(Mal acostumats com estem, amb això de les noves tecnologies, quan aquestes fallen ens sentim una mica despullats. La meva màquina va dir prou i ha estat substituïda provisionalment per una altra que, en venjança per haver estat arraconada, m'impossibilita un accés en condicions a la xarxa. És com haver tornat a l'època dels carros, però sense el romanticisme que hom els presuposa. En resum, que mentre espero desespero i fins que no pugui gaudir d'una màquina amb un mínim de condicions, hauré d'alentir la meva presència, ja de per sí escadussera, a la galàxia bloguera. Això sí, besets per a tothom).
Suposo que tots ens hem preguntat alguna vegada si el que fem els que amunteguem paraules per aquests móns de déu és poesia o alguna cosa que se l’assembli. La veritat, la meva veritat avui, perquè demà segurament en serà una altra, és que ni tan sols sé què és allò que hom anomena poesia. És una entitat corpòria o és etèria? Té massa i pesa o, per contra, existeix més enllà de les partícules elementals i, per tant és indefinible? D’energia en té, com, sinó, ens afectaria com ens afecta? Com, sinó, ens faria perdre hores de son? Com, sinó, ens faria estar enganxats a les pàgines impreses de versos d’un llibre o estar pendents de les pantalles buscant per aquest espai electritzat que ens uneix els versos d’altri per sentir-nos conhortats? Dies enrere llegia un article que parlava de l’entropia. L’entropia, en principi, és un concepte de física que fa referència a l'estructura més caòtica de la matèria de tal manera que ja no és possible restaurar-ne la forma original. Imagineu un gerro de vidre que cau i es trenca en allò que en diem mil bocins (conec una persona que els va comptar i en realitat eren nou-cents setanta-tres, però, mandrosos com som, ensés més còmode fer servir la unitat arrodonida). Ha perdut la forma i no la podem recuperar. Ha incrementat la seva entropia. Encara la podríem incrementar més si agaféssim un martell i ens hi abraonéssim, amb més o menys ràbia en funció del nostre estat anímic. Bé, doncs, arribats a aquest estadi, imagineu ara que cada partícula de vidre esbocinat és una lletra i que totes les lletres de tot el món i de totes les cultures formen un immens oceà, un oceà dispers en milions i milions de suports, inclosos els nostres cervells. Les lletres només són gargots de mil i una formes que representen sons, vibracions de les cordes vocals que tenim a la gola que, per elles mateixes no signifiquen res. L’oceà, doncs, és un caos, és entropia pura. Què fem, però, els jugadors de paraules, els posadors de mots, quan ens submergim en aquesta mena de sopa energètica? Agafem bocinetsd’aquesta entropia i en fem platges, castells, arbres, xiquets que corren, entrepans, llits setinats, capvespres despentinats, sentiments... Posem les lletres juntes de tal manera que generem universos coherents i fins i tot arribem a fer estructures que gosem anomenar poesies! Aleshores, podríem dir que la poesia és posar ordre a l’entropia de les lletres? Si us he de dir la veritat, m’he quedat igual que al començament. Això sí, després de nedar i arribar exhaust a la platja, us puc assegurar que la posta de sol és magnífica. O... o és la llum de l’alba?
En algun lloc de les muntanyes de la foto hi ha encara els ossos dels dos germans de la meva àvia. Mai no els van trobar. Defensaven allò que ara en diem estat de dret i del qual s'omplen la boca els hereus d'un cop d'estat que va dur tota una societat altra vegada a la misèria de la qual encara no n'havia sortit. Aquestes boques putrefactes i plenes de mosques que no permeten ni tan sols que els perdedors, els anorreats, els vençuts, enterrin els morts, els quatre ossos que en puguin quedar, per poder-hi dur flors i descansar, perquè qui sap on són els seus morts, descansa. Els de les boques putrefactes estan aconseguint amb la seva paciència cínica habitual, que moltes persones permetin altra vegada, però de forma més sibilina, la destrucció de l'estat de dret, de la societat estructurada, culta i que mira cap el futur. Per la memòria dels meus oncles avis, per la memòria de tots els altres ossos travessats per les arrels dels pins i, sobretot, per als nostres descendents, no podem perdre ni la memòria ni la força. Els ho devem. Ens ho devem.
