia, la política practicada des del centralisme ha tornat a fomentar la divisió entre espanyols. Els bons són ara els que es denominen demòcrates, patriotes, antiterroristes i grans benefactors de l'economia, mentre que a l'altra banda s'hi ha posat els antisistema, els radicals i els extremistes, uns qualificatius que tot sovint s'apliquen als grups que no segueixen fil per randa els postulats dels teòricament bons espanyols. Aquest plantejament es fa extensiu a les comunitats autònomes que manifesten sentir-se agredides per la forma com es fan les coses, les quals reben com a resposta els qualificatius ja esmentats, amb l'afegit de nacionalistes insolidaris, excloents, radicals i extremistes que els situa ben lluny del camp de joc dels teòricament bons.

Tot plegat té conseqüències a Catalunya, quan moltes persones creuen que no volen participar en aquest joc i que s'estimen més ser, simplement, catalans, i de ple dret.