Periodistes vs. polítics

Periodistes i polítics, moments abans de rodar la pilota...

El tòpic més gastat per definir la relació que han de mantenir periodistes i polítics és el de la trinxera: Cada bàndol parapetat i disparant contra l’enemic. I com que a l’enemic ni aigua, pot semblar difícil explicar el que va passar ahir al camp del Balàfia, on redactors i gestors municipals vàrem compartir amistosament un matí de diumenge jugant un partidet de futbol. (Qui això signa només va “jugar” de públic, eh!)

Pero, en realitat, la trinxera no és tal i, a més, és permeable. Jo mateix la vaig creuar ara fa 10 anys amb la ploma plena de ferides de guerra, i moltes d’elles eren producte del foc amic. Aquest és el concepte més delicat, el de l’amistat entre fronts contraris. És evident que no tots els polítics actuen sempre de manera honesta. I per això calen periodistes que facin surar les irregularitats. Igualment diàfan és que no totes les històries que expliquen tots els periodistes són estrictament honestes. I qui ens defensa, doncs, en aquest cas?

Uns quants anys d’experiència m’han ensenyat a discernir el polític (i periodista) conegut de l’amic. Amb alguns compartíem taula abans de dedicar-se a la cosa pública... Amic és aquell que ha resistit la temptació de trucar-me per evitar que publiqui alguna història que li podia perjudicar. Per amic em tenen aquells que saben que he resistit la temptació de trucar-los per demanar-los que em retirin una multa. Tan equivocats estan els periodistes que només veuen polítics corruptes com els polítics que s’inventen conxorxes de periodistes amics dels seus enemics. Ens veiem dilluns vinent?

Article publicat al diari La Mañana el 7 d'abril de 2014