dimarts, 12 de juliol del 2011
foto: Joan
Fer neteja de calaixos et dóna sorpreses, sobretot si són calaixos amb intents de relats escrits en qualsevol paper. En tinc dos (de fet tres, però el tercer és la caverna perduda d’un escriptori) de calaixos plens de coses escrites i avui he tingut la necessitat de fer una mica d’endreça. Sóc dels que ho ha anat guardant tot, i quan dic tot vull dir tot. Per exemple, acabo de llençar una papereta de les eleccions municipals del 1995. A la llista, per cert, he vist uns quants noms coneguts, alguns dels quals m’han sorprès. Al darrere hi havia un intent de conte eròtic més aviat desastrós. A la mateixa carpeta he trobat també un inici de guió de còmic que havia fet amb la meva cunyada dissenyadora (dissenyadora ara, aleshores era una noieta que dibuixava molt bé). No us perdeu el títol: “La veritable història de la caputxeta in red, autèntica versió explicada en primera persona per la venerable santa caputxeta del bosc, model de moralitat i exemple per a futures generacions”. I no cal dir que els esbossos dels primers dibuixos són una mica “gore”, per dir-ho d’alguna manera. De la pila de carpetes i subcarpetes que tinc al costat en guardaré força coses, suposo (total, per l’espai que ocupen!), però d’altres les estic llençant (no us diré què guardo i què no). De fons, spotify em serveix un àlbum molt antic, de l’any 1977, de Tangerine Dream, la banda sonora de la meva vida. Ves, ara giro full i les curioses anotacions d’aquest “còmic” em fan somriure.
(Ha passat una estona). He retrobat una idea de recull de contes (alguns arribats a escriure) de la meva etapa surrealista (molt surrealista!) Que no? Vegeu aquest títol: “Cada nit, mirant el cel, intentava comptar els estels, però aquella nit es va posar núvol i vaig caure de cap a la cisterna dins la qual hi tenia lloc una increïble tempesta”. És una còpia feta amb màquina d’escriure (una olympia taronja) i paper carbó! Ei! Parlem de l’any 1981. Com han canviat, algunes coses!
( Ha passat més estona). He retrobat una història de l’any 1983 que va guanyar un premi ex-aequo (allò que agrada, però que “fot” una miqueta) a Alforja. El tema de Tangerine Dream, llarg com ha de ser, s’acaba amb un piano i una guitarra elèctrica fantàstics. És un directe i els aplaudiments entusiastes del públic es van esvaint. En comença un altre. Segueixo. Necessitaré moltes subcarpetes, ja ho veig per reclassificar aquests calaixos de records, però també d’històries futures. Arribo al primer relat del qual tinc consciència d’haver-lo treballat. “Un dia el sol i la lluna...”, rebatejat després com a “El cel en zel”, una mena d’apocalipsi, si no em falla la memòria. Aquest és ja de l’època de la màquina d’escriure elèctrica (no m’hi vaig acabar d’entendre mai) i les fotocòpies. Recupero clips rovellats i fulls de paper per reciclar, alguns d’aquells que en dèiem holandesos, un pèl quadradots. I carpetes amb collages molt adolescents, ja m’enteneu. Una, però, s’ha de salvar: hi ha enganxades dues proves d’impremta dels dibuixos que l’amic Manel (que bé que dibuixava ja, el punyetero!) va fer per al llibre “Els ocells de l’Alt Camp”. Teníem 17 o 18 anys. Un molt bon llibre.
Molts dels papers estan escrits amb bolígraf. Vaig estar convençut que sempre escriuria amb bolígraf bic punta fina, el bic taronja, recordeu?.
La música, després d’un recorregut subterrani, d’electrònica fosca, s’il·lumina amb un altre final diàfan. S’acaba l’àlbum. En comença un altre, del 1976, un tema que va ser sintonia d’un programa de ciència que feien a l’ aleshores única televisió. Mentrestant he trobat una llibreta gran amb bocins de poemes i filosofades que us estalvio: massa plenes de teranyines i de punyetes.
