dues persones es retroben després de 50 anys de no veure's mai més i de l'únic que es recorda una d'elles es que a l'altra se li va morir un germà molt petit, que aquell estiu que es van conèixer va aprendre a anar en bicicleta en la bicicleta del nen mort, i la germana, freda, freda, li diu, doncs el meu altre germà va morir l'any següent...
una dona de 90 anys es dona de baixa i amb la veu més enllà que trencada diu que acaba d'enterrar la filla, que en dues setmanes un càncer se la ha endut... i jo a l'altra banda del fil de telèfon sense poder fer res.... i he notat la seva soledat, la seva fragilitat, la desesperació d'una mare....
I la vida és puta perque si... perque hi ha gent que es mor quan no toca. Perque les que es queden enyoren massa. I perque en el fons som egoistes, i no sabem deixar anar res.
5 comentaris:
No em diguis que treballes en una funerària...?
Xexu... no... però els meus usuaris estan més aprop de la funeraria que de la pila baptismal. :-)
<3 :-*
Què fort! Realment aquestes situacions de nus a la gola i cor encongit no les voldríem ni passar ni veure passar a ningú. Com és la vida!!!
Ja tens raó que la vida és molt puta, però no podem deixar anar ni tant sols els records.
Publica un comentari a l'entrada