Retrobo bocins curts que parlen dels meus xiquets, de quan eren petits petits, de qual el meu petit a la lluna li deia guma tot i assenyalant-la, i de com l’enyorava els dies que no hi era, al cel. Acabo escrivint: “...si sempre fos així!”, però, per sort, no ho és. Per sort creixen, per fora i per dins, i es fan persones que prenen les seves decisions i que s’envolen cap el seu cosmos personal, amb la seva pròpia guma.
M’estic perdent en aquesta pila de paraules amuntegades com en una tartera. Han passat anys, però moltes encara conserven la seva càrrega d’energia. Altre cop un final de piano eteri, estratosfèric.
(Evidentment, ha tornat a passar una bona estona). He retrobat alguns guions d’un programa de ràdio que fèiem tota la colla en una emissora local que ja no existeix. Érem bons! Llàstima que la història s’estronqués. El programa es deia “Calaix de sastre” i era un “desinformatiu contracultural, interdisciplinari, indisciplinat, galàctic i cavernícola”.
Ha passat una tarda i no he acabat pas. Les orenetes ja baixen a fer l’últim mos del dia. Bent Cold Sidewalk (1978) sona a tot drap pels altaveus de l’ordinador. Miro el radar meteorològic. A ponent sembla que hi plou a bots i a barrals i que aquí, a llevant de la prelitoral, també plourà, però no gaire. Ja ho veurem. Trona, però molt, molt lluny.
Pols i gas a la nebulosa Carina. Imatge del Hubble. Nasa.
A la velocitat de la llum, tots estem connectats, estem arribant al final d’un cicle.
Som una espècie molt jove, però...
àvids per consumir sense límits uns recursos que el Planeta no ens pot donar
estem abocats a caminar pel polsegós camí de l’extinció.
Dolorosament apagarem la flama que hem encès en tan sols uns mil•lennis,
la llum que ens havia d’ajudar a ser la ment del cosmos que ens hostatja!
La culpa, però, és nostra:
No som capaços de canviar.
No som capaços de triar els líders adequats
(només triem aquells que repeteixen models caducs, obsolets, cecs)
No som capaços de descobrir i contemplar la bellesa que ens envolta,
de la qual formem part perquè som bells
som bells quan caminem, quan xerrem amb als altres, quan juguem amb els menuts, quan ens mirem als ulls i somriem, quan juguem a fet i amagar, quan fem un petó de bona nit, quan acaronem una cabells, quan construïm somnis, quan estimem...
Però a sota dels peus hi tenim una colossal muntanya d’escombraries
i tot és a punt per ser el planeta només dels bacteris i els insectes.
És una llàstima! El cosmos es quedarà sense uns ulls que l’admirin,
que provin d’entendre’l,
que hi dialoguin.
Som una espècie molt jove,
massa jove.
Lluïm amb una gran intensitat, però no en controlem els mecanismes.
Per això, els savis diuen que estem abocats a repetir l’alta Edat Mitjana,
i fins i tot pot ser que tornem a mirar el cel nocturn des de les cavernes
i ens tornem a preguntar quins déus estranys són aquells que,
des del firmament,
ens fan l’ullet cada nit .
Però, tossuts com som, un a un perseguim encara el somni,
un a un busquem racons bells, cims alts per mirar el futur,
per anar-hi.
Escoltem els savis, que n’hi ha,
ens encarem com podem als mals líders (potser és que no en necessitem?),
ensopeguem i ens aixequem i donem la mà als que no tenen forces
i empenyem, tossuts com som, als nostres descendents cap el futur
perquè el futur és aquell somni màgic que teníem quan vèiem els estels que ens feien l’ullet des d’un llunyà firmament nocturn i ens fitaven:
que no veniu? Estem esperant que us desperteu!
Obrim la porta d'un altre cicle, d'un altre any, de tota una constel·lació de promeses i desitjos.
Tanquem els ulls. Sentim el cosmos. Sentim el cor del planeta, que som tots.
Us allargo les mans, el cor i un somriure per desitjar-vos un bon cicle vital, un bon any de desitjos acomplerts i que la pols del camí no ens impedeixi de veure la màgia del futur.
